diumenge, 8 d’abril de 2018

Un espectacle rodó dedicat a la figura d'Emili Vendrell


Dalt, el tenor Roger Padullés interpretant les cançons d'Emili Vendrell. Sota, l'actor Ferran Frauca interpretant el paper d'Emili Vendrell durant l'espectacle de Nits de Clàssics al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

A la tercera va la vençuda. I és que l’agenda del tenor Roger Padullés no té un espai, i les dues cites anteriors previstes amb el públic de Nits de Clàssics, van coincidir amb dues propostes molt importants en grans teatres que un professional de la lírica no podia deixar passar.  

L’espera ha valgut la pena, va ser el passat dijous 5 d’abril, dintre del cicle de concerts Nits de Clàssics. L’espectacle Emili Vendrell, la veu del poble, preparat curosament pel propi Roger Padullés, ha estat un encert i un èxit total. Un text molt amè, amb simpatia que va connectar amb el públic.

En aquesta faceta de la vetllada col·laborà de manera determinant el saber fer de l’actor Ferran Frauca. Una interpretació esplèndida, que amb una naturalitat familiar va comunicar fàcilment amb el públic. 

Frauca té una vocalització que no estem acostumats a escoltar en els actors actuals; vàrem tenir la sensació de ser presents en una conversa molt propera, cosa que s’agraeix. Els petits monòlegs que enllaçaven les cançons, amb els efectes lumínics, van contribuir molt en la qualitat i l’èxit del concert-homenatge.   
     
El tenor vallenc Roger Padullés va sorprendre l'auditori en cadascuna de les seves intervencions per la bellesa del seu instrument i la seva habilitat en la regulació de les dinàmiques i generositat en el fraseig; té una elegància natural en les seves recreacions, amb un molt cuidat legato i un fiato ben ample, que li va permetre mantenir amb molta qualitat Amor nou, vida nova  de Beethoven i el No et duc rancor de Schumann, signant una Cançó de grumet, de Toldrà, francament brillant. 

La veu de Padullés continua sent un regal per a l’oïda, de líric pur amb ribets de lleugeresa.

Menció especial a la important aportació del pianista Josep Surinyac. En la seva presentació al públic de Valls va causar una immillorable impressió. Com que passa desapercebut i fa música acariciant el piano, la sensibilitat, la bellesa i els sentiments que ens transmet ens fan desitjar poder escoltar aquest pianista ben aviat.

La qüestió no és només acompanyar molt correctament els cantants, tant magistralment, sinó polsar el piano com Surinyac i transmetre la bellesa musical que ens fa arribar.

Una vetllada d’alta qualitat per a l'espectacle d’homenatge a Emili Vendrell que, de ben segur, recollirà molts èxits en les properes representacions en diferents escenaris de Catalunya.

dimarts, 3 d’abril de 2018

"M'agrada fugir de la industrialització de la música"

El tenor Roger Padullés presenta el seu espectacle Emili Vendrell. La veu del poble
al Teatre Principal de Valls aquest dijous, dia 5 d'abril. Foto: MARTA ESCOBAR

ANNA ESTALLO / Valls /Salou
Tenia al seu abast una de les millors professions del món, però hi va renunciar per poder dedicar-se amb plenitud a la seva gran passió: la música.

Va treballar durant quatre anys com a periodista a la desapareguda emissora Catalunya Cultura i va ser cap de premsa del Monestir de Montserrat durant tres anys. Tot indicava que el seu món seria el de les notícies i els reportatges, però el seu professor de cant J. Proubasta li va treure del cap: el mateix dia que rebia la notícia de què havia obtingut una plaça com a redactor a TV3, Roger Padullés iniciava la seva etapa com a cantant professional a Freiburg im Breisgau (Alemanya) atret per l’estudi del Lied alemany.

Des d'aleshores ha treballat de manera incansable i ho ha fet al costat dels millors: Zubin Mehta, Sebastian Weigle, Sylvain Cambreling, Enrico Delamboye o Josep Pons. I entre esl rols que li han aportat més rellevància hi ha el de Tamino a La flauta màgica, de Mozart o el seu paper de Nadir a Les pecheurs de perles, de Bizet.

Nascut a Sallent fa 43 anys, però establert a Valls des que era petit, el tenor Roger Padullés estrenarà (5 d’abril a 2/4 de 9 del vespre) al Teatre Principal de Valls i dins del cicle Nits de Clàssics,  l’espectacle Emili Vendrell, la veu del poble amb la participació de l’actor Ferran Frauca i el pianista Josep Surinyac.
Posteriorment, l’espectacle també es podrà veure a Sallent, Balaguer i en un festival de música de Campllong.

Des que va guanyar aquell segon premi en el Concurs Internacional Francesc Viñas i el Plácido Domingo del 2009 han passat moltes coses. Es troba on pensava que seria avui?
“Buufff...aquesta és per a reflexionar... (fa un llarg sospir).Quan surts del conservatori sempre tens uns objectius però després de diferents etapes i de l’experiència amb el director d’escena Peter Brook amb qui vaig fer una gira mundial entre els anys 2013 i 2014 en el paper de Tamino a La flauta màgica, actuant per quasi tots els continents, la meva manera de veure les coses va canviar, va ser una experiència que em va marcar molt. Abans creia més en cantar en teatres molt importants i en fer gires espectaculars. 
Però en aquella gira van passar moltes coses i, tot plegat, em va fer pensar que el que més m’agrada i em motiva no és treballar en sales espectaculars i projectes de gran envergadura, sinó anar a l’arrel de les coses i treballar amb gent que m’aporti noves experiències. No és una renúncia a fer una carrera internacional, però sí que les meves prioritats han canviat una mica. De fet, el treball que presentem a Valls és fruit d’aquest canvi de mentalitat”.

