Quan la música no és el que sembla

Xavier Pastrana al capdavant de l'Archénsemble va ser al Teatre Principal de Valls el dijous,
dia 6 de juny. Foto: JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

El concert de Nits de Clàssics del dijous, dia 6 de juny al Teatre Principal de Valls, per Archènsemble, amb Daniel Espasa, clavecí; Roder Padullés, tenor, dirigits per Xavier Pastrana, ens portava un grapat de sorpreses i bones sensacions.

El Concierto para clave y cinco instrumentos, que molts escoltàvem per primer cop, és una breu i extraordinària composició, com ho és tota l’obra de Manuel de Falla. Realment sorprenent. Una peça molt interessant amb harmònics intencionats i dissonants.  Un crític afirmà que aquesta obra, lluny de suggerir imatges de l'exuberant i verda Andalusia, evoca més aviat l’àrid i rogenc altiplà castellà. El primer moviment em recordava un villancico de Juan de la Encina del segle XV, molt variat.

Xavier Pastrana en va fer una versió excel·lent, captant plenament l’energia de l’obra, sensible i equilibrada. Es tracta d'una esplèndida interpretació del concert de Falla per a clavicèmbal i cinc instruments. Esplèndid, també, Daniel Espasa al clavicèmbal, sens dubte un dels músics més interessants de la seva generació que destaca en diferents generes, i que en aquest concert es va posar de manifest. 

L’atac dels instruments és incisiu, deixant un espai musical al clavecí, tan fàcil de cobrir pel so instrumental. La direcció de Xavier Pastrana va anar en la correcta inspiració de l’autor. Mai vàrem perdre la línia dels diferents instruments. Un rendiment fantàstic de tots els instruments que podíem seguir clarament, i on els ritmes foren perfectes.

En El Amor Brujo l’orquestra hi va donar un espectacular matís de sonoritats i d'expressió. Posaren al punt -concentrats amb puresa i amb eficàcia admirable-, tots els recursos sonors que aquesta obra té gràcies a la imaginació i al bon ofici que va adquirir Manuel de Falla a París.

Aquesta obra en permetia retrobar-nos amb l’arpista Esther Pinyol, ben coneguda pel públic de Nits de Clàssics i l’expressiva Marta Cardona, la violinista que tant ens va agradar la temporada passada amb el Quintet Montsant.

El concert estava dedicat, en part, a la figura de Felip Pedrell, considerat pels experts l’artífex del ressorgiment de l'escola nacionalista espanyola en ple segle XIX. Aquest músic català va ser l'enllaç més directe entre els nostres grans polifonistes dels segles XVI i XVII i els albors del segle XIX, moment en què es posa de moda l'estudi del folklore. 

Per aquesta raó el repertori del concert s’abastava de compositors que havien begut en la verdadera escola d’arrels hispanes. Això sense deixar de banda que la vetllada també anava dedicada al compositor vallenc Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970)

Ens oferiren dues cançons del cicle La Primavera de Felip Pedrell, i dues més de Xavier Gols, orquestrades esplèndidament per Xavier Pastrana, en un pas previ a l’obra de Robert Gerhard, Cancionero de Pedrell. Deliciosa música.  Roger Padullés ha fet un exquisit treball compartit amb Xavier Pastrana dirigint Archénsemble. 

Descobrir ara les qualitats del tenor Roger Padullés podria ser una fatuïtat quan tantes vegades hem gaudit del seu art, amb un espai propi ben guanyat en el panorama internacional. Afrontà aquest repertori amb gran comprensió i elegància, bona qualitat tímbrica i un fraseig excel·lent.

Com deia Xavier Pastrana en l’entrevista publicada en el bloc de Nits de Clàssics, si no ens ho haguessin anunciat no identificaríem Falla pel seu concert ni Gerhard pel seu Cancionero. El públic aplaudí efusivament als intèrprets obligant a saludar repetidament a l’orquestra i a Pastrana, Espasa i Padullés. Felicitats a tots ells per tanta qualitat i per l’exquisit repertori. 

