A l'esquerra de la imatge Jordi Molina, que va exhibir un bon domini amb la tenora en el concert amb l'orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Foto: A.E. |
Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Concert: Música nostra per l’Orquestra del Reial
Cercle Artístic de Barcelona. Solista: Jordi Molina. Director: Xavier
Pagès-Corella. Teatre Principal de Valls. Dijous 11 d’octubre del 2018.
La tenora és un símbol
de la música catalana. Gairebé només es toca a Catalunya i va íntimament
lligada a un repertori de cobla. El fet que aquest instrument no s’hagi estès
fora del territori català pot semblar sorprenent ja que ha fascinat molts
compositors i oients d’arreu del món, com Déodat de Séverac autor de l’òpera Héliogabale, on intervé una tenora amb l’orquestra
simfònica. Una altre il·lustre interessat en aquest instrument va ser
Stravinsky.
Els espectadors que
el passat dijous, dia 11 d’octubre,
assistírem al concert de Nits de
Clàssics, al Teatre Principal, possiblement escoltàrem per primera vegada
una tenora acompanyada d’orquestra de corda; i el resultat va ser tant
sorprenent com gratificant per la bellesa i la mescla del so, i els diàlegs
entre corda i tenora, un efecte en què, part del mereixement, s’ha d’atribuir
als arranjaments del director Xavier Pagès-Corella que aconseguí un resultat
realment satisfactori.
Cal dir, abans de continuar,
que teníem a l’escenari Jordi Molina, un dels millors intèrprets de tenora dels
darrers anys. Va demostrar perícia, molt bona tècnica i sensibilitat exquisida
en el domini de l’instrument. Tot i el vigor de la tenora, mai sobresortí
desproporcionadament per damunt de l’orquestra; actuar en un espai tancat i
reduït suposa una dificultat afegida per dominar l’instrument pensat per a
espais grans i exteriors, un fet que obliga el solista a produir el so més
piano. Un luxe, escoltar Jordi Molina amb la tenora.
El
concert Música nostra, d’autors catalans,
va tenir dues parts ben diferenciades. Una primera amb sis cançons de Apel·les
Mestres, en què la tenora interpretava la melodia de la veu, mentre l’orquestra
es limitava a l’acompanyament; realment una delícia. I tot seguit, tres sardanes -potser les més populars-,
de Pep Ventura, on Jordi Molina va lluir el seu domini i sensibilitat amb la
tenora. Una molt agradable experiència, tot i que l’orquestra de corda no té la
puixança de la cobla.
La
segona part dedicada a dos compositors més contemporanis, Xavier Montsalvatge,
amb Tres postals il·luminades -l’obra
amb més dificultat del repertori que oferiren en el concert-, de les que
destacaríem la interpretació de Postal de
l’Havana, pel lirisme amb què la van oferir.
Tancava
el concert l’obra d’Eduard Toldrà Vistes
al mar, molt lírica, inspirada en uns poemes de Joan Maragall que estem
habituats a escoltar interpretada per quartets o quintets de corda. En aquesta
ocasió era una orquestra de corda la que la va interpretar molt acuradament,
tot i que ens va fer la sensació que li mancava gruix a l’orquestra, potser per
una descompensació entre els instruments.
El
públic aplaudí amb força als intèrprets que van correspondre amb la
interpretació de la sardana de Pep Ventura Per
tu ploro. Una esplèndida cloenda d’un abellidor concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada