dilluns, 16 d’octubre de 2017

Villani, el pianista que toca amb el cor

 
Angelo Villani, després de passar per Dinamarca, Londres i Japó, trepitjava per primera vegada territori espanyol fent un concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL.

TEXT: ROMAN GALIMANY

“Pel concert d’avui, han llogat el piano?”,  ens preguntava una assistent d’oïda molt fina. Aquesta pregunta podria resumir molt bé com de transcendent va ser el concert del dijous, dia 12 d’octubre, al Teatre Principal.

Un programa amb obres de Franz Listz  -molt especials per al protagonista de la nit- i una Balada de Johannes Brahms, eren la carta de presentació del pianista Angelo Villani.

Villani té el bon hàbit d’introduir una descripció de la trama de l’obra que interpreta en els seus concerts; un text breu, amè i entenedor, que Gabrielle Deakin, des de l’escenari va fer arribar als espectadors. D’aquesta manera ens va il·lustrar els seus pensaments, tots interpretats amb un estil distintiu, lluminós i flexible.

I així va ser amb la Ballade núm. 1 Edward, de Johannes Brahms, comunicant una veritable sensibilitat i imaginació poètica. Cantant inicialment una melodia que sembla flotar en l'aire, seguida d’una explosió volàtil i volcànica.

El concert fou una increïble demostració de poder, emoció i varietat tonal. Angelo Villani, molt inspirat, gestionà l'emoció amb inflamació i magnetisme, moments de gran lirisme i delicadesa.
Així, i amb un ús intel·ligent del pedal, va extreure sons extraordinaris del piano. 

Villani té l’habilitat de desenvolupar melodies que estan tan bé amagades en la partitura i que difícilment cap altre pianista sap extraure. Sempre té present el desig de comunicar-se amb el seu públic. I sorprèn positivament!

La interpretació dels dos fragments de l’àlbum Harmonies poètiques et religieuses, el Funerallis, escrit per Listz recordant la invasió d’Hongria, va ser emocionant. La mateixa emoció que va transmetre a Benediction of God in solitude, obra que interpretà en memòria de la seva fillola de sis anys que morí víctima d’un carcinoma.

En els compassos cantabile Àngelo Villani ens va commoure; absolutament impressionant! I la transparència de la interpretació! És poc freqüent que ens arribi una melodia tan clara des del principi fins al final, basant-se una mica en el bel canto com una manera de parlar.

Em pregunto si alguns de nosaltres hem escoltat una reducció tan complerta de l’òpera Tristan und Isolda.  Crec que aquí rau el punt de perfecció d'Àngelo Villani: la passió i l'art de lligar els compassos ràpids i lents que el situen més amunt que ningú.

Va ser admirable, en tot el conjunt del repertori que ens va oferir, el contrast en la dinàmica i el timbre, així com la seva narrativa, múltiple i canviant, i una extraordinària forma d'expressió.

A través del seu so dens i dramàtic, ric i poderós, no només vàrem sentir la presència dels compositors; també escoltàrem la veu interior de Villani. La música que surt del seu cor ens va arribar plenament.

Va agrair els aplaudiments del públic interpretant el Lament de Dido, de Purcell, en un arranjament personal de Villani per a piano.

Un concert que quedarà en la memòria dels afeccionats vallencs, durant el qual el pensament dels compositors va ser transportat al teclat amb l’esperit tan genuí d’Angelo Villani qui, sense compassió pels estils amanerats, i malgrat una absència de dues dècades als escenaris, sona com un artista experimentat, amb el carisma, la singularitat, el nervi i el talent que desperta l’admiració d’un públic fascinat.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

"Toco amb guants per trobar l'equilibri just en la sensibilitat de les mans"

Angelo Villani actua aquest dijous, dia 12 d'octubre, al Teatre Principal de Valls.
Foto: BRONAC McNEILL.

ANNA ESTALLO / Valls

La de l’Angelo Villani és una història de superació personal, i també d’humilitat, perquè en el moment que va ser necessari va saber baixar un escalafó i adaptar la seva vida als durs moments que li van tocar viure. Així, i gairebé de la nit al dia, va passar de ser un pianista que enfilava la seva carrera cap a l’èxit, a viure una llarga travessia plena de dificultats que el van  posar a prova.

L’any  1990 es va veure obligat a retirar-se dels escenaris. Què li va passar?

“Cap el final de la meva adolescència vaig patir una lesió molt difícil diagnosticar. Al començament, pensaven que el problema es trobava localitzat a l’esquena o a l’espatlla, però després em van fer unes proves més específiques que van revelar una lesió a la meva mà dreta”.
                                                                                     
Què va fer durant tot aquest temps en què no va poder tocar el piano?

