“El piano és com el reflex de tots els instruments de l’orquestra”

Daniel Ligorio actua al Teatre Principal de Valls, aquest dijous, dia 29 de novembre.

ANNA ESTALLO /Barcelona

Daniel Ligorio (Martorell, 1975) forma part de la generació de pianistes que han cultivat el seu talent a foc lent, sense presses, dosificant esforços i vivint cada etapa amb plenitud en un panorama ben diferent al de l’actualitat on predominen nous valors, descaradament joves i talentosos, que irrompen en escena avisant als seus adversaris de fins a on poden arribar.

A Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 29 de novembre (20.30 h) i al Teatre Principal de Valls, tenim l’oportunitat de veure i escoltar quins és el resultat d’un creixement musical marcat per la ponderació dels sentits i una evolució progressiva.

La crítica el considera un dels pianistes amb mes projecció.

“Les critiques són els reflex del treball que un mateix intenta fer el millor possible. També és veritat que  poder destacar avui en dia és difícil perquè hi ha molts pianistes, i alguns de ben joves de molta qualitat. En el panorama internacional Hi ha una oferta molt rica, no només en el piano sinó en tots els instruments. Jo, el que intento és fer el millor possible el meu treball, tirar endavant els projectes que m’il·lusionen i presentar-ho amb la màxima qualitat.”

Em parla de pianistes joves, vostè ja té una trajectòria consolidada. Com juga al seu favor aquest pòsit que deixa l’experiència?

“Estic en el punt mig, en aquesta generació qui ni és tercera edat ni preadolescent. Aquesta és una de les coses maques d’aquesta professió: que sempre aprens i vas madurant. El camí del músic és un camí llarg, ple d’aprenentatge, de reflexió i d’anar descobrint coses que quan ets jove no veus, realment és molt interessant. De vegades aprens en espiral, és a dir aprens coses que ja donaves per sabudes, per suposades... redescobreixes coses que potser havies oblidat o que ja no tenies tan present.”

En el seu cas quines són aquestes coses que ha reaprès?

“Moltíssimes. El món de la creació del so és molt complex. En el cas del piano estem parlant d’un instrument de percussió que, a més, intentem que sigui com el reflex de tots els instruments d’una orquestra. Això ho podem notar, per exemple, a Quadres d’una exposició, la peça inclosa en el repertori que faré a Valls que Mussorsky la va pensar per a piano, però que després Ravel la va transcriure per a orquestra. 

És interessant escoltar la versió de Ravel per poder fer una interpretació més orquestral de la part del so. I és clar, amb el piano has de reproduir la sonoritat que tindria l’obra amb orquestra, això és un treball que requereix una habilitat que potser quan ets jove costa més perquè no tens ni els gestos ni els reflexos... ni la manera d’entendre una obra, l’estructura global de l’obra... això només t’ho dona l’experiència. També és veritat que cada cert temps vas canviant i busques registres diferents. Com em deia una amiga meva que és actriu, és un treball per capes, hi ha moltes capes que es van superposant i que no es veuen, però que són allí.”

En quin moment es troba la seva carrera professional?

“A la meva edat soc un pianista madur que encara té energia per fer projectes. Jo mateix porto tres o quatre projectes a l’hora. Comences a buscar coses diferents, l’essència del compositor. El tema virtuosístic queda en un segon pla i profundeixes en altres aspectes.”

Se sent reconegut?

“En realitat el reconeixement i l’èxit són coses tremendament volàtils, és superflu. El que és interessant és que un mateix es reconegui a si mateix, aquest és el reconeixement més positiu. Els reconeixements que vénen de fora són molt relatius. L’èxit és un factor molt complex i sempre l’hem de valorar en relació a molts paràmetres: Qui va ser el premi Novel de medicina fa tres anys? Doncs no ho sé, però en canvi és una cosa súper exitosa. En canvi, ara algú treu un vídeo a Youtube, el veuen quaranta milions de persones i també té molt d’èxit, però en comparació amb el treball que ha fet el premi Novel de Medicina no té res a veure. El més important és que un mateix consideri que allò que fa té qualitat.”

Actua com a solista, però també en formació de cambra. En quins dels dos formats se sent més còmode?

“Són dos mons diferents. El solista gestiona la interpretació que ell vol i necessita captar l’atenció del públic, també té l’avantatge que tens total llibertat i els resultats són allí, durant i després del concert per a allò que és bo i per a allò que és dolent. La música de cambra té un altre interès i és que agafes un rol diferent, més coordinació, empastar altres instruments amb el teu so, i també de gestionar rols i egos que hi ha dins d’una formació de cambra. No només has de congeniar com a músic sinó també com a persona. 

Quan portes molt de temps amb una orquestra de cambra quasi que és més important la gestió dels egos que la gestió musical perquè aquesta ja funciona sola. La disciplina de la música de cambra t’ajuda molt a aprendre i a créixer molt.”

Sol haver-hi problemes en la gestió dels egos?

“Com en tot a la vida. En totes les situacions quotidianes és un repte gestionar els egos, començant per la família, passant per la porteria de l’escala de casa, a l’empresa... quan uneixes dues persones ja comença a sorgir un problema d’egos, i no ho dic pas en negatiu. Cada persona és única i té la seva manera d’actuar, el seu ego, i no m’estic referint a egocentrisme o a persones que senten dives, sinó a la personalitat que ens diferencia. Quan s’ajunten dues persones es produeix un flux  en el qual una persona influeix en l’altre, la interrelació canvia segons el tipus d’unió.”

