diumenge, 19 de novembre de 2017

La violoncel·lista Laura Recasens representarà Catalunya a la final del certamen Intercentros Melómano

Els quatre finalistes del concert amb els membres del jurat. Al centre de la imatge i amb camisa blanca, Laura Recasens Duran, primera classificada del certamen per a representar Catalunya a la finala estatal que tindrà lloc a Alacant. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / El Vendrell
Laura Recasens Duran, una jove de 17 anys i alumna de l’Institut Escola Artístic Oriol Martorell, de Barcelona, és la guanyadora de la fase autonòmica del 16º Certamen Nacional de Interpretación Intercentros Melómano que es va celebrar ahir, dia 18 de novembre a l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Com a vencedora del concurs, Laura Recasens participarà en la gran final d’aquest certamen que tindrà lloc a Alacant i que reunirà els primers classificats de cada autonomia.

L’estudiant va convèncer el jurat per la sensibilitat en l’execució de les obres, però també per la tècnica i la dificultat del seu repertori.

El segon lloc va ser per a la saxofonista Estel Vivó Casanovas, de l’Escola Municipal de Música-Concervatori de Terrassa, mentre que el tercer lloc va correspondre a la violinista Clara Garriga Traugut, alumna del mateix centre al qual pertany la primera classificada.

El jurat també va resoldre concedir un accèssit al jove pianista Carlos Bujosa Salazar, de 13 anys, i estudiant del Conservatori Professional de Música de Vila-seca.

En el concurs hi van prendre part un total de 14 estudiants de diferents modalitats i instruments que van disposar de 15 minuts per a executar el seu programa davant un jurat integrat per Albert Solé, membre de la Fundació Pau Casals; Tomàs Grau, director de l’Orquestra Camera Musicae, i Roman Galimany, president de l’Associació Amics de la Música de Valls, organitzadora del festival Nits de Clàssics.

L’audició del certamen va comptar amb la presència dels familiars dels participants i de diferents espectadors que va poder presenciar en directe l'evolució del concurs.

Com a vencedora de la fase autonòmica, la jove violoncel·lista també s'assegura la seva presència en la programació de la temporada 2018/2019 del cicle Nits de Clàssics, on també hi serà el vencedor de la fase estatal de l'Intercentros Melómano.

divendres, 10 de novembre de 2017

"Tenia la porta mig oberta i jo l'he volgut obrir de bat a bat”

Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, (Fuerteventura, 2008)
estudia el grau professional al Conservatori de Vila-seca. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / Montblanc

Sasha, diminutiu en rus del nom d’Alexandre, acumula talent des que va néixer.

Als 9 mesos ja distingia els crescendos de les obres de Mozart i als 2 anys i nou mesos jugava a aprendre les notes del seu violí. Cap mestre s’atrevia a fer-se càrrec de la formació d’una criatura tan petita; només la professora polonesa resident a Tarragona Ivona Burzynska va acceptar el repte aplicant una metodologia que seria clau en la formació del Sasha.

Després, van venir altres etapes a l’Escola Municipal de Música Josep Porter i Rovira de Montblanc amb el professor de violí Josep M. Manresa, i amb la professora de piano Montse Homs.

Ara, amb 9 anys i deu mesos, Alexandre Amorós Korotkov –Sasha-, desborda il·lusió, simpatia i un cert grau d’audàcia necessari davant de nous desafiaments com el que afronta amb l’Orquestra Corelli, dirigida per Quim Miracle i integrada per estudiants de música d’entre 12 i 16 anys.

El seu talent, -té una mà esquerra que vola per damunt del batidor del violí-, però també una dedicació quasi absoluta a aquest instrument, el van portar a obtenir el curs passat la nota més alta en l’examen de pas de grau. Gairebé al mateix temps aconseguia el primer premi de la categoria de fins a 8 anys en el Concurs de Violí de la Ciutat Comtal i el mes de maig passat es va alçar amb el tercer premi de la categoria d’entre 9 i 11 anys.

Per poder conèixer millor el Sasha hem quedat a casa seva on li fem aquesta entrevista. Només entrar per la porta agafa el seu violí, un F. Müller amb què ha deixat enrere els altres tres violins que ha tingut, i ens regala petits fragments musicals del seu repertori.

L’entrevista discorre sota l’atenta mirada del seu mare, el Josep Maria Amorós, un músic professional casat amb una metgessa d’origen rus que té formació com a pianista.

Què saps del concert que faràs al Teatre Principal de Valls?
“Sé que és un concert benèfic per ajudar a la feina que fa el menjador La Teulada dedicat a  les persones que no tenen recursos”.

Te n’has ocupat personalment del repertori?
“I tant que sí!! Primer vaig fer un esborrany i li vaig ensenyar al meu professor que em va aconsellar de canviar l’ordre d’algunes peces. Amb els canvis ha quedat una primera part més fàcil i assequible on l’única obra més complicada és d’un compositor belga que es diu Hector Fiocco, i una segona part dedicada a Vivaldi, Bèriot, Massenet i Antoine Saint-Amery”.

Com recordes el primers inicis tocant el violí?
“Als 2 anys i nou mesos ja feia exercicis amb les mans i el violí, i a mesura que vaig anar creixent ja coneixia algunes de les notes. Als 3 anys i nou mesos recordo que ja podia tocar Quinze són quinze i Quan les oques van al camp. Després, als 6 anys i en una audició de les que feien a l’escola de música vaig tocar el Concert en Si menor d’Oskar Rieding”.