“Vaig deixar Austràlia, la meva terra natal, i me’n vaig anar a Londres a la recerca de la meva curació. Mentrestant treballava com a venedor al departament de música clàssica de la Tower Recors, una cadena de botigues de música. I també tocava ocasionalment el piano”.

L’any 2012 vostè va decidir reaparèixer i ho va fer amb un concert a Londres. Què va sentir en aquell moment?

“Feia 20 anys que somiava de poder fer el meu primer concert a Londres i, òbviament, aquest va ser un gran moment a la meva vida”.

S’ha pogut recuperar del tot de la seva lesió?

“Sí, completament. He tingut la sort enorme de poder comptar amb especialistes extraordinaris que m’han ajudat moltíssim en totes les dificultats que vaig tenir durant la recuperació”.

He vist que toca el piano amb guants. Quina funció fan aquests guants? 

“Toco amb guants des de fa uns 8 anys.  Aquests guants, que són de cotó, m’han ajudat a trobar l’equilibri necessari pel que fa a la sensibilitat de les meves mans des que vaig començar a patir aquell problema degut als símptomes que m’ocasionava els problemes en un nervi de la meva mà.
Al començament usar guants semblava una cosa molt  aparatosa en el món dels escenaris professionals, però passat un temps m’hi vaig acabar acostumant. Ara, molts dels meus propis alumnes també experimenten sensacions amb els guants i ho fan amb resultats molt interessants!! Un dia, però, m’agradaria poder tocar sense els guants”.

Quines coses han canviat per a vostè en tot aquest temps? Toca les mateixes obres dels compositors que interpretava abans de patir la lesió?

“Sempre m’he sentit atret pel repertori del Romanticisme i la meva ambició ha estat emular els grans directors i cantants de l’època daurada”.

Quins són els seus concerts més recents?

“Doncs vinc d’actuar del Japó, Dinamarca i Londres”.

En quins projectes està involucrat actualment?

“Estic absolutament encantat i emocionat amb la resposta que ha tingut la critica en relació al meu primer disc i això m’ha encoratjat a preparar un nou àlbum que veurà la llum durant l’any 2018”.

Com ha preparat el concert que farà al Teatre Principal de Valls?

“Sóc un admirador de la gent i del caràcter espanyol (i també dels seus vins!!) i des d’un primer moment em vaig proposar comunicar alguna cosa que fos personal, commovedora i plena de sentiment. Aquesta és la meva primera aparició a Espanya i em sento molt emocionat. Hi ha alguna cosa especialment pintoresca i molt intensa en el temperament espanyol, i és això el que jo voldria reflectir en el meu concert al Teatre Principal de Valls”.

Quina és la cosa més important de la seva vida?

“La meva parella Zerlina, la meva família, els meus estimats amics, la música i el vi (molt de vi...)”.


Trobareu més informació de l'Angelo Villani al web www.angelovillani.com


dimarts, 26 de setembre de 2017

L'essència més pura del jazz vocal

La cantant Celeste Alías durant el concert al Teatre Principal de Valls,
el passat 21 de setembre en el festival Nits de Clàssics. Foto: ALBERT NEL·LO
Ens ho avançava el bateria Guillem Arnedo en l’entrevista del post anterior: “Celeste Alías els hipnotitza a tots”. I tenia tota raó perquè la cantant va encisar l’audiència del Teatre Principal de Valls en un concert de luxe que va servir per a inaugurar d’una manera brillant el cicle Nits de Clàssics.

En aquesta ocasió, a més, amb la presència d’una vintena d’alumnes de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard entre el públic, que van viure l’exhibició de músics de primer nivell com una classe magistral d’aquelles que fan pedagogia i que deixen una empremta inesborrable. 

Els estudiants van sortir del Teatre Principal captivats per l’espectacle de jazz que acabaven de presenciar i amb moltes ganes de poder tornar a una nova cita amb Nits de Clàssics, un festival que precisament té entre els seus objectius fer accessible la música als més joves i que ofereix els abonaments gratuïts als menors de 18 anys.

El concert tenia com a principal reclam el pianista nordamericà Michael Kanan, i no va decebre: el seu tarannà, la seva actitud, les mans i, fins i tot, la seva manera de vestir, tot acompanyat d’una sensibilitat especial per a interpretar el jazz, van submergir el públic en una atmosfera ben característica de les sales més reconegudes dels Estats Units.

