diumenge, 10 de juny de 2018

La desconeguda vinculació de Fritz Kreisler amb la ciutat de Valls

El violinista Tobias Gossmann i la Pianista Julia Supinova durant el concert que van oferir dins del cicle Nits de Clàssics al Teatre Principal de Valls i en què van oferir un repertori dedicat a Kreisler. Foto: JOAN GASULL


Text: ANTON DILLA / Valls

Permeteu-me que després del bon record que ens va deixar el concert Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, on va tenir un protagonisme virtual principal Fritz Kreisler, ho aprofiti per divulgar un fet que potser per a alguns no és prou conegut i que ens apropa més Kreisler.

Aquest gran violinista, compositor i arranjador d’origen austríac va organitzar, formant equip amb Pau Casals –l’ànima- i Paderewski, així com coprotagonitzar, juntament amb altres eminents artistes, el concert que el dia 7 de maig de l’any 1916 (pràcticament, es complien 102 anys en el dia que es va fer el concert a Valls) es va fer al Metropolitan Opera House de Nova York sota els auspicis de la junta directiva del teatre d’òpera novaiorquès. 

Va ser un  concert benèfic a favor dels sis fills orfes d'Enric i Empar Granados, els quals havien mort d’accident el dia 24 de març mentre traspassaven el canal de la Mànega després d’una gira americana de tres mesos amb motiu de l’estrena de Goyescas. No portaven ni dues hores navegant a bord del vaixell Sussex, ja que s’havien tornat a embarcar al port anglès de Folkestone per dirigir-se a França, quan un submarí alemany els va torpedinar.

Reprenent la narració que ha motivat el meu escrit, en primer lloc vull ressaltar l’estrena de Goyescas als Estats Units, obra de la que abans de l’estrena ja se’n parlava. I a tall de xafarderia: pensem que poc abans  d’iniciar els assajos Granados encara hi va fer retocs i algun afegitó. La nit de l’estrena al teatre no s’hi cabia. El resultat, explosiu. Un èxit extraordinari, colossal, amb aclamacions delirants. En segon lloc, l’altra part de la moneda d’aquella història: la infeliç. La que va esdevenir mentre els melòmans encara assaborien aquell plaent regal per la sensibilitat; l’aparició de la despietada Melpòmene.

El concert in memoriam pels Granados va ser una escenificació amb sons de tragèdia. El programa estava confegit amb sentiment, ben pensat i delicadament estructurat pels seus organitzadors, Pau Casals sempre al capdavant. Casals era molt amic d’en Kreisler i tots dos ho eren d’en Granados. Per a això, en una circumstància com aquella, el mestre Casals va demanar el seu concurs, com després ho va fer amb d’altres; però Kreisler es va implicar en tot i per a tot. Finalment, degut a la quantitat d’oferiments es va haver de recòrrer a una selecció. Com es podrà comprovar, va ser un grup de primeres espases les que s’encarregaren de donar contingut i de transmetre les emocions musicals que requeria el concert. Tots es trobaven al cim de la fama. El repertori que escolliren i en l’ordre que s’executà va ser:

Trio (de l’Arxiduc) en si bemoll major Op. 97  de Beethoven, interpretat per Ignacy Jan Paderewski, piano; Fritz Kreisler, violí i Pau Casals, violoncelVa ser la primera i única vegada a la història que s’aplegaren aquests intèrprets. La cosa prometia i les cares del públic que rebentava la sala del vell Met ho expressaven. El resultat, apoteòsic i indescriptible.
Sängers Trost de Schumann; La deessa en el jardí de Granados i El Senyor és meva llum d’Allitsen cantades pel tenor líric irlandés, John McCormack (que aleshores també era una celebritat), acompanyat al piano per Fritz Kreisler, van seguir mantenint a gran l’alçada el llistó.

Rondó, de Beethoven/Kreisler; Danza Española de Granados; Tambourin Chinois de Kreisler; a càrrec de Fritz Kreisler al violí i Pau Casals al pianoQuè podien dir… si no trobarien paraules adients. La gradació a l’interior del teatre anava pujant.

Come Again Sweet Love de Dowland; Mignonette de Weckerlin i Ständchen i Du bist die Ruh', de Schubert, interpretades per la mezzo-soprano holandesa, Julia Culp, acompanyada al piano per Coenraad V. BosEl clímax es feia físic, quasi tangible. Una mena de boirina espessa, imperceptible, però existent, formada pels diversos fluxos emocionals corporals en secreció que s’anaven condensant planava per la sala.

Berceuse, op. 57; la Polonesa en la bemoll major i la Marxa fúnebre de la Sonata per a piano n. 2 en si bemoll menor, op. 35, totes tres de F. Chopin, executades al piano per Paderewski; aquell gran músic, prohom i líder nacional que al cap de dos anys seria president del seu país (Polònia).