[Aquí intervé el seu pare]”Essent ben petit, quan encara no tenia ni un any, ja ens vam adonar que el Sasha tenia una predisposició cap a la música. Ens demanava la Multika Piano, que en rus fa referència als dibuixos animats, però que en el nostre cas eren DVD’s de concerts. El Sasha els escoltava molt atentament i sí que ens va cridar l’atenció que quan es produïa un crescendo es posava dret i feia el gest de dirigir una orquestra. Per aquesta raó vam creure que calia explorar aquesta bona predisposició que començava a demostrar cap a la música. En aquells moments vivíem a la illa de Fuerteventura i vam decidir tornar a Catalunya perquè el Sasha pogués estudiar música”.

Què era per a tu la música quan eres tan petit?
“En aquell moment la música no era res per a mi. No sabia què era. Sí que recordo que la primera vegada que vaig sentir Mozart m’aixecava i feia la intenció de voler dirigir”.

Què recordes d’aquell primer concert que vas fer a l’escola de música?
“Jo no estava acostumat a tocar obres molt llargues i aquesta tenia 8 pàgines. Recordo que quan vaig acabar de tocar la gent em va aplaudir molt i jo em vaig sentir lliure, sentia que el violí em parlava i em deia: “això ho has de tornar a tocar”. Però no era el violí sinó la meva pròpia consciència que em deia que havia de seguir endavant. Tenia la porta mig oberta i jo la volia obrir de bat a bat”.

Ja tenies clar que volies ser violinista?
“Veia que en els concerts sortia un solista i jo deia que volia ser com el segon més important perquè el primer era el director. Però ara dic que vull ser director d’orquestra”.

I on et veus d’aquí a uns quants anys quan ja siguis més gran?
“Em veig davant d’alguna de les orquestres més importants com ara la Filharmònica de Viena o la de Berlín. Em veig amb el cabell una mica més llarg”.

Les has pogut veure en directe aquestes orquestres tan importants?
“Quan tenia 7 anys i com a obsequi del meu aniversari em van regalar un viatge a Àustria per assistir al concert d’Any Nou que va dirigir Bareboim”.

Ara tens una agenda força plena amb assajos, concerts i la participació en concursos. Qui t’acompanya?
“Tinc un acompanyant titular que és el Marc Torres, ell és repertorista i me’l va recomanar el meu professor Josep Maria Ferrando. Com a acompanyant suplent tinc el pianista Medir Bonachi, com a reserva el Gerard Moreno i com a prereserva la meva mare.”

Reps obsequis quan acabes un concert?
“Normalment em donen flors o llibres”.

T’agrada que et regalin flors?
“Sí, crec que si em regalen flors vol dir que m’ho mereixo”.

Com és un dia de cada dia a la teva vida?
“Em llevo a un quart de nou del matí. Tinc la sort que tinc l’escola davant de casa. A la una plego i me’n vaig a estudiar música fins a les dues que dino, i de tres a cinc de la tarda torno a l’escola. Quan surto de classe reprenc les classes de música.”

Quines altres aficions tens, a banda de la música?
“També m’agrada jugar a futbol, estudiar rus per mantenir i millorar aquest idioma, i faig d’escolà a la parròquia de Santa Maria de Montblanc”.

Ets catòlic practicant?
“Sí, per allò de voler comprovar què passa o no passa si creus o no creus en Déu. Penso que hi ha una força superior que portem dintre i que és la nostra consciència.”

L’assignatura de música que fas a l’escola et deu resultar avorrida...
“Jo jugo amb avantatge perquè estudio música des que tenia 3 anys, però sempre hi ha alguna cosa o altra que no la sé”.

L’entrevista podria haver-se acabat aquí, però, el Sasha em diu que no marxi perquè em vol llegir el poema amb què va guanyar el primer premi en un concurs sobre la Igualtat de Gènere a Montblanc. Aquest poema l’hem volgut reproduir sencer.

I si els homes...

“I si els homes fossin dones?
I si els nens fossin les nenes?
I si els homes planxessin?
I les dones manessin?
Els homes dirien:
Això no és tradició!
I les dones contestarien:
Això no és discriminació!
I si els homes fossin dones?
I si els nens fossin les nenes?
I si els nens cuinessin i les nenes juguessin?
Els nens dirien:
Això és injust!
I les nenes contestarien:
Vinga busca’m un forçut!
Aquest món ha de canviar!
I a les dones respectar!
Doneu-los-hi una oportunitat,
Perquè això és IGUALTAT.

Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, protagonitzarà el concert benèfic del proper 17 de novembre (20.30 h) al Teatre Principal de Valls.



dijous, 2 de novembre de 2017

Un Rèquiem per al segle XXI

El Cor Canticel i la Camerata Eduard Toldrà van oferir una versió innovadora del Rèquiem de Mozart, el dimecres, primer de novembre, al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

TEXT: ROMAN GALIMANY / Valls
Què té més mèrit, que cent cantants sonin com si fossin disset o que disset ho facin com si fossin cent? A aquesta qüestió podria respondre el públic que el dimecres, primer de novembre, va omplir el Teatre Principal de Valls. Els directors Xavier Puig i Assumpta Mateu, van situar els membres de l’Ensemble Vocal Canticel, davant de l’Orquestra Camerata Eduard Toldrà, i el director entre ambdós, canviant de posició els cantants, segons conveniència del text, al llarg dels gairebé tres quarts d’hora que va durar la partitura. 
Els comentaris del públic, posat dempeus al finalitzar el Rèquiem de Mozart,  estaven plens de superlatius. Una de les millors vetllades viscudes en molts anys al Teatre Principal. Els elogis no es limitaren a l’orquestra Camerata Eduard Toldrà, dúctil i refinada, i al director Xavier Puig, sinó també a l’Ensemble Vocal Canticel, excel·lents vocalment, per la “ritualització” que en va fer la seva directora Assumpta Mateu, duta a terme amb simplicitat, efectivitat i sense distreure gaire la concentració de l'espectador. Una reflexió profunda, que va assolir una missa en què intèrprets i públic foren co-oficiants. Per a això va moure els cors seguint el text litúrgic, líric o dramàtic; la producció semi-escènica aconseguí que fos el concert i l’esdeveniment musical escènic més emocionant viscut en molts anys.  Una interpretació que ens va submergir plenament en l’obra de Mozart. 
Els protagonistes d’aquest concert van ser les esplèndides veus, brillants i poderoses, dels membres de l’Ensemble Vocal Canticel, extraordinàriament preparat per l’Assumpta Mateu i el Xavier Puig. Les notòries seccions de caos, com ara el Dies irae o el Confutatis, sonaren de manera que va ser a la vegada, transparent i natural, sorgint del tumult d’una forma gairebé improvisada i que no pot fer més que meravellar-nos.   
Els membres de l’ensemble alternaren la funció de solistes, que no podem personalitzar perquè no ens foren anunciats, i que van tenir el seu paper important en l’èxit del concert. En el Tuba mirum la soprano, la contralt, el baix i el tenor sorgien d’entre el cor amb un cant superb i decidit, donant plena expressió a cada un dels matisos; així com en el  Recordare, pie Jesu, amb la sonora veu de la soprano i l’expansiva veu de la contralt, on a la bellesa d’una veu n’hi seguia una altra. El cor va cantar el Lacrimosa, abans d’una curta pausa, amb delicadesa i intensitat transmetent-nos moments  molt emotius. En la interpretació de l’Agnus Dei, els solistes  es situaren al passadís lateral de la platea del teatre, embolcallant amb el seu cant al públic.

Va ser tot un luxe poder comptar amb la presència
del compositor Feliu Gasull. Foto: JOAN GASULL

Canticel de Toldrà

La vetllada va començar amb la presentació de l’Ensemble Vocal Canticel, interpretant la cançó Canticel de Toldrà, la qual va ser adaptada i acompanyada pel guitarrista Feliu Gasull. Seguidament interpretaren el Cant de la Sibil·la, com a introducció al Rèquiem ja que, amb un final en un espai de foscor i amb el so de les dotze campanades, donava entrada a la interpretació de l’obra de Mozart, amb el sofrent larghetto, les frases melòdiques i l'harmonia de tot el conjunt que transmet el caràcter de súplica i, alhora, un to de resignació tan patètic, que realment ens transporta i ens commou. Un gran inici que ens portaria a viure un concert memorable que el públic, dempeus, va agrair amb un llarguíssim aplaudiment. Va ser correspost amb la interpretació de la Lacrimosa.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

"Avui, allò que no té atractiu visual és incapaç de captar l'atenció del públic"

Xavier Puig dirigeix en aquesta ocasió la Camerata Eduard Toldrà en el concert al costat del Cor Canticell i el Rèquiem de Mozart. Foto: RICARDO RIBAS

ANNA ESTALLO / Valls

Amb el Rèquiem de Mozart el Teatre Principal s’erigeix aquest dimecres, dia 1 de novembre, en l'escenari de la prova de foc que el recentment creat Cor Canticel afrontarà al costat dels experimentats músics de la Camerata Eduard Toldrà i del seu director Xavier Puig (Cervera, 1973). L'espectacle mesurarà l’èxit del seu pas a la professionalitat. Tots junts es preparen des de fa temps per a la interpretació d’una de les obres més singulars per a cor i orquestra.

Xavier Puig afronta el repte amb la il·lusió de dirigir un espectacle que vol trencar alguns dels tòpics de la música clàssica.

Ve de lluny la seva relació amb la Camerata Eduard Toldrà?
“La dirigeixo puntualment. La Camerata Eduard Toldrà no té director titular i es nodreix de les intervencions de diferents directors. Jo hi he col·laborat en diverses ocasions des que fa uns tres anys vaig iniciar la meva participació amb aquesta organització. A més de treballar amb aquesta formació, també sóc a l’orquestra de Girona com a titular, i tinc vinculacions amb l’orquestra de cambra Terrassa 48, l’orquestra del Vallès, i el Cor de Cambra de l’Auditori de Lleida. Combino la faceta de director amb la de professor a l’ESMUC”.

