Una meravella de claredat, humilitat i decisió

D'esquerra a dreta, la pianista Anna Crexells, el baríton, Carles Pachón, i la soprano, Serena Sáenz. Foto: JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

La soprano Serena Sáenz (Barcelona, 1994) i el baríton Carles Pachón (Navars, 1995), amb l’excel·lent pianista Anna Crexells, van deixar una exquisida empremta en el concert que feren diumenge, 8 de desembre, al Teatre Principal de Valls, dintre del cicle de concerts Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls/JJ MM de l’Alt Camp.

El repertori de l’espectacle Rossiniana va ser d’una gentilesa deliciosa amb la selecció de les obres del cigne de Pesaro. Tots intèrprets mostraren, tant a nivell vocal com actoral,  gran afinitat i gran sapiència de l'estil rossinià.

Serena Sáenz Moliner, dotada d'una bellesa tan espectacular com el seu somriure i unes dots per al cant excepcionals, va sorprendre novament a l'audiència de Nits de Clàssics amb un repertori amb el qual va demostrar les seves aptituds de soprano lírica de coloratura excepcional, cantant amb un esperit i una intel·ligència que feien una delícia les seves àries... 

“Una voce poco fa” era una meravella de claredat, humilitat i decisió, amb una exhibició de la coloratura de la seva veu. Tots l’esperàvem després del concert The Orient Express, que va oferir el passat mes de març en aquest mateix teatre. 

Carles Pachón i Díaz és un jove cantant emergent del gènere líric i de registre baríton, conegut per haver obtingut el tercer premi en el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas en l'ediciò del 2017, a més de set premis més, entre els quals hi ha el premi al millor cantant català, concedit per l’Ajuntament i les Joventuts Musicals de Moià, el Premi Extraordinari Festival Castell de Peralada i el premi del públic assistent a la prova final.

Carles Pachón està fornit de dots vocals naturals i una veu de timbre noble, i cal destacar el seu domini de l'espai escènic. El seu pas per Pesaro l'estiu passat va estar certament aprofitat pel cantant, tenint en compte l'excel·lent prestació de la qual hem gaudit en la present Rossiniana. Excel·lent interpretació, tant vocal com escènica del  Largo al factotum della città, de la cavatina de Figaro, on Pachón va poder fer gala de les seves qualitats.

Tots dos cantants es van mostrar esplèndids en els duets interpretats amb complicitat i compenetració, realment plaents en el duet que tancava la primera part del concert, Dunque io son, per l’expressió escènica i el lirisme fascinant amb el que ho interpretaren.

Esplèndida la versió pianística que Anna Crexells va fer de l’overtura de Il barbiere di Siviglia. És una de les més importants repertoristes actuals, i així està considerada, però també és una excel·lent pianista solista que, de quan en quan, deixa una petita mostra d’aquest perfum musical, com va ser l’intermedi de La boda de Luis Alonso, a la segona part.

Una segona part de la comèdia al drama, amb diversos fragments de sarsuela. Carlos Pachón va ser mestre de cambra en una magnífica interpretació de la cavatina de Maestro Campanone de Mazza i Lleó. Esplèndida Serena Sáenz en la romança de Mirentxu de Guridi, cantada amb tanta sensibilitat que ens va emocionar, una magnífica òpera finalment representada aquesta temporada a la Zarzuela de Madrid.

Ambdós artistes van ser ben “castizos” per a Sorozabal, amb el duo del Manojo de Rosas i dramàtics al convertir-se en Katiuska. Encantadora Serena en la Polonesa de Elena, i realment exquisida la tarantel·la que va cantar Carles Pachón de La Dogaresa. Tot un plaer poder escoltar la interpretació que el baríton va fer del fragment.

Captivaren al nombrós públic, que va ovacionar llargament els cantants i la pianista, i van correspondre oferint dos bisos: Amapola, per Carles Pachón, i la genuïna versió de Granada per Serena Sáenz, que ja admiràrem en el concert del passat mes de març.