La magistral i corprenedora interpretació –i posada en escena, es podria dir- de la Marxa fúnebre que va fer el també gran esteta, Ignacy Jan Paderewski, va deixar, literalment, tocats els assistents. La sala, en penombra. El raig de llum d’un canelobre encès a l’escenari, al costat del piano, creava l’atmosfera propícia. Amb l’última nota de la Marxa, que el públic va sentir com una esgarrinxada, es feu el silenci; un silenci enorme, profund, quasi d’ultratomba. S’escoltaven tan sols uns lleugers singlots dels que somicaven. Després d’uns segons interminables, els aplaudiments eixordadors, solemnes, emanaren amb ràbia per expressar la injustícia d’aquella dissort.

A l’entreacte tocava fer el panegíric d’en Granados. El clímax estava en el seu punt àlgid. En aquell moment, l’escenari rebia un potent raig de llum de focus que il·luminava exclusivament a qui es preparava per dirigir unes paraules al públic. Era el baix valencià  –que durant quasi vint anys va estar en plantilla del Met- Andrés De Segurola (el nom complet del qual era Andreu Perelló de Segurola). De Segurola havia insistit molt a Pau Casals perquè el deixés participar en l’homenatge cantant alguna peça. 

Finalment, Casals, a contracor, va sucumbir a la seva pertinaç insistència però, com que ja estava tancat el programa, li va oferir assumir, no sense recança, aquella part igualment delicada de l’acte. I és que Casals considerava de Segurola, tot i el do de paraula que exhibia, més aviat superficial i una mica tarambana. Tanmateix, per acabar de treure’s del davant aquella mena de xitxarra va acabar per cedir. Finida la funció, el mateix Casals no tenia inconvenient en reconèixer que havia estat tot un encert deixar fer a De Segurola. Quan el públic començava a refer-se de l’actuació de Paderewski, les paraules commovedores d’exaltació i de plany de De Segurola el van tornar a sumir en un mar de llàgrimes. 

La segona part va seguir amb: Amor y odio; El majo discreto i l’Elegia eterna d’en Granados.
Granados havia compost L’Elegía el juny de 1912 pensant en l’excelsa soprano de coloratura barcelonina –barcelonina però de mare vallenca i com ella deia recordant els sojorns que hi havia fet de petita, que també se’n sentia- Maria Barrientos (i Llopis), a qui li va dedicar. Aquell dia, les interpretacions van anar a càrrec de la mateixa Barrientos, que ho feu amb una emotivitat indescriptible (recordem que bona part de l’aforament feia estona que s’havia deixat anar i plorava a llàgrima viva). La Barrientos, que aleshores estava a la cúspide de la seva carrera, va estar acompanyada al piano per Pau Casals.

L’Ària de la Suite de corda en Re Major, de Bach, i el Minuetto amb variacions, de Haydn, van anar a càrrec de Pau Casals, al cello, i de Fritz Kreisler, al piano. Aquest mà a mà va fregar la perfecció, malgrat les circumstàncies en què es produia.

Les peces: Jocelyn: Cachés dans cet asile de Godard i Le nil, de Leroux, a càrrec del tenor John McCormack, acompanyat per Fritz Kreisler al violí i Edwin Schneider al piano, van ser les últimes actuacions d’aquella inesborrable i emotiva vetllada d’homenatge i benèfica.

L’endemà del concert, el New York Times se’n feia ressó i considerava que l’esdeveniment musical havia estat tot un èxit i que havien superat les expectatives. Escrivia, literalment, que havia estat un dels més importants que mai s’havien fet a Nova York. En destacava la participació dels solistes, tots ells de gran prestigi internacional. També la multitud de públic que va atreure, el qual no va poder ésser encabit dins de l’auditori del MET. Tanmateix, gran part d’aquelles persones van restar a les portes i a les rodalies del teatre fins que va finalitzar l’acte.

A més de referir-se a la venda de tots els seients, detallava que al vestíbul es van vendre programes de record en els que figuraven els autògrafs de Maria Barrientos, Julia Culp, Pau Casals, Fritz Kreisler, John McCormack i Ignacy Paderewski a 5 dòlars cada un. A part, que Mme. Paderewski, assistida per Mme. Casals (que aleshores encara era l’egoista i egocèntrica soprano nord-americana Susan Metcalfe) i Mme. Kreisler, venien nines que havien elaborat artesanalment uns refugiats polonesos protegits de Mme. Paderewski. 

El producte d’aquestes vendes anava a reforçar el fons comú que havia de ser lliurat als fills orfes dels Granados. Un fons que va superar els 11.000 dòlars (dòlars del 1916, que eren unes 60.000 pessetes d’aleshores!)

Seguia informant el New York Times que el programa havia ofert algunes característiques inusuals pel que fa a combinacions d'artistes. Destacava que per primera vegada Paderewski, Kreisler i Casals havien tocat junts els quatre moviments del Trio de Beethoven, Opus 79, en si bemoll. Que McCormack havia cantat cançons acompanyat per Mr. Kreisler al piano, i un segon grup en el que el mateix Kreisler ho va fer al violí: La Berceuse de Godard de Jocelyn, i Le Nil de Leroux l’acompanyament al piano de la qual va correspondre a Edwin Schneider. Aquestes peces van ser el colofó del concert.