Com afronta el repte de dirigir la Camerata Eduard Toldrà juntament amb el recentment creat Cor Canticel?
 “Aquest és el primer projecte que fa el cor, una bona idea perquè d’orquestres n’hi han moltes i, en canvi, de cors professionals no. Si les col·laboracions conjuntes amb la Camerata Eduard Toldrà i el Cor Canticel tenen continuïtat, s’obrirà un ventall de possibilitats. Les dues formacions neixen amb la mateixa idea i filosofia. Ara podem assajar als matins, cosa que no passa amb els cors amateurs amb els quals és més difícil poder fixar una regularitat d’assajos. No hi ha massa ocasions de poder disposar d’una oportunitat com aquesta. Ens fa molta il·lusió aquesta primera producció: ens vam trobar a l’agost per fer les primeres reunions de treball i diumenge, dia 29 d’octubre, ens vam estrenar. És, per tant, un nou nat”.

Amb quines expectatives arriben a Valls després de l’estrena amb el Cor Canticel a Vilanova i la Geltrú?
 “Les sensacions són molt bones perquè amb aquest projecte hem aconseguit equiparar l’àmbit vocal i àmbit orquestral. Hi ha joves que estudien cant a l’ESMUC i no tenen moltes opcions;  és una qüestió de justícia, ja era hora. El cor neix amb la voluntat d’anar més enllà del format habitual, lluny dels cantaires que estan estàtics damunt de l’escenari. A la primera part veurem que  ells estan en moviment, cantant sense partitures. És aquest element corporal el que dóna valor afegit a l’espectacle, aquesta comunicació directa amb el públic que de vegades les mateixes partitures impedeixen. Estem massa acostumats a què cadascú faci la seva feina i el que volem ara és apropar la música a la gent i explicar-la tal com la sentim”.

És factible compaginar la tasca de professor a l’ESMUC amb la de director d’orquestra?
“Justament en l’àmbit dels estudis superiors de l’ESMUC no tan sols es permet sinó que, a més, es potencia que els alumnes tinguin professors als quals després poden veure a l’escenari. Hi ha una flexibilitat lògica per tal de poder combinar l’activitat docent amb l’artística i això és molt enriquidor”.

Quina opinió té del panorama actual que viu la música a casa nostra?
 “És una situació delicada. Hem patit una crisi i no es veu una recuperació clara que indiqui que hi tornaran a haver els recursos d’abans de la crisi. La cultura en general és la que més ho ha patit.
Els alumnes de l’ESMUC tenen un futur difícil perquè no hi ha estructures realment estables. Hi ha moltes iniciatives de la societat civil, un exemple n’és la mateixa Camerata Eduard Toldrà, i ara el cor Canticel, però ens costa de tenir les estructures professionals que donen estabilitat a un músic professional".

Es pot viure de la interpretació?
“Es pot viure de donar classe però no de la interpretació. El món de la música de cambra és complicat i, a més, falta coordinació. Cada ajuntament crea la seva orquestra però després es fan projectes amb poc recorregut. Potser seria més realista tenir orquestres amb més continuïtat per poder donar estabilitat als seus projectes. El cost que té una producció com la que portem, per exemple, difícilment la pot finançar algú”.

I això  de quina manera repercuteix en el nivell dels nous músics?
“Paradoxalment vivim el millor moment des del punt de vista artístic al nostre país. Hi ha hagut una evolució enorme. Surten músics de molt bon nivell que malauradament han de marxar fora. Tenim unes estadístiques amb uns índexs molts alts  d’emigració de músics. Els que surten amb bon nivell marxen i els millors ja no tornen. Mai hem tingut un nivell com el d’ara”.

Quines referències en té del cicle  Nits de Clàssics?
 “Projectes com aquest són les que aguanten el país. Iniciatives locals amb gent amb molta empenta que aporten energia a la vida musical. Cal felicitar aquesta continuïtat, i és tot un mèrit poder mantenir un cicle com aquest amb produccions de magnitud”.

Per cert, a quins llocs la porten aquesta producció?
“L’hem estrenat a Vilanova i ara la portem a Valls”.

Gairebé és una exclusiva...
“Doncs sí, és una obra que no forma part del repertori habitual de la Camerata Eduard Toldrà. La Camerata és una orquestra de corda que afegeix la secció de vent quan el repertori ho demana. Volíem fer una inauguració de primer nivell i el Rèquiem, de Mozart, és una de les obres més emblemàtiques per a cor i orquestra”.

M’ha sorprès el contingut dels articles que pública al seu web i que són especialment crítics cap a les formes de fer política.
“Sempre he tingut un alt compromís amb el panorama musical del país. El món musical és patològicament antigremial. Ens falta tenir una reivindicació col·lectiva; aquí cadascú té el seu petit projecte individual i ningú vol que li toquin. Davant aquesta situació aleshores és quan les administracions no reconeixen cap interlocutor. De fet, només hi ha una associació, la d’Intèrprets de Música Clàssica, de la qual molt pocs en som integrants. 
Fa 2 o 3 anys la Generalitat va impulsar el Pla Integral de la Música i el pressupost semblava que pujaria perquè vèiem que tindríem un 16 per cent d’increment en cultura, però a la música li va correspondre un zero per cent. Després d’aquesta feinada de reivindicacions les institucions no van creure que la música requerís cap increment ,i és  per aquesta raó que jo he estat crític amb la gestió de la música i també amb la forma de distribució que és molt discutible".

