dimarts, 11 de setembre de 2018

"Per Valls la figura de Robert Gerhard hauria de ser motiu d'orgull"

Gabrielle Deakin i Pol Berlinches són professors de l'Escola Municipal
de Música Robert Gerh
ard de Valls. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / Valls

Mentre el compositor Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) acumulava èxits a Europa -el triomf a Amsterdam amb L’alta naixença del rei en Jaume o el màxim guardó en el Concurs Internacional de Viena en són alguns exemples-, ­­­­­­­­­­­­­a casa nostra la seva obra no aconseguia captar l’atenció que hauria merescut l’esforç que el músic dedicava a la nova música.

Una part del col·lectiu intel·lectual de la societat catalana de l'època sí que va saber identificar i valorar la genialitat de Robert Gerhard. Rossend Llates (Barcelona, 1899-1973) se’n feia ressò a la revista Mirador el 22 de juny del 1933. “Homes com Gerhard donen a la nostra pàtria, incomparablement, més de prestigi que  tot el que pugui llevar-nos les gestions de polítics incultes”, escrivia el periodista, músic i escriptor Rossend Llates, col·laborador de Mirador, el setmanari que es va publicar entre el 1929 i fins a l’1 de juliol del 1936 en què va passar a mans del PSUC i va canviar la seva línia editorial. [Vegeu l’article complet que va escriure Rossend Llates fa vuitanta-cinc anys i que recentment va publicar el diari Ara, accedint a l’enllaç que us deixem al final d’aquesta entrevista].

La indiferència per la seva música, els orígens peculiars –nascut a Valls, fill de pare suís i mare francesa-, i una Guerra Civil que es va acabar amb la proclamació del règim franquista obligant Robert Gerhard a marxar a l’exili, van fer caure en l’oblit aquest català universal.

El relat que ens exposen Gabrielle Deakin (violoncel·lista) i Pol Berlinches (violí) mostra com de desconegut és el personatge de Robert Gerhard i al qual Nits de Clàssics dedica la temporada 18/19 amb tres concerts: dos a començament de curs i un tercer el mes de juny.

Tots dos concertistes, juntament amb la pianista Anna Crexells protagonitzen el primer espectacle Descobrim i contextualitzem Robert Gerhard, programat pel dia 20 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, al Teatre Principal de Valls.

Com i quan neix la idea de descobrir i contextualitzar Robert Gerhard?
[Gabrieller Deakin]“Molt a poc a poc. Quan vaig arribar a l’escola el personatge de Robert Gerhard no em sonava de res. Vaig pensar que devia ser un compositor, així és que em vaig posar a buscar informació sobre ell i també vaig escoltar algunes de les seves obres, però la veritat és que així d’entrada no em va cridar gaire l’atenció.

El meu interès pel Robert Gerhard neix a partir d’unes jornades que es van fer a l’Institut d’Estudis Vallencs. Concretament, de la sessió que va impartir Carlos Duque sobre la música electrònica de Robert Gerhard. No les tenia totes d’anar a aquesta xerrada, però la veritat és que en vaig sortir fascinada. Vaig  entendre quin tipus de personatge era Robert Gerhard, un compositor que va fer investigacions en música electrònica abans que ningú. 

Tot plegat em va permetre entrar en l’obra simfònica de Gerhard. A partir d’aquí vaig començar a pensar en fer un pas més, vaig parlar amb la responsable de la Camerata Eduard Toldrà i li vaig proposar de tocar alguna cosa de Robert Gerhard, posant èmfasi en el seu origen català, però també en aquest perfil que el fa especial: neix a Valls, és fill d’estrangers, d’immigrants, i té aquest nom que no queda molt català i, a més, quan s’exilia a Anglaterra es fa dir Roberto per tal que la gent no pensi que és alemany.”

Així, fa pocs anys que coneix el personatge de Robert Gerhard...
[Gabriel Deakin]“Sí, de fet, només fa uns sis anys que estic a l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard. Recordo que David Puertas em va recomanar d’escoltar el Nonet de Robert Gerhard, perquè era una obra fantàstica. Així ho vaig fer, però vaig pensar que aquella no era el meu tipus de música,  em va semblar una música massa abstracta i vaig tenir la reacció típica que té la majoria de gent de Valls davant la música de Gerhard.”

És millor el concepte que en tenen fora de Catalunya com ara a Anglaterra a on es va exiliar?
[Gabrielle Deakin] “A Anglaterra, dins de tot, li van fer bastant cas: li van estrenar força obres, li van encarregar música per a la BBC, però els anglesos protegeixen els seus i una cosa és estrenar-te una obra en un moment determinat i una altra és anar tocant la teva obra. Un cop mort, els anglesos ja no han reivindicat la seva figura com ho han fet amb altres compositors d’origen anglès. D’altra banda, aquí es veu com un català una mica estrany, i tampoc el reivindica ningú. Aquest és un problema que afecta un grapat de compositors que són molt bons, però que estan posats en el sac dels compositors difícils.”