Què ha marcat aquest punt d’inflexió en la seva carrera?
“De vegades quan estàs en una obra molt gran en teatres importants és fàcil que et sentis un número, molts cops no hi ha el temps de treballar per arribar al fons de la partitura. Al final ho fas, però veig que m’omple més el fet de treballar amb gent que musicalment és molt interessant. 
M’agrada fugir de la industrialització. Aquest estiu, per exemple, seré a Peralada. M’ofereixen un primer paper però el que més m’interessa és que  no serà a l’escenari principal sinó al claustre  i amb un director d’escena jove que recentment ha guanyat un premi a Budapest, i al director musical –Fausto Nardi-  també el conec i ens avenim molt.  M’atrau molt més estar envoltat de gent que sé que són competents  que no pas fer un paper petit en una òpera que és una represa i en què el director d’escena ni tan sols ve a dir-te què has de fer.”

Parli’m d’aquest nou projecte que estrenen al Teatre Principal de Valls.
“Tenia al cap de fer un programa que aportés coses noves. Buscant material em vaig adonar que hi havia una sèrie de peces que havien format part del repertori d’Emili Vendrell que em van despertar la curiositat. 
Així és que vaig començar a fer recerca del que havia estat la seva vida a través de l’arxiu de la Biblioteca Nacional de Catalunya i l’arxiu de l’Orfeó Català on es guarda el llegat que conté les seves cartes, llibres, programes... i agafant peces d’aquí i d’allà he reconstruït un passeig per la vida d’Emili Vendrell. El que havia de ser un recital de piano i veu s’ha convertit en un espectacle amb la intervenció de l’ actor que és el Ferran Frauca i el pianista Josep Surinyac.”

Quin és el paper de l’actor Ferran Frauca?
“Interpretarà el personatge d’Emili Vendrell i aportarà dades biogràfiques d’Emili Vendrell que molta gent no coneix. No situem l’escena en cap data concreta, però sí que partim del moment en què Emili Vendrell va decidir que no cantaria més als escenaris, quan tenia 60 anys. Els espectadors de Valls es convertiran en els seus amics i coneguts a qui els anuncia que deixa els escenaris i que, a més, està escrivint un llibre en què dona les gràcies als que el van ajudar a la seva formació com a cantant.”

Què el va motivar del personatge d’Emili Vendrell?
“Jo tenia molt de temps de fer peces com Rosó, L’emigrant, que tothom relaciona amb Emili Vendrell i escoltant aquestes cançons per internet vaig trobar les versions tal i com ell les cantava; això em va conduir a aprofundir més en la seva vida.

Va ser una persona molt popular i durant l’època franquista va ser condemnat a mort per “rojo” i “separatista” i després de presentar diferents recursos li van commutar la pena de mort per un exili de cinc anys que va complir a Madrid i València.

Ell era molt conegut i com que en aquella època hi havia un boom de la sarsuela li van permetre quedar-se a Espanya, però per a actuar només a Madrid i València. Ell s’havia erigit com a representant de la cultura catalana cantant per tot Europa i això no li van permetre. Els cinc anys d’exili tampoc els va complir del tot i es van convertir en dos i mig.”

Vostè ha escrit tot el text de l’espectacle?
“Sí, gairebé tot. El Ferran Frauca hi ha fet les modificacions pertinents. Cal tenir en compte que el Ferran té molta experiència: ha cantat el Mikado amb Dagoll Dagom, ha fet Mar i Cel,... és una persona que no tan sols ha desenvolupat el seu talent a nivell teatral sinó que està lligat al món musical i això m’ha anat molt bé. 
Ha fet possible adaptar el text a un parlar més col·loquial.
Aquest és el segon espectacle del qual escric el text. El primer va ser sobre Händel en què parlava de la ceguesa que van patir Händel i Bach. Aquest va ser un embrió del que arriba ara.”

Veig que li surt la vena de periodista.
“Suposo que quan has escrit sempre tens el cuquet, i és cert que tinc interès a fer espectacles que aportin alguna cosa més. Aquest espectacle m’ha comportat moltes hores de recerca i viatges a Barcelona per fer un treball en què el text  no dura més de vint minuts. Però tot el que s’hi diu està documentat i contrastat.”

Aquest és el principi bàsic del periodisme.
“Exacte. I a més, quan veus que hi ha vides que són molt plenes i amb moltes anècdotes no cal inventar-se res.”

Recentment ha tingut l’oportunitat de participar en un dels grans èxits del Teatro Real, l’òpera Dead man walking del compositor Jake Heggie, basada en el llibre homònim de la monja Helen Prejean i que va ser portada al cinema amb el títol Pena de mort.
“Res del que he fet a Espanya es pot comparar amb l’èxit que ha tingut aquesta òpera al Teatro Real. Vam fer sis funcions, totes plenes i amb unes ovacions espectaculars. La combinació d’una història molt forta amb un solistes de primer nivell en els papers principals i uns cantants també de primera fila en els secundaris, van ser factors decisius en l’èxit de l’espectacle. A més, hi va assistir la monja que va escriure el llibre i l’emoció es podia respirar per tot arreu. La gent sortia plorant.”

Quin va ser el seu paper?
“El meu va ser un paper molt bonic: el capellà de la presó és un dels personatges més dolent de l’òpera. El públic acaba sentint més empatia amb els sentiments de l’assassí condemnat a mort que no pas amb el capellà.

Al juliol estarà al Liceu amb La favorita. Això s’allunya una mica d’aquesta nova etapa que inicia.
“Al Liceu feia tant de temps que no hi cantava que hauria dit que sí encara que el paper hagués estat petit. Ja fa temps que m’hi vaig comprometre. Últimament he cantat molt més a l’estranger i a Madrid. Ara m’interessa estar més a prop de casa perquè aviat seré pare i les prioritats canvien en cada etapa de la vida. A més, al Liceu faré una de Donizetti i mai no n’havia fet cap. El meu paper serà el de Don Gaspar, tinc moltes intervencions i estic quasi tota l’estona a l’escenari. Em sento molt content de poder-hi actuar.

Certament, però, el meu repte ara mateix és fer coses que m’interessin. M’he adonat que tinc prou idees per tirar endavant projectes originals. Ja ho he fet en dues produccions i no descarto de fer-ne més”.

