Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Medir Bonachi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Medir Bonachi. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de març del 2020

Obres que arrenquen un somriure al cor més trist

Albert Rodríguez i Medir Bonachi, un cop acabat el concert al Teatre Principal
de Valls. Foto. JOAN GASULL


Concert: Només Mozart
Dia: dijous 5 de març.
Lloc: Teatre Principal de Valls.
Intèrprets: Albert Rodríguez (violí) i Medir Bonachi (piano).

Text: ROMAN GALIMANY/ Valls
En aprofundir en el Mozart distingit, alegre, cortesà, acadèmic, tan familiar per a tots, descobrim la veritable imatge de l'artista intensament renovador. Un artista que ha sabut recrear els vells estils amb el seu sentit de l'equilibri constructiu, la seva lògica i la coherent imaginació. 

La immensa obra de Mozart constitueix un cabal d’una espiritualitat poques vegades superada per cap altre compositor. Quan ens hem familiaritzat amb ella podem comprendre, enmig de la lleugeresa, l'elegància, la perfecció que emana, la grandesa d'una ànima profundament humana i cordial.

Mozart va escriure 36 sonates per a violí i piano. Totes les compreses entre la KV 6 i la KV 46 pertanyen als seus anys infantils, i juvenils. Són sonates per a clavecí que poden tocar-se amb acompanyament de violí; així és com ho anuncia el propi Mozart. 

Les tres sonates que ens van oferir el violinista Albert Rodríguez i el pianista Medir Bonachi corresponen al període considerat de maduresa (1778-1788), en què conserva aquell protagonisme del piano sobre el violí. Encara que havent conegut els Duetti per a violí i teclat de Joseph Schuster, mestre de capella a Dresden, Mozart s’esforça a partir de la KV. 306 i aconsegueix el diàleg equilibrat entre tos dos instruments.
Albert Rodríguez durant el concert al Teatre Principal. Foto: J.G
En el repertori del concert al Teatre Principal presentaren tres sonates, de les més grans del seu temps. Va ser un plaer poder escoltar-les juntes en un concert que proporcionà emocions profundes, convincents, amb un equilibri perfecte. 
Unes interpretacions profundament musicals i dolces.

En la Sonata en Re major, KV 306, l’última de las "Palatinas" (1878), els intèrprets hi van posar molta dosi de virtuosisme, més que en les sonates anteriors. Interpretada amb elegància i coratge, en el segon moviment -de gran bellesa-, el piano exposa al començament el primer tema i després el presenta el violí; realment exquisit.

Amb la Sonata KV 378 transmeteren l’emoció i la delicadesa més mozartianes; el andantino que ens oferiren el podríem etiquetar com el cor expressiu de l’obra; melòdicament expressiu i vibrant, on ens van transmetre l’exquisida gràcia juvenil d’un Mozart per la llibertat que acabava de conquistar. 

Les sonates per a violí i piano de Mozart malbaraten melodia i una alegria de viure quasi infantil, són obres que arrenquen un somriure al cor més trist. Esplèndida la interpretació que ens oferiren de les tres sonates, finament compostes, a un ritme intens amb el to sedós del violí i el so brillant del piano.
La col·laboració íntima i perfectament sincronitzada entre tots dos intèrprets ens farà inoblidable aquesta vetllada de Nits de Clàssics.

Un concert de gran qualitat, interpretat intel·ligentment i expressament frasejat... Com una conversa real, però només a nivell diví.

diumenge, 1 de març del 2020

Aquesta vegada, només Mozart al Teatre Principal

Albert Rodríguez serà aquest dijous al Teatre Principal de Valls per interpretar
 les "Tres sonates de Mozart". 