Quins projectes té en aquesta moments?

“He fet dos enregistraments amb Warner de la Rapsoy in blue, i d’un monogràfic d’Enric Granados, he gravat els Quadres d’una exposició, i al desembre faré un enregistrament de West side history de Bernstein en versió per a piano sol.

L’any vinent faré un programa molt original que es diu Embrujo en París, una mena de fantasia i recreació d’un sopar en el qual es troben Manuel de Falla, Debussy, i Ricardo Viñas. Es tracta d’una alternança d’obres de Debussy i Manuel de Falla creant petites seqüències que il·lustro amb un seguit de peces que defineixen la conversa que podria haver sorgit entre Debussy i Falla sobre temes com la infantesa, l’arribada a París, el folklore, la religió...”

 Què és East and West Side history?

“El nucli del programa són les Symphonic dances  West side history, de Leonard Bernstein, tot i que no és l’obra més important. Aquest 2018 fa cent anys del naixement de Leonard Bernstein i li vaig voler fer un homenatge. Casualment, també es commemoren els cent anys de la mort de Debussy, així és que vaig pensar a fer una primera part amb obres de Debussy i després posar-hi la West side history, i aprofitar la segona part per incloure Quadres d’una exposició. D’aquesta manera, el programa s’ha convertit en un viatge entre Occident i Orient, l’Est i l’Oest. Així és que tenim música russa, americana i europea, aquesta última escrita per Debussy, també fa referència a coses d’Orient i d’Europa.

Vostè ja ha actuat en diferents ocasions a Valls, a més està casat amb un vallenca. Què suposa per a vostè tornar al Teatre Principal?

“Sempre que he actuat a Valls he estat molt ben acollit. Estic encantat de poder tornar a actuar en aquest teatre tan especial, amb molt bona acústic. Sempre és un plaer tocar a Valls.”

Què fa quan no toca el piano?

“Dono classes. Realment dedico molt de temps a la docència. Ara mateix sóc en tres llocs diferents impartint classes: Al Conservatori del Liceu faig el grau superior, sóc cap de departament al Conservatori de Bellaterra i també faig classes a l’acadèmia Luthier de Barcelona.”

Quina música escolta?

“Durant tot el dia estic envoltat de música. M’agrada Daniel Trifonov, un pianista molt jove, m’agrada la manera com s’apropa a la música, és molt visual i plàstic. Ara hi ha noves generacions amb un talent excepcional.

L’avantatge que té la música clàssica és que la història s’ha encarregat de fer el filtre del que és o no és bo i, per tant, el que ens arriba ja té una gran qualitat.”

Prodigiós Schubert

El grup Rebla't durant el concert del dijous, dia 15 de novembre al Teatre
 Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

L'estiu de 1819, Schubert va viatjar amb el famós baríton Johann Michael Vogl a la ciutat de Steyr, on hi havia una gran quantitat d'activitat musical. 

L'espectacle de Schubert i Vogl, de les cançons del compositor -especialment Erlkönig (el mateix Schubert prenent el paper del pare) i Die Forelle (La Truita)- va atraure l'atenció de Sylvester Paumgartner, un ric executiu miner i un violoncel·lista acomplert, que després va encarregar a Schubert que escrivís un quintet basat en La Truita.

El quintet resultant, per a la combinació inusual de piano, violí, viola, violoncel i contrabaix, s'ha convertit en una de les obres de càmera més estimades de Schubert, i és fruit del seu estil primerenc. Una característica notable és la integració de la part del piano en la textura musical, en igualtat de condicions amb l’equip de corda.

Tot i que ja havia escrit 11 quartets de corda quan va crear el Quintet La Truita, aquesta composició representa la primera obra de cambra veritablement de Schubert. La seva habilitat per equilibrar la combinació d'instruments sembla instintiva i la peça és justament considerada una de les seves obres més populars i més valorades.

El dijous, 15 de novembre, el Teatre Principal de Valls, es va vestir de gala amb la meravellosa versió que ens va oferir el quintet Grup Rebla’t, integrat per la vallenca Judit Bofarull, violí; Irene Argüello, viola; Joan B. Texier, violoncel; Albert Prats, contrabaix, i Eudald Buch, piano.

En l’extens primer moviment, gairebé un terç de la durada de tot el treball de cinc moviments, van transmetre un so festiu i alegre. El seguit líric del segon moviment va ser dolçament expressiu, evitant qualsevol sentiment de malenconia en els tres temes, un dels quals ens va permetre, en un sol de piano, ratificar la qualitat del jove, 21 anys, Eudald Buch. El breu tercer moviment arrancà força agressivament, derivant cap un lirisme, com a tema de ball, molt accentuat en les melodies.

Després d’una pausa, el quintet es va transformar en trio per interpretar el Nocturne Op. 148 per a violí, violoncel i piano. Meravellós. Exquisida interpretació, subtil, matisada entre forte i pianissimo. El piano va fer una bona feina, però el violí i el violoncel tenen uns moments força complicats, en particular en el contrapunt del pizzicato, i també durant els arpegis ràpids del piano. Excel·lent rendiment i una transmissió d’assossec al públic. Gràcies! 