"A Robert Gerhard sempre s'hi arriba tard perquè se l'ha d’anar a buscar"

Xavier Pastrana dirigeix aquest dijous l'espectacle
"I a la matinada, canta el rossinyol" amb l'Archénsemble.

ANNA ESTALLO / Barcelona

Nits de Clàssics va obrir la temporada amb un reconeixement a Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) i enfila la recta final (tot i que encara queda l’espectacle del 20 de juny), amb un concert amb un fil conductor que uneix diferents elements amb l’obra del compositor vallenc.

Xavier Pastrana, guitarrista de formació, expert en cant coral i director àmpliament reconegut per la seva participació en diferents projectes, és l’artífex de la proposta musical I a la matinada, canta el rossinyol que aquest dijous, dia 6 de juny (2/4 de 9 del vespre) arriba al Teatre Principal. Dirigirà la formació orquestral Archénsemble, el tenor Roger Padullés i el clavecinista Daniel Espasa amb un programa  original i singular que no deixarà ningú indiferent.

D’on surt I a la matinada, canta el rossinyol?

“Parteix de dues idees: una era fer un programa on poder compartir escenari amb el Roger Padullés que a part de ser un gran tenor és un bon amic i mai havíem coincidit i, l’altra, era compartir escenari amb el Dani Espasa que també és un músic del Camp de Tarragona i, alhora, és extraordinari. Per tant, em venia molt de gust de fer un projecte en què poguéssim estar tots tres junts.

A tot això s’hi sumava l’interès a poder fer alguna cosa vinculada a compositors de les comarques de Tarragona.”

És aquí on neix l’interès a incloure-hi Robert Gerhard?

“Exactament. Ell és el compositor més important que tenim a les nostres terres, sense cap mena de dubte, almenys pel que fa als últims segles. A partir d’aquí emergeix en el nostre espectacle la figura de Felip Pedrell que va ser professor de Robert Gerhard i aquí el compositor vallenc admirava molt. Tampoc podem oblidar que Pedrell, tot i que potser és menys conegut, hem de dir que com a pedagog i com a musicòleg va tenir moltíssima influència en tota una generació de músics de la Península. 

A més a més, em feia molta il·lusió poder sumar-hi en Xavier Gols, un compositor nascut a la Canonja d’on també és el Daniel Espasa, i que tot i que va morir molt jove, va deixar un llegat molt interessant. Gols també està vinculat a la figura de Pedrell perquè va formar part  d’una de les missions que es va fer a Tarragona de l’obra del Cançoner popular, un projecte que es va engegar per recollir cançons tradicionals de tot Catalunya i del qual Felip Pedrell n’era el president honorífic.

Com encaixa en tot això Manuel de Falla?

“Hi vaig sumar Manuel de Falla perquè era un altre dels principals alumnes de Pedrell. Tot plegat és com una fotografia d’una generació d’una època molt brillant d’abans que la Guerra Civil s’ho emportés tot.”

En què s’ha basat el treball de recerca per trobar el cordó umbilical de tot el programa?

“En el cas de Robert Gerhard i Manuel de Falla teníem dues obres que s’adaptaven a un format més aviat petit. Una és el Cancionero de Pedrell escrit per a un petit grup d’instruments igual que la versió original de l’Amor brujo.

Com que Felip Pedrell té obres per a orquestres molt grans, vam optar per agafar cançons per a piano i veu i fer-ne una adaptació per a petita orquestra, un fet que trobo especialment engrescador perquè al final també agafem aquesta música que es fa poc sovint. Tant la música de Pedrell com de Gols per a piano i veu se sent molt poc, i d’aquesta manera no només la fem sentir sinó que la fem sentir vestida de llarg amb l’orquestració que li dona una dimensió més profunda.”

En el programa porten una obra poc coneguda de Manuel de Falla com és Concierto para clave. Quina particularitat té aquesta obra que l’han inclòs en aquest concert?