AMV / Valls
Amb el títol Només Mozart, aquest dijous, dia 5 de març, té lloc al Teatre Principal de Valls, el concert Tres sonates de Mozart, per a violí i piano. Els intèrprets seran el violinista Albert Rodríguez  i el pianista vallenc Medir Bonachi.
Les Sonates per a violí i piano de Wolfgang A. Mozart no es compten entre les seves obres més reconegudes ni es consideren a l’alçada de les de Ludwig van Beethoven, sent especialment populars les que tenen millors formes d’expressió.
Tenen un mèrit molt notable: semblen voler sortir-se de l’element galant  -típic del segle XVIII, en què evidentment estan immerses-, a la recerca d’una llibertat que és present i que despuntarà en l’obra del compositor de Bonn.
En aquestes sonates s’aprecia l’antològica creativitat de Mozart, el qual, sense ser original en termes formals, assoleix unes cotes d’expressivitat i preciosisme gens freqüents a la seva època.    
El repertori, preparat per Albert Rodríguez i Medir Bonachi, ens presenta tres sonates. La Sonata per a violí núm. 17 en Do major, K. 296, la va compondre el març de 1778 a Mannheim (Alemanya), i va ser publicada per primera vegada el 1781 com a part de l'Opus 2 de Mozart. Aquesta és la primera de les seves sonates madures és a dir, aquelles que no va escriure en la seva infantesa, les quals van ser compostes entre 1778 i 1788.
La Sonata per a violí núm. 26 en Si bemoll major, K. 378 / 317d, la va compondre a Viena l'estiu de 1781, poques setmanes després d'haver-se instal·lat a la ciutat, però podia haver estat iniciada el 1779.
La Sonata per a violí núm. 23 en Re major, K. 306/300 l, va ser composta per Wolfgang Amadeus Mozart l'estiu de 1778 a París, publicada per primera vegada aquell mateix any com a part de l'Opus 1 de Mozart. L'obra la va dedicar a la princesa Maria Isabel, Comtat Palatí de l'Rhin, raó per la qual les sonates que componen l’Opus 1 es coneixen com a Sonates Palatines.
Tots dos intèrprets han intervingut moltes vegades ens els diferents cicles de Nits de Clàssics. L’estela que han deixat és la d’un treball i una qualitat molt important, i així ho avala la seva trajectòria professional, amb un currículum ple d’activitats, de treballs de perfeccionament i de premis.
És un plaer gaudir, més encara, del seu art en el seu retorn a Nits de Clàssics. Dos joves del país que ens han de fer sentir ben orgullosos de tenir-los novament entre nosaltres.  