 És clar que aquesta translació no hauria estat possible sense la complicitat d’un elenc de músics perfecte per a una nit de jazz excepcional a les comarques tarragonines en què el grup tancava gira a l’Estat espanyol presentant el seu segon disc: Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Guillem Arnedo i la seva bateria feia estona que levitaven en una perfecta sincronització amb Michael Kanan quan ja va integrar-se a l’escenari Celeste Alías, una veu clara i transparent, sense fissures, potent quan els canons ho manen; subtil i delicada quan arriben els moments clau. Als espectadors que encara no coneixien Celeste Alías els va deixar una agradable sensació que recordaran durant molt de temps.

Mentrestant, el contrabaixista Dee Jay Foster -format íntegrament als Estats Units-, aportava el ritme d’una manera magistral amb la seva màquina de fer jazz, i Jaume Llombart, una figura de la guitarra en el gènere jazzístic, s’incorporava a meitat del concert per arrodonir la presentació de Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Durant una hora i mitja la formació va anar desgranant els temes del segon àlbum: una sèrie de composicions extretes de diferents musicals que el bateria Guillem Arnedo va seleccionar personalment d’una manera molt meticulosa per poder donar forma al disc. Showboat (1927), Oklahoma (1943) South Pacific (1949) i The King and I (1951) totes amb lletra d’Oscar Hammerstein (Nova York, 1895-1960) van deixar el públic embadalit i amb ganes de més jazz.

No se’ns fa gens estrany, doncs,  que Michael Kanan, admirador del grup des que fa deu anys es van conèixer en una classe magistral a Begues, hagi volgut segellar aquest vincle musical amb un disc que manté l’essència més pura del jazz vocal.


diumenge, 17 de setembre de 2017

"Sempre ha existit molt bona connexió entre Michael Kanan i nosaltres, i aquest vincle ha culminat amb un disc"

Guillem Arnedo (bateria) en primer terme i, darrera seu, a l'esquerra el pianista Michael Kanan que, de manera excepcional fa una mini-gira per l'Estat espanyol que acaba justament al Teatre Principal. Foto. ELENA HUNTER.
L'aclamat pianista Michael Kanan tanca la seva gira per l'Estat espanyol amb els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías amb un concert al Teatre Principal de Valls

ANNA ESTALLO /Valls

No és casualitat que els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías tinguin al seu costat una primera figura com Michael Kanan.

L’aclamat pianista nordamericà, caracteritzar per una sensibilitat especial i una autonomia que el fa únic en les seves decisions, es va fixar, sobretot, en la capacitat de sentir i en la manera d’emocionar el públic que té aquesta formació quan interpreta les lletres dels estàndards del jazz. Són músics d’un nivell extraordinari i una veu singular com la de Celesta Alías que desferma passions.

El pianista i la banda es van conèixer fa una dècada i des d’aleshores no s’han separat. La gira excepcional per l’Estat espanyol de només una setmana acaba justament al Teatre Principal de Valls.

Quin és l’origen de la seva relació amb Michael Kanan?
“Fa uns nou anys que ens coneixem. Michael Kanan intervé cada estiu en  un seminari de jazz que es fa a Begues i que va impulsar el músic Jorge Rossy. Allí nosaltres el vam conèixer quan encara érem alumnes del seminari i, per tant, en tot aquest temps Michael Kanan ha vist tota la nostra evolució fins a músics professionals. Sempre ha existit una molt bona connexió entre ell i nosaltres i aquest vincle ha culminat ara amb un disc.”

Què és el que li ha agradat a Michael Kanan dels Guillem Arnedo Band per voler implicar-se en aquest projecte?
“El nostre interès per les lletres, per les melodies i per l’essència dels temes que provenen dels estàndards del jazz, musicals de Broadway, cançons molt famoses de fa cent anys o més. Ell és dels Estats Units i allí és tota una tendència donar importància a la lletra, un fet que aquí potser ens queda més lluny per raons de l’idioma que no ens resulta tant familiar.
Pensant en el disc vaig seleccionar els quatre musicals que més m’agraden i d’aquesta selecció vaig agafar les peces que per a nosaltres eren més significatives. El tema de l’emoció i del sentiment és el que les ha unit en aquest àlbum. Això és una cosa que en certa manera hem après de Michael Kanan. La lletra sempre ens ha de dir alguna cosa, sinó no ho podríem tocar.”

Precisament en aquesta petita gira per l’Estat espanyol presenten aquest seu segon disc Lest’s sing Oscar Hammerstein II. De què parlen aquestes lletres?
“Bàsicament de les relacions personals, de l’amor, el desamor, les pèrdues, els descobriments... és com la vida mateixa.
Hi hem incorporat els temes dels musicals Showboat, el més antic de tots i el que parla de la història d’un vaixell en el qual viatjaven els artistes pel Mississipi; Oklahoma, una història de poble; The King and I que tracta sobre una història basada en el xoc entre Orient i Occident, i South Pacific, un relat basat en les vivències d’uns militars durant la Segona Guerra Mundial.”