         

Això conduïa al moviment del enunciat del concert, el tema i les variacions sobre Die Forelle (La truita). Tema i forma de variacions enginyoses interpretades molt satisfactòriament per les mans del quintet Grup Rebla’t. Com en el primer moviment, una compenetració profunda entre el piano i les cordes adquiriren un so amb un resultat gairebé simfònic; excel·lent la tercera variació, que oferiren una cascada amb remolí del piano amb l’acompanyament subtil de les cordes. El moviment final més senzill i lleuger semblava trencar-se en unitats més petites, a l'estil d'un conjunt de danses.

Aquest quintet és molt conegut per les seves variacions sobre La Truita, però musicalment  no fa ombra sobre els altres moviments. La composició del quartet és especial, diferent del tradicional quartet de cordes. Els intèrprets van aconseguir en tots els moviments els sons harmònic i els equilibris instrumentals propis. En resum, una excel·lent interpretació que la gaudirem plenament. Els intèrprets, la Judit i Albert, recordant el seu passat vienès, van correspondre al públic interpretant un vals de Strauss. Un concert per recordar en la memòria dels amants de música.

"La filosofia del grup és donar la volta a les coses"

La violinista Judit Bofarull actua al Teatre Principal aquest dijous, dia 15 de novembre
amb el grup Rebla't.

ANNA ESTALLO/ Valls / Barcelona

No és fàcil trobar un forat en l'agenda de la violinista Judit Bofarull (Valls, 1979). Combina des de fa temps la seva faceta de concertista amb la de professora de música, i té poc temps per a allò que no estigui relacionat amb la seva professió. NIts de Clàssics, en el marc de voler donar rellevància al talent nascut al Camp de Tarragona torna a comptar amb aquesta intèrpret, després que la temporada 2015/2016 ens visités amb l'Arts Quartet.

On  és en aquests moments de fer l’entrevista?

“A Barcelona, en una pausa de l’assaig del quintet!” 

La temporada 15/16 va actuar al Teatre Principal amb el grup Arts Quartet, i ara torna amb  el grup Rebla’t. Funcionen simultàniament les dues formacions? Quin és el sentit artístic de cada formació?

“Els dos grups són grups de companys amb qui ens entenem molt bé personalment i professionalment, per la manera d’entendre la música i per la manera de treballar.”

Per què el nom de Rebla’t?

“És un grup que va néixer fa uns deu anys de la mà del contrabaixista Albert Prats, amb qui ens coneixem des de fa molts anys, i que intenta donar la volta a la música orquestral i apropar-la en un petit format. Fem programes pròpiament de cambra, com el concert d’aquest dijous amb La Truita, però hem fet concerts molt bonics amb música orquestral en versió cambra, com les Quatre estacions de Vivaldi o els Concerts de piano de Chopin , amb un grup de no més de 6 persones.”

En el programa tan sols dues obres. Parli’m de La Truita i de com han dissenyat aquest programa.

“Aquest programa gira a l’entorn de l’obra de Schubert, amb el seu famós Quintet amb piano “La Truita” i un trio amb piano d’un sol moviment. Seguint la filosofia del grup de donar una mica la volta a les coses, intercalem el trio dins del quintet. D’aquesta manera l’oient rep les dues obres d’una altra manera: a la primera part toquem els primers tres moviments del quintet, fem una petita pausa, continuem amb el trio (d’un sol moviment), i seguim amb els darrers dos temps del quintet.”

Què significa per a vostè tornar al Teatre Principal?

“Per mi és molt emocionant tocar aquí, sempre voltant per teatres de tot arreu. Fa il·lusió saber que toques per a un públic tan proper, ple de familiars, amics i coneguts.”

No és gaire amiga de les entrevistes i, pel que he vist, no té presència a les xarxes socials. És possible avui en dia que coneguin els projectes en què treballa sense ser ni a facebook, Instagram, twitter...?

“I tant! És perfectament possible viure i treballar sense facebook!.”

Parli’m dels seus projectes personals. En què està centrada actualment?

“La setmana vinent fem una petita gira amb l’orquestra de Cadaqués a  Madrid, Saragossa i Barcelona. Em fa especial il·lusió la gira per conèixer Ray Cheng, un violinista fantàstic que tocarà el concert de Mendelssohn (només a L’Auditorio Nacional de Madrid), i per poder treballar amb el director Antoni Wit.”

Durant anys ha estat formant part de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Durant un temps va semblar que es quedaria fora, però finalment va tornar per quedar-se. És on volia ser?

“Sí, a Barcelona he trobat un equilibri molt maco. Fer classes és una manera de revertir tot el que he après en els alumnes d’aquí, i creu-me que d’ells he après i segueixo aprenent molt! Per altra banda tinc força llibertat per participar en molts projectes musicals fora del conservatori, i la varietat és el que fa més atractiva i interessant.”

Un nou fenomen del jazz

Lluís Capdevila en ple concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JORDI TREMOSA

ANNA ESTALLO / Valls

Lluís Capdevila (Falset, 1981) tenia raó quan deia en una entrevista abans del seu concert que en cinc minuts aconseguia posar-se el públic a la butxaca.