dilluns, 15 de gener del 2018

Brillant debut dels Tarraco Ensemble

El quintet de cambra al final del concert que van oferir al Teatre Principal el dia 11 de gener.
Foto: JOAN GASULL
Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Expectació i embadaliment. Aquestes són algunes de les sensacions que va despertar més enllà de la comarca de l’Alt Camp la presentació del quintet Tarraco Ensemble el dijous, dia 11 de gener, al Teatre Principal de Valls, en el marc del cicle Nits de Clàssics.
I no van decebre. Aquest jove grup de música de cambra va tenir la consideració de debutar a la ciutat de Valls, i ho van fer amb un programa molt agosarat tenint en compte que era la seva primera actuació en forma de quintet.
El quintet està format per Albert Rodríguez, violí; Laura Gené, violí; Elena Martínez Paz, viola; Nico Cobo, violoncel, i Medir Bonachi, piano.
Tots ells són músics amb àmplia experiència i formació en el món de la música clàssica i aporten el seu gra de sorra en aquest nou projecte ple d’il·lusió i ambició. De manera individual, però també conjuntament, han actuat per Europa i Amèrica, aconseguint grans èxits i assolint un altíssim nivell artístic.
En la versió per a quintet del Concert per a piano i orquestra núm. 12 en La Major KV 414, de Mozart, música d’extraordinària bellesa; els joves músics virtuosos de casa nostra s’hi esplaiaren amb una interpretació que arribà fins al mateix Mozart.
Un concert convertit en espectacle, de gran esperit i exuberant interpretació, irradiant una bona realització musical, amb sentit de la conjunció entre un gran quartet i un brillant pianista, encoratjats i inspirats per l’atreviment i la càrrega emocional de la música de Mozart.
Molt piano!! Interpretació sensible i agradable. Un plaer escoltar el piano acompanyat per les cordes, un complement tant deliciós. Pensem, per les vegades que l’hem escoltat, que el piano de Bonachi es troba molt a gust amb la música de Mozart.
Veritablement una de les obres més grans de cambra mai escrita és el Piano quintet Op.44 de Schumann. Aquesta no és una peça de piano, menys encara un concert per a piano. És música de cambra!! Una obra genial de Schumann en el seu millor moment. Una obra mestra romàntica escrita l'any 1842 per la seva dona, la gran pianista Clara Schumann. És encoratjador veure aquesta generació de bons músics tocant junts: Bonachi i Rodríguez amb Gené, Martínez Paz i Cobo. Un plaer escoltar el piano sense aclaparar les cordes que porten la línia melòdica la major part del temps!! Realment d’alta qualitat, encara que en el segon moviment li va faltar legato. El balanç va resultar notablement bo, mantenint un tempo adequat, bona tonalitat i precisió general.
Ens va complaure molt el fet de què entre nosaltres brolli el talent d’aquests joves que exhibeixen un rang eminent de qualitat, resultat de moltes hores de treball, de dedicació i delectació amb la seva activitat.
El públic ho reconeixia amb forts i continuats aplaudiments, que van ser recompensats amb una deliciosa versió de la cançó popular El cant dels ocells. Una vetllada que restarà en la memòria dels afeccionats a la música.   

dimarts, 28 de novembre del 2017

Melodies amb veu pròpia

Medir Bonachi (piano) i Marta Mulero (violoncel) durant l'espectacle "Sotto Voce" que van oferir el dia 23 de novembre al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: GABRIELLE DEAKIN / Valls

Qualsevol proposta de concert està condicionada per tres factors clau, que podríem expressar en forma de tres preguntes: Qui toca? Què toquen? Com toquen? La primera pregunta té a veure amb el so i el caràcter musical dels instruments; la segona, amb el repertori triat,  i la tercera és la interpretació musical en sí.

La resposta a la primera pregunta sol determinar—en gran part—la resposta a la segona. Les grans orquestres solen tocar simfonies i altres obres a gran escala, mentre que els duos de violoncel i piano solen triar els seus programes entre el repertori reduït d’obres pensades per a aquesta formació.

Heus aquí la primera sorpresa del concert que ens va oferir el dijous passat el Duo Miró dins del cicle Nits de Clàssics. La violoncel·lista Marta Mulero i el pianista Medir Bonanchi ens van oferir un concert que semblava més un recital de cant que un concert de violoncel i piano. Aquesta iniciativa indica que som davant d’uns músics joves amb inquietuds, empenta i creativitat. 

La trajectòria del duo m’indica que tenen força obres consagrades en el seu repertori. No obstant, aquí s’han llençat a experimentar amb una cosa nova,  han anat a la recerca de nous reptes musicals i noves maneres de connectar i comunicar-se amb el públic. 

Els aplaudiments càlids amb els quals el públic va rebre les cançons especialment conegudes, indica el fonament sòlid del seu plantejament. No cal ser un melòman perdut per gaudir d’obres com ara O mio bambino caro, de Puccini; Santa Lucia, de Teodoro Cottrau; O sole mio, de Giovanni Capurro;  Largo al factòtum,de Rossini... Són melodies que han esdevingut patrimoni de tothom. 

El curiós audiovisual de Nacho Mayals que es projectava entre peça i peça, amb imatges i el text de la següent cançó, ajudava a situar el públic i a contextualitzar i entendre l’emoció d’aquestes famoses melodies.