A més d’aquest segon disc ja n’han gravat un tercer que també inclou la participació de Michael Kanan.
“Sí, aquest estiu hem gravat un altre disc. Es tracta d’un trio amb piano, contrabaix i bateria, però sense veu. El context de piano trio, el tema de la improvisació i la interacció entre tots tres el fan completament diferent del segon disc. L’hem gravat a l’estudi del Jorge Rossy i, tot i que encara no tenim discogràfica, segur que no ens faltaran propostes; tenint un pianista nordamericà que és tot un referent de la música jazz hi haurà molt d’interès a editar aquest tercer àlbum.”

Com es veuen dins el panorama de la música jazz?
“Som la primera generació que va sortir de l’ESMUC, portem gairebé quinze anys fent concerts i combinant els escenaris amb la tasca com a professors de música.”

En l’imaginari col·lectiu existeix la idea de què els afroamericans són únics fent jazz.
“És cert que el jazz va néixer com a conseqüència de tot el procés d'esclavitud que van patir els africans quan els  van portar a Amèrica, on es van unir amb la música europea dels habitants que hi havia allí. Però sense cap mena de dubte es pot fer jazz igual de bé si no ets afroamericà i d’això en tenim molts exemples, és una qüestió de ritme i sentiment; el jazz té un llenguatge que és universal.”

El públic d’aquí com ha rebut aquesta mini-gira que estan fent amb el Michael Kanan?
Fins ara hem tingut molt bona acollida, es nota que la gent ho viu amb passió perquè sempre en vol més; la Celeste els hipnotitza a tots.”

I Michael Kanan com ho rep?
“A ell el sorprèn que aquí hi hagi tant d’interès i tanta predisposició a escoltar, ho rep molt positivament i per això ve aquí.”

A l’Estat espanyol poden viure exclusivament dels concerts?
“És molt complicat i no només per un tema econòmic sinó per un tema laboral. És un desastre com s’aplica  la regulació laboral, i l’estat de precarietat és constant. Hi ha una llei, però ningú la compleix.
La llei per la que ens regim els músics és un decret del 1985 que diu que qui organitza un espectacle és qui ha de contractar laboralment un músic, això vol dir que ens haurien de fer una nòmina a cada lloc on anem a tocar, però això no ho compleix ningú. Dins d’aquest panorama s’han obert vies alternatives que ens condueixen a  la precarietat.”

I si es no es compleix la legalitat com és que no s’intervé?
“Sí que es va intervenint, per exemple s’han tancat empreses de facturació que només es dediquen a això, posen multes. Però també saben que si miren molt prim no quedarà ningú.
Intentem parlar amb els polítics per tal que això canviï. Però també sabem que si busquem una solució haurà de ser amb la intervenció de diferents ministeris perquè nosaltres no sabem res de legalitats.”

Els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías i Michael Kanan actuen aquest proper dijous, dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls (20.30 h)


Si en voleu saber més d'aquesta formació podeu accedir a:

www.facebook.com/GuillemArnedoBand

www.michaelkanan.com

www.celestealias.com


dimarts, 5 de setembre de 2017

Michael Kanan cap de cartell de la nova temporada de Nits de Clàssics

Michael Kanan actuarà el dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls. 

La cartellera de la temporada 2017/2018 conté 19 concerts, la majoria dels quals seran protagonitzats per artistes de primer nivell

El cicle Nits de Clàssics de Valls obre la temporada 2017/2018 el 21 de setembre, més aviat que en les edicions anteriors, per poder comptar en la data inaugural i com a convidat d’excepció amb el reconegut pianista de jazz Michael Kanan que actuarà acompanyat per Celeste Alías (veu), Guillem Arnedo (bateria), Jaume Llombart (guitarra) i Dee Jay Foster (contrabaix). Michael Kanan es troba de gira per l’Estat espanyol i Nits de Clàssics vol aprofitar aquesta oportunitat per tenir damunt l’escenari del Teatre Principal tota una figura del piano en el gènere jazzístic.

Superat el llistó dels 4.000 espectadors de la campanya anterior (se situa entre els top five dels festivals de música de Catalunya), i havent assolit un miler de visualitzacions de l’espectacle Òpera exprés en aquest bloc de Nits de Clàssics, l’Associació Amics de la Música de Valls, artífex d’aquest cicle, obre la dotzena temporada amb el gran desafiament de superar els seus propis índexs d’audiència i la qualitat musical exhibida pels intèrprets que van protagonitzar el cicle anterior en un escenari especialment aclamat pels artistes com és el Teatre Principal de Valls.

