Adeu a una temporada de Nits de Clàssics sense final

El duet format per la guitarrista Carmen Becerra i la flautista Isabel Serra
 va ser un dels que va obrir la temporada 19/20. Foto: JOAN GASULL

Posem punt i final a la temporada de Nits de Clàssics.

Ho fem anticipadament, i sense tenir cap altra opció.

Les circumstàncies dominades per la presència del SARS Cov-2, un virus que hem conegut popularment com a COVID-19, no ens ha deixat marge de maniobra.

Al setembre vam inaugurar la catorzena temporada amb una il·lusió especial i amb grans expectatives pel fet de què coincidien tres aniversaris: els 50è aniversari de la mort de Robert Gerhard, el 150è aniversari del naixement de Beethoven i el 50è aniversari de la mort de Carner. I per això l’havíem titulat Nits de Clàssics: Beethoven-Gerhard-Carner.

El decret de l’Estat d’Alarma ens va agafar pocs dies abans de rebre l’Orquestra Eduard Toldrà dirigida per Edmon Colomer i amb un concert que havia de ser dedicat a Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970). Una llàstima!

Ens han quedat per fer vuit concerts amb artistes com ara la soprano Maribel Ortega, el violoncel·lista Carles Pastrana, els Dvorak Quintet, els Ensemble O Vos Omnes, o els Ègloga, una formació dedicada al new flamenco.

Davant l'evolució de la propagació de la SARS Cov-2, les autoritats han anat adoptant mesures preventives com ara el tancament dels teatres per causa de força major d’acord amb la  resolució SLT 737/2020 de 13 de març, i el Reial Decret 463/2020 de 14 de març de declaració de l'Estat d'Alarma.

Aquesta situació d'incertesa ha fet que, a data d'avui, no sapiguem quan podrem tornar a la normalitat i, per tant, ens hem vist obligats a suspendre la programació de la temporada 2019/2020. La cultura, amb els esdeveniments que concentren audiències en aforaments tancats, serà de les últimes coses a tornar a una certa “normalitat”.

Intentarem recuperar alguns dels concerts que no hem pogut realitzar i, si és possible, els programarem durant la propera tardor.

Agraïm per endavant la comprensió i la paciència de la nostra audiència, i estem segurs que molt aviat tornarem a la normalitat en què la música i la cultura seran, novament, una part essencial de les nostres vides.

Esperem retrobar-nos en els concerts de la propera tardor!!

"París té el privilegi de ser el centre neuràlgic del saxofon"

Quartuor Morphing és una de les formacions a l'alça integrada per joves valors de la música. Foto: www.morphingquartet.com

ANNA ESTALLO / Valls

Poques vegades es pot comptar amb el privilegi de tenir figures tan destacades com els Quatuor Morphing. Ho són pel seu talent, per la peculiaritat de l’espectacle que ofereixen, però també perquè provenen de l’escola més genuïna del saxofon que hi ha arreu del món.

Com i quan es van conèixer i van decidir crear Quatuor Morphing? 

“Tots nosaltres ens vam coincidir durant diferents estades d’estiu quan teníem entre 15 i 16 anys. Més endavant, ens vam retrobar al Conservatori Superior de París i aleshores vam decidir començar-nos a preparar pel Concurs de Música de Cambra d’Osaka, el maig del 2011 on, per cert, vam guanyar el certamen. L’aventura ja havia començat.”

Continuen al grup tots els membres del primer dia?

“En tot aquest temps només hem canviat un dels membres del grup. Això va ser l’any 2012; des d’aleshores la formació es manté estable”.

Tots els integrants de Quatuor Morphing estan establerts a França. És aquest el millor país per dedicar-se al saxo?

“Sí, tots nosaltres vivim a París. França i, especialment París, tenen el privilegi de ser el centre neuràlgic del saxo ja que és aquí on va néixer aquest instrument de la mà d’Adolphe Sax que el va inventar, i de Marcel Mule que va oferir la primera classe de saxofon al Conservatori de París”.

 Què caracteritza l’Escola Francesa i que la distingeix de les altres escoles?

“Aquesta escola, que té el privilegi de ser la primera a la història d’haver existit, es desmarca de la resta per la seva subtilesa en la manera de tocar”.

Vostès han rebut nombrosos guardons. Quin ha estat el més important?

“El més rellevant de tot és que hem quedat primers en una gran diversitat de concursos internacionals. Aquí n’hi dono alguns exemples: al Concurs de Música de Cambra d’Osaka, al Concurs Internacional d’Illzach, per unanimitat al màster de Música de Cambra del Conservatori de París i als concursos organitzats per les fundacions Banque Populaire i Cziffra”.

En la seva carta de presentació parlen de la Sonoritat Morphing. Ens poden explicar en què consisteix?

“El Morphing és un procediment informàtic pensat per a crear un suport únic a partir de dues imatges. La idea de la sonoritat Morphing és, doncs, barrejar el so dels quatre saxofons per tal de conformar-ne un de sol. Això, és alhora, el mateix principi amb què es conforma la música de cambra”.

Ravel, Mendelssohn, Granados, Escaich i Piazzola. Quin és l’objectiu del concert que han preparat per a l’audiència del Teatre Principal de Valls?

Un dels principals objectius és mostrar les múltiples facetes del quartet de saxos. El saxofon és un instrument increïblement ric i amb una possibilitat molt àmplia –gràcies a la seva paleta de sons- de passar de l’estil clàssic al jazz.