Però, des del meu punt de vista, la sorpresa més gratificant del concert la podem trobar en la resposta a la tercera pregunta que he formulat més amunt: Com tocaven? Interpretar obres tan sentides no està exempt de perill. Podríem dir que són músiques viciades... i seria molt fàcil caure en tòpics interpretatius.  

El violoncel de la Marta Mulero, però, en cap moment imitava un cantant. Ella sí cantava, a través de l’instrument, però amb la veu pròpia d’un instrument de corda, cosa que permetia redescobrir les obres des d’una perspectiva diferent. Notes agudes que requereixen un gran esforç físic i dramàtic d’un cantant, i que aquí suraven amb delicadesa per sobre del piano net i discret del Medir Bonanchi. L’expressivitat arribava a través d’una articulació fina, una gestualitat rítmica, alhora teatral i subtil, i una gran paleta de dinàmiques.

Destacaria particularment Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapí, i animaria el Duo Miró a incloure més números de sarsuela en el programa, per la varietat i contrast que ofereixen amb les àries més clàssiques d’òpera i el domini envejable que van mostrar d’aquest llenguatge musical autòcton. 

(*) Gabrielle Deakin és professora a l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

dimarts, 21 de novembre del 2017

"Ens interessa molt que el públic sigui part activa en els concerts"

El Duo Miró actua aquest dijous (20.30 h) al Teatre Principal dins del cicle
 Nits de Clàssics. Foto: NACHO MAYALS

ANNA ESTALLO /Valls/Madrid

Marta Mulero (1986) i Medir Bonachi (1986) comparteixen l’any de naixement, la seva dedicació a la música, haver estudiat en el mateix concervatori i poca cosa més. Ella és freelance i desplega una activitat frenètica a Madrid on resideix des de fa quatre anys; tant actua amb una orquestra simfònica com ho fa amb Sergio Dalma o Rafael. Ell és professor de música a l’Escola Municipal de Tarragona i compagina aquesta feina amb la de concertista; li agrada impartir classes i no hi renunciaria per a res del món. A l’escenari, però, la cosa canvia i la seva unió esdevé una simbiosi perfecta.

En una vídeo-connexió que establim en aquesta entrevista a tres bandes –Madrid, Tarragona, Valls- afloren amb naturalitat els sentiments i les emocions d’aquesta parella artística que ha dissenyat Sotto Voce, un projecte de gran calat, personalíssim, que l’estiu passat van estrenar a Menorca amb un èxit desbordant.

D’on neix la idea de Sotto Voce?
[Marta Mulero] “El punt d’arrencada el trobem en el fet que el violoncel és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. A partir d’aquí decidim agafar una sèrie d’obres del gènere operístic i fer-ne transcripcions per a aquest instrument. La base de Sotto Voce s’assenta en catorze àries d’òpera, sarsuela o lieder de diferent contingut: amb tocs d’humor, amb melancolia o bé amb tristesa...Hem triat les que tenen la melodia més maca i que interpretades pel violoncel i acompanyades pel piano donen un resultat molt especial”.

[Medir Bonachi] “La feina que ha fet la Marta té molt de mèrit, no tant sols pel treball que ha fet, sinó per la selecció de les obres i l’agilitat i la rapidesa amb què ha treballat. Hem de pensar que ho vam preparar a l’estiu i ja el vam poder estrenar a Menorca. El resultat ha estat extraordinari”.

Es tracta, doncs, d’un treball personalíssim.
[M.M] “Del tot. Al final han quedat unes transcripcions molt maques on el violoncel llueix. A més, hem transcrit qualsevol tipus de veu: soprano, mezzo, baix, tenor...

Com ha evolucionat Sotto Voce després de l’estrena a Menorca?
[M.M.] “Després l’hem volgut perfeccionar. Ara ens sentim més còmodes perquè el repertori ja ens l’hem fet nostre. Vam portar l’espectacle a Vilanova i al públic li va encantar. Podíem sentir la gent com taral·lejava”.