Per poder fer possible aquest nou repte la cartellera es nodreix de concertistes de molt alt nivell com ara la violinista bielorussa Elina Sitnikava, la soprano australiana Michelle Francis Cook, el quartet de saxos Quator Morphing o el pianista Angelo Villani, que aporta una història de superació personal especialment enriquidora per al cicle Nits de Clàssics.

Dues propostes nadalenques
Un altre dels esdeveniments excepcionals es produirà el 21 de desembre (concert de Nadal) amb l’actuació del contratenor americà Darryl Taylor -per primera vegada tindrem un contratenor a Nits de Clàssics-, en un concert en què l’acompanyarà la reconeguda soprano Carmen Acosta i el pianista Miguel Ángel Dionis.
Dins les dates nadalenques (30 de desembre) i com a concert d’Any Nou, el cicle Nits de Clàssics ha incorporat una producció de l’Strauss Festival Orchestra que organitza l’Ajuntament de Valls i que permetrà als socis de l’AMV disposar d’un descompte en el preu de les entrades. El programa està inspirat en la tradicional cita musical que cada any se celebra a Viena i inclou títols molt coneguts com ara El vals de l’emperador, Danubio azul o la famosa marxa Radetzky.


Propostes molt atractives

També, i pensant en els artistes que són de casa i que ja tenen una trajectòria consolidada, els Amics de la Música de Valls obren l’escenari del Teatre Principal al pianista Medir Bonachi i la violoncel·lista Marta Mulero, el tenor Roger Padullés, la formació musical de cambra Tarraco Ensemble, o la Coral de la Universitat Rovira i Virgili.

Amb la intenció de fer més atractiva l’òpera i generalitzar el seu interès entre el públic, el cicle Nits de Clàssics torna a incorporar l’espectacle Òpera exprés, un tipus de format operístic que va donar molt bons resultats la temporada passada. Aquesta vegada se centra en la tragèdia lírica Roberto Devereux de Gaetano Donizzetti, i serà escenificada per Ximena Agurto (soprano), Laura Vila (mezzosoprano), Marc Sala (tenor), Carles Daza (baríton), Viviana Salisi (piano).

El punt d’originalitat el posarà el Quintet Montsant, amb el programa D’est a oest. Música Global que no deixarà ningú indiferent. Després de diversos intents de comptar amb aquesta formació, és un privilegi poder tenir a Valls un grup musical que ha recorregut tots els continents i que està considerat tot un fenomen dins del seu gènere.

La sorpresa de la cartellera la trobem al final de la temporada amb el jove Víctor Branch (Barcelona, 1992). Aquest artista fusiona el pop, el blues i el soul, i té una veu extraordinària que ja ha estat comparada a la de la cantant Adele. Víctor Branch, que es troba en plena eclosió de la seva carrera artística, pujarà a l’escenari del Teatre Principal per presentar Introspective, el seu primer àlbum discogràfic (Visceral Records, 2016).

Com en d’altres edicions la posada en marxa d’una nova edició de Nits de Clàssics ha comportat un esforç econòmic important –participació d’institucions públiques i  empreses privades-, a més d’una gran dosi d’imaginació en la recerca de recursos. “La política que sempre hem seguit per poder confeccionar la programació ha estat recórrer a entitats de prestigi que ens poden facilitar intèrprets de qualitat reconeguda, tot i no ser mediàtics, i a un cost adequat a les nostres possibilitats”, explicava Roman Galimany, president de l’Associació Amics de la Música de Valls.

Entre aquestes entitats hi ha Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya, el Concurs de Paper de Música i l’Òpera de Sabadell, entre altres, i també els intèrprets amb qui l’AMV ha establert vincles professionals d’una manera directa. Precisament, un dels artistes ben coneguts per  l’AMV  és Tobias Gossmann, que ha estat protagonista en diversos concerts de Nits de Clàssics com a director de l’Orquestra Camerata XXI, i que farà un concert de violí i piano, amb la pianista Julia Supinova, amb un programa de Grieg i Cesar Franck.

Concert benèfic
L’AMV mostra una sensibilitat especial cap els aspectes solidaris. En aquest context ha organitzat un concert a benefici de l’obra social La Taulada. Aquest esdeveniment es durà a terme al Teatre Principal, el 17 de novembre, i tindrà com a protagonista el jove violinista –ben conegut a les comarques tarragonines-, Sasha Alexandre Amorós Korotkov que amb només 10 anys ja ha sorprès tothom per la seva maduresa interpretativa.
  