Els assistents al concert cal que en recordin la data, una data que els acompanyarà quan la Serena i el Carles siguin encimbellats al món de la lírica, i per a això ja no falta gaire.

La màgia de la música: Robert Gerhard

Durant el concert del dijous, dia 20 de setembre, a més de l'espectacle dedicat al compositor Robert Gerhard, també es va interpretar l'obra Moviment en trio de Ramon Ribé (al centre de la imatge). Foto: JOAN GASULL

GABRIELLE DEAKIN / Valls

En el seu llibre Dues guerres i un exili, Carles Gerhard i Hortet, nebot de Robert Gerhard, escriu un passatge memorable sobre la música. Al seu pare, diputat, li havien encarregat la tasca delicada de protegir el patrimoni del monestir de Montserrat durant la guerra civil. Diu:

“ El meu pare havia estudiat música i tocava molt bé el piano. En l’opinió d’alguns, era millor executant en aquest instrument que el seu germà Robert, el compositor. Es podia asseure al piano i tocar de memòria peces de Schubert, Chopin, Granados o Albéniz que eren els seus favorits. Però també tenia l’habilitat de posar-se a tocar immediatament qualsevol melodia que acabava d’escoltar, trobant-li tot seguit l’acompanyament adequat i continuant amb tota classe de variacions. Des de la seva arribada a Montserrat s’havia interessat per l’orgue de l’església al qual dedicava algunes estones de lleure. 

Això li permetia tocar per als visitants alguna peça de música, cosa que sempre els causava una forta impressió: el so de l’orgue dins d’aquella immensa basílica, pràcticament deserta i poc il·luminada emocionava uns i intimidava d’altres. Generalment evitava tocar música sacra, ja que això hauria despertat oposició. 

Si els visitants eren amics i melòmans, tocava alguna peça clàssica. Si eren polítics, tocava Els Segadors o La Internacional, segons la composició del grup. Però els efectes més sorprenents els havia tingut amb grups d’anarquistes que es creien obligats a parlar amb veu alta dins de la basílica i a manifestar el seu menyspreu per tot el que tenia a veure amb el culte. Aleshores, el meu pare pujava discretament cap a l’orgue i es posava a tocar un dels seus himnes, com Hijo del pueblo, te oprimen cadenas... o algun altre. L’esperit d’aquella gent canviava radicalment i tot eren elogis i ganes de col·laborar en la salvació del monestir.”

La sensació que una música ens pertany, ens representa, és una sensació molt especial. Però les músiques no són res més que sèries encadenades de gestos sonors. El que produeix la màgica d’identificació són idees, experiències. Els sons esdevenen especials gràcies a uns fils invisibles que teixim nosaltres entre aquests sons i fets o conceptes que són significatius en les nostres pròpies vides.

El dijous passat, al Teatre Principal, el Pol Berlinches, l’Anna Crexells i jo mateixa vam tenir l’honor d’obrir la temporada dels Amics de la Música. Vam aprofitar aquesta ocasió per llançar un repte al públic vallenc: obrir les orelles i el pensament a la música de Robert Gerhard. Gerhard és el nostre compositor vallenc—potser l’únic personatge que internacionalment fa que es parli de Valls. (Tot i que, per desgràcia, també hi ha autors que diuen “Robert Gerhard was born in Vails”...). 

Hi ha veus que diuen que és una primera figura en la història de la música del segle XX i mereix ser encara més famós del que és actualment. Una bona part de la seva música beu de les arrels catalanistes i espanyoles; potencialment, podria ser molt especial per als catalans... i en particular, per als vallencs. Però de moment, no és el cas.

Anunciar que penses tocar Robert Gerhard no sol provocar la mateixa satisfacció, el mateix murmuri d’aprovació entre el públic, que anunciar que tocaràs El cant dels ocells. Però us puc dir—i us recordo que sóc australiana—que El cant dels ocells també m’emociona a mi. Com també m’emocionen les Vistes al mar i les meravelloses sardanes de Joaquim Serra i Juli Garreta. No sempre era així. Als vint anys, per a mi, Catalonia era poc més que part del títol d’un llibre de George Orwell; a tot estirar, la part d’Espanya on havia nascut Pablo Casals. No tenia gaire clar on era, ni quin idioma s’hi parlava. No tenia cap noció del que ara identificaria com una música amb aire català.