“És un concert molt curt, però molt experimental que s’aproxima molt més a la línia de Robert Gerhard que no pas a la de Falla. No té res a veure amb l’Amor brujo; són dues peces que diries que són de compositors diferents. Aquesta obra és una mena d’experiment que Falla va fer cap al final de la seva vida i on, tot i que hi ha temes populars pel mig, harmònicament és politonal i sorprèn l’espectador. D’aquest concert podem dir que comencem amb un Falla que no sembla Falla i acabem amb un Gerhard que no sembla Gerhard.”

Parli’m d’Archénsemble, la formació amb què venen a Valls per acompanyar les obres.

“L’objectiu és poder reunir músics de qualitat per fer un tipus de música que se situa entre la formació orquestral i la de cambra, estem en una terra de ningú. La idea és poder fer aquest gènere musical que se situa entre mig i que, per tant, necessita músics de qualitat ja que moltes vegades hem d’afrontar reptes amb moltes particularitats. Archémsemble és una formació molt recent que es va estrenar al febrer d’aquest 2019 amb I a la matinada, canta el rossinyol.”

Quin significat té per a vostès tocar a la ciutat on va néixer Robert Gerhard?

“Ens fa molta il·lusió i, sobretot amb aquesta obra El cancionero de Pedrell perquè Gerhard normalment es relacionava normalment amb la música de l’Escola de Viena, un estil que no entra a la primera i que per accedir-hi s’ha de ser una mica experimentat, però en el cas d’aquesta obra que és totalment tonal i d’arrel folklòrica amb obres que Gerhard va arranjar amb una gràcia espectacular, la cosa canvia. 

Gerhard ho va fer d’una manera suprema, brillant des d’un punt de vista de la instrumentació, conservant el caràcter de  cada peça, respectant molt la melodia... vaja que és una obra ideal per a iniciar-se en Gerhard.”

Quin lloc ocupa a la seva vida Robert Gerhard?

“El problema amb Robert Gerhard és que no té obra coral per a cor sol i les obres orquestrals, en general, són per a grups molt grans, per a això a Robert Gerhard l’he tocat poc. El que sí puc dir és que quan vaig començar a estudiar cant una de les primeres obres que em van fer cantar va ser una obra d’aquest cicle de Felip Pedrell. 

La meva primera reacció va ser: Ostres!, això és Robert Gerhard? Doncs no era el concepte que jo en tenia d’aquest compositor. A Robert Gerhard sempre hi arribes tard perquè l’has d’anar a buscar. La seva música guanya molt quan la sents en directe, i enregistrada sempre li falta alguna cosa. Sempre que sento una obra seva penso: ‘Llàstima de no poder-ho sentir en directe’.”

Un espectacle rodó dedicat a la figura d'Emili Vendrell

Dalt, el tenor Roger Padullés interpretant les cançons d'Emili Vendrell. Sota, l'actor Ferran Frauca interpretant el paper d'Emili Vendrell durant l'espectacle de Nits de Clàssics al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

A la tercera va la vençuda. I és que l’agenda del tenor Roger Padullés no té un espai, i les dues cites anteriors previstes amb el públic de Nits de Clàssics, van coincidir amb dues propostes molt importants en grans teatres que un professional de la lírica no podia deixar passar.  

L’espera ha valgut la pena, va ser el passat dijous 5 d’abril, dintre del cicle de concerts Nits de Clàssics. L’espectacle Emili Vendrell, la veu del poble, preparat curosament pel propi Roger Padullés, ha estat un encert i un èxit total. Un text molt amè, amb simpatia que va connectar amb el públic.

En aquesta faceta de la vetllada col·laborà de manera determinant el saber fer de l’actor Ferran Frauca. Una interpretació esplèndida, que amb una naturalitat familiar va comunicar fàcilment amb el públic. 