Abonaments gratuïts fins als 18 anys
Com en edicions anteriors el cicle Nits de Clàssics ha programat els concerts en dijous amb excepcions puntuals que es detallen en el programa. També, i com ja és habitual, l’AMV ofereix l’abonament gratuït per als joves de fins a 18 anys i descomptes en les entrades a les persones jubilades.


dilluns, 31 de juliol de 2017

Una represa que demana continuïtat

L'Orquestra Unesco amb Gonçal Comellas al capdavant en el concert de clausura
del Festival de Música de Santes Creus.

Text: ROMAN GALIMANY

El concert del dissabte dia 29 de juliol, fou la cloenda del cicle de tres, ideat per a la represa dels concerts al Monestir de Santes Creus.

Ha estat sorprenent la participació i entusiasme del públic, amb el propòsit de reviure aquells entranyables concerts que organitzava Mossèn Clemente, entre la dècada dels anys 70 i 80. 
Per a molts ha estat emotiu, per a d’altres sorprenent. I tothom es fa la mateixa pregunta: Com es va deixar perdre una activitat cultural tan enriquidora i pionera entre els festivals d’estiu de música clàssica?

Tindríem unes quantes respostes i algunes ben poc  plaents. Esperem que aquesta manifestació d’avidesa per la música clàssica i per l’estimat, i un tant oblidat Monestir de Santes Creus, desperti la coherent determinació de donar-li continuïtat, amb magnificència, el juliol del proper any.

Com passava en els concerts d’aquelles edicions, en la represa ha  penjat el gratificant cartell “exhaurides les localitats”,  i és que el repertori ho motivava.  Quin encert tancar el cicle de la represa amb un concert Bach! El músic de Déu; música celestial, profunda i harmoniosa, de perfecta matemàtica emocional i d'una altra dimensió.

Gonçal Comellas ens va introduir en el concert obsequiant-nos amb l’Ària de la suite en re; per mi la peça musical més perfecta i bella que s'ha escrit mai i que comunica gairebé totes les emocions.

En el programa dos Concerts de Brandenburg, el tercer i el quart, amb tota la riquesa i la bellesa de Bach: un so ric i sense precipitació, on la fraseologia s’apropava a la perfecció, on la dinàmica era molt subtil.

Gonçal Comellas  afegeix una sensació de poder, càrrega i energia a Bach; on el clavecí no va destacar tan sensiblement com en altres versions on adquireix un protagonisme desproporcionat. Deixà de mossegar. El ritme sorprenent, tots els músics brillants. Una versió en perfecta harmonia i plena d'alegria. 

El Quart concert de Brandenburg és un dels més lluminosos pel que fa a expressió, i dels més moderns pel que fa a concepció, ja que anuncia clarament el model de concert que florirà en l'estil galant i més tard en el classicisme. 

Maria Victòria Fernàndez, al violí, va estar esplèndida i extremadament virtuosa en els moviments primer i tercer. En el segon moviment el violí proporcionava el baix quan el grup concertino tocava sense acompanyament. Els dos flautistes impecables. Una bonica interpretació.

Un punt i a part mereix la Suite en re menor per a flauta i orquestra. Quina bella i sentida versió de Claudi Arimany i  Gonçal Comellas ... li dóna el temps que mereix per assaborir i escoltar la Sarabanda ... quina meravella!! La sincronització, la precisió, el tempo i la dinàmica. Dinàmica a tot arreu. 

En el segon episodi del Bourrée, la flauta adquireix tot el protagonisme; en la polonesa presenta un obligat de flauta sobre el contrapunt inicial del continu. Magistral Claudi Arimany. El darrer episodi de la suite, la Badinerie s'ha convertit en una peça de programa per als solistes de flauta, pel ritme ràpid i la seva dificultat; sota la seva aparent facilitat amaga més d'un parany per a l'instrument solista. És la peça més famosa de la suite i una de les més conegudes de Bach. 
En els concerts, molts flautistes s'adornen en excés a l'hora d'interpretar aquesta breu peça... Queda bé, però això no és el que està escrit a la partitura i hem d’agrair a Claudi Arimany que ens interpretés el Bach pur.

Per concloure el comentari, el Concert per a dos violins i orquestra: esborronador, de bellesa transcendent. La musicalitat dels solistes sublimment exquisida, i bella la seva intensitat subestimada. 

Gonçal Comellas, director de l'orquestra, és aquella ànima increïble, amable i meravellosa que transmet l'amor per la música de Bach. Va donar una força vital del seu propi esclat per a la contínua bellesa.