Quan el dia 11 de març el matrimoni Granados va partir del port de Nova York els van anar a acomiadar el cercle d’amics més íntim, entre els quals hi havia Maria Barrientos, Casals, Paderewski i Kreisler. Casals i Kreisler, prèviament, els havien passat a recollir al Wellington Hotel. El cop que va suposar per a tothom i en especial per a aquells bons amics i admiradors, quan s’assabentaren tretze dies més tard de la pèrdua dels Granados, es feu més dolorós, perquè sabien amb coneixement de causa el que perdia el món de la música.

Amb la divulgació d’aquest episodi, que a qui el llegeixi demano sigui benèvol, no he pretès altra cosa que sumar-me al record d’aquella agradable vetllada viscuda el divendres dia 4 de maig de la mà del duo Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, i en el que van tenir-hi una presència especial Granados i Kreisler. Rememorar els fets que he descrit, afegint-hi altres noms –algun de ben nostres-, ens pot ajudar a què com a catalans i vallencs sentim Kreisler una mica més proper.

diumenge, 20 de maig de 2018

Una gran nit de festa dedicada al soul i al funky amb Víctor Branch



A.E. /Valls

Vestit amb un top de transparències i amb uns talons de vertigen Víctor Branch va pujar dalt de l’escenari disposat a desbaratar el públic del Teatre Principal.

L’entrevista prèvia al concert ja havia donat moltes pistes d’allò que es podien trobar els espectadors en aquesta última vetllada de la temporada de Nits de Clàssics, però no tothom havia llegit el contingut de l’article i molts es van veure sorpresos per una nit de festa davant un Víctor Branch androgen, divertit, carregat de sentit de l’humor i molt i molt  “súper-diva”, com a ell li agrada que l’anomenin.

Poc es pensaven els espectadors i socis fidels de les grans Nits de Clàssics que aquell no seria el concert de jazz que havien vist anunciat en els programes de mà enviats dies enrere a les seves bústies de correu.

Branch, flanquejat per una banda de músics veterans i molt eficients, amb tot l’equip tècnic necessari per donar una qualitat de so ben acurada i facilitar un timbre particular a la seva veu, es va posar el públic a la butxaca des del primer minut.

Tots els temes del seu disc Introspective van ser aplaudits de manera efusiva. Molts temes propis com Your are your all, Survive, Smile o Carmen, la història d’una noia molt fantasiosa abocada a la mala vida que va interpretar en un moment en què l’audiència ja havia entrat en èxtasi. Després van venir títols molt coneguts de l’Amy Winehouse, Steve Wonder o Dona Summer que van fer vibrar el públic. El clímax va arribar en el tram final quan Víctor Branch va fer aixecar tothom per ballar.
Va ser una autèntica festa. La gent ballant, picant de mans, acompanyant el ritme amb el seu cos i deixant-se anar amb aquells hits que han esdevingut el millor de la música soul i funky, i que han marcat tota una època.

Només calia veure la cara dels assistents a la sortida d’aquesta nit de festa per saber que durant quasi dues hores la música havia estat capaç de produir una metamorfosi en el seu estat vital.

I Víctor Branch no podia marxar més content. Ha estat l’artista que ha venut més discos aquesta temporada després d’oferir un concert al Principal. Llargues cues per comprar Introspective i per poder-se fer una selfie amb la súper-diva.

Sense dubte, la millor manera d’acabar la temporada.

dilluns, 14 de maig de 2018

“De seguida em vaig adonar que tenia la capacitat d’emocionar cantant”


ANNA ESTALLO / Barcelona

Ha crescut musicalment a l’empara del seu propi talent, rebel i sense lligams. Dotat d’una veu amb un timbre particular i sensual, recorre els escenaris com una veritable ànima lliure.

De dia, experimenta nous conceptes en el món de la imatge amb pinzells i paletes de colors amb què maquilla pells que esdevenen perfectes obres d’art; de nit, es vesteix de Víctor Branch i puja dalt de l’escenari per emocionar el públic.

Aquest dijous, dia 17 de maig (20.30 h) l’audiència de Nits de Clàssics rebrà al Teatre Principal un dels artistes més rellevants del panorama musical modern.

Des de quan canta?
“Des de sempre. Des que anava amb el meu pare en cotxe i em posava música; jo m’aprenia les cançons. Després ja vaig començar a estudiar a l’escola de música.  Sempre vaig tenir clar que em volia dedicar a la música, en canvi no tenia clar això del cant.

Però als 18 anys es va produir un gir a la meva vida: vaig començar a l’escola, vaig sortir de l’armari i em vaig apuntar a classes de cant modern. Allí em vaig adonar que tenia la capacitat d’emocionar cantant.”