Fem nostre un país, una cultura, una música, de la mateixa manera que aprenem a estimar una persona nova: coneixent-la, vivint-la. Tot treballant les dues obres de Gerhard que vam tocar el dijous—el seu meravellós trio de joventut i la seva intrigant Sonata per a violoncel i piano—l’Anna, el Pol i jo hem descobert el món particular i fascinant de Robert Gerhard. També ens hem endinsat en els paisatges poètics de Mompou, Joan Magrané i Ramon Ribé.  Tots són una mica més nostres que abans. Aquesta és la màgia de la música. Esperem que una mica d’aquesta màgia també hagi arribat al públic.

(*)Gabrielle Deakin és professora de música de l'EMM Robert Gerhard

Simbiosi en estat pur

La violista Isabel Villanueva i la pianista Anna Crexells en el concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Hi ha cançons i cançons.

Les que es van escoltar en el concert del dijous, dia 8 de juny, al Teatre principal, són de les que mereixen un lloc destacat en un quadre d'honor del lied. O, almenys, així ens ho va semblar. Són les cançons de Johannes Brahms compostes entre el 1863 i el 1887, i de Gabriel Faurè i altres autors francesos, amb poemes musicats de Josef Wenzig, Hermann von Lingg, Armand Silvestre o Victor Hugo, entre altres.

En aquests versos tenim un exemple de romanticisme pur. Els temes que hi trobem: la nit, la natura i la solitud. Brahms ens fa sentir aquesta solitud, i de quina manera! El mateix podríem dir dels autors francesos de la segona part: sentiment, malenconia, amor i tristesa.

Un programa amb un repertori inèdit, que totes tres intèrprets van preparar pel concert de Valls. La pianista Anna Crexells, repertorista dels més ben valorats -com ho testimonia la seva realçada activitat en aquesta difícil especialitat pianística-, va preparar i coordinar el repertori d’aquest memorable concert. Coneguda i estimada pel públic vallenc, sempre ha trobat en cada partitura el millor equilibri possible entre el compositor i l’intèrpret, entre allò que és tradició i allò que és modernitat. Vam observar com respirava amb la cantant en una simbiosi en la construcció del fraseig.

Quin so que té la viola d'Isabel Villanueva, bell i penetrant. Feia cantar i exclamar a la seva viola recolzant-se en la línia subtil i suggerent de la pianista Anna Crexells.

Ja en les tres cançons de Brahms vam apreciar algunes característiques de la seva manera d'interpretar: el cant, l'art en tot allò que és subtil, la capacitat de filar el so... i el poder tan intens dels greus que surten d'aquest instrument.

A la segona part, la bellesa de Beau Soir de Debussy va conduir l’audiència a les dues obres de Kurt Weill, amb uns tempos exquisits i canviants, amb uns afilaments sonors més delicats, aquesta delicadesa que no és fragilitat; aquí, a la música, la línia s'afila tant que sentim (no pensem) que es pot trencar alguna cosa.

La mezzo Cristina Segura durant el concert a Valls.
 Foto: JOAN GASULL

En el conjunt del concert va brillar la veu, per moments delicada, per moments arrabassada, sempre expressiva al màxim, de l'elegant mezzo Cristina Segura, amb el seu característic so vellutat. No la coneixíem i ens va sorprendre molt gratament. Es va desenvolupar amb agilitat en el fraseig, entonació precisa i versatilitat cromàtica, donant el color precís en cadascuna de les peces que va interpretar, resolent molt bé els duos i les alternances amb Isabel Villanueva. 

Va ser particularment feliç la interpretació que van fer viola i veu de l’obra de Loeffler, on van comptar amb l'esplèndid piano d’Anna Crexells, pur efluvi de sensibilitat, una de les fites màgiques de la vetllada. 