[M.B.] “A més, al Teatre Principal tindrem la presència d’Ignasi Mayals que ens dóna suport audiovisual en l’espectacle i que és una manera d’apropar la música a aquelles persones que potser de manera habitual no solen assistir a concerts”.

Quina explicació donen a aquesta fenomen que es produeix entre el públic?
[M.M.]”Amb aquest format el text de les obres agafa un caràcter diferent i segurament a l’espectador li resulta més fàcil apreciar musicalment les obres. El públic es deixa portar per la música potser perquè aquesta és una manera més subjectiva d’escoltar cada obra”.

El Duo Miró s’ha vist obligat a repensar noves fórmules per poder accedir al mercat musical?
[M.M.] “No ens hem vist obligats a buscar alternatives, però sí que és veritat que Sotto Voce és el nostre petit oasi. El Medir té una activitat de concerts que combina amb la docència musical, i jo potser faig menys classes i més concerts, però és pel fet que visc a Madrid i allí hi ha molta més activitat.”

[M.B.] “Tenim molts projectes fets des del gust i la voluntat de fer coses d’una manera diferent. També hem treballat en projectes pedagògics i no precisament per a infants, sinó per poder accedir al públic, per superar aquesta distància que hi ha entre l’escenari i els espectadors. Ens interessa molt que el públic sigui part activa dels concerts.”

Cada dia ens trobem amb més músics que volen oferir coses diferents a l’audiència. Alguna cosa està canviant en la música clàssica?
[M.M.] “Ens trobem amb moltes produccions que indiquen que la música clàssica té tendència a buscar nous formats; no hem de deixar de banda que l’objectiu de la música sempre és el d’arribar al públic.”

Són parella artística, però la seva vida professional ha seguit camins ben diferents.
[M.M.]”Vaig anar Madrid a estudiar un màster i m’hi vaig quedar. També és veritat que em vaig enamorar i que això em va fer més fàcil fer aquest canvi a la meva vida. Jo en aquell moment tenia feina fixa a l’Escola Municipal de Salou i ho vaig deixar tot per dedicar-me a la música com a freelance. A Madrid porto una agenda molt activa: tant puc tocar amb una orquestra simfònica, barroca o amb una formació de cambra, acompanyar el Sergio Dalma o el Rafael o gravar cinema.

A més, també prenc part en esdeveniments privats. Un dels que recordo especialment és el que em van encarregar pel setanta-cinquè aniversari d’una senyora a la qual havia de despertar abans de les set del matí amb la música del meu violoncel. Va ser un concert en pijama amb totes les de la llei... També m’han contractat per tocar el Senat i he tocat davant del Rei. Per tant, em sento molt afortunada perquè tot això ho he aconseguit sense padrins.
L’única cosa que trobo a faltar molt és la família”.

[M.B.] “Jo porto una vida una mica més assossegada i fins ara no he sentit la necessitat de marxar fora. Tinc la sort que tinc molta feina: la meitat del temps el dedico a l’ensenyament musical i l’altra meitat a fer concerts. Sí que és veritat que el piano és un instrument que es necessita gairebé per a tot i si volgués podria dedicar-me exclusivament als concerts, però no vull renunciar a fer classes perquè m’agrada molt. Ara, per exemple, tinc un projecte a la vista amb la Camerata XXI previst per a l’última setmana de novembre i el 2 de desembre estrenem l’espectacle El Carnaval dels animals en què els músics també haurem de posar a prova les nostres dots d’interpretació.”

Per a Medir Bonachi el concert serà doblement especial perquè toca davant del seu públic i perquè donarà a conèixer aquest nou espectacle.
[M.B.]”Tinc la sort de tenir a Valls una associació com els Amics de la Música i el cicle Nits de Clàssics que és una plataforma molt bona i que a mi m’ha ajudat molt donant cabuda a propostes que he fet. Penso que és una feina de gran rellevància sobretot per  a la gent que comença i que són del territori.”