Desitgem promocionar aquesta riquesa i, això ho fem deixant al descobert l’atmosfera que caracteritza Quatuor Morphing”.

En el repertori del concert han inclòs un apartat que titulen Història del tango (Piazzola). Què hi amaguen?

“En el programa que interpretarem a Valls, tocarem un tango de Piazzola, però això és una sorpresa que tenim reservada pel bis, així, doncs, la discreció és obligada”.

El seu concert al Teatre Principal forma part d’una ruta per l’Estat espanyol.

“Així és. Hi tenim programats un total de vuit concerts que són organitzats per l’entitat Paper de Música. De moment ja hem estat al Bruc, Ripoll, Barcelona, Albacete i Lleida. Després de Valls marxem cap a Matadepera i acabarem a Capellades el 28 d’octubre.

I amb tanta activitat com tenen el tema del seu primer disc?

 “Tot just acabem de llençar al mercat el nostre primer àlbum titulat Ravel-Mendelssohn que inclou el quartet de Ravel per a quartet de corda i el quartet de corda Opus 81 de Mendelssohn amb el segell discogràfic Klarthe. Aquest primer disc està disponible on line o bé també es pot comprar un cop acabats cadascun dels nostres concerts.

Quins són els seus projectes més immediats?

“Ara estem immersos en la promoció del nostre primer àlbum i també estem treballant en un altre disc dedicat a les cançons populars”.

Ens obsequiaran amb el famós Libertango de Piazzola?

“La sorpresa arribarà al bis del concert. Siguem discrets...”

 Si voleu saber-ne més dels Quatuor Morphing us deixem l'enllaç que us portarà a la seva pàgina web i un link per accedir al seu primer àlbum discogràfic.

Recordeu que aquest dijous, dia 26 doctubre (20.30 h) els tenim al Teatre Principal de Valls. 

http://smarturl.it/quatuormorphing?IQid=www.klarthe.com

https://www.morphingquartet.com

Amb actitud creadora i descobridora

Un moment del concert que l'Orquestra Unesco va oferir al monestir de Santes Creus
 el dia 15 de juliol. 

 Text: ROMAN GALIMANY

Va ser l’any 1802 quan Beethoven va saber que la seva sordesa era incurable i que augmentaria fins a perdre completament el sentit de l'oïda.

Això provocà un violent trastorn en el seu caràcter, una barreja d’enuig contra el destí i una indefugible depressió.

Els efectes en la seva música van ser immediats. No va perdre res de la seva melodiositat ni de la seva fluïdesa, però va recobrar el caire tempestuós dels seus anys d'intèrpret virtuós.  

A partir de llavors els elements principals van ser la reflexió, la interiorització i la magnitud. El sentiment ja era el d'un artista madur que sospesa cada efecte i el situa en el lloc adequat. Moltes de les seves obres més tranquil·les i famoses daten d'aquesta època, anomenat “període vienès”: el Concert per a piano Emperador, i la Cinquena Simfonia, justament les dues grans obres interpretades en el segon concert del festival de música al monestir de Santes Creus.

Dues obres orquestralment complexes i molt escoltades pel col·lectiu que conforma el públic majoritari de l’ample espectre de la música. I això, pels dos motius exposats sempre és un risc per als intèrprets.

Pocs compositors en la història han precisat les seves intencions en l'escriptura com ho va fer Beethoven però, a l’hora, poques partitures estan tan necessitades de l'actitud descobridora i creadora de l'intèrpret com les de Beethoven.

Josep Maria Colom és un pianista que imposa per la seva inexorable i desarmant honestedat artística, i també per aquesta manera seva de situar-se al món, sense pretensions però amb profunditat. En la seva trajectòria professional, Colom està considerat un gran pianista, especialment dotat per a endinsar-se en el problemàtic bosc pianístic beethovenià.

En el Concert de l’Emperador (1809) del passat dissabte, dia 15 de juny, a Santes Creus, ens va fer comprendre allò que volia transmetre el compositor, i ens va regalar uns moments màgics, com en  l’adagio, en el qual s’atura el temps  i només hi ha la música. Només l'adagi aconsegueix fer miques el to agressiu amb què ens van presentar l’allegro i oferir un parèntesi de pau, amb l'estètica melodia que la corda va resoldre perfectament.

El rondó envaeix l’espai musical amb el seu  frenesí rítmic, que Colom va accentuar amb la convivència de tots dos ritmes, diferents per a cada mà. El triomf va ser total, clamorós.

La Cinquena Simfonia (1808) és un prodigi d'alternança; sense introducció, els seus quatre moviments van des de la tensa construcció del primer a la solemnitat del segon, passant per la crispació instrumental del tercer i l'apoteosi de la cambra, un insòlit crescendo de 50 compassos.  

Dels quatre moviments el que millor va resoldre Gonçal Comelles, en la meva opinió, va ser el tercer, un scherzo  amb caire d’allegro. Li va donar una ombra enigmàtica recordant el significat de la simfonia, hi va posar un grau de feresa, va fer notar amb subtilesa alguns instruments (pizzicati i arpegis) i els efectes espectrals dels contrabaixos, ens va transmetre un entorn tortuós, enigmàtic, fosc. En aquest punt explotava. 

El cant del triomf de l'últim moviment. En el primer moviment, amb el toc del destí que coneix el gran públic, observàrem la indecisió d’algun músic per fer l’acord contundent on, en tot moment, Gonçal Comelles s’hi va dedicar intensament per encaixar alguns d’ells que, possiblement, havien treballat poques hores junts.