Van tancar el repertori amb una esplèndida versió de l’Élegie, de Massenet. Una delícia!

El públic impregnat de tot el que havia rebut, va demostrar la seva satisfacció amb continuats aplaudiments, que les tres intèrprets van agrair repetint Dansons la gigues, de Loeffler.

Un concert per a recordar, d’aquells que al cap d’uns anys podrem dir: “Jo hi vaig ser”. 

El bon gust que demana el Bel Canto

D'esquerra a dreta, Miki Mori, Laura Vila, Anna Crexells i Carlos Cosias.Foto: JOAN GASULL

En l’equador de la desena temporada del cicle Nits de Clàssics, el Teatre Principal de Valls ha estat l’escenari dijous d’un magnífic espectacle líric amb àries i duos d’òpera i sarsuela.

Els quatre protagonistes han aportat treball, ganes i professionalitat en unes proporcions que poques vegades les podem gaudir. El resultat ha estat d’un nivell que, a casa nostra, no és habitual.

En la pianista Anna Crexells hem retrobat, una vegada més, una autèntica directora del concert líric. Estem davant d’una de les millors aperturistes, ben acreditada per la seva trajectòria, que combina els sons i els tempo.

Exquisits els pianos en el fraseig, els matisos delicats i distingits, discreta en el protagonisme que dóna bon suport i confiança al cantant. Un plaer observar la sensibilitat amb la que acompanya i condueix als solistes.

Miki Mori i Laura Vila van ser dos intèrprets de veu potent, sense problemes de tessitura, tímbricament contrastants i complementàries.

La soprano Miki Mori i el tenor Carlos Cosias, van iniciar el programa amb el duo Parigi, o cara, de La Traviata, amb uns primers compassos de molta dificultat, fins a arribar al lirisme de Parigi que canta el tenor, un Carlos Cosias que va conquerir al públic amb la seva línia de cant, bon gust, i amb un registre agut elegant i segur, i amb uns pianíssims que el distingeixen.

La soprano Miki Mori en un moment del concert amb
 el tenor Carlos Cosias. Foto: JOAN GASULL

Miki Mori, afectada durant algunes setmanes de laringitis aguda, va cantar sense haver superat del tot l’afecció i no es trobava en la plenitud de les seves facultats, segons va confessar  ella mateixa entre bastidors, però va dominar a la perfecció la zona central y superior del registre, amb aguts de gran potència i definició, que matisa i fraseja amb una molt bona línia de cant. Així que avançava el concert se sentia més còmode, cantant una Mussetta esplèndida de veu i d’interpretació. 

 Carles Cosias ens delectà en l’ària de l’Arlesiana, una òpera pràcticament oblidada, però que està present en molts concerts. De la coneguda ària de El último romántico, en va fer una esplèndida interpretació, per la seva veu càlida i propera,  i molt sòlida en l’agut.

La mezzo Laura Vila en la actuació al Teatre Principal
de Valls. Foto: JOAN GASULL

La mezzo Laura Vila, de timbre càlid i vellutat, en l’ària Per questa fiamma indomita va saber donar en cada moment el matís adequat, des del desconsol fins a l’heroisme.

A Laura Vila esperem escoltar-la aviat en la versió completa d’Anna Bolena, de Bellini. La cantant té un recull d’interpretacions amb les que la identifiquem i ens sedueix. Sens dubte, una d’elles és el duo de Norma. Amb Miki Mori fan el duo de Norma i Adalgisa de disco, al servei del bon gust que demana el Bel Canto. Sempre és un plaer escoltar-les en aquest duo. Brillant li va sortir l’ària de Los Claveles, demostrant força de veu, matisos i caràcter dramàtic. Per primera vegada cantava el duo de La Dolorosa, al costat d’un esplèndid Carlos Cosias, oferint una interpretació vibrant i emotiva sense exagerar el dramatisme.

Dos fragments de Cançó d’amor i de guerra, la sardana En el Vallespir, que Miki Mori cantà amb les seves qualitats d’aguts brillants, i amb depurat i  expressiu fraseig, van tancar el recital. El duo d’Eloi i Francina va ser emotiu i brillant, amb un Eloi de veu potent i ample.