[...]”Sí, ja ens agradaria als que som de Reus rebre el mateix tracte que ha rebut el Duo Miró a Valls. L’únic cosa que he aconseguit és que l’alcalde em convidi a saludar el públic des del balcó de l’Ajuntament després d’haver guanyat un premi. A nivell individual sí que he actuat en algunes ocasions a Reus, però el Duo Miró no ho ha fet mai fins ara”.

Per cert, per què es diuen Duo Miró?
[M.M.]”Buscàvem el nom d’un pintor i ens va semblar que Miró n’era un dels més rellevants. A més, tenia bona sonoritat i no ens ho vam pensar gaire“.

Aquesta és la seva explicació, però també és  cert que combinant les lletres primera i última de Duo Miró en surt la nota Do, tal i com apareix en la portada del dossier en què promocionen el Sotto Voce.

Si en voleu saber més de Marta Mulero i Medir Bonachi podeu visitar la pàgina https://www.duomiro.com
La cita: aquest dijous, dia 23 de novembre (20.30 h) al Teatre Principal de Valls.



dimecres, 15 de març del 2017

Passió per l'altra identitat

La soprano en una imatge d'arxiu. Foto: operamontblanc.blogspot.com

Montserrat Garcia Gassió (Valls, 1973) té una dicció clara i un timbre de veu potent i llustrós. Quan parla la seva cadència és musical i la rialla que l’acompanya la deixa en evidència.

No ho pot amagar: ella va néixer cantant i per cantar. Dit així, qualsevol lector podria pensar que estem parlant d’una artista ben reconeguda, però res més lluny de la realitat.

Formada amb alguns dels millors especialistes en música i cant com ara Paul Farrington, Viv Manning, Helen Rowson Gudrum Bruna, Enriqueta Terrés, Eduard Gimeno o Francesca Roig, ella va trobar-se amb el dilema d’haver d’escollir entre vocació i professió.
Quan el cap i el cor li ho demanen, aquesta empresària i directora de Torrons Garcia Sirvent, orgullosa de ser l’hereva d’una reconeguda nissaga torronaire, es lliura amb passió a la seva altra identitat: la de soprano.

De vostè no hi ha ni rastre a internet. És volguda aquesta absència?
“Sí, totalment. Em dedico a una altra feina que no és la de cantant. Sóc la tercera generació d’una família torronaire i això requereix molta dedicació. Es tracta d’un treball completament artesanal.”

Aleshores d’on li ve això de la música?
“La música sempre m’ha agradat. De petita vaig voler estudiar música i amb el pas dels anys vaig entrar en el món del cant fins que em vaig tirar a la piscina”.

Què vol dir?
“Doncs que vaig voler experimentar, introduir-me en el camp professional. I així és com vaig arribar a l’Orfeó Català on hi vaig ser durant quatre anys,  arribant-ne a ser soprano solista.”

I després de l’Orfeó Català què va venir?
“A l’Orfeó Català em vaig adonar de la gran exigència que requereix aquest món. No tenia temps per a la meva vida personal i va arribar el moment de triar entre la meva professió –fer torrons- o apostar per la música i, finalment, vaig optar per seguir a la meva empresa”.

Què li va fer decantar la balança cap a un costat o un altre?
“Ja tenia 34 anys i a aquesta edat ja no hi ha opcions per presentar-se a concursos ja que la majoria fixen els 28 o els 30 anys com a edat límit. Els concursos de cant serveixen per a alguna cosa i es converteixen en un gran impuls per a la gent que busca un lloc en el terreny artístic. A més, jo ja portava anys combinant feina i vocació, i m’adonava que el món del cant professional em requeria un sacrifici que jo no estava disposada a fer.”

Això que li he comentat abans d’internet ho he exagerat una mica. Sí que he trobat algun enregistrament seu i, la veritat, és que m’ha sorprès la qualitat de la seva veu?
“Molta gent m’ho ha dit, professors, amics, gent que m’ha sentit per primera vegada i que li ha agradat la meva veu, i també hi ha gent que m’ha comentat allò de què ningú és profeta a la seva terra.”