No hi ha qualificatius prou grans per a aquests concerts i per a l’entusiasme de Gonçal Comellas de recuperar els concerts de Santes Creus. El públic ha parlat de manera ostentosa; els intèrprets hi han servit tota la seva qualitat. La gran ostentació de les arts clàssiques personalitzades en la música han estat servides esplèndidament al Monestir de Santes Creus. Són molts els elements que hi són presents. 

No hi pot haver un altre revenir enrere. Ens hi retrobarem el juliol del 2018!!

dimarts, 18 de juliol de 2017

Amb actitud creadora i descobridora

Un moment del concert que l'Orquestra Unesco va oferir al monestir de Santes Creus
 el dia 15 de juliol. 

 Text: ROMAN GALIMANY

Va ser l’any 1802 quan Beethoven va saber que la seva sordesa era incurable i que augmentaria fins a perdre completament el sentit de l'oïda.

Això provocà un violent trastorn en el seu caràcter, una barreja d’enuig contra el destí i una indefugible depressió.

Els efectes en la seva música van ser immediats. No va perdre res de la seva melodiositat ni de la seva fluïdesa, però va recobrar el caire tempestuós dels seus anys d'intèrpret virtuós.  

A partir de llavors els elements principals van ser la reflexió, la interiorització i la magnitud. El sentiment ja era el d'un artista madur que sospesa cada efecte i el situa en el lloc adequat. Moltes de les seves obres més tranquil·les i famoses daten d'aquesta època, anomenat “període vienès”: el Concert per a piano Emperador, i la Cinquena Simfonia, justament les dues grans obres interpretades en el segon concert del festival de música al monestir de Santes Creus.

Dues obres orquestralment complexes i molt escoltades pel col·lectiu que conforma el públic majoritari de l’ample espectre de la música. I això, pels dos motius exposats sempre és un risc per als intèrprets.

Pocs compositors en la història han precisat les seves intencions en l'escriptura com ho va fer Beethoven però, a l’hora, poques partitures estan tan necessitades de l'actitud descobridora i creadora de l'intèrpret com les de Beethoven.

Josep Maria Colom és un pianista que imposa per la seva inexorable i desarmant honestedat artística, i també per aquesta manera seva de situar-se al món, sense pretensions però amb profunditat. En la seva trajectòria professional, Colom està considerat un gran pianista, especialment dotat per a endinsar-se en el problemàtic bosc pianístic beethovenià.

En el Concert de l’Emperador (1809) del passat dissabte, dia 15 de juny, a Santes Creus, ens va fer comprendre allò que volia transmetre el compositor, i ens va regalar uns moments màgics, com en  l’adagio, en el qual s’atura el temps  i només hi ha la música. Només l'adagi aconsegueix fer miques el to agressiu amb què ens van presentar l’allegro i oferir un parèntesi de pau, amb l'estètica melodia que la corda va resoldre perfectament.

El rondó envaeix l’espai musical amb el seu  frenesí rítmic, que Colom va accentuar amb la convivència de tots dos ritmes, diferents per a cada mà. El triomf va ser total, clamorós.

La Cinquena Simfonia (1808) és un prodigi d'alternança; sense introducció, els seus quatre moviments van des de la tensa construcció del primer a la solemnitat del segon, passant per la crispació instrumental del tercer i l'apoteosi de la cambra, un insòlit crescendo de 50 compassos.  
Dels quatre moviments el que millor va resoldre Gonçal Comelles, en la meva opinió, va ser el tercer, un scherzo  amb caire d’allegro. Li va donar una ombra enigmàtica recordant el significat de la simfonia, hi va posar un grau de feresa, va fer notar amb subtilesa alguns instruments (pizzicati i arpegis) i els efectes espectrals dels contrabaixos, ens va transmetre un entorn tortuós, enigmàtic, fosc. En aquest punt explotava. 

El cant del triomf de l'últim moviment. En el primer moviment, amb el toc del destí que coneix el gran públic, observàrem la indecisió d’algun músic per fer l’acord contundent on, en tot moment, Gonçal Comelles s’hi va dedicar intensament per encaixar alguns d’ells que, possiblement, havien treballat poques hores junts.

En moments com aquests es fa palesa la dificultat d’una bona orquestra que, per a interpretar aquest programa, requereix la incorporació esporàdica de músics. 

Un programa atractiu i agosarat, amb molts moments brillants, que va satisfer i entusiasmar el públic que emplenava el recinte meravellós del monestir de Santes Creus. Segon concert i segon ple. Tot un èxit.