A què es refereix?
“A aquesta centralitat que ha exercit la potencialitat de Barcelona i que hauria de canviar: 15 milions de subvencions, dels quals 14 van a l’OBC i al Liceu, i el milió restant va a parar a la resta d’orquestres, però mig és per a la simfònica del Vallès. De tot això se n’hauria de poder parlar. Ens gastem molts diners per a grans solistes i directors internacionals i hi ha escoles de música que quasi no poden sobreviure”.

Tem les conseqüències d’explicar tot això?
“No podem tenir un món musical basat en la por de què si et queixes potser no et contractaran. No cal tenir aquesta servitud de cara a la política”.

Aquestes reivindicacions serveixen d’alguna cosa?
“Jo vaig ser director del Festival de Pasqua de Cervera i arrel d’una discussió política vaig deixar el càrrec com a protesta davant d’una política cultural en què semblava que només mana el retorn econòmic quan en realitat, nosaltres, els que ens dediquem a la música, treballem amb valors que van més enllà. Fruit d’aquesta protesta van sortir aquests escrits amb esperit crític.

El manifest que vaig fer va tenir molta difusió i rellevància, i una part va quedar reflectit en el Pla Integral de la Música. També és cert que no estem en un moment de normalitat, però per als que ens dediquem a la música crec que tenim l’obligació d’intentar aglutinar el nostres sector.

Es donen situacions que mai es donarien en cap col·legi professional com per exemple trobar estudiants de l’ESMUC en orquestres i fent  concerts. Hi ha una certa decepció perquè les expectatives d’aquell pla integral no es van complir. Amb tot, són granets de sorra perquè la gent prengui consciència.

Necessitem un país en què els nostres joves tinguin oportunitats i, és clar,  també hem de cultivar el públic. S’ha parlat de fer una acadèmia de la música que aglutinaria tots els gèneres, però veig difícil compartir una reivindicació conjunta perquè la problemàtica és diferent”.

I del públic què me’n diu?
“El públic és una de les tessitures més importants: si no tenim públic els músics no tenim sentit. Els índex d’audiència a les sales va baixar durant la crisi i en alguns àmbits no s’ha recuperat. Competim amb una oferta cultural enorme i al costat  d’àmbits musicals que resulten més atractius”.

Com es combat tot això?
 “És ben clar que la música ha de millorar l’àmbit de la comunicació per poder fer arribar la informació a tothom i despertar la il·lusió. No és tracta de canviar  el producte sinó de fer una presentació amb un format més atractiu. Alhora, hem de ser capaços de transmetre aquesta idea i aquest concepte a l’audiència”.

Vostès ja ho apliquen en aquest Rèquiem de Mozart.
“Sí, en aquest Rèquiem els cantaires tenen una corporalitat diferent. A la primera part, sense les partitures, tenen un cert protagonisme buscant una relació més propera amb els espectadors. Qualsevol proposta és positiva quan es tracta de trencar l’etiqueta de la música clàssica com a cosa ensopida. També és veritat que el món de la música s’està reinventat per atraure un públic que sigui el més ampli possible. Això ha de començar des del nivell escolar. Però també és molt important que qualsevol persona pugui  gaudir de la música clàssica tant si és un entès com un profà”.

Què han tingut en compte a l’hora de dissenyar aquest projecte dedicat al Rèquiem de Mozart?

L’objectiu parteix del repte de poder explicar una obra tan immensa com és el Rèquiem de Mozart sent conscients que l’audició és un fenomen molt complicat. Vivim en una societat tan visual que sembla que allò que no té un atractiu visual és incapaç de captar l’atenció de l’audiència. La part visual, doncs, és important per evitar que la gent es dispersi i per poder captar l’atenció del públic que ens escolta”. 

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Sonoritat i reinvenció

Els Quatuor Morphing van fer una exhibició de bona música al Teatre Principal de Valls durant
la seva gira per Espanya. Foto. JOAN GASULL

GABRIELLE DEAKIN / Valls

Hi ha grups de cambra—el quartet de corda n’és l’exemple més obvi—que tenen un repertori extens d’obres mestres originals. Aquest fet els atorga una identitat i una missió clara: donar a conèixer aquest ric llegat musical amb bones versions. 
Però en els últims anys, també hem vist néixer combinacions instrumentals com els Quatour Morphing, el quartet de saxòfons que va actuar el passat dijous al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics.

Degut a l’escassa quantitat de música original per a quartet de saxòfons, gairebé totes les obres que toquen els Quatour Morphing són arranjaments de peces pensades per altres instruments i formacions. Fins a un cert punt, aquest fet condiciona la carrera del grup. 

Els concursos de música de cambra de més renom solen limitar la participació a grups que poden ostentar la instrumentació original de les obres que toquen, tendència que també es reflecteix en la programació de moltes temporades de cambra de grans sales de concert.

Però mentrestant, els excel·lents músics del Quatour Morphing han sabut espavilar-se, trobar els seus escenaris i el seu públic. Durant i després del concert del passat dijous, vaig reflexionar sobre aquestes qüestions i en el fet que també és una norma que no s’aplica de manera consistent. 

Hi ha obres cèlebres per a orquestra que tenen el seu origen com a peces de piano. Els tan famós Quadres d’una exposició, de Mussorsky, orquestrat per Ravel o la Invitació a la dansa, de Carl Maria von Weber, orquestrada per Berlioz, poden ser programades per grans orquestres, per exemple, sense que ningú digui res en contra.