En moments com aquests es fa palesa la dificultat d’una bona orquestra que, per a interpretar aquest programa, requereix la incorporació esporàdica de músics. 

Un programa atractiu i agosarat, amb molts moments brillants, que va satisfer i entusiasmar el públic que emplenava el recinte meravellós del monestir de Santes Creus. Segon concert i segon ple. Tot un èxit.

El proper concert ofereix el gran atractiu al públic de poder escoltar les obres de Bach interpretades per uns especialistes d’aquest compositor: l’Orquestra UNESCO i el seu director Gonçal Comelles, i també amb un convidat de luxe com ho és el flautista Claudi Arimany.

Un concert amb la garantia de què gaudirem a un nivell ben alt el proper dia 29 de juliol. 

  

Música russa i tàrtara, la bellesa d'un repertori inèdit fins ara

El director Guerassim Voronkov al final del concert de música russa i tàrtara
a la Casa de Cultura de Valls. Foto. JOAN GASULL

Guerassim Voronkov, director rus establert a Barcelona,  va demostrar ser un perfecte coneixedor de Dmitri Shostakóvich, en el concert simfònic del projecte internacional Joies de la música russa i tàrtara, celebrat el diumenge, dia 11 de desembre, a la Casa de  Cultura de Valls. Nits de Clàssics oferia a la seva audiència un espectacle singular i excepcional i inèdit fins ara.

Aquest concert és el resultat de la cooperació de la Camerata Eduard Toldrà,  la Unió de Compositors de Rússia i la Unió de Compositors de la República de Tatarstan, subvencionat pel Ministeri de Cultura de Rússia. El concert va tenir un convidat de luxe, el creador, promotor i compositor Rashid Kalimulin, president de la Unió de Compositors de Rússia; president la Unió de Compositors de la República de Tatarstan, i Artista del Poble de Rússia i Tatarstan. Kalimulin està considerat un dels compositors actuals més importants de Rússia així com reconegut manager i organitzador.

La primera part del programa estava integrat per un grup d’obres molt interesants de diferents compositors de Tatarstan, que van remarcar la genialitat del Shostakòvich de la segona part.

Guerassim Voronkov, poc amant de fer cap introducció en els recitals que dirigeix, va voler fer un incís especial en relació al contingut del repertori. Per a Voronkov, és curiós que, sent una república musulmana, dues obres de Tartarstan siguin Al mur de lamentacions de Elmir Nizamov, de clar contingut jueu, i Litania de Leonid Liubovsky, amb referències cristianes.

Totes dues van ser de les més atractives de la primera part, amb un estil classista i fàcils melodies que arriben bé al públic.

Els dos preludis, de Anatoly Luppov, van aportar el caire més intel·lectual de la primera part. I Sat-Sok va ser l'única obra d'una dona, Julia Bek,  una música amb alguns passatges una mica exòtics, petites melodies que podrien suggerir a l’espectador el  folklore d'algun lloc concret. 

Hijos del Cielo, una obra en quatre temps, d’un estil minimalista que fa referència a grans prats, horitzons llunyans i genets, festes campestres, era l’ obra del president de l’associació de compositors que no va lluir prou degut al excessiu volum de so del piano.

Ala Voronkova, a l'esquerra de la imatge. Foto: J.G.

L’única obra no russa era del compositor català Moisès Bertran. La va interpretar Ala Voronkova, solista de violí, amb l’orquestra, posant tota la seva qualitat i tècnica ben reconeguda, amb un llenguatge musical de l’obra bastant dur que dificulta la interpretació.

En la simfonia de cambra de Shostakóvich, Guerassim Voronkov va treure un gran partit dels membres de l'orquestra de cambra Eduard Toldrà -magníficament conjuntada-, que ja va dirigir en el concert inaugural de la temporada de Nits de Clàssics.

La seva direcció eficaç, sempre pendent dels músics, va donar una interpretació de la Simfonia per a orquestra de cambra amb una direcció molt indicativa, de vivacitat estimulant i detallista al mateix temps, amb gran matís, precisió i adequació estilística, conjuntant als components de l'orquestra de manera eficaç. El resultat va ser un treball excel·lent per part del director, que va conduir l'orquestra de forma segura i amb autoritat en els passatges més complexos i delicats.

Ha estat un gran esdeveniment que l'orquestra Camerata Eduard Toldrà, amb el director Guerassim Voronkov, hagin presentat a Valls un programa tan pedagògic i il·lustratiu d’una música, i uns compositors, que no ens havia arribat fins ara.

Va ser un encert tancar l’espectacle amb la Simfonia per a orquestra de cambra, de Shostakóvich, una preciosa obra d’aquest gran compositor rus que va ser executada amb una bellesa extraordinària.

El públic, que omplia la sala d’actes de la Casa de Cultura, va premiar l’esforç i la qualitat de tots els intèrprets amb llargs aplaudiments. Una llàstima que aquest concert no s’hagués celebrat al teatre Principal, un recinte amb les condicions adequades per a un concert de tanta categoria i alt nivell. 

"A partir dels 50 anys és quan un pianista comença a tocar millor"

Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) actua al Teatre Principal de Valls en el cicle Nits de Clàssics que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls. 

Als 10 anys va fer el seu primer concert a la televisió uruguaiana i es va enamorar del piano per sempre.

