 |
| El compositor Marc Migó ha portat la seva música a diferents països d'Europa i als Estat Units. Foto. KATIA LANHE |
La
seva història no tindria res de particular si no fos per la progressió
vertiginosa que ha experimentat en un interval molt curt de temps.
Marc
Migó (Barcelona, 1993) va començar a estudiar composició als 16 anys amb Xavier
Boliart i, quan encara no havia complert els vint-i-tres, el mes d’abril passat,
la seva obra Music for a fancy opening, va ser distingida al Concurs Internacional
Orient/Occident de Lviv, d’Ucraïna.
De
fet, no és la primera vegada que la seva música arriba a l’àmbit internacional,
algunes de les seves creacions han estat estrenades a Itàlia, Alemanya o
Estats Units, i ha pres part en certàmens com el June in Buffalo Festival
(2014) o el Charlotte New Music Festival (2015).
A l’Auditori Eduard Toldrà i
al Teatre-Auditori de Sant Cugat ja saben com sona la música de Marc Migó.
-No és gaire habitual començar a estudiar
música en plena adolescència.
-I
això que el meu pare era violinista i sent jo molt petit va voler
ensenyar-me’n, però allò no em va atrapar. Després, quan ja tenia 14 anys, el
meu avi em va regalar una col·lecció de música clàssica de la Deutsche
Grammophon. Aquell música se’m va presentar com una revelació divina i em va
enganxar per sempre. A partir d’allí em vaig deixar portar per les emocions.
-Tenint en compte tot el que m’explica la
seva progressió ha estat espectacular...
-Sí,
molta gent m’ho diu. Tot i que això em satisfà, jo el que vull és seguir
treballant, no aturar-me. Els comentaris i les bones crítiques em serveixen de
motivació i també són la confirmació del ventall de possibilitats que tinc per
endavant. Si no m’hagués anat bé amb el que he fet fins ara potser ja m’ho
hauria replantejat tot.
-Com s’ho ha fet per
portar la música a tota Europa?
-Una
part fonamental de la difusió de la meva música prové dels concursos en què he
participat. He conegut molta gent que s’ha interessat per l’obra que faig.
Moltes vegades de l’anècdota sorgeixen les oportunitats i, sens dubte, el més
difícil és començar.
-I als Estats Units com hi va arribar?
-Això
ve lligat amb el que comentava abans. Els contactes són molt importants. En
aquest cas, per exemple, va ser a través d’un amic que vaig conèixer a
Alemanya, però que residia a Denver on porta la formació Nebula Ensemble. Ell
em va fer l’encàrrec d’una obra que va ser estrenada a per la Nebula Ensemble.
-Una mica més a prop de casa seva, al Teatre
Principal de Valls, hi va estrenar recentment una obra que va ser tot un èxit.
-Sí,
va ser a Valls perquè jo hi tinc vincles familiars. El meu pare i el meu avi
són de Valls i jo hi tinc molt bons records en aquesta ciutat: trobades,
vacances d’estiu, reunions familiars... Sé que l’obra Luminiscent Pool Quartet va agradar molt i això em satisfà perquè
els compositors volem donar-nos a conèixer compartint allò que fem. També va
ser admirable la interpretació que en va fer el Quartet Versus i l’entrega que
van demostrar els seus músics, de la mateixa manera que em va sorprendre molt gratament el
silenci i l’expectació del públic.
-El seu és un estil
contemporani on l’autor arrisca molt. En canvi, els espectadors sembla que se
senten molt còmodes amb la seva música.
-M’agrada
l’estil eclèctic i busco moltes influències en Mozart, Shostakovich, Brotons,
Paul Moravec... Crec que la música ha de
ser plaent i ha de ser bella.
-A més de compondre,
toca el piano i s’escriu els seus propis repertoris.
-Per
a mi i per a qualsevol compositor el piano és essencial. És un instrument
polifònic, com una orquestra en petit, que permet recrear el que escric. Amb
Liliana Sanz he adquirit uns coneixements impagables i ella ha estat qui més
m’ha influenciat en la meva carrera.
-A la seva agenda veig
que té projectes fins al mes d’abril del 2018!!
-Sí,
són encàrrecs que em fa la gent. Aquest en concret és un concert que tindrà
lloc al Teatre Zorrilla de Badalona on estrenaré Epitaphium. Per això insisteixo en què és molt important que el
compositor tingui una faceta de figura pública per poder donar-se a conèixer.
-Amb aquests encàrrecs pot viure de la
música?
-Encara
no. Estic començant i molt centrat encara en la formació. Penso que sóc prou
jove per decidir aprofundir encara més en els meus estudis.
-Una de les seves
principals aspiracions és...
-Escriure
la meva primera simfonia. De moment estic en la fase del brainstorming, planejant tot just la forma. M’agradaria poder-la estrenar a casa
perquè triomfar a casa és el que costa més.
-Ara està estudiant l’últim curs a l’Escola
Superior de Música de Catalunya. Què farà el curs vinent?
-Estic
pensant en la possibilitat de marxar als Estats Units o bé a algun país
d’Europa. Més que el país el que m’importa és trobar els professors ideals per
a la meva música.
-Quina és la cita més
important que té en els propers mesos?
-És
l’estrena de Tocata, una obra amb
molt d’impacte que m’ha encarregat l’organista Aaron Ribas i que s’estrenarà el
19 de juny a l’Auditori Alfredo Kraus de las Palmas. Aquesta peça és rellevant
perquè els compositors som reticents a instruments com l’òrgan o la guitarra.
Ens sentim més còmodes en zones de seguretat i amb instruments de conjunt. Per
a instruments menys freqüents i dels quals hi ha poca informació ens fa més
mandra compondre. Després, però, veus que també resulta enriquidor, i que té
l’avantatge que tens més números perquè l’obra en qüestió s’interpreti, que no
pas si escrius per a un instrument dels més habituals.