Algú li va fer veure aquesta habilitat?
“En una audició de l’institut, quan ja tenia clar que deixava d’estudiar, la meva professora em va dir que m’apuntés a classes de música moderna. Així ho vaig fer i després ja va ser quan vaig descobrir que el que jo volia fer era cant modern.”

On va començar?
“A l’Escola de Música Moderna de Girona. Hi vaig ser durant un any i mig.”

Molt poc temps d’estudi...
“Mai m’ha agradat estudiar, ni fer deures ni res obligat.  A més, a partir d’aquestes classes vaig accedir a l’Orquestra Costa Brava i per tema horaris i ganes ho vaig deixar. També em vaig adonar que necessitava créixer a nivell d’artista més que no pas a nivell de tècnic. Penso que la tècnica és un aspecte que està sobrevalorat, en canvi el talent, la capacitat d’emocionar la tens o no la tens. La creació i l’evolució d’un artista a nivell global és molt important, tant a nivell d’imatge com de valors.”

Va reprendre les classes?
“No, de fet és una assignatura que tinc pendent. Esporàdicament faig alguna classe, però també és veritat que anar a classes no és gratis i si ja és prou difícil viure de la música encara ho és més si has de fer front a altres despeses.”

I ara què fa?
“Ara estic treballant en una botiga de maquillatge a Barcelona i combinant aquesta feina amb els concerts. Gràcies a l’evolució del meu artista Víctor Branch he fet un gir estètic cap el món de la imatge. Potser d’aquí a un temps faré una aturada amb la banda perquè necessito replantejar-me a fons el personatge artístic de Víctor Branch. Vull fer un gènere més modern, més electrònic. De moment, tinc previst acabar els concerts que tinc previstos a l’agenda.”

Veig que parla del personatge Víctor Branch en  tercera persona com una figura a banda de l’altre Víctor.
“A l’escenari sóc un alter ego meu, un Víctor exposat a la màxima potència, molt súper diva. En el dia a dia també tinc rampells de diva, però és diferent. A l’escenari es crea una vida,  un clima especial i és allí on ho puc treure tot. Sóc molt artista i tinc molt de sentit de l’humor. Si en el dia a dia actués de la mateixa manera potser desencadenaria tot un enrenou.”

I quin personatge el fa més feliç?
“Avui en dia em fa feliç el Víctor Marina Branchar. Ara necessito un temps de Víctor tranquil perquè passo per un túnel una mica fosc. És clar que durant l’estona que sóc a l’escenari sóc feliç el dos-cents per cent, però després hi ha unes certes responsabilitats...tot el que comporta fer un concert, facturació, temes administratius i, a més, les noves condicions de l’IVA... tot això em crea ansietat i mal de caps. Per això ara necessito el Víctor Marina amb mi, amb els seus amics, arrelat a terra i tranquil.”

Veig que són els temes burocràtics el que el sobrepassen, no?
“Digues-li temes administratius o poc suport a la cultura per part de l’Estat. Quan veus que hi ha tants problemes per fer bolos se’t passen una mica les ganes. Ara bé, quan vius la sensació d’estar dalt de l’escenari i ser tan feliç, el resultat et compensa.”

De Víctor Marina passa al nom comercial de Víctor Branch.
“Jo em dic Víctor Marina Branchar. Necessitava crear un nom original, un nom amb  una sonoritat més anglosaxona en un moment en què vaig presentar el meu primer disc que era en anglès. Tot això passava quan pensava que el meu mercat seria més internacional i feia promoció a Londres. Però ara he vist que és molt difícil que un producte d’aquí triomfi fora, sobretot si és en anglès perquè no és tan autèntic.”

Què li ha fet veure que un producte d’aquí és difícil que triomfi fora?
“Arreu del món tot el que triomfa  en anglès és el que ve d’estats Units o d’Anglaterra. Aleshores, un espanyol cantant en anglès és molt difícil que triomfi. Per tant, m’estic replantejant en quin idioma seguiré interpretant les meves cançons. De fet, m’agradaria crear la meva pròpia sonoritat que fos més soul, més R&B (Rythm & Blues) però en castellà i potser barrejat amb anglès. Això seria original.”

De fet, aquest punt d’originalitat ja el té. Només cal veure els talons de vertigen que porta quan surt a l’escenari. Porten implícit cap missatge aquests talons?
“A banda de què creixo vint centímetres, també sento que creixo com a artista. Totes les meves referents musicals són súper-women amb talons com ara Beyonce o Cristina Aguilera. És una imatge andrògina que jo he creat.”

La veu de Víctor Branch la comparen amb la de la cantant Adele. Què opina?
“No ho sabia. També m’han comparat amb Michael Buble... La veu de l’Adele és preciosa... potser hi ha algun tret comú amb el timbre, però la seva veu és més negra.”