Ho va demostrar en la vetllada de jazz al Teatre Principal amb un públic que va aplaudir amb sinceritat i emoció, després d’escoltar en complet silenci -com a ell li agrada-, cadascun dels temes de l’àlbum Diàspora. I en aquest cas acompanyat del veterà i experimentat contrabaixista Ignasi González, peça decisiva de l’atmosfera única que va apoderar-se dels espectadors i els va fer viatjar fins a qualsevol de les sales mítiques de Manhattan.

El músic, també deia la veritat quan assegurava en l’entrevista que citàvem abans, que si hi ha una cosa que el caracteritza és el seu so. Ho aconsegueix amb l’afinació precisa a 440 Hz, però sobretot, amb una simbiosi perfecta entre ell i el teclat.

Des del primer tema Long time no see fins a Broadway East vam veure el músic en ple èxtasi, apropant-se al punt creatiu més alt. El repertori va ser tot un regal per a l’audiència amb creacions de gran bellesa com ara el bolero If I tell you the truth que recordava el moment en què Lluís Capdevila va marxar als Estats per iniciar una singladura de quasi deu anys a Nova York, ciutat que recordava com a capital del jazz en el títol Swing.

El contrabaixista Ignasi González durant
el concert. Foto: J.G.

Un dels mèrits de Lluís Capdevila es troba en l’essència de les seves creacions. Tot són temes propis que el músic compon de manera natural, sense obligar-se a asseure davant del piano per escriure. Una excepció en aquesta norma va ser My romance, una versió de l’obra del pianista Bill Evans que el nou fenomen del jazz va interpretar en la aquesta cita tan esperada amb el públic del Teatre Principal.

Per a aquesta ocasió Nits de Clàssics va perdre alguns dels seus incondicionals, però va guanyar nous espectadors, alguns de ben joves i de diferents punts del Camp de Tarragona, que com ens confessaven mentre feien cua per comprar un dels CD’s de l’artista, feia mesos que seguien la pista de Lluís Capdevila perquè n’havien sentit a parlar, i en saber que el músic venia a Valls, no es van voler deixar escapar aquesta oportunitat.

El músic va compensar els llargs aplaudiments del final del concert amb una particular versió del conegut tema A wonderful world, amb què va acabar d’enamorar els seus seguidors.

"Tota la música que faig ha estat creada de manera natural"

El pianista de jazz Lluís Capdevila actua aquest dijous, dia 25 d'octubre, al Teatre Principal de Valls

ANNA ESTALLO / Valls /Reus

Hi ha moments a la vida que no es poden deixar escapar. Això ho sap molt bé el músic Lluís Capdevila (Falset, 1981) que l’any 2007 va veure com el tribunal de la beca Fulbright, -una de les més difícils de conquerir que convoca el Ministerio de Cultura- el triava a ell entre més de dos-cents candidats per formar-se a la prestigiosa Aaron Copland School of Music de Nova York.

El talent d’aquest pianista amant del jazz va cristal·litzar de seguida en una amalgama musical d’experiències úniques. La seva estada als Estats Units es va allargar durant quasi una dècada.

Allí va compartir escenari amb els grans: Philip Harper, James Cammack i Elliot Zigmund. De tornada a Catalunya va donar-se a conèixer amb Diàspora (2016) un àlbum que ha estat tot un èxit i que l’ha conduït a elaborar un segon disc que estrenarà el mes de gener a Nova York, la ciutat icona per a tots els apassionats del jazz.

Els espectadors del Teatre Principal i dins del cicle Nits de Clàssics, tenen el privilegi aquest dijous, dia 25 d’octubre, a dos quarts de 9 del vespre,  de saber com sonen les creacions pròpies del nou fenomen del jazz.

Va venir a Valls al Concert per a piano i corda de Robert Gerhard i va aprofitar per provar el piano…

“Sempre intento assegurar-me de conèixer molt bé el lloc on vaig a tocar.”

I què li va semblar?

“L’acústica em va semblar molt bona, un teatre fantàstic, un èxit de públic i un silenci absolut. Em va semblar una petita perla en un lloc on jo ja havia estat perquè fa uns anys vaig venir a tocar a l’escola de música de Valls.”

Com va notar el piano?

“Bé, però he demanat que me l’afinin. No sé si al final podrà ser... Si el piano està afinat em poso el públic a la butxaca en cinc segons perquè si hi ha una cosa que caracteritza els meus concerts és el so.”

En el repertori que oferirà a Valls hi ha un petit canvi. Actuarà juntament amb el contrabaix Ignasi González i prescindirà del bateria.

“Des de ja fa un temps quan faig concerts a casa nostra toco en aquest format.

També és veritat que ja soc a la recta final de l’àlbum Diàspora i que al gener trauré un nou disc que  ja és amb aquest nou format de piano i contrabaix. Aquest és un format amb el que em sento més còmode.

Ignasi González és un contrabaixista veterà que ha tocat amb tothom, amb  tots els grans dels jazz, porta molts anys en actiu a primera línia.

Aquest concert em fa molta il·lusió pel lloc on actuaré i perquè aquesta és la meva reaparició després d’una intervenció quirúrgica a què em vaig haver de sotmetre per tractar un despreniment de retina.”

Al públic ja li agrada aquest format més reduït?

“Notava que en els concerts la bateria es menjava el so del piano i això m’obligava a tocar més fort. Aleshores em vaig adonar que molts espectadors havien gaudit amb el concert però  no havien notat prou bé el piano. 