Des d’aleshores tot és amor a la vida d’Humberto Quagliata, a qui entrevistem, via telefònica, des de la seva casa a Alacant “font d’inspiració”, com diu ell, i des d’on ens remarca que veu el reflex de la lluna damunt del mar.

A Quagliata (cognom que es pronuncia sense la lletra ge) li agrada construir una mena d’arbre genealògic quan parla dels seus mestres. Així,  a la seva biografia podem llegir: “Nibya Mariño li va transmetre el que havia acumulat de la seva relació amb Claudio Arrau que, alhora, va compartir les seves impressions amb Martin Krause, el qual va transmetre a Arrau la seva experiència amb Franz Liszt”.

Per tant, l’experiència de Quagliata s’ha nodrit de la saviesa de molts compositors i de la seva pròpia passió per la vida.

De quina manera l’inspira l’amor a l’hora de tocar?

“Tocar és un acte místic, quasi religiós. Es perd el contacte amb la matèria i un mateix es converteix en un transmissor de passions. A l’escenari perdo la noció de la matèria i el meu cos es converteix en so. Per tocar primer cal conèixer el compositor per poder ser fidel a les seves emocions. La puresa de la font s’ha de conèixer i quan tens la possibilitat de fer això assegut al costat de Mompou dient el que ha sentit, això no té preu”.

Parli’m d’aquesta relació amb Mompou.

“Mompou era un obsessiu del cantabile i del legato, la seva manera de fer era tot el contrari dels grans simfonistes. Buscava la relació, l’espai on acaba un so i on en comença l’altra. Això és gairebé parlar de metafísica”.

Clàssica o contemporània?

“Les circumstàncies m’han portat a dedicar part de la meva carrera als últims 50 anys de la música espanyola.”

Què va passar?

“Ja fa 40 anys que vaig arribar a Espanya. Jo venia amb una carta de recomanació adreçada al compositor Joaquín Rodrigo i va ser ell qui em va presentar el compositor Tomás Marco, que aleshores tenia 35 anys i era cap de producció de Ràdio Nacional d’Espanya. Gràcies a ell vaig poder conèixer altres compositors que es van interessar per mi. A partir d’aquí vaig rebre una gran quantitat d’encàrrecs i així va cer com es va iniciar aquesta història meva amb la música espanyola. Hi ha un nom que va ser decisiu en la meva introducció a la música contemporània i aquest és el d’Hugo Walzo.”

Pianista d’orquestra o de recitals?

“En l’orquestra necessito entendrem molt bé amb el director i això no sempre és fàcil. Els directors amb què m’hi entenc millor són els d’òpera. A mi m’agrada preparar-me bé i si vols fer més d’un assaig això costa diners”.

M’està dient que dels grans concerts només se’n fa un  assaig?

“Malauradament sí. Els diners manen i els màrqueting també. Avui es treballa com si es fessin cotxes en sèrie, sense cap relació humana i a mi això no m’interessa”.

I al piano, què li demana?

“No sóc un histèric del piano. Els pianistes no ho podem ser. Ni tan sols Alicia de la Rocha ho era, i això que ha estat la més gran pianista de tots els temps. Quan un pianista surt a l’escenari sap que té una màquina de tres metres  que l’està esperant”.

Parla amb passió d’Alicia de la Rocha.

“Sí, l’Alicia és insuperable. Cada dia quan em llevo el primer que faig és llegir l’Evangeli i escoltar una gravació de l’Alicia, i a la nit, abans d’anar a dormir la torno a escoltar. Puc dir amb orgull que vaig ser el primer pianista que li va retre un homenatge després de morta.”

Vostè ha rebut crítiques brillants d’alguns dels mitjans de comunicació de més tirada a nivell mundial. Pesa molt això quan es troba a l’escenari davant el públic?

“No, les bones crítiques m’enorgulleixen perquè estan escrites i la gent les llegeix, apareix a les xarxes socials i es difonen, però el meu sentit d’autocrítica em porta més enllà”.

Fins a on?

“Doncs fins a pensar com és la vida d’un pianista més enllà dels 50 anys que és quan es comença a tocar millor. Ningú abans d’arribar als 50 anys pot ser comparat amb el que farà després de superar la cinquantena. Ni tan sols Liszt ho va aconseguir abans d’arribar a la cinquantena. L’edat destrueix moltes coses, però et dóna molta saviesa”.

En la seva trajectòria suma una gran quantitat de concerts solidaris i benèfics. Al setembre, per exemple, va fer un concert a benefici de l’associació Felinos Lo Morant. A què es deu?

“Em preocupa molt tot el que passa al meu voltant. El medi ambient, la sostenibilitat, les persones, els animals... A més els partits polítics ens tenen a tots abandonats... així és que si puc contribuir amb la meva música a una bona causa em sento satisfet.”

És animalista?

“I tant que sí, i a més sóc vegetarià. M’agraden molt els animals. Ara tinc una gossa que es diu Alicia de la Rocha que m’acompanya a tot arreu. Ella té el seu passaport i està registrada amb aquest nom. Abans vaig tenir l’Arturo en homenatge  Rubinstein i a Claudio en record al mestre Arrau.”

Pensa tornar a l’Uruguai algun dia?

“No, aquí ho tinc tot, la meva casa, el meu marit amb qui comparteixo la meva vida des de fa dècades, cosa ben sorprenent avui en dia!!, la meva gossa... sóc molt feliç aquí.”

