“El piano és com el reflex de tots els instruments de l’orquestra”

Daniel Ligorio actua al Teatre Principal de Valls, aquest dijous, dia 29 de novembre.

ANNA ESTALLO /Barcelona

Daniel Ligorio (Martorell, 1975) forma part de la generació de pianistes que han cultivat el seu talent a foc lent, sense presses, dosificant esforços i vivint cada etapa amb plenitud en un panorama ben diferent al de l’actualitat on predominen nous valors, descaradament joves i talentosos, que irrompen en escena avisant als seus adversaris de fins a on poden arribar.

A Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 29 de novembre (20.30 h) i al Teatre Principal de Valls, tenim l’oportunitat de veure i escoltar quins és el resultat d’un creixement musical marcat per la ponderació dels sentits i una evolució progressiva.

La crítica el considera un dels pianistes amb mes projecció.

“Les critiques són els reflex del treball que un mateix intenta fer el millor possible. També és veritat que  poder destacar avui en dia és difícil perquè hi ha molts pianistes, i alguns de ben joves de molta qualitat. En el panorama internacional Hi ha una oferta molt rica, no només en el piano sinó en tots els instruments. Jo, el que intento és fer el millor possible el meu treball, tirar endavant els projectes que m’il·lusionen i presentar-ho amb la màxima qualitat.”

Em parla de pianistes joves, vostè ja té una trajectòria consolidada. Com juga al seu favor aquest pòsit que deixa l’experiència?

“Estic en el punt mig, en aquesta generació qui ni és tercera edat ni preadolescent. Aquesta és una de les coses maques d’aquesta professió: que sempre aprens i vas madurant. El camí del músic és un camí llarg, ple d’aprenentatge, de reflexió i d’anar descobrint coses que quan ets jove no veus, realment és molt interessant. De vegades aprens en espiral, és a dir aprens coses que ja donaves per sabudes, per suposades... redescobreixes coses que potser havies oblidat o que ja no tenies tan present.”

En el seu cas quines són aquestes coses que ha reaprès?

“Moltíssimes. El món de la creació del so és molt complex. En el cas del piano estem parlant d’un instrument de percussió que, a més, intentem que sigui com el reflex de tots els instruments d’una orquestra. Això ho podem notar, per exemple, a Quadres d’una exposició, la peça inclosa en el repertori que faré a Valls que Mussorsky la va pensar per a piano, però que després Ravel la va transcriure per a orquestra. 

És interessant escoltar la versió de Ravel per poder fer una interpretació més orquestral de la part del so. I és clar, amb el piano has de reproduir la sonoritat que tindria l’obra amb orquestra, això és un treball que requereix una habilitat que potser quan ets jove costa més perquè no tens ni els gestos ni els reflexos... ni la manera d’entendre una obra, l’estructura global de l’obra... això només t’ho dona l’experiència. També és veritat que cada cert temps vas canviant i busques registres diferents. Com em deia una amiga meva que és actriu, és un treball per capes, hi ha moltes capes que es van superposant i que no es veuen, però que són allí.”

En quin moment es troba la seva carrera professional?

“A la meva edat soc un pianista madur que encara té energia per fer projectes. Jo mateix porto tres o quatre projectes a l’hora. Comences a buscar coses diferents, l’essència del compositor. El tema virtuosístic queda en un segon pla i profundeixes en altres aspectes.”

Se sent reconegut?

“En realitat el reconeixement i l’èxit són coses tremendament volàtils, és superflu. El que és interessant és que un mateix es reconegui a si mateix, aquest és el reconeixement més positiu. Els reconeixements que vénen de fora són molt relatius. L’èxit és un factor molt complex i sempre l’hem de valorar en relació a molts paràmetres: Qui va ser el premi Novel de medicina fa tres anys? Doncs no ho sé, però en canvi és una cosa súper exitosa. En canvi, ara algú treu un vídeo a Youtube, el veuen quaranta milions de persones i també té molt d’èxit, però en comparació amb el treball que ha fet el premi Novel de Medicina no té res a veure. El més important és que un mateix consideri que allò que fa té qualitat.”