També el relacionen amb el jazz. No noto aquest estil pur de jazz.
“Bé... Canto temes amb un estil barrejat amb funky, soul... tot això prové del jazz, del gospel, d’aquells camps de cotó on cantaven les veus negres. De fet, quan canto en format acústic tot sona molt més jazz, chill, més íntim. Ara bé, no és jazz pur.”

Va néixer a Barcelona i es va criar a l’Empordà.
“Sí, en la meva família tots som de Barcelona, però el meu pare va voler que els fills es fessin grans a l’Empordà perquè volia veure’ns créixer jugant al carrer i anant en bicicleta pel poble. Per això quan tenia 5 anys vam anar a viure a Torroella de Montgrí. Però el que el meu pare no sabia és que jo sóc fan del metro, dels transbordaments i del transport!!”

El vídeo del tema Soul que es pot veure a Youtube m’ha encantat. Com el van enregistrar?
“Està molt treballat perquè el tècnic que el va realitzar és boníssim, però tot es va enregistrar en un menjador de 15 metres quadrats, un croma de fons i unes imatges d’una casa que van ser comprades per internet.

Té un disc al carrer, Introspective. En té cap més a punt?
“Doncs no. Vaig trencar amb la discogràfica i ara estic buscant un nou productor. Tinc un disc al carrer, però no n’estic del tot content i en milloraria moltes coses, sobretot la imatge i l’estil musical. Ara busco aquesta peça clau que m’ha de portar a un estil molt modern, amb harmònics... tan especial que em costa molt de trobar. No em conformo amb qualsevol cosa.”

Tampoc té res escrit?
“Escrit sí, però em falta posar-hi música. Per sort tinc una gran banda al darrera de músics que en el moment que s’hagi de gravar alguna cosa a l’estudi ho faran.”

En quin idioma?
“Doncs de moment en castellà, menys alguna peça que és mig en anglès i mig en castellà. En català encara no sé si escriure res... és que no em vull mullar en el tema polític, jo miro per mi. Potser cantant en català em seria més fàcil entrar en el mercat d’aquí, però no vull que només m’escolti gent d’aquí, vull sortir fora.”

Que potser se sent pressionat per la situació política?
“Gens. Bé, aquest estiu vaig cantar en un concert d’homenatge a Lluís Llach per a recaptar fons per a una ONG que en Llach té a l’Àfrica. Jo vaig cantar un tema preciós d’en Llach que es diu Aprendre, però al final Lluís Llach va pujar a l’escenari a cantar L’estaca i ell em va posar al seu costat perquè cantés, però jo no em sabia la lletra!! A les xarxes socials aquest fet va tenir una certa transcendència, però no va passar d’aquí. Jo, ni tinc ni vull banderes.”

Té la sort de tenir una banda estable i amb músics de llarga trajectòria. Com s’ho fa?
“La veritat és que em sento molt afortunat. Sempre estan al meu costat i són uns professionals de cap a peus. Crec que en els concerts es veu la gran compenetració que tenim entre tots, es crea una química que ens ajuda a estar sempre units.”

Víctor Branch sona millor en directe que en disc?
“Sí, sens dubte. El directe és un altre món. A l’escenari és on ho dones tot. Tot és real i autèntic.”

dilluns, 7 de maig de 2018

Kreisler a dalt de tot

La pianista Julia Supinova i el violinista i director d'orquestra Tobias Gossmann un cop acabat el concert al Teatre Principal de Valls que es va dur a terme el dia 4 de maig. Foto: JOAN GASULL


Text: ROMAN GALIMANY / Valls

El repertori del concert que Tobias Gossmanna ens va presentar el divendres, dia 4 de maig a Nits de Clàssics, té un significat especial i es basa en un criteri molt ben meditat per anar a parar a l’objectiu final: Fritz Kreisler.

Fritz Kreisler (Viena, 1875-Nova York, 1962), és venerat per tots els violinistes, i considerat un dels més grans violinistes de la història, així com un dels més estimats. Igual que tots els grans instrumentistes del passat, i a diferència del que succeeix avui, la seva manera de tocar era personalíssima i reconeixible des de la primera nota. Aquesta reverència la va fer palesa Tobias Gossmann en el transcurs del concert, tant per la interpretació del repertori com per els plaents i il·lustratius comentaris, que tots vàrem agrair moltíssim.

Gossmann va oferir una classe magistral a l’audiència posant en context els espectadors i recordant com Fritz Kreisler, que havia estat tot un nen prodigi, havia arribat a la fama després de passar per alts i baixos en què, fins i tot, va ser vetat pel concertino de l’Orquestra Filharmònica de Viena quedant fora d’aquesta formació orquestral. Aquest fet i d’altres el van allunyar durant uns anys de la música, aconseguint molts més èxits als Estats Units que no pas a Europa. Per temor a ser rebutjat va escriure moltes obres amb el pseudònim de Gaetano Pugnani.