Les versions que els Quatour Morphing van tocar el dijous d’obres originalment escrites per a piano, em va fer pensar en aquestes orquestracions cèlebres. 
Els quatre saxòfons diferents—soprano, alt, tenor i baríton—lluïen un ventall ampli de recursos sonors que recordaven les seccions de vent fusta i vent metall d’una orquestra: ara la sonoritat d’un oboè, ara una flauta, ara un fagot, ara un parell de trompes o una secció de trombons. Les Danzas españolas, de Granados i les Danses balcàniques, de Marko Tajkevic, van ser efectives tant per les seves característiques melòdiques i rítmiques com per les sonoritats riques dels excel·lents  arranjaments per a aquests instruments no originals.

Igualment apta per a la reflexió va ser la primera part del programa, dedicada a obres originalment escrites per a quartet de corda. 
La sonoritat dels instruments de corda queda més lluny de la sonoritat dels saxòfons que la sonoritat d’un piano. Aquest fet passava factura en alguns moments de les obres de Haydn i Mendelssohn, que volen una articulació precisa i lleugera, i algun passatge quedava una mica artificial i maldestre. 
Però els dos moviments del quartet de Ravel van ser tot una troballa. La sonoritat de Ravel té elements somniadors i difusos, i el so dels saxòfons hi encaixava perfectament. 
En el segon moviment, la precisió de l’atac del pizzicato original es va aconseguir d’una manera sorprenent i absolutament convincent amb l’ús d’una tècnica anomenat slap-tonguing, desenvolupat en anys recents per saxofonistes de jazz.

La sensació de sentir una obra molt coneguda, amb una nova sonoritat que, a més, captura a la perfecció l’essència de l’original, és molt especial. Em va produir una sensació d’engrescament, gairebé com si una màquina del temps m’hagués transportat a principis del segle XX, i sentís aquesta nova música del Ravel per primera vegada; aquell París de les Exposicions Universals que s’obria a noves idees i altres cultures amb una alegria i curiositat sense precedents; aquell París que s’havia obert mig segle abans al saxòfon, un instrument nou, inventat per un belga, que pretenia combinar la sonoritat potent dels instruments de metall amb l’agilitat i flexibilitat dels instruments de fusta, objectiu que va aconseguir plenament, si tenim en compte el so dels Quatour Morphing.

Avui dia, seria realista pensar que un instrument nou, desenvolupat per un sol individu al seu taller particular, pogués figurar entre les especialitats instrumentals a triar al conservatori tant sols 17 anys després de la construcció del primer prototip? 
Ho dubto, a no ser que tots plegats ens deixem contagiar per un esperit de curiositat i una relació més oberta i directa amb el món sonor.

Els Quatour Morphing són ambaixadors exemplars d’aquesta filosofia. Les últimes obres del concert van ser arranjaments de cançons molt conegudes, franceses i internacionals, interpretades d’acord amb una estètica de cabaret. 
És pot apreciar aquí l’existència d’una paradoxa: en la falta d’obres originals, també hi troben la llibertat de canviar radicalment del registre musical. Sens dubte, el públic del Teatre Principal va vibrar amb aquesta experiència de col·lectivitat i referències culturals compartides.

Alguns vam vibrar més amb la primera part del concert, alguns més amb aquest últim apartat... però d’una manera o altre, tots vam obrir les orelles i vam sortir del teatre molt satisfets.


(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

dimarts, 24 d’octubre de 2017

"París té el privilegi de ser el centre neuràlgic del saxofon"

Quartuor Morphing és una de les formacions a l'alça integrada per joves valors de la música. Foto: www.morphingquartet.com
ANNA ESTALLO / Valls
Poques vegades es pot comptar amb el privilegi de tenir figures tan destacades com els Quatuor Morphing. Ho són pel seu talent, per la peculiaritat de l’espectacle que ofereixen, però també perquè provenen de l’escola més genuïna del saxofon que hi ha arreu del món.

Com i quan es van conèixer i van decidir crear Quatuor Morphing? 

“Tots nosaltres ens vam coincidir durant diferents estades d’estiu quan teníem entre 15 i 16 anys. Més endavant, ens vam retrobar al Conservatori Superior de París i aleshores vam decidir començar-nos a preparar pel Concurs de Música de Cambra d’Osaka, el maig del 2011 on, per cert, vam guanyar el certamen. L’aventura ja havia començat.”

Continuen al grup tots els membres del primer dia?

“En tot aquest temps només hem canviat un dels membres del grup. Això va ser l’any 2012; des d’aleshores la formació es manté estable”.

Tots els integrants de Quatuor Morphing estan establerts a França. És aquest el millor país per dedicar-se al saxo?

“Sí, tots nosaltres vivim a París. França i, especialment París, tenen el privilegi de ser el centre neuràlgic del saxo ja que és aquí on va néixer aquest instrument de la mà d’Adolphe Sax que el va inventar, i de Marcel Mule que va oferir la primera classe de saxofon al Conservatori de París”.

 Què caracteritza l’Escola Francesa i que la distingeix de les altres escoles?

“Aquesta escola, que té el privilegi de ser la primera a la història d’haver existit, es desmarca de la resta per la seva subtilesa en la manera de tocar”.