El piano, el romàtic de sempre...

El programa del concert que Humberto Quagliata ofereix al Teatre Principal de Valls ve encapçalat pel títol El piano, el romàntic de sempre, un repertori en què "predomina l’elaboració del so, l’essència romàntica, personalista i sempre en la llibertat interior del creador” com recull el crític Javier del Castillo.

Entre els compositors que s’han incorporat al recital hi ha Marcial Adalid, profund admirador de Chopin i amb què Quagliata obrirà l’espectacle; Isaac Albéniz i la somiadora Reverie; Frederic Mompou i el “màgic intimisme” dels Cinc preludis per a piano, així com un homenatge que Daniel Stefani va dedicar a Mompou (3 preludis i danses). El programa acaba un Vals calavèric i l’Intermezzo Opus 1 en un estil sentimental, de Manuel Balboa.

El cicle Nits de Clàssics, que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls, aposta per aquesta ocasió excepcional de poder escoltar i sentir la música en directe d’un virtuós del piano al que The New York Times s’hi referia com “un poderós tècnic, que converteix en fàcils les dificultats de la música”.

Si en voleu saber més d’Humberto Quagliata podeu accedir a la pàgina www.humbertoquagliata.com

Absolutament fascinant

Els Evenos String Quartet al final del concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: A.E.

Tercer concert de la temporada a Nits de Clàssics i tercer èxit consecutiu.

Evenos String Quartet, una formació integrada per Ivan Knezevic, violí; Ioannis Petrakis, violí; Odysseas Lavaris, viola, i Mathieu Jocqué, violoncel, ha deixat una empremta d’un nivell qualitatiu molt alt en la història dels concerts al Teatre Principal de Valls.

Tot i que procedeixen de tres països amb disciplines musicals diferents (vegeu el post anterior) res no ho fa pensar així. “Partim de la base que el llenguatge de la música és únic. Per això intentem expressar els nostres sentiments d’una única manera. L’expressió de la música és molt més forta que qualsevol diferència lingüística i cultural”, declaraven els Evenos al final del concert.

El públic va sortir absolutament fascinat després d’escoltar els Evenos String Quartet, especialment, per com van saber interpretar l’autèntic Beethoven. Els quatre músics tenen clar el motiu d’aquesta fascinació: “Fa temps que toquem junts aquesta peça de Beethoven i hi hem dedicat moltes i moltes hores, per a nosaltres ha estat un fet semblant al naixement d’un fill, tenir cura del seu creixement i gaudir de la seva evolució”.

La seva manera d’enfocar cadascuna de les obres potència enormement el so del conjunt: res de divinitzar, res de volum excessiu per sobresortir. I d’aquesta manera el teixit del quartet obté una extraordinària transparència, on pot aflorar qualsevol petit detall de les veus interiors, i  s’enriqueix el discurs conduint-te’l fins a moments d’autèntica màgia sonora.

És conegut que durant la segona meitat del segle XVIII hi va haver un desenvolupament cultural en matèria literària, pintura i altres arts plàstiques que es va anomenar Sturm und Drang. Les mateixes paraules ho diuen: Tempestuosos Anhels, un trencament amb la forma controlada i contemplativa de les arts fins llavors, permetent fer brullar la fúria o la passió, de contrastos violents o d’atacs inesperats. 

Amb la versió que van oferir el Evenos String Quartet de l’obra de Haydn i Beethoven, aquest qualificatiu és perfectament aplicable: tal és la riquesa de colors, plans sonors -alguns amb canvis abruptes- que van quedar ben patents.

Els Evenos String Quartet, sense caure en excessos, adopten una sèrie de recursos que enriqueixen el llenguatge, de tal manera que es produeixen aquestes arrencades d’energia, d’ombres subtils. Aquesta mateixa música interpretada per alguns quartets habituals, sol contenidr un constant vibrator. En canvi, aquest quartet busca primer que res la veritat, i no l’ èxit, i això els honra.

A Haydn se l’ha considerat com el "pare" del quartet de cordes, una de les fites més importants en la història de la música occidental. En el scherzo (allegretto) de l'Opus 33 núm. 2, van aconseguir dimensions de transcendental bellesa, incommensurable.

 I després  el presto, amb finals de vis còmica, ja sigui, acabant novament, quan tot ja havia acabat, o amb una imitació de la frase final, per recalcar que sí, que això era la fi. Bon humor de Haydn que deixa sempre un sabor molt grat, sobretot quan és presentat tan expressivament com en aquesta ocasió.

Si Haydn va ser el major artesà musical de la seva època, Beethoven va ser el major geni. Es va obstinar a emular i superar al seu model, un fet que va aconseguir amb gran esforç, com ell mateix va confessar. Però va crear obres d’un atractiu extraordinari, i la versió que ens van brindar els quatre joves integrants del Evenos String Quartet va ser modèlica. 

Enorme riquesa de petits detalls que van relluir sense cap exageració: molta dedicació i amor, mimant els tresors sonors allà amagats.

L’ultima obra inscrita en el programa, el Quartet núm. 2 Opus 13, de Felix Mendelssohn, és cronològicament parlant, el primer, compost l’any 1827 quan tenia tot just 18 anys d’edat (el núm. 1 va ser compost dos anys més tard, sens dubte avatars de les edicions).