Així, i amb el bon criteri al que ens referíem a l’inici, Tobias Gossmann, encetà el concert amb  la Sonata per a violí i piano núm. 3, la pòstuma sonata  de Eduard Grieg, que sobrepassa en matisos tràgics d'intens contingut intel·lectual, una música típicament romàntica, que Tobias Gossmann la va executar amb gran llibertat i rellevant qualitat musical, sobretot en la Romança  que constitueix el segon temps. En el camí per arribar a Kreisler, ens va interpretar dues obres curtes d’Elgar, però d’una profunda sinceritat i emoció: Chanson de Nuit i Chanson de Matin, de melodia molt atractiva.

Després d’un breu descans, ens presentaven un títol molt breu: Obres diverses per a violí i piano de Fritz Kreisler, i que en realitat va resultar ser el gruix de la vetllada. Tobias Gossmann, incansable en el violí, i Júlia Supinova al piano, transmetien la qualitat de la música de Fritz Kreisler mitjançant composicions pròpies o versions arranjades pels innumerables concerts que va realitzar com a concertista de violí.  

Entre les primeres enumerarem Beautiful Rosemary, una petita obra amb molt d’encant que requereix molt de virtuosisme;  Liebesfreud  (alegria del amor)  Liebesleid (pena del amor). És curiós que Liebesleid soni molt més dolç que no pas Liebesfreud, tot i que està ple de tristesa. El so i el to del violí... admirable... sense paraules.

Entre les transcripcions i arranjaments, que són moltes, fetes per  Kreisler per als seus concerts, Tobias Gossmann ens va interpretar la Danza núm. 5 (Andalucia) d’Enric Granados, la Gavotte de Bach, entre altres.

Tobias Gossmann tornava a Valls, a Nits de Clàssics, després de les recordades vetllades que ens va oferir, com a director de l’Orquestra Camerata XXI al Centre Cultural Municipal, durant moltes temporades. En aquesta ocasió va ser com a violinista, tornant als seus orígens, acompanyat al piano per Julia Supinova, esplèndida pianista amb qui forma un duo de molta qualitat.

Tobias va estar brillant; impressiona la bellesa del seu timbre, així com el seu intens i expressiu vibrato, l’elegància i naturalitat amb que exposa el legato i la seva perfecta articulació; tot això li atorga un segell de qualitat inconfusible al seu art.

Una nova vetllada memorable al Teatre Principal.

dilluns, 30 d’abril de 2018

“La situació de la música no és gaire bona, ni a Espanya ni a Catalunya"



Tobias Gossmann actua aquest divendres, dia 4 de maig, al Teatre Principal de Valls
en un concert de violí i piano del cicle Nits de Clàssics. 
ANNA ESTALLO / Valls /Alacant

Disciplina, rigor i pensament crític, però també temperància, generositat i gratitud.  En la trajectòria professional de Tobias Gossmann, director d’orquestra i violinista, emergeixen aquests i d’altres qualificatius que ajuden a entendre el tarannà d’un músic que damunt de l’escenari té la virtut d’exhibir la seva millor versió i la dels qui l’acompanyen.

Aquest divendres, dia 4 de maig i al Teatre Principal (2/4 de 9 del vespre), els qui encara no el coneixen tindran l’ocasió de comprovar-ho en el concert de violí i piano en què l’acompanyarà la pianista Julia Supinova.

L’última vegada que vaig tenir l’ocasió de veure’l dirigia l’Orquestra Camerata XXI. Ara el retrobo com a violinista formant duo amb la pianista Julia Supinova. Un canvi important si tenim en compte que des del 1999 es dedicava principalment a la direcció orquestral.
“En realitat no és un canvi, sempre he mantingut la meva faceta de violinista molt activa en grups de cambra i orquestres. Crec que la formació com a director d’orquestra ha de passar primer pel contacte molt intens i professional amb un instrument musical. Aquesta relació és la que realment obre el camí a la comprensió profunda de la música i la seva interpretació”.

Continua amb l’Orquestra Camerata XXI?
“Com tot en la vida, les etapes comencen i s’acaben, i la meva etapa amb la Camerata XXI ja fa un temps que va finalitzar. ”

Fent duo amb Julia Supinova a quin tipus de repertori es dediquen?
“Per a violí i piano hi ha molta música escrita i això abraça moltíssimes sonates dels millors compositors com ara Mozart, Brahms, Grieg, Schumann, Chopin, Txostakovich... El programa que fem al Teatre Principal de Valls l’obrim amb una sonata més seriosa de Grieg i tot seguit passem a peces que són més de divertiment, de saló però d’alt nivell. És música virtuosa, molt agradable d’escoltar i, alhora, de molt alta qualitat.”

Quins projectes s’han proposat com a duo? Potser algun disc?
“De moment el nostre projecte és el de tocar en concert i ampliar el nostre repertori. No descarto que algun dia ens plantegem l’enregistrament d’un disc, però ara com ara tots dos gaudim molt de la interpretació i actuació en viu”.