Vostès han rebut nombrosos guardons. Quin ha estat el més important?

“El més rellevant de tot és que hem quedat primers en una gran diversitat de concursos internacionals. Aquí n’hi dono alguns exemples: al Concurs de Música de Cambra d’Osaka, al Concurs Internacional d’Illzach, per unanimitat al màster de Música de Cambra del Conservatori de París i als concursos organitzats per les fundacions Banque Populaire i Cziffra”.

En la seva carta de presentació parlen de la Sonoritat Morphing. Ens poden explicar en què consisteix?

“El Morphing és un procediment informàtic pensat per a crear un suport únic a partir de dues imatges. La idea de la sonoritat Morphing és, doncs, barrejar el so dels quatre saxofons per tal de conformar-ne un de sol. Això, és alhora, el mateix principi amb què es conforma la música de cambra”.

Ravel, Mendelssohn, Granados, Escaich i Piazzola. Quin és l’objectiu del concert que han preparat per a l’audiència del Teatre Principal de Valls?

Un dels principals objectius és mostrar les múltiples facetes del quartet de saxos. El saxofon és un instrument increïblement ric i amb una possibilitat molt àmplia –gràcies a la seva paleta de sons- de passar de l’estil clàssic al jazz.
Desitgem promocionar aquesta riquesa i, això ho fem deixant al descobert l’atmosfera que caracteritza Quatuor Morphing”.

En el repertori del concert han inclòs un apartat que titulen Història del tango (Piazzola). Què hi amaguen?

“En el programa que interpretarem a Valls, tocarem un tango de Piazzola, però això és una sorpresa que tenim reservada pel bis, així, doncs, la discreció és obligada”.

El seu concert al Teatre Principal forma part d’una ruta per l’Estat espanyol.

“Així és. Hi tenim programats un total de vuit concerts que són organitzats per l’entitat Paper de Música. De moment ja hem estat al Bruc, Ripoll, Barcelona, Albacete i Lleida. Després de Valls marxem cap a Matadepera i acabarem a Capellades el 28 d’octubre.

I amb tanta activitat com tenen el tema del seu primer disc?

 “Tot just acabem de llençar al mercat el nostre primer àlbum titulat Ravel-Mendelssohn que inclou el quartet de Ravel per a quartet de corda i el quartet de corda Opus 81 de Mendelssohn amb el segell discogràfic Klarthe. Aquest primer disc està disponible on line o bé també es pot comprar un cop acabats cadascun dels nostres concerts.

Quins són els seus projectes més immediats?

“Ara estem immersos en la promoció del nostre primer àlbum i també estem treballant en un altre disc dedicat a les cançons populars”.

Ens obsequiaran amb el famós Libertango de Piazzola?

“La sorpresa arribarà al bis del concert. Siguem discrets...”


 Si voleu saber-ne més dels Quatuor Morphing us deixem l'enllaç que us portarà a la seva pàgina web i un link per accedir al seu primer àlbum discogràfic.

Recordeu que aquest dijous, dia 26 doctubre (20.30 h) els tenim al Teatre Principal de Valls. 




dilluns, 16 d’octubre de 2017

Villani, el pianista que toca amb el cor

 
Angelo Villani, després de passar per Dinamarca, Londres i Japó, trepitjava per primera vegada territori espanyol fent un concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL.

TEXT: ROMAN GALIMANY

“Pel concert d’avui, han llogat el piano?”,  ens preguntava una assistent d’oïda molt fina. Aquesta pregunta podria resumir molt bé com de transcendent va ser el concert del dijous, dia 12 d’octubre, al Teatre Principal.

Un programa amb obres de Franz Listz  -molt especials per al protagonista de la nit- i una Balada de Johannes Brahms, eren la carta de presentació del pianista Angelo Villani.

Villani té el bon hàbit d’introduir una descripció de la trama de l’obra que interpreta en els seus concerts; un text breu, amè i entenedor, que Gabrielle Deakin, des de l’escenari va fer arribar als espectadors. D’aquesta manera ens va il·lustrar els seus pensaments, tots interpretats amb un estil distintiu, lluminós i flexible.

I així va ser amb la Ballade núm. 1 Edward, de Johannes Brahms, comunicant una veritable sensibilitat i imaginació poètica. Cantant inicialment una melodia que sembla flotar en l'aire, seguida d’una explosió volàtil i volcànica.

El concert fou una increïble demostració de poder, emoció i varietat tonal. Angelo Villani, molt inspirat, gestionà l'emoció amb inflamació i magnetisme, moments de gran lirisme i delicadesa.
Així, i amb un ús intel·ligent del pedal, va extreure sons extraordinaris del piano. 

Villani té l’habilitat de desenvolupar melodies que estan tan bé amagades en la partitura i que difícilment cap altre pianista sap extraure. Sempre té present el desig de comunicar-se amb el seu públic. I sorprèn positivament!

La interpretació dels dos fragments de l’àlbum Harmonies poètiques et religieuses, el Funerallis, escrit per Listz recordant la invasió d’Hongria, va ser emocionant. La mateixa emoció que va transmetre a Benediction of God in solitude, obra que interpretà en memòria de la seva fillola de sis anys que morí víctima d’un carcinoma.