Actua com a solista, però també en formació de cambra. En quins dels dos formats se sent més còmode?

“Són dos mons diferents. El solista gestiona la interpretació que ell vol i necessita captar l’atenció del públic, també té l’avantatge que tens total llibertat i els resultats són allí, durant i després del concert per a allò que és bo i per a allò que és dolent. La música de cambra té un altre interès i és que agafes un rol diferent, més coordinació, empastar altres instruments amb el teu so, i també de gestionar rols i egos que hi ha dins d’una formació de cambra. No només has de congeniar com a músic sinó també com a persona. 

Quan portes molt de temps amb una orquestra de cambra quasi que és més important la gestió dels egos que la gestió musical perquè aquesta ja funciona sola. La disciplina de la música de cambra t’ajuda molt a aprendre i a créixer molt.”

Sol haver-hi problemes en la gestió dels egos?

“Com en tot a la vida. En totes les situacions quotidianes és un repte gestionar els egos, començant per la família, passant per la porteria de l’escala de casa, a l’empresa... quan uneixes dues persones ja comença a sorgir un problema d’egos, i no ho dic pas en negatiu. Cada persona és única i té la seva manera d’actuar, el seu ego, i no m’estic referint a egocentrisme o a persones que senten dives, sinó a la personalitat que ens diferencia. Quan s’ajunten dues persones es produeix un flux  en el qual una persona influeix en l’altre, la interrelació canvia segons el tipus d’unió.”

Quins projectes té en aquesta moments?

“He fet dos enregistraments amb Warner de la Rapsoy in blue, i d’un monogràfic d’Enric Granados, he gravat els Quadres d’una exposició, i al desembre faré un enregistrament de West side history de Bernstein en versió per a piano sol.

L’any vinent faré un programa molt original que es diu Embrujo en París, una mena de fantasia i recreació d’un sopar en el qual es troben Manuel de Falla, Debussy, i Ricardo Viñas. Es tracta d’una alternança d’obres de Debussy i Manuel de Falla creant petites seqüències que il·lustro amb un seguit de peces que defineixen la conversa que podria haver sorgit entre Debussy i Falla sobre temes com la infantesa, l’arribada a París, el folklore, la religió...”

 Què és East and West Side history?

“El nucli del programa són les Symphonic dances  West side history, de Leonard Bernstein, tot i que no és l’obra més important. Aquest 2018 fa cent anys del naixement de Leonard Bernstein i li vaig voler fer un homenatge. Casualment, també es commemoren els cent anys de la mort de Debussy, així és que vaig pensar a fer una primera part amb obres de Debussy i després posar-hi la West side history, i aprofitar la segona part per incloure Quadres d’una exposició. D’aquesta manera, el programa s’ha convertit en un viatge entre Occident i Orient, l’Est i l’Oest. Així és que tenim música russa, americana i europea, aquesta última escrita per Debussy, també fa referència a coses d’Orient i d’Europa.

Vostè ja ha actuat en diferents ocasions a Valls, a més està casat amb un vallenca. Què suposa per a vostè tornar al Teatre Principal?

“Sempre que he actuat a Valls he estat molt ben acollit. Estic encantat de poder tornar a actuar en aquest teatre tan especial, amb molt bona acústic. Sempre és un plaer tocar a Valls.”

Què fa quan no toca el piano?

“Dono classes. Realment dedico molt de temps a la docència. Ara mateix sóc en tres llocs diferents impartint classes: Al Conservatori del Liceu faig el grau superior, sóc cap de departament al Conservatori de Bellaterra i també faig classes a l’acadèmia Luthier de Barcelona.”

Quina música escolta?

“Durant tot el dia estic envoltat de música. M’agrada Daniel Trifonov, un pianista molt jove, m’agrada la manera com s’apropa a la música, és molt visual i plàstic. Ara hi ha noves generacions amb un talent excepcional.

L’avantatge que té la música clàssica és que la història s’ha encarregat de fer el filtre del que és o no és bo i, per tant, el que ens arriba ja té una gran qualitat.”