Té alguna cosa concreta al cap?
“Ara mateix estic molt immers en el projecte d’Emili Vendrell. També estic participant en el projecte d’una formació atípica com és La Simfònica de Cobla i Corda amb els cantants Manu Guix, Beth Rodergas, l’Elena Gadel en el disc Tossudament Llach, que portem per diferents indrets. Hi ha temes tocats només per orquestra i d’altres amb veus. Combinar les seves veus amb el meu registre sembla estrany, però a tot arreu on hem actuat ha estat un èxit i seguim fent més coses. De fet, després vam enregistrar el disc Cançó d’amor i de guerra amb el que he guanyat el meu tercer premi Enderrock.

I properament estrenarem una òpera basada en Ramon Llull en la que faré el paper protagonista. L’estrenarem al novembre d’aquest any. Però encara no en podem donar molts detalls.”

Cap disc a la vista en solitari?
“L’òpera sobre Ramon Llull l’enregistrarem en CD, però en solitari voldria fer un disc amb música d’algun compositor català. Parlant amb productors i periodistes especialitzats m’he adonat que hi ha poca discografia dedicada a músics catalans. Així és que estaria bé omplir aquest buit.”

Vostè que coneix la professió de periodista com veu el sector?
 “La majoria dels meus amics són periodistes i quan ens trobem sovint parlem del tema. Corren mals temps per al periodisme i la premsa escrita. La gent ha de tenir molt clar que calen anys de formació i exercici per poder tendir, com a mínim, a l’objectivitat. Avui es dona molta importància  a allò que qualsevol persona li ve al cap de publicar i, en canvi no es confia en professionals que han estat entrenats durant anys.

Es dona la mateixa importància a la informació que a l’opinió. És clar que sempre ha passat que determinades empreses volen condicionar la feina dels seus professionals, però cal tenir molt clar que això no s’ha de fer. Aquesta és la principal pèrdua del periodisme.”

dissabte, 24 de març de 2018

Sincronització mil·limètrica

El Cor de la Universitat Rovira i Virgili durant el concert que va oferir el divendres,
dia 23 de març a l'església de Sant Joan de Valls. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

El passat divendres es va celebrar el tradicional concert de Setmana Santa, organitzat per l’Associació Amics de la Música de Valls/Joventuts Musicals de l’Alt Camp, l’Agrupació de Confraries i Germandats de la Setmana Santa de Valls i la col·laboració de la parròquia de Sant Joan Baptista de Valls.  Els protagonistes: el Cor de la Universitat Rovira i Virgili i l'organista Josep Mateu.
Som conscients que el nivell del concert amb motiu de l’acte d’inici de la Setmana Santa, ha estat molt alt i que els que hi hem assistit tenim la sensació d'haver estat molt afortunats: per primera hem escoltat en viu el Rèquiem en do menor de Luigi Cherubini.
El Rèquiem en do menor de Luigi Cherubini és un serè homenatge al monarca francès Lluís XVI realitzat 23 anys després de la seva fatídica mort, l’any 1816. La seva importància es troba en l’esperit de renovació dins del gènere de la música fúnebre: la seva grandiositat marcarà les pautes de la missa de difunts dels compositors  romàntics.
El sisè moviment no correspon estrictament a la missa de difunts. A diferència de molts altres compositors, inclou totes les estrofes de la Sequentia (Dies irae, Tuba mirum, Rex tremendae, etc.) en un sol moviment. Tot el Rèquiem té un caràcter solemne i reposat, excepte els dos moviments centrals.
Si la interpretació va ser esplèndida es deu a dos factors evidents. D'una banda, la proposta de lectura que va fer la directora Montserrat Rios, que va apostar més per un Rèquiem reflexiu que no pas per un d’extravertit, i en el qual es va percebre la qualitat i temprança del seu treball, sobresortint el contrast entre el lirisme i el to dramàtic quan calia, destacant la sonoritat que va extreure del cor, envejable des de tots els punts de vista.
L'organista Josep Mateu durant el concert. 
Poden apuntar-se molts detalls de gran cor: la seva mil·limètrica coordinació, la seva seguretat en les entrades, la seva pronunciació, la col·locació de les vocals "perilloses" de forma segura, etc. L’obra de Cherubini sotmet a moltes dificultats als qui la interpreten,  i per aquest motiu fem èmfasis en el treball del cor que ens va sorprendre molt gratament, així en les notes ràpides del Dies Irae, o el Confutatis, amb els impactants increments d'intensitat molt emocionants, o la subtilesa en les frases sobre piu. 
Cal destacar que en cap moment una corda va sobresortir per damunt de la resta, i es va escoltar una sola veu, un fet tant difícil actualment en la majoria de corals: ductilitat, seguretat, poesia en el cant!
L'altre factor que va ser decisiu en l'èxit de la interpretació del Rèquiem va ser l’acompanyament d’orgue que va fer Josep Mateu. Realment va estar al servei de les directrius de la directora, en tempo i amb intensitat. Va donar una sonoritat brillant i efectista que ens va fer pensar en l’orgue que vindrà. 
Vam tenir l’ocasió d’escoltar una gran obra que s’interpreta molt ocasionalment. Una obra que va quedar en l’oblit fins que la va recuperar, dirigir i enregistrar, el director Arturo Toscanini amb  l'Orquestra Simfònica de la NBC, el febrer de 1950, la versió més notable de les enregistrades. Un concert de Setmana Santa per a recordar.

dijous, 22 de març de 2018

Marc Migó guardonat a Nova York


El compositor presentarà l'obra guardonada en un concert que tindrà lloc
a l'auditori Alice Tully de Nova York el dia 23 d'abril. Foto: KATIA LANHE


El compositor Marc Migó Cortès (Barcelona, 1993) ha estat guardonat a Nova York amb un dels premis anuals de composició que atorga la prestigiosa Juilliard School. 

Marc Migó, que la temporada 2015/2016 va estrenar una de les seves obres en el cicle Nits de Clàssics de Valls, ciutat amb la que manté vincles molt estrets, (hi van néixer el seu pare i el seu avi) afegeix aquest nou èxit a la seva carrera professional.