Tot plegat em va fer reflexionar i em vaig preguntar què passaria durant els concerts sense la bateria? Ho vaig voler provar i vaig veure que la resposta de la gent era molt millor, agradava molt més, tothom sortia content, venia més discos... crec que tot en conjunt va ser un missatge. El públic valora molt més el piano en aquest format.”

No és fins als 25 anys que decideix fer el pas i dedicar-se a la música. Abans havia estudiat Dret, havia fet un màster en drets d’autor i treballava a Barcelona en una agència de la propietat intel·lectual. Com és que va fer aquest gir de cent vuitanta graus?

“Des de petit sabia que això de la música era el que més m’agradava. Però les generacions que vam néixer als anys vuitanta encara no teníem a l’abast els estudis de grau superior de música moderna i la tendència en aquell moment era de fer primer una carrera universitària i això és el que em va arrossegar cap a aquest estudis. Com que ja estàs intoxicat d’aquest món després ho acabes amb un màster. Però als 25 anys vaig pensar que si no feia el pas en aquell moment ja no ho faria mai més. I així ho vaig fer gràcies a una beca que per a mi va ser un miracle.”

Com la va aconseguir aquesta beca?

“Doncs va ser una beca a nivell estatal, competitiva en què hi van prendre part més de dues-centes persones. Vaig ser un dels tres classificats. Això em va permetre marxar durant dos anys a una universitat pública dels Estats Units i vaig aprofitar la llicenciatura de Dret per fer un màster de jazz . Més endavant vaig fer un doctorat de piano-jazz que aquí encara no existeix.”

És a dir que aquí anem una mica endarrerits en el gènere jazzístic.

“Sí, aquí sempre hem anat una mica a l’expectativa.”

La beca era per dos anys a Nova York, però s’hi va quedar prop de nou anys.

“Sí, però com que vaig fer les pràctiques i després el doctorat tot es va anar allargant. Una etapa significativa de la meva vida.”

 Va pensar de quedar-se allà?

“Els dos primers anys vaig estar becat, però després era autosuficient perquè vivia de la música i això em feia molt content; això em va motivar molt i tocava vint-i-vuit dies de cada mes. Vaig poder fer la vida de músic que havia somiat: tocar cada dia jazz fent la meva música. Però a mi m’agrada viure aquí i em sento d’aquí. També és cert que Nova York pot ser un punt de partida, un trampolí per créixer com a músic, però després t’has d’espavilar. Els grans músics són pocs dies a l’any a Nova York perquè estan fent gires. Nova York també té un límit, i si no surts fora i no vas a fer gires al final  et converteixes en un músic local.”

Ho està complint això de fer gires i voltar per tot el món?

“De fet, el proper mes de gener presentaré el meu nou disc a Nova York. Mentrestant, he anat fent gira per tot Espanya i he anat fent coses que no havia fet mai com aquest concert a Valls o el recital de piano sol que oferiré a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, i també estic preparant altres projectes amb el Petros Klampanis amb qui he fet el nou disc,  i amb la mirada posada ja fora d’Europa.”

Viu de la música?

“Ara mateix visc de la música, de la meva música i del jazz. No faig cap docència ni em dedico a res més que no sigui fer música. Aquest és un món molt difícil, molt competitiu i que, a més, requereix moltíssima dedicació. Per això prefereixo fer menys concerts, però amb més qualitat. El concert de Valls entra dins d’aquest esquema.”

És dels pocs artistes que he entrevistat que pot viure exclusivament de fer concerts...

“Aquesta és una aposta personal. Sé que tothom fa classes aquí i allà, però jo crec en el que faig i els números m’han quadrat bé i vull seguir per aquest camí.”

He notat que quan parla de la música s’hi refereix com “la meva música”. Expliqui-m’ho millor.

“Si ja és difícil viure de la música en general encara ho és més escriure una música, defensar-la en públic i que et paguin per fer-ho. Per mi aquesta és la satisfacció màxima. Aquest estiu he fet una gira de disset concerts, quasi tots al Priorat dins d’una iniciativa que vaig tenir de fer concerts en llocs especials i sempre vaig tocar música original  i a la gent li va encantar. Hi van passar més de dues mil persones , amb una mitjana de dues-centes persones per concert, vaig vendre tres-cents discos i quasi ningú em va demanar que fes cap versió; tot era música original. Això em va fer obrir els ulls i seguir lluitant per fer la meva música. Moltes vegades es dona la tendència conservadora  de dir si tu no toques versions ningú no t’aplaudirà. Jo he intentat que la meva música dins de ser original, sigui molt melòdica, que tothom l’entengui i això és el que m’ha salvat. Fins i tot gent gran que mai ha escoltat jazz aplaudeix amb entusiasme aquesta música.”

On té l’estudi on crea la seva música?

“A Reus, però hi soc poc perquè sempre vaig d’aquí cap allà. He de dir, però, que tota a música que sentireu ha estat creada de manera natural, jo no m’he assegut mai davant al piano perquè necessito fer un tema. Tota la música m’ha vingut de manera natural, és a dir, m’ha vingut al cap mentre caminava, arribant a casa...després he anat al piano ràpidament i he anat desenvolupant el tema fins que ho he donat per bo i ho he escrit.”

Durant els concerts parla amb el públic?