Com s’imagina que serà trobar-se de nou amb el públic de la ciutat de Valls?
“Torno a Valls amb moltes ganes, justament per la bona relació que tinc amb la ciutat i el seu públic. Tinc records molt i molt agradables de la llarga llista de concerts que hi he dut a terme i de les col·laboracions amb les Festes Decennals de la Candela i amb la coral Terpsícore.”

Vostè va néixer a Siegel (Alemanya) un país conegut per la seva gran dedicació a la música i per tenir una de les millors orquestres del món com és l’Orquestra Filharmònica de Berlín. No obstant, es va formar a Viena. Què li va fer prendre aquesta decisió?
“També m’he format a Alemanya ja que des dels 6 i fins als 18 anys vaig aprendre violí i piano amb professors del meu país. Més tard, després del batxillerat, i quan ja em vaig decidir a estudiar música professionalment, vaig voler completar la meva formació en una de les millors escoles de música. Vaig tenir la sort de passar les proves d’accés a l’Escola Superior de Música de Viena i fer les dues carreres: la de violinista concertista i la de director d’orquestra.”

Va iniciar la seva carrera professional com a líder i concertino de l’orquestra de cambra vienesa Maurice Ravel Ensemble i, més tard, va ocupar la plaça de concertino associat a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Va ser aquest el motiu que el va portar a Espanya?
“Sí, amb 23 anys volia opositar per a llocs de rellevància i vaig guanyar la plaça de concertino a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Una bona raó per mudar-me a Barcelona.”

Com definiria la situació actual que viu Espanya pel que fa al món de la música clàssica?
“Francament crec que la situació pel que fa a la música clàssica no és molt bona, ni a Espanya ni a Catalunya. Sovint falta tant l’interès com els recursos per part de les institucions públiques i les poques subvencions que hi ha em sembla que de vegades estan injustament repartides.”

Què canviaria?
“La música és un bé molt important per a una societat. Els seus efectes beneficiosos en l’ésser humà i, especialment, en els joves, estan àmpliament comprovats per diverses investigacions científiques. Per tant, tornaria a una educació musical conseqüent a les escoles de primària i els conservatoris, i augmentaria les subvencions ben repartides per a millorar el panorama musical. Una altra qüestió fonamental seria la reducció important de l’IVA pel que fa a les entrades i a la contractació d’artistes. La música no és un luxe sinó una necessitat.”

Parla de tornar a una “educació musical conseqüent”. A què es refereix?
“Em refereixo al fet que la musica ha desaparegut com a assignatura obligatòria en l’ensenyament públic a les escoles i ha quedat com una cosa residual. Això ha estat un error molt important. Sabem que els beneficis de la música són molt grans. Per exemple, un nen que estudiï música aprèn moltes més coses que un instrument com ara disciplina, la capacitat de fer coses complexes de manera simultània, reforça la concentració, aprèn a treballar en grup. Abans d’eliminar l’assignatura de música la forma com s'impartia ja era una cosa més aviat rància i avorrida, antiquada; ara es podria fer un plantejament més modern. Crec que l’assignatura de música hauria de formar part del temari com ho fa l’esport que també és molt beneficiós.”

Donem poc valor a la música.
“Un concert ens fa oblidar els nostres problemes i l’estrès diari, ens desconnecta. Veiem resultats destacables quan es fa teràpia amb música en entorns on hi ha persones grans que, per exemple, tenen problemes de demència.
No entenc que a la nostra societat la música estigui tan deixada de la mà i se li doni tan poca importància.”

Què li sembla la metodologia que s’usa en algunes escoles de música d’estudiar l’instrument de manera grupal?
“Aprendre a tocar un instrument és complex i pot tenir un efecte contraproduent fer-ho amb aquest sistema. L’evolució d’aprenentatge és lenta i amb aquesta metodologia la frustració pot conduir l’alumne a l’abandó, com ja s’està veient en infants que estudien un o dos anys i després ho deixen. La metodologia grupal s’usa bàsicament per motius econòmics.”

Vostè que és d’origen alemany deu notar molta diferència del tracte que rep la música en els països amb més tradició en aquesta disciplina.
“Crec que és important destacar que s’han produït dos tipus de crisis: l’econòmica i la cultural. I totes dues han afectat per igual a tot el món, llevat de la Xina, on ara estan descobrint els grans beneficis de la música i han construït gran espais i sales de concerts perquè volen potenciar el contacte de la societat amb la música, aquest gran bé cultural que hem anat heretant dels nostres avantpassats.

El que passa és que en països com Alemanya o en països que estaven més ben situats en l’àmbit musical o que tenien una tradició molt arrelada, la caiguda s’està produint des de més amunt.”

Estaríem parlant d’una crisi de valors?
“Sens dubte, estem vivint una caiguda de la cultura en general. Les institucions públiques haurien de fer alguna cosa per poder contrarestar aquesta situació.”