Nocturn, l’obra guardonada, és el segon moviment del seu  Concert doble per a violí i piano, que va escriure per encàrrec del duo argentí Kwiek/Isas.

Amb un transfons mediterrani i reivindicant que els fonaments artístics de la majoria dels països llatinoamericans estan arrelats en la tradició espanyola, Marc Migó ha escrit un concert que eleva aquesta relació.

El seu segon moviment serveix de pont connector entre dos costats oposats de l’oceà. En primer lloc, l’audiència escoltarà un monòleg de violí acompanyat de cordes silencioses, de vegades dialogat per un violoncel sol que evoca l’antiga cançó religiosa espanyola -la saeta.  Aquest clima evolucionarà gradualment tot rememorant danses argentines com la zamba – elegant i majestuosa-, i el tango – enèrgic i apassionat. Al seu torn, la peça donarà lloc a una reexposició inusual del material inicial.

Tot plegat, es tradueix en una superposició de dos mons aparentment irreconciliables: el fons musical gairebé religiós i els balls mundans.

En contrast amb els moviments primer i tercer/últim, el segon ofereix un paper molt més destacat per al violí que no pas per al piano, i només s’utilitza la secció de corda de l’orquestra, a més de l’arpa.

Aquesta no és la primera vegada que la seva música arriba a l’àmbit internacional, algunes de les seves creacions han estat estrenades a Itàlia, Alemanya o Estats Units, i ha pres part en certàmens com el June in Buffalo Festival (2014) o el Charlotte New Music Festival (2015). 

L’estrena de l’obra tindrà lloc a l’auditori Alice Tully, de Nova York, el dia 23 d´abril, a dos quarts de vuit de la tarda.

Intèrprets:
Alice Ivy Pemberton, violí (estudia amb el prestigiós Itzhak Perlman)
Aleksandra Kasman, piano (estudia amb el professor Robert McDonald)
Orquestra Juilliard
Director: Jeffrey Milarsky



dissabte, 17 de març de 2018

L'encanteri del violí d'Elina Sitnikava

Les obres interpretades per Elina Sitnikava al Teatre Principal de Valls van ser presentades en exclusiva i formaran part d'un disc que s'editarà amb el segell Moraleda. Foto: JOAN GASULL


GABRIELLE DEAKIN / Valls

Hi ha una teoria fascinant que lliga el desenvolupament del violí -al nord d’Itàlia durant la primera meitat del segle XVI- amb l’expulsió dels jueus d’Espanya a finals del segle XV. 

Imatges de la viola de mà -anomenada vihuela en castellà-,  (l’ancestre comú dels instruments de corda i la guitarra) fregada amb un arc, apareixen en manuscrits aragonesos i castellans des del segle XIII i les ciutats italianes que van rebre un nombre important de jueus espanyols expulsats són les mateixes que figuren en les cròniques sobre l’emergència del violí.

La resta és especulació, però no hi ha dubte que el violí és l’instrument per excel·lència de la música jueva. Les referències abunden: des de l’ús d’iconografia del violí en les pintures de Marc Chagall, fins a El violinista en el tejado, el musical d’èxit basat en un conte jueu. 

El violí sembla capaç de recrear, musicalment, l’essència de l’ànima d’aquesta cultura d’exili; les escales modals, amb les quals es construeixen les melodies punyents de la música jueva, s’adapten perfectament a la naturalesa del violí amb la seva capacitat de fer glissandos, vibrat i altres ornaments expressius; l’agilitat del violí permet extrems de lent i ràpid, jocs rítmics i tempos accelerants. 

Aquestes característiques agermanen la música jueva amb altres músiques “exòtiques”: la música zíngara -que té lligams estrets amb el Kletzmer, la tradició musical dels jueus de l’Europa de l’Est- i la música flamenca espanyola, amb qui comparteix ancestres comuns i tradicions pròximes.

El duo format per la jove violinista bielorussa, Elina Sitnikava, i el pianista canari Miguel Ángel Dionis, ens va oferir el dijous passat a Nits de Clàssics un programa on va quedar palès el poder expressiu d’aquesta música tan idiomàtica per al violí. La majoria d’obres eren d’autors jueus no gaire coneguts. 


Tot i això, la inclusió d’obres cèlebres com el Czardás de Vittorio Monti, Tres danses hongareses de Johannes Brahms (obres inspirades en la música zíngara),  i el Carmen Fantasy de Franz Wexman, sobre temes espanyols de Georges Bizet, donava fe de la fascinació que compositors i públic de música culta han experimentat vers  aquestes tradicions musicals.

Sentir intèrprets d’aquest calibre a Valls és un privilegi que s’ha de remarcar. Fa un segle, ens hauríem hagut de traslladar a Nova York o Londres per assistir a un concert com aquest... i ara el tenim, en un dia de cada dia, al Teatre Principal de Valls. Quina meravella! Elina Sitnikava, la violinista, traçava amb molta intel·ligència i una tècnica impressionant, una línea fina entre seguretat i perill; el so, sempre potent i càlid, però evitant qualsevol duresa o atac indiscriminat; els tempos controlats, però abordant, amb gosadia,  al límit de la possibilitat; sinuosa i expressiva, sense distorsionar el teixit musical, i amb una afinació impecable.

Per la seva banda, Miguel Ángel Dionis aconseguia un so excepcionalment càlid d’aquell cavall de batalla que és el piano del Teatre i, amb unes mans flexibles i enjogassades, es mostrava absolutament a l’altura dels diferents papers que li tocava fer al llarg de la vetllada. Quan havia d’acompanyar, se situava en un segon pla i ballava a les ordres de la violinista. I en les dues obres que va interpretar per a piano sol, mostrava la seva faceta de showman, posant una tècnica virtuosa i una alegria contagiosa al servei de la música.