“Sí que hi parlo, però no sempre. És veritat que m’agrada comunicar-me amb els espectadors perquè he notat que la gent ho valora, però tampoc vull parlar massa i convertir el concert en un acte literari. Vull que sigui música.”

Sap que tocarà en un escenari on hi pugen moltes figures del clàssic?

“Sí, i tant, n’estic al corrent. De fet, quan vivia a Nova York trobava a faltar Catalunya, i en el temps lliure  caminava molt perquè allà les distàncies són molt llargues. Anava amb els meus auriculars, el meu iPot i escoltava molta música de Frederic Mompou, Victòria dels Àngels, especialment unes cançons catalanes que quasi no coneix ningú perquè només estan editats a Anglaterra i als Estats Units. 

També escoltava moltíssim Pau Casals, i vaig descobrir el seu llibre de Converses que vaig donar a conèixer als responsables de l’auditori Pau Casals. Per a ells allò va ser un fet inèdit. Ara ell llibre ja ha sortit en català. 

Vivint a Nova York crec que vaig estar més a Catalunya que no pas si hi hagués viscut. Vaig escoltar molta música catalana i, sobretot, d’aquesta línia minimalista. Crec que tot això també és dins de la meva música. Per això quan faig algun bis al final dels meus concerts sempre incloc alguna cançó tradicional catalana.”

Quines són les seves icones en el món del jazz?

“Miles Davis seria la persona amb més reconeixement per la ment oberta que tenia, però també Keith Jarret, Billy Evans... Sempre es pot aprendre molt de les grans figures.”

On es veu d’aquí a cinc anys?

“Em veig fent la meva música i voltant pel món.”

Això ja és el que està fent ara.

“És que ja estic conforme amb el que faig. Per a arribar on soc he hagut de renunciar a una carrera en Dret, a la feina que tenia en una agència del Passeig de Gràcia... Ara soc on volia ser, només em falta tenir més concerts, però tot això ja anirà venint. És un acte de fe i de treballar moltíssim.”

Protagonista: la tenora

A l'esquerra de la imatge Jordi Molina, que va exhibir un bon  domini amb la tenora en el concert amb l'orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Foto: A.E.

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Concert: Música nostra per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Solista: Jordi Molina.  Director: Xavier Pagès-Corella. Teatre Principal de Valls. Dijous 11 d’octubre del 2018.

La tenora és un símbol de la música catalana. Gairebé només es toca a Catalunya i va íntimament lligada a un repertori de cobla. El fet que aquest instrument no s’hagi estès fora del territori català pot semblar sorprenent ja que ha fascinat molts compositors i oients d’arreu del món, com Déodat de Séverac autor de l’òpera Héliogabale, on intervé una tenora amb l’orquestra simfònica. Una altre il·lustre interessat en aquest instrument va ser Stravinsky.

Els espectadors que el passat dijous, dia  11 d’octubre, assistírem al concert de Nits de Clàssics, al Teatre Principal, possiblement escoltàrem per primera vegada una tenora acompanyada d’orquestra de corda; i el resultat va ser tant sorprenent com gratificant per la bellesa i la mescla del so, i els diàlegs entre corda i tenora, un efecte en què, part del mereixement, s’ha d’atribuir als arranjaments del director Xavier Pagès-Corella que aconseguí un resultat realment satisfactori.

Cal dir, abans de continuar, que teníem a l’escenari Jordi Molina, un dels millors intèrprets de tenora dels darrers anys. Va demostrar perícia, molt bona tècnica i sensibilitat exquisida en el domini de l’instrument. Tot i el vigor de la tenora, mai sobresortí desproporcionadament per damunt de l’orquestra; actuar en un espai tancat i reduït suposa una dificultat afegida per dominar l’instrument pensat per a espais grans i exteriors, un fet que obliga el solista a produir el so més piano. Un luxe, escoltar Jordi Molina amb la tenora.

El concert Música nostra, d’autors catalans, va tenir dues parts ben diferenciades. Una primera amb sis cançons de Apel·les Mestres, en què la tenora interpretava la melodia de la veu, mentre l’orquestra es limitava a l’acompanyament; realment una delícia.  I tot seguit, tres sardanes -potser les més populars-, de Pep Ventura, on Jordi Molina va lluir el seu domini i sensibilitat amb la tenora. Una molt agradable experiència, tot i que l’orquestra de corda no té la puixança de la cobla.

La segona part dedicada a dos compositors més contemporanis, Xavier Montsalvatge, amb Tres postals il·luminades -l’obra amb més dificultat del repertori que oferiren en el concert-, de les que destacaríem la interpretació de Postal de l’Havana, pel lirisme amb què la van oferir.

Tancava el concert l’obra d’Eduard Toldrà Vistes al mar, molt lírica, inspirada en uns poemes de Joan Maragall que estem habituats a escoltar interpretada per quartets o quintets de corda. En aquesta ocasió era una orquestra de corda la que la va interpretar molt acuradament, tot i que ens va fer la sensació que li mancava gruix a l’orquestra, potser per una descompensació entre els instruments.

El públic aplaudí amb força als intèrprets que van correspondre amb la interpretació de la sardana de Pep Ventura Per tu ploro. Una esplèndida cloenda d’un abellidor concert.       

La tenora com a instrument més pròxim a la veu humana

Xavier Pagès-Corella dirigeix l'orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona en l'espectacle "Música nostra" al Teatre Principal de Valls.