L’entusiasme del públic va provocar que els quatre intèrprets actuessin conjuntament, cantant i ballant el vals de Die Lustige Witwe, de Lehar. El públic continuà insistint i ens van obsequiar amb el brindis de La Traviata, amb un intent de participació del públic.

Cantants i pianista esplèndids, públic content i satisfet, i esperits renovats. No es pot demanar més.

La desconeguda figura del repertorista

Anna Crexells, a la dreta, davant del piano i acompanyada de la mezzosoprano Laura Vila.
Foto: JOAN GASULL

La pianista Anna Crexells (Barcelona, 1977) representa molt bé la figura del repertorista, aquesta professió tan desconeguda com poc valorada de la que molt poques vegades se’n parla. I menys quan es tracta de redactar notícies en l’àmbit musical on els protagonistes acostumen a ser cantants o intèrprets d’alta volada.

Però el repertorista ho és tot en un concert. És qui marca totes les entrades, qui coordina cada fraseig i qui canta amb els artistes. La seva feina és molt semblant a la d’un “director d’orquestra però en petit”, diu Anna Crexells.


I del repertorista depèn també que els cantants tinguin el temps necessari per recuperar-se adequadament en cada intervenció, en un programa en què l’èxit del contingut també ve de la mà d’aquest especialista en acompanyar cantants o instrumentistes en duos i duets musicals.

La de repertorista és una feina delicada, tant com “bufar en una ploma i mantenir-la suspesa en l’aire en un equilibri constant”. Una bella descripció amb què la pianista barcelonina defineix una professió que va escollir a consciència.

“No em considero solista i no m’imagino fent altra cosa que no sigui acompanyar els cantants”, assevera Anna Crexells, que reconeix la “complicada relació” existent entre repertorista i artista.
I és que l’ego dels cantants es converteix, de vegades, en tot un repte per al pianista: “Ho entenc perquè el cantant té l’instrument dintre i queda nu davant el públic a l’escenari, mentre que el piano és la meva protecció”, confessa Anna Crexells.

La repertorista, que durant un cert temps va combinar la faceta musical amb la feina en un negoci familiar, afirma que ara que es dedica a la música en exclusiva, valora molt més l’oportunitat de poder desplegar totes les seves capacitats en aquest àmbit.

Ara, comença la seva jornada a les vuit del matí i acaba a les deu del vespre i cada dia reserva una o dues hores a mantenir la seva tècnica: “ Això és molt important en la meva carrera perquè em permet obtenir un feedback exterior essencial per poder evolucionar”, sentencia la repertorista.

Anna Crexells es troba en un moment ascendent en la seva trajectòria ja que, a més de ser col·laboradora habitual de les produccions de l’Òpera de Sabadell, des de fa uns anys, és la pianista dels màsters que organitza el tenor Jaume Aragall, i l’estiu passat es va incorporar com a pianista acompanyant en les sessions magistrals de la mezzosoprano Teresa Berganza.

Des de fa dos anys acompanya els participants del concurs Francesc Viñas, aquest certamen de prestigi mundialment reconegut i plataforma indiscutible de futures promeses, i que confirma i ratifica com de desconeguda és la figura del repertorista.


Tindrem oportunitat de comprovar la rellevància del paper del repertorista en el concert del dijous, dia 3 de març (20.30 h) al Teatre Principal de Valls. Anna Crexells acompanyarà la soprano Miki Mori, la mezzosoprano Laura Vila i el tenor Carlos Cosías.

Concert d'òpera i sarsuela

El concert reuneix a quatre artistes que es troben en un bon moment musical.

D'una banda, Carlos Cosías, "un tenor amb un segell propi i un dels millors cantants en el gènere de sarsuela amb uns pianíssims exclusius i un fraseig molt bo", apunta la repertorista Anna Crexells que coincideix, una vegada més a l'escenari amb la mezzosoprano Laura Vila.