En els compassos cantabile Àngelo Villani ens va commoure; absolutament impressionant! I la transparència de la interpretació! És poc freqüent que ens arribi una melodia tan clara des del principi fins al final, basant-se una mica en el bel canto com una manera de parlar.

Em pregunto si alguns de nosaltres hem escoltat una reducció tan complerta de l’òpera Tristan und Isolda.  Crec que aquí rau el punt de perfecció d'Àngelo Villani: la passió i l'art de lligar els compassos ràpids i lents que el situen més amunt que ningú.

Va ser admirable, en tot el conjunt del repertori que ens va oferir, el contrast en la dinàmica i el timbre, així com la seva narrativa, múltiple i canviant, i una extraordinària forma d'expressió.

A través del seu so dens i dramàtic, ric i poderós, no només vàrem sentir la presència dels compositors; també escoltàrem la veu interior de Villani. La música que surt del seu cor ens va arribar plenament.

Va agrair els aplaudiments del públic interpretant el Lament de Dido, de Purcell, en un arranjament personal de Villani per a piano.

Un concert que quedarà en la memòria dels afeccionats vallencs, durant el qual el pensament dels compositors va ser transportat al teclat amb l’esperit tan genuí d’Angelo Villani qui, sense compassió pels estils amanerats, i malgrat una absència de dues dècades als escenaris, sona com un artista experimentat, amb el carisma, la singularitat, el nervi i el talent que desperta l’admiració d’un públic fascinat.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

"Toco amb guants per trobar l'equilibri just en la sensibilitat de les mans"

Angelo Villani actua aquest dijous, dia 12 d'octubre, al Teatre Principal de Valls.
Foto: BRONAC McNEILL.

ANNA ESTALLO / Valls

La de l’Angelo Villani és una història de superació personal, i també d’humilitat, perquè en el moment que va ser necessari va saber baixar un escalafó i adaptar la seva vida als durs moments que li van tocar viure. Així, i gairebé de la nit al dia, va passar de ser un pianista que enfilava la seva carrera cap a l’èxit, a viure una llarga travessia plena de dificultats que el van  posar a prova.

L’any  1990 es va veure obligat a retirar-se dels escenaris. Què li va passar?

“Cap el final de la meva adolescència vaig patir una lesió molt difícil diagnosticar. Al començament, pensaven que el problema es trobava localitzat a l’esquena o a l’espatlla, però després em van fer unes proves més específiques que van revelar una lesió a la meva mà dreta”.
                                                                                     
Què va fer durant tot aquest temps en què no va poder tocar el piano?

“Vaig deixar Austràlia, la meva terra natal, i me’n vaig anar a Londres a la recerca de la meva curació. Mentrestant treballava com a venedor al departament de música clàssica de la Tower Recors, una cadena de botigues de música. I també tocava ocasionalment el piano”.

L’any 2012 vostè va decidir reaparèixer i ho va fer amb un concert a Londres. Què va sentir en aquell moment?

“Feia 20 anys que somiava de poder fer el meu primer concert a Londres i, òbviament, aquest va ser un gran moment a la meva vida”.

S’ha pogut recuperar del tot de la seva lesió?

“Sí, completament. He tingut la sort enorme de poder comptar amb especialistes extraordinaris que m’han ajudat moltíssim en totes les dificultats que vaig tenir durant la recuperació”.

He vist que toca el piano amb guants. Quina funció fan aquests guants? 

“Toco amb guants des de fa uns 8 anys.  Aquests guants, que són de cotó, m’han ajudat a trobar l’equilibri necessari pel que fa a la sensibilitat de les meves mans des que vaig començar a patir aquell problema degut als símptomes que m’ocasionava els problemes en un nervi de la meva mà.
Al començament usar guants semblava una cosa molt  aparatosa en el món dels escenaris professionals, però passat un temps m’hi vaig acabar acostumant. Ara, molts dels meus propis alumnes també experimenten sensacions amb els guants i ho fan amb resultats molt interessants!! Un dia, però, m’agradaria poder tocar sense els guants”.

Quines coses han canviat per a vostè en tot aquest temps? Toca les mateixes obres dels compositors que interpretava abans de patir la lesió?

“Sempre m’he sentit atret pel repertori del Romanticisme i la meva ambició ha estat emular els grans directors i cantants de l’època daurada”.

Quins són els seus concerts més recents?

“Doncs vinc d’actuar del Japó, Dinamarca i Londres”.

En quins projectes està involucrat actualment?

“Estic absolutament encantat i emocionat amb la resposta que ha tingut la critica en relació al meu primer disc i això m’ha encoratjat a preparar un nou àlbum que veurà la llum durant l’any 2018”.

Com ha preparat el concert que farà al Teatre Principal de Valls?

“Sóc un admirador de la gent i del caràcter espanyol (i també dels seus vins!!) i des d’un primer moment em vaig proposar comunicar alguna cosa que fos personal, commovedora i plena de sentiment. Aquesta és la meva primera aparició a Espanya i em sento molt emocionat. Hi ha alguna cosa especialment pintoresca i molt intensa en el temperament espanyol, i és això el que jo voldria reflectir en el meu concert al Teatre Principal de Valls”.

Quina és la cosa més important de la seva vida?

“La meva parella Zerlina, la meva família, els meus estimats amics, la música i el vi (molt de vi...)”.


Trobareu més informació de l'Angelo Villani al web www.angelovillani.com