Com és que no l’hem sentit cantar gaire a Valls?
“Doncs no ho sé. Hi vaig actuar l’any passat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Associació de les Dones de Valls, al Teatre Principal. Va ser perquè m’ho van demanar i jo ho vaig fer encantada.”

Doncs ara hi torna per segona vegada...
“Sí, però en aquest cas és com si fos la meva estrena en aquest escenari. EL Teatre Principal representa tot un símbol dins la meva vida perquè sempre hi havia fet teatre i ara em fa molta il·lusió poder tornar-hi”.

I ho fa acompanyada d’un altre vallenc, el pianista Medir Bonachi.
“Sí, a ell el conec des que va néixer. Mai hem tingut l’oportunitat de tocar junts i ara que tenim la possibilitat de fer-ho hem triat un repertori que ens va molt bé a tots dos. Una de les raons per la qual vaig renunciar al cant com a professió va ser perquè volia cantar el que a mi m’agradava i amb qui jo volia, i això és el que faig ara. En aquest concert hem preparat un ventall molt variat d’obres que estem segurs que agradaran a tots els espectadors.”

Com ho fa per mantenir en forma la seva veu?
“És important tenir a punt la veu perquè de la mateixa manera que un atleta si no entrena perd musculatura, un cantant perd les seves facultats si no continua estudiant i educant la veu. Per això, i aprofitant que la feina la tinc establerta, en part, a Vilafranca del Penedès, canto amb la Polifònica i continuo estudiant setmanalment tant amb professors com a casa.”

Què li queda de Valls a la seva vida?
“A Valls hi vaig créixer, m’hi vaig fer gran, però ara per motius professionals la meva vida discorre entre Xixona i Vilafranca del Penedès. I, és clar, em fa molta il·lusió poder-hi tornar”.

Canta mentre treballa?
“Doncs sí, la veritat és que a la botiga que tenim a Vilafranca hi organitzo algun recital de tant en tant i el públic ho agraeix".

dijous, 9 de maig del 2013

CONCERT NIT DE CLÀSSICS

Amics de la Música de Valls ha organitzat per aquest dijous, 9 de maig, a les 9 del vespre, una nova edició de la Nit de Clàssics al Teatre Principal. En aquesta ocasió el concert anirà a càrrec amb l'orquestra de l'Auditori Josep Carreras de Vila-seca  sota la direcció de Xavier Pastrana i amb Medir Bonachi al piano. L'orquestra interpretarà peces del concert número 12 K414 per a piano de Mozart i de la simfonia 94 'La sorpresa' de Haydn. Les entrades es poden adquirir a les taquilles del teatre o pel Telentrada al preu de 10 euros per als socis d'Amics de la Música i de 15 euros per al públic en general.

El pianista Medir Bonachi s'ha format a Vila-seca, de la mà del mestre cubà Cecilio Tieles, i posteriorment a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) amb el mestre Adolf Pla. Ha participat a classes magistrals de reconeguts intèrprets i actualment està perfeccionant la seva formació en interpretació a la ciutat italiana de Mantova amb el reconegut pianista Salvatori Spanò. En la seva trajectòria ha actuat en sales com el Teatro Bibiena de Mantova (Itàlia), el Teatro Auditroium di Oleggio (Itàlia), al Centro di Cultura Helvètica (Suïssa), la Pedrera de Barcelona i el Teatre Nacional de Catalunya, entre d'altres. Ha col·laborat amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, l'Orquestra Simfònica del Vallès, l'Orquestra de Cambra de Terrassa 48 i l'Orquestra de Cambra de Vila-seca. Actualment forma part del trio italià TocoTicoTrio, on actua amb solistes de renom com el violinista Paolo Ghidoni i la soprano Esther Martínez-Vila. 

divendres, 11 de desembre del 2009

18- Esther Martínez i Medir Bonachí

Foto: Anna Estallo

El pianista Medir Bonachí i la cantant Esther Martínez en un dels estudis de gravació.