Aquesta cantant es troba en un moment clau de la seva trajectòria professional. Ha actuat al Palau de la Música i el públic la podrà veure molt aviat al Teatro Real de Madrid.

El seu objectiu és "pujar un graó més, entrar en teatres nous on encara no he actuat i poder fer papers més importants".

Però el seu repte no està exempt de dificultats ja que a “Catalunya i a Madrid és molt difícil fer-se un lloc; els costa molt donar oportunitats a gent nova, tot i que hi ha artistes molt bons i amb gran talent”.

Sigui com sigui Laura Vila no se sent gaire lluny del seu objectiu: “De vegades és qüestió de sort, tot i que millorar el nivell i la tècnica és molt important, de la mateixa manera que ho és mantenir una bona relació amb l’agència que representa l’artista per tenir opcions de sortir fora”, detalla la mezzosoprano molt còmoda amb el gènere operístic perquè li dóna l’oportunitat “d’entrar en una història, d’interpretar i d’estar a l’escenari”.

El paper de la seva vida podria ser Carmen, de Bizet, tot i que no és el que més li agrada, però sí que és el “d’un personatge conegut i que qualsevol cantant anhela de poder fer”, admet l’artista.

En el concert d’aquest dijous, a més d’entrar en un programa molt exigent d’òpera, Laura Vila s’endinsarà en diferents hits de sarsuela: La Dolorosa, Don Gil de Alcalá, El último romántico, Cançó d’amor i de guerra o Los claveles.

Per fer-ho tindrà al seu costat la soprano Miki Mori ja coneguda pel públic perquè va actuar a Valls en el concert inaugural de fa dues temporades.

Així va ser el concert de Maribel Ortega i Alessio Borreggine a Valls

La soprano i el tenor durant un moment del concert d'òpera i sarsuela que van oferir al Teatre Principal de Valls, el dia 9 de novembre.
Foto: JOAN GASULL

El públic del cicle de concerts "Nits de Clàssics"esperava amb expectació aquest concert, preparat per Jaume Aragall, amb un cartell important dins del món de la lírica: la soprano Maribel Ortega, amb una trajectòria ben consolidada a nivell mundial; la pianista Anna Crexells, ben coneguda i apreciada pel públic vallenc, i acreditada per les seves intervencions com a repertorista en Masters i en el proper Concurs Viñas, i la presentació de Alessio Borraggine, tenor italià, establert a Roma i deixeble de Jaume Aragall.

Com comentava Jaume Aragall en el post anterior d'aquest mateix blog, va conèixer a Alessio fa dos anys a Viena en una etapa en què l’italià meditava què havia de fer amb el seu futur. Aragall recordava aquest moment: "Ell havia decidit no tornar a cantar però jo el vaig escoltar i em va semblar que era prou bo, que tenia bon material per treballar i que progressivament aniria traient tot el seu potencial".

I així és,  el tenor italià es troba en un procés de perfeccionament, de corregir defectes i d'aprofitar la gran qualitat del seu instrument vocal: de veu i potència. De la mà del gran mestre que és Jaume Aragall, dosificarà adequadament la força de la seva veu i guanyarà amb sensibilitat i lirisme.

Alessio va iniciar el concert amb les napolitanes Non t’amo piú de Tosti, i Passio de Bovio-Tagliaferro, que va interpretar amb força. Va continuar amb una ària, de poc lluïment per un tenor, com es Ch’ella mi creda de Puccini, que no acostuma a despertar manifestacions d’entusiasme en el públic.

En la segona part va demostrar les seves facultats de tenor en la preciosa ària Come un bel dì di maggio, de l’esplèndida òpera de Giordano, Andrea Chenier i la popular E lucevan le stelle de Puccini, molt aplaudides i acceptades pel públic.

La soprano Maribel Ortega ens va delectar amb un fragment de Los Claveles, sarsuela de Serrano molt ben interpretada, per continuar amb un tremend Macbeth de Verdi; un sublim Visi d’arte, de Puccini, i una emotiva Mamma morta, de Giordano. 