Un concert així acontenta a tothom, ja que respon simultàniament a valors diferents; tenia alguna cosa que recordava el cabaret,  entreteniment musical en estat pur amb alternança entre pathos i brillantor, seducció i focs d’artifici. No obstant, responia també a exigències de complexitat; el programa era ben construït, seguia una lògica de varietat i diversitat dintre d’una proposta amb una coherència musical i va ser interpretat amb criteris de fidelitat estilística i bon gust.

La inclusió de la Meditació de Thaïs de Jules Massenet era curiosa, donada la proposta del concert. Massenet no és jueu i el llenguatge musical de la peça és més occidental que l’emprada en les altres obres del programa. Però d’alguna manera, la peça hi encaixava, gràcies al seu toc orientalista. Podríem establir una connexió tènue també pel fet que va ser portat a la fama per tot un seguit de violinistes jueus excepcionals: Fritz Kreisler, Mischa Elman, Jasha Heifetz, Leonid Kogin. Jo la vaig sentir per primera vegada en concert a mans d’Itzhak Perlman, gran violinista israelí.

Perlman va ser present, d’una manera el·líptica, també en el bis que el duo ens va oferir: el famós tema de la pel·lícula La llista de Schindler, que va ser interpretada per Perlman en la banda sonora original.

En definitiva, un concert excepcional que ens va deixar a tots encantats.

(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola de Música Robert Gerhard de Valls

dimecres, 14 de març de 2018

"Tinc projectes, plans i idees que mai caben en un horari regular"


La concertista presenta, aquest dijous, dia 15 de març, els temes del seu primer disc amb el pianista Miguel Ángel Dionis en un espectacle al Teatre Principal de Valls. 

ANNA ESTALLO Valls / Madrid

És difícil esgarrapar un minut del dia a dia de l’Elina Sitnikava.  Jornades inacabables d’estudi, assajos, concerts, classes... un frenesí que només es pot sostenir quan la passió per la feina se situa per damunt de molts altres al·licients.  
La seva, és la història d’una jove que treballa molt dur per poder situar-se més a prop dels seus reptes. Poques llicències a la diversió i l’oci, poc temps lliure, horaris esgotadors i una disciplina i voluntat de ferro amb què Elina Sitnikava fa honors al seu origen eslau.
Poc importa tan de sacrifici quan la seva vida és la música.

De vostè han dit que té els dits de seda.
“És la primera vegada que ho sento i em complau molt”

L’any 1990 neix a Minsk i el curs 2010-2011 ingressa a la Escuela Superior de Música Reina Sofía. Què feia abans d’ingressar en aquest centre? Quan va arribar a Espanya?
“Als 5 anys vaig començar a tocar el violí a l’Institut Escola Superior de Música Nacional de Bielorússia, participant en concerts i concursos. L’any 2011 vaig arribar a Espanya per poder estudiar a l’ESMRS.”

Vostè prové d’un país amb bona tradició musical. Què li va fer prendre la decisió d’estudiar a l’Escola Superior de Música Reina Sofía?
“Va ser pel meu profesor Zakhar Bron, el professor-fundador de l’ESMRS. Estudiar amb ell era el meu somni, i tan aviat com em va ser possible vaig venir a Espanya per poder fer les proves d’admissió. Des d’aleshores visc aquí, sóc molt feliç i estic molt agraïda per l’oportunitat que tinc d’aprendre els grans secrets dels millors músics del món.”
  
Ha guanyat nombrosos premis i concursos, un dels més recents ha estat el Primer Premi Paper de Música (2016). Què va significar en la seva carrera?
“En primer lloc em va donar l’oportunitat de tocar els concerts que formen part de l’itinerari d’aquest concurs i conèixer els bons músics que també van participar en el certamen”.

Estudia, es prepara, imparteix classes particulars… però quin és el seu objectiu a curt termini?
“Tocar tants concerts com sigui possible, seguir perfeccionant-me musicalment i buscar les noves formes per apropar la música clàssica a la gent”.

Hi ha poca informació seva a internet. Considera necessari ser a les xarxes socials per poder arribar a tot el públic?
“Actualment és important ser  a les xarxes socials per poder captar públic i atraure l’atenció cap a tot allò que fa l’artista. Però jo, tot i que entenc la necessitat i la importància de promocionar-se, sempre prefereixo dedicar el meu temps i les meves forces a la música”.

En molts recitals l’acompanya Miguel Ángel Dionis. Sembla que es compenetren molt bé.
“Vaig tenir la sort de trobar el Miguel Ángel, és un gran músic i, a més, una molt bona persona. Ens entenem molt bé i això ens ajuda a fer que cada concert sigui especial i irrepetible.”
  
Com definiria el moment actual de la seva carrera professional. Què li falta?
“El que més em fa falta és el temps. Tinc projectes, plans i idees que mai caben en un horari regular. I tenir una mica més d’estabilitat econòmica i financera tampoc estaria gens malament. Viure sola a l’estranger no és gens fàcil.”

Es veu en el paper de solista com a freelance o bé preferiria formar part d’una gran orquestra?
“Tocar com a solista és el meu somni des de la infantesa, però també m’encanta compartir la música amb els meus companys, tocar en duos, trios, quartets, en tots els tipus de grups i formacions de cambra… i ensenyar a tocar el violí, compartir amb els meus alumnes tot allò que he après durant aquests anys. M’agradaria poder fer tot això.”

En el concert del Teatre Principal de Valls ha modificat el repertori que, inicialment havia pensat dedicar a Brahms, Massenet, Monti o Sarasate.  Per què?
“Sí, al final el programa serà diferent.  Juntament amb el Miguel Ángel hem elaborat una projecte molt especial que, justament, començarà aquest dijous al Teatre Principal de Valls. Gravem el disc amb les obres de la música jueva i de la música gitana, dues cultures que semblen tan diferents des de fora i que internament són tan semblants.

Quan presentaran aquest disc?
“La presentació del disc la farem el dia 12 d’abril a l’Auditori Eduard Toldrà, a les vuit de la tarda. Esperem que tothom pugui compartir amb nosaltres la nostra energia i l’amor a través de la música.”