Frauca té una vocalització que no estem acostumats a escoltar en els actors actuals; vàrem tenir la sensació de ser presents en una conversa molt propera, cosa que s’agraeix. Els petits monòlegs que enllaçaven les cançons, amb els efectes lumínics, van contribuir molt en la qualitat i l’èxit del concert-homenatge.   

     

El tenor vallenc Roger Padullés va sorprendre l'auditori en cadascuna de les seves intervencions per la bellesa del seu instrument i la seva habilitat en la regulació de les dinàmiques i generositat en el fraseig; té una elegància natural en les seves recreacions, amb un molt cuidat legato i un fiato ben ample, que li va permetre mantenir amb molta qualitat Amor nou, vida nova  de Beethoven i el No et duc rancor de Schumann, signant una Cançó de grumet, de Toldrà, francament brillant. 

La veu de Padullés continua sent un regal per a l’oïda, de líric pur amb ribets de lleugeresa.

Menció especial a la important aportació del pianista Josep Surinyac. En la seva presentació al públic de Valls va causar una immillorable impressió. Com que passa desapercebut i fa música acariciant el piano, la sensibilitat, la bellesa i els sentiments que ens transmet ens fan desitjar poder escoltar aquest pianista ben aviat.

La qüestió no és només acompanyar molt correctament els cantants, tant magistralment, sinó polsar el piano com Surinyac i transmetre la bellesa musical que ens fa arribar.

Una vetllada d’alta qualitat per a l'espectacle d’homenatge a Emili Vendrell que, de ben segur, recollirà molts èxits en les properes representacions en diferents escenaris de Catalunya.

22- Canço d'Amor i de Guerra

Solistes de primera línia i un cor amateur interpreten demà a Valls, la "Cançó d'Amor i de Guerra"

Roger Padulles, Carlos Aguirre i Esther Martínez faran els principals papers.
         

Els tres solistes principals durant un assaig, dimecres, a Valls. Foto: A. ESTALLO.

És el projecte més ambiciós de l'associació Amics de la Música de Valls. Cançó d'amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls, una sarsuela que es va estrenar el 26 d'abril de 1926 a Barcelona, es presenta aquest diumenge (18.30 h) al Centre Cultural de la capital de l'Alt Camp amb una peculiar combinació de solistes de primera fila –el tenor Roger Padullés i el baríton Carlos Aguirre–, i un cor amateur –la coral Terpsícore– que té el difícil repte d'acompanyar la versió concert de l'obra.

Encara queden algunes entrades a la graderia i en molt poques llotges per a aquest espectacle que dirigirà Josep M. Damunt. L'Orquestra Simfònica del Teatre Líric de Barcelona posarà l'acompanyament musical a la versió concert d'aquesta obra representativa del teatre líric català.

En el repertori, el públic podrà veure solistes de gran projecció, com ara el tenor vallenc Roger Padullés, màxim guardonat en la darrera edició del concurs internacional de cant Francesc Viñas, o el baríton mexicà Carlos Aguirre, que ha aterrat expressament a la capital de l'Alt Camp per a aquest projecte abans de marxar cap a Alemanya, on l'espera l'òpera Falstaff, de Verdi. Aguirre està encantat amb l'obra. «El cor ho afronta amb molta il·lusió i nosaltres, els solistes, només hi posem una part. Ells són les estrelles del concert», afirma el baríton. Una opinió molt semblant la comparteix Roger Padullés, que ha elogiat la direcció de Damunt, «molt favorable per als cantants» i que no es planteja si canta en un lloc o en un altre, sinó que el que més valora «és la capacitat de transmetre dels artistes, i això en la coral Terpsícore no pot ser més gran. És el màxim que es pot demanar», diu el tenor, que molt aviat tornarà al Liceu per fer El cavaller de la rosa, de Strauss. Entre les veus destacades de l'espectacle, hi haurà la de la soprano vallenca Esther Martínez, poc coneguda fora del territori tarragoní, però que exhibeix una clara i potent veu amb la qual interpretarà la Francina, la protagonista femenina.

 

Noticia publicada a: El Punt 20/02/2010 Anna Estallo