El proper concert ofereix el gran atractiu al públic de poder escoltar les obres de Bach interpretades per uns especialistes d’aquest compositor: l’Orquestra UNESCO i el seu director Gonçal Comelles, i també amb un convidat de luxe com ho és el flautista Claudi Arimany.
Un concert amb la garantia de què gaudirem a un nivell ben alt el proper dia 29 de juliol. 
  

divendres, 14 de juliol de 2017

Lady Macbeth i l'ombra de la corrupció


Representació de Macbeth al Teatre del Liceu l'octubre del 2016.
Foto: REVISTA PLATEA MAGAZINE

Text: ROMAN GALIMANY

Amb la tragèdia Macbeth, Shakespeare exposa tot un reguitzell de consideracions sobre els perills que comporta l’ambició, presentada com un poderós agent corruptor. L’ambició és la característica principal del caràcter de Macbeth i de Lady Macbeth, i també la causa de la seva ruïna, doncs, en el cas d’aquests personatges, l’ambició va acompanyada de la traïció. Amb la tragèdia

Creada entre 1605 i 1606, entenc que és la tragèdia de Shakespeare (1574-1616) més estructurada i de construcció més meditada. Ens introdueix en un món fosc i fantasmagòric de discòrdia i de confusió moral on, entre al·lucinacions, conjurs, crims i prediccions, som testimonis de la degradació irreversible d’un home impulsat per l’ambició i la manipulació que Lady Macbeth li instil·la.

Macbeth, un general de l’exercit d’Escòcia -fidel al seu rei i bona persona-,  induït per la seva dona fa un canvi profund, encara que gradual, del seu caràcter i es transforma en un tirà cruel i despietat, odiat i traït per tothom.

Tot comença quan la seva muller, Lady Macbeth, l’incita a matar al rei per poder ser-ho ell. En un principi dubta, però la força manipuladora i els arguments  de la seva muller fan que l’obeeixi i el mati. Això li produeixen forts remordiments, però el corcó de l’ambició, que ha entrat via manipulació conjugal, ja el té a la soca, i ha decidit arribar fins al final.

Mata un dels seus millors amics, Banquo, company de mil batalles i també general, ja que les mateixes bruixes que van predir l’ascens de Macbeth, també li anunciaren que la descendència de Banquo regnaria a Escòcia. Després de matar-lo tornen els remordiments (el fantasma), però després de cada crim augmenta la violència i torna a matar; ara a la família de Macduff, perdent ja tota la sensibilitat al final de l’obra. 

Però no perd només tota la sensibilitat sinó també el sentit de la vida, i tant li fa morir com viure; només l’obsessió d’acabar allò que ha començat.  La duresa arriba als seus subordinats que  l’odien i el traeixen a l’hora de la veritat.

Lady Macbeth és freda, calculadora i perversa. És la que incita Macbeth a cometre el regicidi i és la que inspira tota la història, però també pateix una transformació gradual al llarg de l'obra fins arribar al suïcidi. Crítica, en un principi, amb Macbeth pels seus remordiments, poc a poc es va ablanint, amb el pes de la seva culpa, fins a intentar dissuadir el seu marit i suïcidar-se.

Però és més que un personatge pervers. Se sent culpable, i és  aquí on veiem el personatge que pateix també amb el mal. Hi ha una relació entre fatalitat, voluntat personal i culpabilitat molt inquietant.

Crec que si ens identifiquem amb Macbeth és perquè nosaltres també tenim el sentiment de què estem violant la nostra pròpia naturalesa, com ell viola la seva. El primer drama expressionista de Shakespeare sembla tenir una manifestació viva del nostre entorn. L’element prolèptic de la imaginació de Macbeth arriba fins a la nostra pròpia aprehensió, el nostre sentit que allò que és espantós resta encara per arribar, i que no tenim més opció que participar d’això.

Però més enllà del vessant literari aquesta tragèdia de Shakespeare va inspirar el compositor Giuseppe Verdi la seva desena òpera, estrenada l’any 1847 amb llibret de Francesco Maria Piave al Teatro della Pergola.

Així, la primera relació entre Verdi i Shakespeare és amb Macbeth, on intenta trencar amb la tradició italiana en alguns fragments de la partitura, eliminant l'estil vocal florit, que tant agrada als italians, per aprofundir en el dramatisme d'acord amb l'acció de la tragèdia. 

Verdi es recrea elaborant un nou estil per a descriure un contorn i una atmosfera, on l'element paranormal és important (bruixes, vaticinis, espectres ...) i, finalment, una història on les preocupacions sobre el destí dels homes i la possibilitat o no de canviar-lo, hi són patents. Introdueix una sèrie de temes secundaris que ens parlen de romanticisme. Aquest és el cas de l'amor, el poble, que és capaç d'alçar-se contra un tirà, o el poder, que es pot posseir de manera corrupta.