ANNA ESTALLO / Valls/ Barcelona

A cavall entre la composició i la direcció d’orquestra, Xavier Pagès-Corella (Sant Pere de Ribes, 1971) forma part d’aquesta generació de gran talent i valor excels  que despunta en tots els espais on es cultiven i creen nous projectes musicals.

Aquest dijous, dia 11 d’octubre (20.30 h) puja a l’escenari del Teatre Principal per posar-se al capdavant de l’orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona en l’espectacle Música nostra que s'ha programat des de Nits de Clàssics.

I més endavant, el març del 2019, serà protagonista a Barcelona on estrenarà una òpera de petit format inspirada en l’assetjament escolar i que comptarà amb la participació d'un conegut tenor per tota l’audiència del Camp de Tarragona.

En quantes ocasions ha dirigit l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona?

“Aquesta orquestra ha tingut dues etapes. Fa vint anys quan la va crear el Javier Mateos, pare de l’actual responsable César Mateos, ja hi havia col·laborat com a director i, ara en aquesta represa després d’uns anys en compàs d’espera, doncs m’hi he tornat a incorporar. Aquesta temporada és la primera vegada que hi col·laboro.”

S’han unit específicament per  a aquest projecte?

“Música nostra és un projecte molt ben pensat i madurat que vam idear per a tota una temporada. El vam dissenyar amb la intenció de fer-ne posades en escena tantes vegades com fos possible i en el màxim nombre d'indrets possibles. Després la realitat ve determinada per altres condicionants. El programa el vam estrenar a Barcelona, a la seu de l’orquestra  Reial Cercle Artístic de Barcelona, i ara ens ha sortit l’ocasió de fer-ho a Valls. Per tant, serà la segona vegada que interpretem aquest programa.”

Quin resultat va tenir?

“A la gent li va agradar molt. Era per la diada de Sant Jordi i com que ho vam fer dins de la seu del Cercle Artístic, que és un edifici antic amb una sala modernista molt acollidora.”

Com a director, ha actuat alguna vegada al Teatre Principal de Valls?

“Doncs diria que no. Potser amb la cobla Sant Jordi hi havia estat alguna vegada, però he de confessar que en no en tinc una consciència clara d’haver-ho fet”.

El públic està acostumat a escoltar el repertori que faran a Valls en el format tradicional, especialment les cançons. Vostès ho faran amb orquestra de corda i tenora. Què aporta a l’audiència aquest nou format?

“De fet és una manera de tractar la música que ja s’ha utilitzat moltes vegades, és a dir, agafar obres que són de petit format i ampliar-les. De vegades això també es fa a la inversa. Per exemple, estic pensant en les versions pianístiques de les simfonies de Beethoven per fer-les més assequibles a la gent. També tenim casos com el de Ravel que agafava una peça de piano i l’orquestrava com per exemple  l’obra per a piano Quadres d’una exposició de Musorsky que quasi que ha estat més exitosa que l’obra original.

En aquest cas agafem unes peces que són originàriament per a veu i piano, i partint de la proposta del César Mateos que em va demanar de fer un programa de música catalana que incorporés la tenora, vaig tenir la idea d’agafar unes cançons de música catalana per fer-ne una versió que fins aleshores no existia per a una ensemble relativament gran de corda, i en lloc de la veu vam pensar de posar-hi la tenora perquè és l’instrument que més s’hi assembla, per la seva expressivitat i pel seu registre.

I com que del repertori per a orquestra de corda i tenora no hi ha res escrit vam pensar d’agafar un seguit de sardanes en les que la tenora hi tingui un paper  com a solista i fer-ne l’adaptació per a orquestra de corda del que ja en tenim antecedents. El mateix Pau Casals va fer una adaptació de la seva sardana Sant Martí del Canigó per a orquestra de corda.”

Tenen la intenció de fer-ne cap disc d’aquest programa?

“No ens ho hem plantejat però no estaria gens malament perquè el resultat és esplèndid i fer-ne un disc seria una bona manera de culminar aquest treball.”

Vostè es mou en l’àmbit de la composició i de la direcció. En què es troba immers ara mateix?

“Doncs ara mateix surto de tot un estiu en el que he estat component com un boig. Estic treballant en una òpera de cambra que es presentarà en un dels llocs importants de Barcelona.”

I quin és el contingut?

“És una obra de caràcter contemporani, tant pel que fa a la temàtica com a la música en què es parla d’un cas de bullying  que passa en un institut nord-americà en què un adolescent que pateix abusos sexuals per part del professors també és víctima de la burla i escarni dels seus companys de classe fins que el noi es col·lapsa i provoca una matança a punta de pistola i els mata a tots. És una història sagnant, però molt actual.”

Qui ha escrit el llibret?

“L’ha fet Joan Duran amb qui ja he col·laborat en d’altres ocasions i amb qui també he fet una altra òpera de cambra Bruna de nit."

Ens pot dir qui seran els intèrprets?

“La veritat és que ho portem tot d’una manera molt discreta i no podem avançar cap detall. Sí que podem confirmar que l’estrenarem el març del 2019.”

I com a director d’orquestra en què treballa?