En l’agenda de la seva pàgina web apareixen diversos compromisos amb la Sinfonieorchester Wuppertal a Itàlia, Suïssa i Alemanya com a violinista. Quina relació manté amb aquesta formació? És un vincle estable?
“Sí, aniré com a concertino convidat a la Sinfonieorchester Wuppertal que és una orquestra de categoria A a Alemanya. Tenim una relació molt estreta i com en la majoria dels meus treballs hi vaig com a freelance, segons les necessitats de l’orquestra.”

Se sent feliç i còmode en el rol de violinista?
“I tant que sí. En primer lloc sóc músic i sóc feliç quan puc exercir la meva professió amb les eines que domino: el violí i la batuta.”

Quins plans té a mig termini?
“M’agradaria poder seguir treballant en la mateixa línia que ara, com a director d’orquestra, violinista, concertino i com a docent per a joves talents. Tinc bones relacions laborals amb orquestres d’Espanya, Itàlia, Alemanya i Malàisia i a curt, mig termini, estaré dirigint diverses orquestres en gires per Itàlia, Portugal i Japó. També estic implicat en un projecte molt interessant a la Universitat d’Alacant i, òbviament, tenim en cartera concerts de duo amb la Julia Supinova i altres formacions de cambra.”

En què consisteix aquest treball com a docent per a joves talents?
“La Universitat d’Alacant està intentant contrarestar aquests efectes negatius que comentava abans. Aquesta universitat ja fa molts anys que té una orquestra d’estudiants i ara estic fent de director treballant per millorar la seva tècnica. Alhora, també tinc alumnes a nivell particular que volen accedir a escoles superiors de música o, fins i tot, que es preparen per opositar en orquestres professionals. I a Rubí sóc professor de l’escola municipal.”

També segueixen la metodologia grupal en l’aprenentatge de l’instrument?
“No, a l’Escola de Música Rubí les classes d’instrument són individuals; no ho concebria de cap altra manera.”

dissabte, 28 d’abril de 2018

Una agradable sorpresa!

A la dreta de la imatge la soprano Mercedes Gancedo acompanyada de la pianista Beatriz Miralles en la segona part de l'espectacle Cooking America! que va tenir una agradable sorpresa.
Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Tenint en compte que en el concert del dijous, 26 d’abril, del cicle Nits de Clàssics, la soprano Mercedes Gancedo i la pianista Beatriz González Miralles van ser les escollides per substituir, amb molt poc marge de temps, l’Òpera Jove de Catalunya, podríem concloure que el concert va resultar ser una agradable sorpresa.

Aquest duo es presentava al Teatre Principal, amb un bagatge de premis, crítiques i actuacions prominents, en el format que recull el seu nou CD titulat Cooking America!, un programa confeccionat per a l'ocasió, una sèrie de cançons que s'inicien amb les obres de Carlos Guastavino i Alberto Ginastera, compositors de l'Argentina natal de la Mercedes Gancedo, passant per Montsalvatge, per acabar amb els dos cicles de Leonard Bernstein: I hate music! i el deliciós Four rècipes.

La sorpresa rau en el fet que, després d’una primera part de cançons delicioses dels dos autors argentins i Montsalvatge, entràrem en un marc, tant musicalment com escènicament, totalment diferent i inesperat.

Mercedes Gancedo, finalista del Concurs Internacional Paper de Música i guanyadora de molts altres concursos, va actuar a Valls patrocinada per la Fundació Paper de Música de Capellades. Amb el repertori escollit ens va meravellar la calidesa de la veu i la naturalitat d'aquesta jove cantant de només 28 anys. 

No ens va sorprendre perquè l'havíem escoltat feia unes setmanes per Ràdio Clàssica en les Cançons negres de Monsalvatge, però sí que reafirmava aquella molt bona sensació inicial. Cançons argentines, entre nostàlgiques i descriptives, d’un repertori molt interioritzat i poc expansiu, que Mercedes Gancedo va interpretar esplèndidament amb molt de sentiment i expressió.

Beatriz González Miralles, per la seva banda, va estar feliç i encertada en l'acompanyament. Impressionants les dues, Mercedes i Beatriz, en la seva interpretació de Trist i de Gato.  Brillants en les Cinco canciones negras de Montsalvatge, interpretades amb veu intensa i una tessitura ample; no és soprano lleugera, el color és ple i complet. Té una tècnica impecable, un fet que li permet concentrar-se en la interpretació, que en el seu cas, no es limita a l’àmbit vocal. Un bon control del timbre vellutat i homogeni, amb una projecció adequada sense ser esbalaïdora, que li permet un bon grau d’expressió i fiatos en les frases musicals.

La sorpresa arribà en la segona part. Un canvi radical d’estil musical i d’ interpretació. Amb les divertides cançons de Bernstein la soprano, amb l’exquisida complicitat de la pianista, a més de posar de manifest les seves qualitats vocals, també va demostrar la seva capacitat d’actriu, que és molta, així com la seva gran simpatia.

Una gran veu dins d’un cos menut i un somriure generós amb la companyia d’una exquisida pianista. Estarem ben atents a l’activitat professional d’aquestes dues joves intèrprets.