La cita amb Elina Sitnikava és aquest dijous, dia 15 de març, a les 8 de la tarda al Teatre Principal. L'entrada és de franc per als joves de fins a 18 anys.

diumenge, 11 de març de 2018

Poemes per a una veu impecable

Michelle Francis Cook durant el concert que va oferir al Teatre Principal acompanyada
al piano de  Joan Manau. Foto: JOAN GASULL
Text: ROMAN GALIMANY / Valls
La soprano wagneriana per excel·lència, Michelle Francis Cook, es va presentar dijous al Teatre Principal de Valls, en el cicle Nits de Clàssics, per oferir un recital on destacava el Wesendonck Lieder de Richard Wagner, entre altres obres, acompanyada al piano per Joan Manau. Tot dins de l'espectacle Univers Líric en femení dins del Dia de la Dona.
Michelle va sortir a l'escenari, radiant, guapíssima, imposant la seva presència, i ja en els primers compassos de Der Engel vam poder adonar-nos dels trets que caracteritzarien l'actuació: extrema sensibilitat de l'australiana, exquisidesa absoluta al cant i una expressivitat vocal majúscula. A Stehe still!, Michelle Francis va optar per augmentar la potència d'emissió sense que l'intimisme es ressentís gens ni mica, aconseguint traslladar una emoció ben palesa al públic. Especialment en el vers final Tief und tausendfach zu leben pronunciat amb una força expressiva immensa.
A Im Treibhaus, (Estudi sobre Tristan i Isolde | A l'hivernacle)  va tornar a fer gala de tota la seva delicadesa en una altra exhibició de cant magistral. Especialment en el vers final Stille wird's, ein säuselnd Weben , pronunciat amb molta força expressiva. En la mateixa línia d’expressió i delicadesa va interpretar els dos poemes restants, Schmerzen i Träume.  Llàstima dels aplaudiments entre els cinc poemes que van fer perdre l’intimisme i el recolliment que requereix aquesta obra.
Michelle es mostra esplèndida, ja que, tot i les tibantors en l'agut (lògic, és una soprano spinto) fa gala d'un legato i una dicció admirables i d'una sorprenent capacitat per matisar els personatges de les òperes que va interpretar a continuació.
Amb Santuzza va estar dramàtica i angoixada, i molt sensible i emotiva amb la Tosca. Esplèndida i exuberant de veu amb l’Elisabeth de Tannhäuser; potser el moment més important, on va aconseguir explorar tots els matisos de la partitura.
Michelle Francis Cook té un centre de veu molt bo i una amplitud de la tessitura que li propicien cantar obres de soprano i mezzosoprano; és realment una brillant soprano spinto.
El pianista Joan Manau va interpretar dues obres al piano, el Die Loreley de Franz Liszt i la Ballade de Senta - Holandès Errant de Wagner, estant brillant, sobretot amb Wagner, tot i les dificultats del piano del Teatre Principal.
Va ser un molt bon acompanyant de la soprano amb la que treballa en els seus recitals.
Michelle Francis Cook va concloure el concert amb dues cançons napolitanes: Música prohibida i Core ‘ngrato, que van acabar d’arrodonir el recital i satisfer al públic.
La tremenda i merescuda ovació rebuda va ser premiada amb un Lieder de Richard Strauss, un bis admirable en la línia de qualitat que va ser tot el concert.

dimarts, 6 de març de 2018

"De vegades em fa la sensació d'haver conegut Wagner"


La soprano australiana Michelle Francis Cook es caracteritza per la seva veu d'spinto. Actua aquest dijous, dia 8 de març al Teatre Principal de Valls.

ANNA ESTALLO / Valls / Barcelona

En la conversa telefònica que mantenim amb Michelle Francis Cook la seva veu m’ha agafat quasi per sorpresa, desprevinguda. Una veu suau i delicada em respon a l’altre costat del fil telefònic i, primer, penso que m’he equivocat. Però no, no es tracta de cap error, és ella, la soprano a qui jo he escoltat en diferents vídeos amb una veu potent, profunda i dramàtica que captiva i encisa, i que ara em parla amb un to dolç i mansoi. Ella es disculpa, em diu que dosifica la intensitat i el volum per no fatigar les seves cordes vocals.

Així trenquem el gel amb aquesta artista australiana, però resident a Barcelona des de fa més de 10 anys i amb uns ancestres –avis i rebesavis materns-, que situen una part de la seva història vital al sud de la bellíssima Sicília. 

Nits de Clàssics ha volgut apropar la seva veu a l'audiència i la presenta en la cartellera d'aquesta temporada com una de les propostes estel·lars. 


L’any 2002 vostè va ser la guanyadora del Melbourne Wesh Male Voice. Què va significar en la seva carrera aquest premi?

“Aquest concurs de cant va ser un dels primers que vaig guanyar al començament de la meva Carrera. Va significar molt per a mi perquè amb aquesta sèrie de concursos que vaig començar a guanyar vaig tenir molta promoció I em van arribar moltes oportunitats de cantar a nivell local. Em va ajudar en la meva autoconfiança com a artista jove. Després, guanyant el concurs internacional d’Acclaim Award amb beques d’estudis a Europa, va ser quan em vaig llençar a l’escena internacional: Itàlia, Àustria, Alemanya I Espanya, entre d’altres països.”

Va néixer a Austràlia. Què la va portar fins a Espanya i quan hi va arribar?

“Després d’acabar la beca de perfeccionament vocal al Teatre Maggio Musicale de Florencia, vaig cantar diverses òperes al famós Festival Puccini de Torre di Lago (Itàlia) com a Madama Butterfly i Turandot en diferents concerts a Lucca i Jessi. Vaig coincidir amb Zubin Mehta i Andrea Boccellli durant aquest temps. També vaig conèixer el mestre José Luis Basso, director del cor de Firenze que era a punt de prendre possessió de la plaça com a director del cor del Liceu. 

Ell va ser qui em va oferir un contracte al Liceu com a reforç del cor. Per a mi aquesta va ser una manera de continuar el meu desenvolupament, conèixer grans cantants del món i aprendre al seu costat. Am dos fills petits que necessitaven estabilitat, vaig veure que era una oportunitat estupenda.