Aquest quartet té els quatre moviments de rigor, però amb variants. El primer comença amb una introducció lenta, abans d’entrar en matèria. El segon, adagio,  la famosa Canzonetta, té una part central piú mosso, que anuncia les peripècies de Puck en el Somni d’una nit d'estiu, composició d’uns anys després. L’intermezzo, allegretto con moto convida a diversos canvis de tempo, amb indicacions com llarg, amb fuoco, expressivo o tranquil·lo, i en l’últim moviment fa el mateix, però aquesta vegada es tracta de prendre alè abans d’unes noves variacions de la idea central, amb un tempo trepidant. 

La part del primer violí acaba l'obra amb els mateixos onze compassos amb què va acabar el primer moviment. Els altres instruments toquen aquests onze compassos amb lleugeres variacions, per adaptar la sonoritat del conjunt a un fi que respira infinita pau i tranquil·litat.

Tant és així que quan va acabar l’execució de l'obra, hi va haver uns segons d’absolut silenci a la sala, abans que irrompessin els aplaudiments.

Prova fefaent del geni d’aquest jove compositor (18 anys!), i de la meravellosa interpretació que els Evenos String Quartet va oferir, sense exagerar en cap moment l’expressivitat, la calidesa sonora del conjunt. Van saber imprimir a aquesta música la seva candorosa profunditat. Mendelssohn com ha de ser!

Sonors aplaudiments, que van perdurar amb el públic fascinat. 

El quartet ha acabat la gira a Catalunya i ja han tornat a Alemanya on resideixen habitualment. “Tenim molt concerts a la vista, el suport institucional, i volem prendre part en nous concursos musicals”, concloïen els Evenos String Quartet.

"Ens passem la vida sencera en contacte amb el banús"

Els Evenos String Quartet van debutar l'any 2014 a Grècia i des d'aleshores el seu èxit ha experimentat un ascens imparable

Ivan Knezevic (violí), Ioanis Petrakis (violí), Odysseas Lavaris (viola) i Mathieu Jocqué (violoncel) formen el quartet de corda Evenos, una forma arrelada a Alemanya que en qüestió de dos anys ha experimentat un ascens imparable amb reconeixements i premis que avalen la seva trajectòria.

El cicle Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls, té com a convidats de la propera cita musical al Teatre Principal (10 de novembre a 2/4 de 9 el vespre) aquests quatre concertistes de talent majúscul.

Tenint en compte que el seu debut és relativament recent (2014), com expliquen aquest èxit ràpid i creixent?

“És cert que no fa gaire temps que toquem junts, però de seguida que vam començar ens vam posar a treballar molt intensament invertint totes les nostres energies en el desenvolupament del quartet. Tot això, juntament amb l’enorme suport que hem rebut del nostre mentor i professor, Andreas Reiner; amb la col·laboració d’institucions com Villa Musica, i els dos premis tan importants que hem guanyat, ens ha ajudat a ser al lloc on som actualment”.

Què significa en la seva carrera artística el primer premi Paper de Música que van assolir l’any 2015 i el Köhler Osbar el 2016?

“Dins el món de la música clàssica guanyar un premi de rellevància obres moltes portes i et proporciona moltes oportunitats per poder créixer i desenvolupar-te professionalment. Pel que fa al premi Paper de Música de Capellades ens ha donat la possibilitat de fer molts concerts a tota Catalunya, conèixer altres músics i ens ha ajudat a guanyar molta més experiència en les actuacions en directe”.

El seu nom, Evenos, és una paraula grega que significa banús, el tipus de fusta amb què es construeix el diapasó dels instruments de corda. Per què han escollit aquest nom?

“Per a nosaltres, els músics de corda, és un element molt important. Ens passem quasi la vida sencera en contacte amb aquest material. No tan sols el diapasó del violí està fet d’aquesta fusta, també el cordal, que és la part baixa del violí. Totes dues mans estan en contacte amb la fusta de banús durant tota l’estona que toquem. Per aquesta raó vam triar el nom d’Evenos, perquè el banús ens acompanya tots els dies de la nostra vida.”

Sabem que s’han format a Alemanya i que és el lloc on continuen la seva especialització musical. Per què aquest país i no un altre?

“Per als concertistes de música clàssica, Alemanya és un país ple d’oportunitats per poder desplegar totes les habilitats i capacitats, però també és un indret que et permet desenvolupar la personalitat com a músic. Hi ha tres aspectes que contribueixen a què això sigui possible: hi ha moltes universitats amb un alt nivell facultatiu, el contacte amb músics d’arreu del món amb molt de talent és assequible i també tenim a l'abast una gran quantitat d’oportunitats de tocar en directe”.

Quan de temps fa que viuen a  Alemanya?

“Varia molt en funció de cada membre del grup. El segon violí viu a Alemanya des de fa 13 anys i el nostre violoncel·lista en fa quatre que hi és”.

I abans on vivien?

“Cadascú al seu país d’origen. A Grècia, Sèrbia i Bèlgica”.

Què els porta a tocar en concert a Valls?

“El concert de Valls forma part del premi Paper de Música que vam guanyar a Capellades i durant aquestes dies també estarem de gira per Matadepera. La nostra gira tan especial per Catalunya va començar l’abril d’aquest any i finalitza precisament amb aquests dos concerts. Estem molt interessats a participar en moltes altres experiències com aquesta”.

Amos del “swing”

Susana Sheiman al final del concert que va protagonitzar al Teatre Principal de Valls el dia 28 d'octubre amb els Ignasi Terraza Trio. Foto: JOAN GASULL

Segon concert de la temporada i segon ple al Teatre Principal de Valls. Un començament esplèndid per a una programació que encara ha d’oferir moltes sorpreses gratificants als espectadors.