“Amb la Camerata Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú seré en el concert de Sant Esteve. I seguir amb la Barcelona Modern Ensemble en el curs de composició que aquest any té com a compositor convidat Philipe Hurel a qui dediquem un monogràfic el 16 de novembre a l’Institut Francès. També estrenarem obres dels alumnes –compositors en l’estat inicial de la seva carrera-, durant aquestes audicions."

Considera que és proporcional el creixement en el nivell qualitatiu que experimenten les noves generacions de músics amb el coneixement de la societat i del públic que assisteix als concerts?

“Tot creix. Però estic convençut que no creixen amb la mateixa velocitat. L’apropament del públic a la música segurament és més lenta que el creixement dels músics. Si les escoles de música milloren molt i hi ha una bona cantera doncs l’ascens és més ràpid que no pas la tendència de la gent a anar a veure concerts.

Ens trobem que hi ha molta gent preparada, però també necessitem la plataforma perquè aquests músics treballin. Si no hi ha prou sales de concerts, no hi ha prou públic i s’anirà creant un dèficit amb professionals que estan disposats a treballar, però que no tenen l’espai per fer-ho. Hem madurat molt en l’educació musical i la gent que s’involucra, però en canvi la plataforma on han de donar-se a conèixer no ha crescut prou.”

Gerhard i el regeneracionisme català

En primer terme la pianista Laura Farré Rozada, després del Concert per a piano i orquestra de Robert Gerhard, el 27 de setembre, al Teatre Principal de Valls. Foto:JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) va fer gran part de la seva carrera a Londres per culpa de la Guerra Civil. Per això, és el gran desconegut dels compositors espanyols, l’anella perduda en la música espanyola després de Manuel de Falla.

L’obra de Gerhard sempre ha tingut més ressonància al Regne Unit que en el seu país, i continua sent el gran ignorat en la ciutat d’on es Fill Il·lustre, només cal observar la xarona presència dels representants de l’administració en els concerts dedicats a la seva memòria. 

Cal recordar la importància del compositor en tres detalls: va ser alumne de Schönberg entre el 1923 i el 1928; l’any 1932 Webern (amb Conxita Badia) va dirigir sis orquestracions de les 14 cançons catalanes, i la Filharmònica de New York li va encarregar una obra. La seva tasca a favor de la música fou reconeguda l’any 1967 per la reina d'Anglaterra amb una de les distincions angleses de més alt nivell: el grau de Comendator de l'Ordre de l'Imperi Britànic, sent investit l'any següent com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cambridge.

L’obra protagonista del concert realitzat el dijous, dia 27, dintre del cicle Nits de Clàssics-Memòria Robert Gerhrad, va ser el Concert per a piano i orquestra de corda, una obra mestra...fascinant, amb una partitura de qualitat rellevant i rica invenció, com ho revela el segon temps – Diferències, adagio -, que és l’exposició de la gran contradicció, o oposició, orquestra i piano. Això s’explica perquè Roberto Gerhard va ser deixeble de Felip Pedrell i d'Arnold Schönberg. Una contradicció resolta pel compositor en una síntesi que sembla impossible i que es presenta real en les pàgines del concert que comentem. Gran dificultat del director per lligar el piano dintre de l’orquestra. 

Un treball meravellós i de magnífic resultat que va fer el mestre Edmon Colomer.

Sens dubte, Edmon Colomer i l’orquestra Camerata Eduard Toldrà  van preparar amb intensitat i rigor aquest programa. Va caler un gran esforç dels seus músics, per a un concert on la interpretació és "molt difícil, de vegades impossible, excepte amb un esforç tècnic terrible". 

El director va transmetre a l’orquestra gran sonoritat, amb fina sensibilitat musical, esforçant-se per tal d’establir la comunicació amb l’espectador, que és en realitat el que ens ha de donar la música. En tot moment ens va situar dins de l’atmosfera que Gerhard vol aconseguir.  Sonoritat on s’accentua la transparència i elegància. En tot el concert es va mantenir la unitat d’estil del compositor.

La pianista vilanovina Laura Farré Rozada, va exposar el concert de Gerhard amb brillantor i pulcritud màxima; va estar inspiradíssima, demostrant el profund coneixement i les grans qualitats per interpretar la música contemporània i la seva inquietud per donar a conèixer la música del segle XX. 

La lectura que en va fer en cap moment va ser superficial, aconseguint del piano una sonoritat i uns acords tímbrics molt adequats per a cada moment, segons el passatge del concert; comptant sempre amb l'entusiasta col·laboració del director i els instrumentistes de l’orquestra en pàgines molt difícils per a tothom.

En la segona part varen interpretar una breu obra del compositor Benejam, i la Serenata per a corda Op. 48 de Piotr Ilich Chaikovski. Una delicadesa molt treballada, amb  brillantor, potència sonora, cuidant molt els detalls, matisant els tempos i pianos, i accentuant els silencis. Una demostració de domini de l’orquestra amb detall i estil.    

Prèviament al concert, el mestre Edmon Colomer va oferir una sessió pedagògica sobre l’obra de Gerhard que s’interpretava, dedicant un espai al context on es troba aquesta obra dintre de la producció del compositor, i esplaiant-se en la descripció de cada moviment, seguit d’una demostració pràctica amb la col·laboració de l’orquestra interpretant uns breus compassos que reafirmaren la seva explicació.

Un concert memorable: en realiat, un dels millors que hem escoltat recentment i que el públic va agrair amb forts aplaudiments.