Diuen els que hi entenen que la seva veu assoleix cotes extraordinàries quan s'atreveix amb àries com ara Casta Diva, de l'òpera Norma, de Bellini, o el Signnora, escolta, del llibret Turandot, de Puccini, composicions només a l'abast de les sopranos que encaixen en el rol de prima donna. Però malgrat el seu talent innat, la cantant Esther Martínez (Valls, 1963) no ha vist fins ara –a una edat certament tardana per començar– la possibilitat de situar-se entre els artistes de més renom. Va començar quan era una adolescent com a professora de guitarra, i després va venir el piano i el cant, però mai va arribar a trobar el camí d'explotar amb plenitud el seu millor instrument: la veu. I això que Alfredo Kraus la va escollir alumna directa en la seva càtedra i que va tenir el privilegi de participar en les classes magistrals que impartia Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé i l'austríaca Gundula Janowitz.
Fa gairebé un any, però, la seva vida va fer un gir de cent vuitanta graus. L'Associació Amics de la Música de Valls la va presentar com a cantant lírica en un concert extraordinari al Teatre Principal de Valls, i el seu recital va sorprendre els mateixos organitzadors i també els espectadors; tant que uns mesos després, al juny, oferia una sessió d'àries d'òpera i sarsuela a la Fundació Mas i Mas, de Barcelona, on va posar punt final a la seva relació artística amb el seu pianista de sempre i iniciava una nova etapa al costat del jove concertista Medir Bonachí (Valls, 1987). Junts van obtenir un gran èxit en el concert que van oferir a la cripta de l'ermita de Cambrils, i també a Montblanc, i van fer ple absolut a la sala Excelsior de l'Escola de Música d'Alcover.
Esther Martínez i Medir Bonachí són l'aposta de l'Associació Amics de la Música, que amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Vallencs acaba d'editar el disc L'Esther canta el Nadal. Del renaixement a l'actualitat, setze títols que abracen compositors des de Juan del Encina, fins a Glaucs, passant per Bach, Händel i Mendelssohn, entre d'altres. Malgrat que per a la soprano i el pianista aquesta era una forma de «fer arribar l'esperit nadalenc a tothom», molts ja veuen en aquest primer disc el pas cap a un segon àlbum més adequat al repertori de tots dos artistes, units ara pel cant, però amb objectius diferents en la seva trajectòria. «Acabo de començar i sé que el camí és difícil. M'agradaria dedicar-me només a fer concerts, però sóc músic, m'agrada treballar amb tot el que té relació amb la música», afirma Medir Bonachí, que actualment fa de professor a les escoles de música de Mataró (Maresme) i Constantí (Tarragonès), mentre estudia un postgrau de piano a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).
Esther Martínez, que perfecciona la veu amb el compositor Manuel Garcia Morante, a Barcelona, està convençuda que ara es donen les circumstàncies per dedicar-se al cant amb plenitud: «Si no m'hi dedicava era perquè tenia altres prioritats: la família i l'acadèmia de música que tenia», comenta la cantant, que admet que el concert de fa un any al Principal de Valls va ser clau en la seva carrera i hi afegeix: «Em van dir que aquesta veu no me la podia quedar per a mi i que l'havia de compartir amb els espectadors.» Sembla que la van aconsellar molt bé, perquè de la soprano se'n comença a parlar en els cercles més especialitzats. Jaume Radigales, crític musical de La Vanguardia i de Catalunya Música, ha volgut presentar el seu primer disc i en diferents emissores de ràdio ja han entrevistat la cantant. El futur més immediat la podria portar fins al Cercle del Liceu o també a l'Ateneu de Barcelona. Si la soprano creada per al bel canto no s'erra de camí ben aviat es podria sentir a parlar d'una diva a casa nostra.

El Punt/ Anna Estallo 11/12/2009