Almenys així s’ho han proposat els Amics de la Música de Valls amb un cicle –Nits de Clàssics-, que incrementa, dia a dia, els seguidors d’arreu de les comarques tarragonines.

Susana Sheiman tornava al Teatre Principal per segon cop en menys d’un any, tot un indicador del bon regust que la cantant va deixar en la seva estrena el mes de gener passat als Teatres de Valls. Ara ho feia acompanyada pels  Ignasi Terraza Trio, que també havien actuat a la capital de l’Alt Camp en una altra ocasió emportant-se un bon record del seu pas pel petit coliseu.

Ignasi Terraza, acompanyat pel contrabaix Horacio Fumero i pel bateria del Priorat Esteve Pi, va ser rebut amb llargues ovacions pel públic.

En el recital, d’un nivell qualitatiu molt alt, es va desplegar un repertori de jazz tradicional i jazz modern, passant pel blues i pel soul, i també amb incursions en la bossa nova.

El pianista va  impressionar l’audiència pel seu estàndard jazzístic d’or massís. Movent-se amb una sensibilitat exquisida  i amb la màxima exigència creativa.

El so brillant, ple de força i imaginació d'Horacio Fumero i Esteve Pi es van combinar perfectament amb el virtuosisme líric de Terraza en un diàleg on el swing està sempre present.

Susana Sheiman saludant el públic amb els Ignasi Terraza Trio al Teatre Principal de Valls.
Foto: JOAN GASULL

Terraza ha demostrat, una vegada més, que és un dels pianistes amb més swing, ens atreviríem a dir que no només d'Espanya sinó d'Europa. Seguint la fórmula, barregen temes originals i d’altres de més coneguts que tenen un tractament personal i una paleta de colors musicals molt variada.

Els Ignasi Terraza Trio van introduir a l’escenari la cantant Susana Sheiman, de veu radiant i expansiva.

Sheiman va brillar especialment en un bonic tema original del pianista titulat Emotional dance, o amb la captivadora interpretació a duo amb el contrabaixista Horacio Fumero en In my solitude.

La de Susana Sheiman és una veu versàtil, àgil i poderosa. La calidesa del seu timbre de veu, la varietat de matisos, el seu ampli registre, la força de la seva posada en escena i la profunda expressivitat de les seves interpretacions converteixen els concerts de Susana Sheiman en moments tan emocionants com únics. I aquest ha estat, sens dubte,  un poderós espectacle de swing i soul a través d’una veu incomparable.

Si d’alguna cosa poden presumir amb orgull Susana Sheiman i Ignasi Terraza, és de portar el do del swing a les seves venes. Un swing robust i vetust, atractiu, fresc i deliciós, que converteix qualsevol clàssic del jazz -o tota peça d’autoria pròpia- en una autèntica obra d’orfebreria jazzística.

Excepte per Emotional dance, un impagable tema compost pels Sheiman & Terraza, la resta de repertori bascula entre estàndards de jazz molt obvis i que funcionen gairebé com a declaració d’intencions. En aquesta definició s’hi poden incloure It do not mean a thing, així com el rescat de cançons una mica oblidades de llegendes de l'American Songbook com ara Never let me go, Do not ever leave.

Susana Sheiman va interpretar amb precisió i convicció i Ignasi Terraza es va mostrar magistral al llarg dels dotze temes del repertori, però cal no oblidar el treball dels seus acompanyants. Horacio Fumero i Esteve  Pi es van exhibir davant dels espectadors com una perfecta maquinària rítmica per acompanyar els líders.

Sheiman va clausurar la sessió entonant It do not mean a thing, tota una Ellingtoniana declaració de principis a favor del swing.

Amb tots aquests elements, el concert va satisfer tant els paladars jazzístics més ortodoxos com un públic d’ampli espectre i molt interessat per la bona música.

A la sortida del concert Susana Sheiman es mostrava “feliç” de poder actuar en un espai com el Teatre Principal de Valls. “L’espai en si m’agrada molt i actuar aquí per a mi és un plaer, per aquest motiu quan surto a escena ja quasi tota la feina està feta”, declarava la Sheiman.

La connexió exhibida a l’escenari entre la Sheiman i els Ignasi Terraza Trio no és casual. La cantant  i el trio jazzístic es coneixen de fa temps. De fet, la cantant va enregistrar amb ells el seu primer disc com a solista: Swing Appeal (2011). L’àlbum, que va ser presentat a París i ha rodat per tota Espanya. Però encara no havia sonat en directe a les comarques tarragonines aquest disc que inclou compositors de sempre, però amb temes no gaire coneguts.

Susana Sheiman i Ignasi Terraza seguiran mostrant la seva perfecta sincronia en els propers dies i en dues setmanes es plantaran al Cafè de La Pedrera per oferir un recital en format de duet.

El concert de Susana Sheiman als Teatres de Valls arriba en un moment a l’alça per a la cantant. Acaba de publicar un disc nou dedicat a Frank Sinatra amb la Big Band de Tarragona i ha finalitzat un altre àlbum A day in Barcelona amb Duccio  Bertini. 

De la mateixa manera Ignasi Terraza acaba d’enllestir Tête-à-Tête, un duet de dos pianos amb el pianista holandès Bert van den Brink, i en un termini de tres mesos presentarà un nou treball acompanyat d’un saxofonista.