Vaig arribar a Espanya a finals de l’any 2005 sense saber parlar espanyol, i va ser una nova experiència assajar en un idioma totalment estrany ja que els textos eren en català. Aquesta va ser una època preciosa en la meva trajectòria professional. Em sentia i em segueixo sentint molt a gust a Espanya. Vaig fer una audició com a solista al Teatre del Liceu i vaig començar a cantar papers petits al costat dels grans de la lírica com ara Plácido Domingo, Ewa Podles, Eva Marton i Deborah Polaski. El meu debut al Liceu va ser en l’òpera Elektra de Richard Strauss. En aquell moment vaig notar que la meva veu era molt potent i amb una tessitura cada vegada més dramàtica.”

 Comentaristes musicals l’han definit com a soprano spinto, amb un ampli repertori dramàtic. A quin dels estils i autors se sent més propera: verisme, wagnerià, òpera francesa…

“Sí, sóc una soprano spinto, i això significa que sóc una soprano lírica amb un major cos en el seu centre i un timbre una mica més fosc, un fet que em permet desenvolupar sense gran esforç passatges dramàtics. He cantat entre d’altres, papers de Puccini, Verdi, Tschaikovsky, Mascagni, Bizet, Mozart, Britten i Wagner. 

Tinc passió per la música de Wagner, admiro la seva persona. Però també m’encanten les obres de Puccini i Verdi teatralment i musicalment, però Wagner de vegades m’ha fet posar la pell de gallina, fins i tot en enregistraments i en unes obres d’una manera més profunda que en d’altres. 

Crec que les meves experiències amb Wagner al Liceu han cultivat això. I quan he passat per moments anímicament durs, la seva música m’ha donat força. Per això, de vegades, em fa la sensació d’haver conegut Wagner!! És un fet estrany; el noto molt proper a mi. Quan Wagner modula la música inesperadament i mostra alguna cosa nova, és com si fos la meva pròpia vida que ha passat per tants canvis: alguns de molt bons i d’altres han servit per ensenyar-me alguna cosa.”

Pren com a referència alguna de les grans sopranos de la nostra història?

“Per motius diversos m’encanten sopranos diferents. Montserrat Caballé, per exemple, és una soprano molt intel·ligent amb un instrument molt bell. La seva tècnica vocal és increïble, especialment el seu concepte i entrenament de la respiració. Impressionant!! Maria Callas també és un referent perquè cantava i actuava amb tota sinceritat.

Sempre m’ha agradat Renata Tebaldi per la seva veu rodona i el seu equilibri entre lírica i dramàtica. En diverses ocasions en la meva carrera m’han comentat que la meva veu s’assembla a la seva. Ara, amb el pas dels anys m’han comparat amb la wagneriana Brigit Nilson que també ha cantat Tosca amb molta sensibilitat i dolçor.

Un dia vaig descobrir Leontyne Price (cantant Aïda), un rol que representaré a finals d’any. La seva veu és més fosca de color, però amb molt de rang i exuberància. De casualitat la vaig escoltar cantant els Wasendonck Lieder de Wagner. Em vaig enamorar de la música i els sentiments que s’expressen en el text de Mathilde Wesendonck: profund en filosofia i molt poètica. És una joia aquesta música!!

Deborah Polaski és una Wagneriana, també molt coneguda a Barcelona. La vaig conèixer durant el meu debut al Liceu el 2008. Ella em va comentar que tenia habilitats per poder decantar-me cap a Wagner. Vaig estudiar amb ella a Berlín i em va ensenyar una cosa fonamental de la veu: la màgia rau en poder controlar la veu gran, usant colors variats i buscant sempre la bellesa natural.”

Com definiria el moment en què es troba la seva veu?
“Actualment, noto que he guanyat control en la meva veu des d’un punt de vista tècnic, i amb el repertori variat que he experimentat he buscat expressió vocal i delicadesa. Amb el pas dels anys els cantants sempre tenim que adaptar la veu als canvis que arriben amb la maduresa. Li he de dir, però, que em sento molt feliç amb la meva veu”.

Entre la diversitat d’estils que presenta el repertori del concert que realitzarà al Teatre Principal de Valls ens atrau els Wesendonck Lieder de Wagner, molt relacionats amb l’òpera Tristan & Isolda, que recentment ha treballat a l’òpera de Melbourne. El personatge d’Isolda té diverses versions segons els directors, unes vegades profundes i enlluernadores, i d’altres més aviat fosques. Per a vostè com és?

“La Isolda ideal és ardent i indomable, a l’hora també és vulnerable, severa i obstinada, tendre i femenina. Representada per una destacada soprano dramàtica. La meva Isolda té tots aquests aspectes. Isolda, com molts personatges de Wagner té una psicologia complexa. Amb Wagner sempre hi ha lluita i contradiccions, com passa a la vida mateixa. Per a Wagner l’art no era confrontació sinó una manera de millorar com a persones i com a societat.

Isolda és obscura al començament, calculadora i amb set de venjança, però quan estima apareix en el seu interior una persona amb ànsies de viure, que no accepta el matrimoni per aliances polítiques, i que vol ser lliure i sentir-se completa; lliure amb Tristán. L’ésser humà és feliç quan comparteix. Però quan Tristán i Isolda estaran sempre junts? Només a l’eternitat. És una gran satisfacció especialment arribar al final amb Liebestod. És diví.”

Baremboim diu que l’òpera Tristan i Isolda cal pensar-la amb el cor i cantar-la amb el cap. Conjuga emoció i intel·lecte quan interpreta aquest personatge? Pot confondre’s l’amor amb la passió en aquests personatges wagnerians?