Com deia una assistent al concert, "la Maribel té el do d’embolcallar el cor del públic". 

Realment es troba en un moment molt dolç de cant, per tècnica, sensibilitat i expressió, gràcies a una potent emissió, d’especial bellesa tímbrica en els extrems de la tessitura amb emissió d’una afinació impol·luta, que va saber mostrar-se implacable a  La luce langue, de Verdi i emotivament humana en els dos duets finals de cada part.

La preparació tècnica del concert és un treball, aparentment secundari, que correspon a la pianista Anna Crexells, un dels repertoristes més ben valorats, com ho testifica la seva realçada activitat en aquesta especialitat. 

Dificultat per la quantitat i varietat d’autors i estils que exerceix al costat d’un altre músic, en aquest cas uns cantants. 

I es valora molt quan els assajos son insuficients i aquesta pianista, tant delicada i distingida, domina el transport que s’adapta a la veu del cantant. 

 És una bona coneixedora de les veus masculines i femenines, i de les seves respectives tessitures i colors que fan que el seu acompanyament ens apropi més musicalment. 

El públic vallenc aprecia la qualitat d’aquesta pianista i fa que ella se senti ben acollida. Un fast tenir-la sovint entre nosaltres.

Un concert emotiu que va satisfer als assistents que van gaudir de fragments d’òpera amb una exquisida interpretació.

Alessio, el deixeble de Jaume Aragall arriba a Valls

Una imatge del tenor Alessio Borraggine que aquest dijous actuarà al Teatre Principal. Foto: https://www.facebook.com/alessio.borraggine

Alessio Borraggine és l’estrella convidada del concert d’aquest dijous, dia 12 de novembre (20.30 h), al cicle Nits de Clàssics de Valls.

El públic del Teatre Principal l’espera amb expectació. Actuarà al costat de Maribel Ortega, soprano amb una trajectòria consolidada a nivell mundial, i de la pianista Anna Crexells.

El concert, titulat Concert líric,  porta el segell del tenor Jaume Aragall qui ha treballat frec a frec amb el màxim responsable dels Amics de la Música de Valls, Roman Galimany, en l’elaboració del programa.

La nit del concert totes  les mirades estaran posades en Alessio Borraggine, un tenor italià, establert a Roma i deixeble de Jaume Aragall.

Tots dos es van conèixer fa dos anys a Viena en una etapa en què l’italià meditava què havia de fer amb el seu futur. Aragall recorda aquest moment: “Ell havia decidit no tornar a cantar però jo el vaig escoltar i em va semblar que era prou bo, que tenia bon material per treballar i que progressivament aniria traient tot el seu potencial”.

Alessio Borraggine va trobar en Jaume Aragall la persona que per primera vegada entenia el seu tarannà i des d’aleshores la seva relació s’ha consolidat amb força. “Allà on ens trobem, on Borraggine està fent algun concert, aprofitem per fer alguna masterclass”, detalla Jaume Aragall.

Alessio Borraggine, que ha actuat dues vegades a l’Auditori de Barcelona, va ser presentat al president dels Amics de la Música en una audició privada.

“Quan el va sentir li va agradar de seguida la seva veu i ens vam posar a preparar un programa de qualitat i alhora força popular per agradar a tota l’audiència i idoni a les dues veus: la de Maribel Ortega i la d’Alessio Borraggine”, recorda el cantant d’òpera que també lloa “l’exercici d’humilitat de Maribel Ortega en acceptar una concert al costat d’un cantant que s’està donant a conèixer entre el públic”.

Aragall tenia previst assistir al concert de dijous, però canvis obligats en la seva agenda professional li impedeixen ser-hi justament aquesta nit. Ho farà més endavant. 

“Em sap molt greu no poder ser-hi justament aquest dia, però ho faré tan aviat com sigui possible en alguna de les activitats que organitzen els Amics de la Música”, diu Jaume Aragall meravellat per l'entusiame cap a la música que desprèn el cap visible dels Amics de la Música i agraït per la confiança dipositada en Alessio Borraggine.