.

Una "Heroica" triomfal als teatres de Valls

El director Guerassim Voronkov després del concert amb l'Orquestra Camerata Eduard Toldrà al Teatre Principal de Valls, el dijous, dia 13 d'octubre. Foto: JOAN GASULL

Passa molt poques vegades que el Teatre Principal de Valls es vegi ple fins dalt.

El concert de l’Heroica, la Simfonia núm.3 en Mi bemoll Major, Opus 55 que va escriure Beethoven, amb què els Amics de la Música de Valls han oficialitzat l'inici de la temporada de Nits de Clàssics, ha estat una d’aquestes ocasions en què els espectadors han decidit que era una oportunitat que no calia perdre.

Així, hem estat testimonis d’una platea, un primer i un segon pis plens amb part del tercer ben ocupat.

Era molt l’interès que aquest concert havia suscitat entre els seguidors de Nits de Clàssics i l’espectacle va respondre sobradament a les expectatives.

Un ple d'autoritats mai vist fins ara

Tampoc mai fins ara s’hi havien vist tantes autoritats assegudes entre el públic. L’alcalde de Valls, Albert Batet acompanyat de la seva muller; el director de l'àrea de música de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) de la Conselleria de Cultura, Albert Bardolet; el director territorial de Cultura a Tarragona, Jordi Agràs; la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Teresa Llorenç; el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Valls, Marc Ayala; el president de la Fundació Mútua Catalana, Joan Josep Marca, i el President de Joventuts Musicals de Tarragona, Josep M. Rota.

I tot això fruit de les sinergies, els patrocinis i les col·laboracions amb altres entitats i corporacions que aquesta temporada fan possible una cartellera de luxe pensada per al públic de les comarques tarragonines que té l’oportunitat de viure en directe música de qualitat molt a prop de casa.

El programa que ha estrenat la temporada de Nits de Clàssics incloïa dues obres simfòniques. I els seus autors: Haydn i Beethoven, alumne i deixeble, amb dues simfonies properes en el temps, 1792 i 1802, però allunyanes en contingut.

La direcció, apuntada i minuciosa, del mestre Guerassim Voronkov; el rendiment òptim de l'Orquestra Camerata Eduard Toldrà, ampliada per a aquesta ocasió. Tot en una vetllada musical esplèndida amb un dels concerts més ben aconseguits i satisfactoris artísticament parlant dels oferts fins ara.

En la Simfonia núm. 98, Haydn usa per primer cop les trompetes i els timbals en si bemoll, una fet insòlit per a l’època. Satisfet, Haydn tornaria a repetir aquesta característica en la Simfonia núm. 102 i en les seves últimes misses, a més d’alguns números de La Creació.

En el primer moviment, el conegut adagio introdueix el tema que s’escoltarà en l’allegro. Al segon moviment, també adagio, Varonkov li ha donat l’esperit elegíac que volia el compositor, i que alguns estudiosos l’han considerat com una mena de plor per Mozart. Cal dir que Haydn va conèixer la mort de Mozart mentre escrivia la simfonia.

 El minuet ha estat tractat amb molta elegància en els tendres compassos. El presto, l’extens i últim moviment, constitueix potser el més ambiciós final d’una simfonia haydniana, a la qual Voronkov li va donar uns contrastos molt oportuns.

Dicció pulcra i detallista

Guessim Voronkov va signar un Beethoven -Simfonia núm. 3 en Mi bemoll Major (Heroica)-, amb una dicció molt pulcra i detallista, amb equilibri, intensitat i ple d’idees que van personalitzar la lectura.

La tensió i els contrastos dinàmics van apuntar a un substrat de finor desplegat en un contínuum lleuger i motriu, sense el hiperromanticisme habitual.

Així, com la coneguda versió de Baremboim ens fa arribar el Beethoven romàntic, en aquest concert el teníem més clàssic, podríem dir a l’estil vienès, fins i tot en l’últim moviment.

L’adagio -Marxa fúnebre-, concebuda per Voronkov com l’eix de la simfonia, va ser el moviment millor resolt de la vetllada, amb un atractiu dramatisme en el tercer grup temàtic (fugida inclosa) i el quart (desenvolupament), amb el so ferm i ajustat.

Tot plegat s’ha traduït en una Heroica en la qual, en molts moments, hem reconegut  la greu crisi de desesperació llavors soferta per l’autor, quan ja estava molt afectat al saber que la seva sordesa era incurable, i que va culminar en el famós Testament de Heiligenstadt, en el qual decidia no sucumbir davant el seu infortuni.

La lectura que Guerassim Voroncov va fer dels quatre moviments, ben diferents, va arribar a l’audiència solemne i pausada en la introducció; l’adagio, frasejat amb finesa, succeït per la ràpida execució dels ritmes vius del scherzo, per acabar enèrgicament amb el darrer moviment.

  Sabem que el concert de l’Heroica al Teatre Principal de Valls va servir als entusiastes i més entesos en música per sentir moltes més notes i veus melòdiques que no havien identificat en altres versions. I que van poder comptar totes les aparicions de la contradansa del quart moviment.

El públic va apreciar la qualitat del concert amb llargues ovacions i aplaudiments al director i a l’orquestra. Tot en una vetllada memorable.

I una nota a destacar: el bon criteri del director de no afegir cap propina al final del concert.  Després de l’Heroica no va venir res més.