“He parlat molt de Wagner i de les seves temàtiques amb el mestre i pianista Joan Manau Valor, que és un entès i expert sobre Wagner. Els Wesendonck tenen una mica de Tristan i també una mica de Walkiria, ja que ell estava treballant en les dues òperes. Són les úniques obres de Wagner en què la lletra no és seva, sinó de Mathilde von Wesendonck. Wagner es trobava exiliat a Suïssa a casa del matrimoni Wesendonck i hi va haver amor entre el compositor i Mathilde que va acabar de sobte quan Minna -primera esposa de Wagner-, va interceptar una carta. El gran amor i suport de Wagner seria la seva segona esposa Cosima Liszt, però aquesta encara havia d’aparèixer a la seva vida.

Der Engel, (l’Àngel) és com l’aparició d’un àngel consolador per a Wagner. La segona cançó Stehe Stille, intensament caòtica i emocionant és la fusió de tot el Cosmos amb la força creadora de Déu, un tot panteista. El tercer és Im Treibhaus (La nit i el silenci). La nit per al romanticisme és el lloc on totes les coses es presenten sense falsedats i és la part romàntica del dia; la llum no falseja res. El quart és un himne al Sol que cada dia mor i reneix. El cinquè és el poder consolador del son; de nou la nit com a moment perfecte del romanticisme. En el primer apareix la frase de Brünhilde de la Walkiria en què anuncia a Siegmund que morirà en la lluita. En la quarta, Schmerzen, apareix el motiu de l’espasa de Siegmund. I el primer acord d’aquest lied és el primer acord del segon acte de Tristan i Isolda. A Traüme (Somnis) apareixen les mateixes harmonies de l’escena d’amor de Tristan. I, en general, el cromatisme d’aquests lieder pertanyen a l’atmosfera de Tristan i Isolda.

Isolda presenta grans dificultats per la complexitat musical i per l’extensió. Per aquesta raó, a l’hora de cantar cal tenir cap i saber tot el que queda per arribar fins al final. També els Wesendonck tenen frases llarguíssimes i dinàmiques musicals entre pianíssim i fortíssim, tots dos per a pianista i soprano.

En el romanticisme en general, amor i passió van de la mà. Com es pot estimar a algú si no t’apassiona!! Com sempre, en aquesta recerca de la veritat, impossible d’altra banda de trobar-la, sol haver-hi finals tràgics perquè només en la integració amb la naturalesa, veritable obra de Déu, existeix la perfecció i aquesta integració és la mort i, alhora, el pas a l’eternitat. També al final de l’Anell dels Nibelungs, quan les aigües del Rhin acaben amb els humans, amb els herois, amb els Déus, amb els gegants, amb els gnomos i amb tota la civilització, esdevé de nou el triomf de la naturalesa per damunt de tot allò que és artificial.”

Wagner conserva el pes que ha tingut històricament?

“Sí, Wagner té el seu lloc en tots els programes dels teatres mundials. A Austràlia, vaig notar que només els grans teatres s’atrevien a muntar una obra de Wagner degut a les dimensions que ha de tenir l’orquestra i a la falta de veus que tinguin aquesta facilitat per interpretar les seves obres. Però quan ho fan sempre resultat popular.

Al Teatre del Liceu és molt habitual fer òperes de Wagner cada any. Hi ha diverses organitzacions i associacions de Wagner. Vaig tenir el plaer de conèixer Irenen Theorin, soprano que va fer el paper d’Isolda l’any passat al Liceu, durant una escena wagneriana.”

 És necessari esforçar-se per mantenir-se en la corda wagneriana. Cal treballar dur I estar en forma. Vostè com es prepara?

“Ufff… En totes les òperes que he cantat he hagut d’esforçar-me per aprendre la partitura, traduir el text, estudiar la història del context, memoritzar i assajar regularment amb el repertorista. No fa molt de temps he començat amb els rols protagonistes de Wagner. 

La majoria de rols dramàtics que he cantat són de Verdi i Puccini. Cantar Tosca, per exemple, era més fàcil que cantar Isolda, no només des del punt de vista vocal, sinó en l’aspecte de ser capaç de mantenir la concentració durant les quatre hores que dura i mantenir l’energia. Diuen que aprendre el paper d’Isolda requereix un any sencer. El meu mètode és separar la música en parts concretes amb una data límit per a cadascuna de les parts i no parar d’estudiar-la fins que la tinc del tot assimilada.”

La veiem molt activa i molt professional també a les xarxes socials. Com gestiona la seva presència a internet? L’assessoren? Ho fa vostè personalment? Quines precaucions pren?

“Moltes gràcies. Tinc la meva pròpia pàgina web que intento mantenir actualitzada, així com Facebook, Twitter, YouTube i Instagram; tots els artistes avui en dia necessitem promocionar la nostra imatge. Penso que és fonamental.

Bona part de la promoció la faig jo mateixa o bé se n’ocupen els mateixos teatres on actuo. Però un bon agent també pot ajudar en aquestes coses. Quan un teatre demana informació a l’agent, quasi sempre demanen la pàgina web de l’artista.

Pel que fa a les precaucions, només pujo vídeos i àudios d’una bona qualitat. Als agents no els agrada la música i els vídeos de baixa qualitat que es puguin compartir en xarxes socials.”

 Parli’m dels seus pròxims projectes.

“A més de seguir endavant amb l’òpera Tosca, estic preparant diferents concerts de les escenes de Tosca amb tenor i baríton amb acompanyament de piano i que representarem en llocs diversos. També tinc en agenda actuacions d’un espectacle molt semblant al que farem a Valls. Però a més, el meu desig es concentrar-me en el rol d’Aïda (Verdi) que representaré cap a finals d’any amb els Amics de l’Òpera i Sarsuela de Terrassa. El rol d’Aïda és nou per a mi i, tot i que ja he cantat algunes de les seves àries, és tot un repte.”

És, doncs, aquest el repte que la motiva més especialment?

“És clar que sí. Aïda és un paper nou i en el que hi he posat molta il·lusió. Tinc moltes ganes de convertir-me en una princesa Etíop. Crec que serà una producció espectacular!!”


Michelle Francis Cook acompanyada del pianista Joan Manau Valor oferirà el seu concert al Teatre Principal de Valls, dins del cicle Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 8 de març a 2/4 de 9 del vespre. Els joves de fins 18 anys tenen l'accés de franc a l'espectacle.