I a casa nostra quin tracte donem a Robert Gerhard?
[Gabrielle Deakin] “En un moment en què estàvem investigant sobre la música de Robert Gerhard vaig escriure simultàniament per demanar informació a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Vallencs i a la Biblioteca de Cambridge sol·licitant de fer una visitar per examinar les obres i, mentre que de la Biblioteca de Cambridge em van respondre de seguida, des de Valls mai no he obtingut cap resposta. Més tard, vaig saber que l'IEV durant un llarg període de temps va tenir problemes amb la recepció de correus electrònics. Tot plegat, però, forma part de la sensació que jo tinc davant del Gerhard respecte de la ciutat on va néixer. 

Tenim una escola de música que porta el seu nom, hi ha una estàtua bastant horrorosa que queda per allí, una casa natal..., però quan parles amb la gent sobre la música del Robert Gerhard, la resposta és que és una música molt difícil. Hi ha un total desconeixement d’aquella part de la seva obra que no és tan dura. És cert que té coses per a melòmans interessats en la música del segle XX, però també té coses molt catalanes.”

Parli’m, doncs, d’aquest primer concert que obre la temporada de Nits de Clàssics i que inclou el Trio per a violí, violoncel i piano i la Sonata per a violoncel i piano.
[Gabrielle Deakin] “És un trio preciós que escriu amb 22 anys i que li presenta a Schoemberg per tal que l’accepti com a alumne de composició. És una música gairebé impressionista que ningú no diria que és de Gerhard, pensarien que potser és un Fauré... Aquesta obra està escrita en un moment similar a Les vistes del mar de Toldrà. Creiem que amb aquest concert l’espectador tindrà la possibilitat de conèixer la part més amable de Robert Gerhard.

En la Sonata per a violoncel i piano s’observa un llenguatge que fa servir tècniques dodecafòniques, però quan ho poses en context es poden apreciar molts matisos. La sonata la va dedicar a Charles Chaplin Charlot, i el contingut, dur però divertit d’aquelles pel·lícules, també es nota en l’obra. Aquella poesia una mica patètica que tenia el Charlot és la sensibilitat que també hem volgut captar en un recull fotogràfic que ajudarà a entendre el context musical de l’obra. La imatge et suggereix un estat d’ànim i aquest estat d’ànim és el que fa que entenguis la música.

Aquesta obra, que algú podria pensar que és un Gerhard més dur -tot i que no ho és-, encara ho serà menys amb l’ajut d’aquestes imatges.

És clar, però, que una persona que ha vist els camps de concentració, la Guerra Civil, l’exili i l’holocaust no pot escriure la mateixa música que va escriure amb 22 anys.”

Quin ordre seguiran en el repertori d’aquest primer concert?
[Gabrielle Deakin] “Començarem amb el Trio per a violí, violoncel i piano perquè és una obra de joventut -quan Gerhard encara no ha marxat de Valls-, amb què volem trencar els prejudicis que la gent té sobre l’obra de Gerhard. Després seguirem amb El pont, que Frederic Mompou va escriure en la seva etapa de vellesa i amb què hem imaginat que si Gerhard no hagués trencat amb el llenguatge que feia servir de jove potser a la seva vellesa hauria escrit coses com aquesta.

La segon part la començarem amb la Sonata per a violoncel i piano, que ens aproparà a un Gerhard més madur amb un llenguatge diferent al de l’inici. També incloem una obra per a piano sol –Jardí de campanes- que és del jove compositor Joan Magrané.

Acabarem amb l’estrena absolut de l’obra Moviment en trio, del compositor vallenc Ramon Ribé.

Com a músics i com a públic hem comprendre que la música és una cosa viva i no podem entendre-la com un museu on tindrem la seguretat que anem a veure la Mona Lisa. El públic cal que faci  l’exercici de mentalitzar-se d’anar al concert pensant que potser no ha escoltat mai la música de Gerhard i obrir-se a una experiència musical de la qual no en tens garantida la satisfacció plena.”

I amb tot el que m’han explicat durant l’entrevista, com s’ho han fet per tenir les partitures de les obres que faran?
[Gabrielle Deakin] “Aconseguir les seves partitures no és gens fàcil. Per poder disposar de la Sonata per a violoncel i piano, per exemple, hem hagut d’escriure a Anglaterra. Aleshores t’envien una fotocòpia d’un fons amb una etiqueta en vermell per garantir-ne la legalitat, advertint que una etiqueta en negre posaria en evidència la seva il·legalitat.

El Trio per a violí, violoncel i piano la vam poder trobar en una editorial francesa, però l’obra està molt mal editada i farcida d’errades. És una partitura de la qual se n’hauria de fer una reedició.”

Creuen que de la manera que han dissenyat el programa aconseguiran la complicitat del públic?
[Gabrielle Deakin]“La Sonata potser els sorprendrà de manera positiva perquè els convidarà a sortir de la zona de confort. Aquesta obra porta implícita una sensibilitat alternativa i crec que amb les imatges del Charlot l’entendran d’una manera diferent.”

Què pot aprendre el públic en aquest concert?
[Gabrieller Deakin]“Que com a bons catalans la cultura comença per aquí. Si anem a França trobarem que totes les obres dels seus autors estan editades en un format que de seguida veus que allò és música francesa, d’autors bons i de no tan bons, però la música hi és i te la pots comprar. Toldrà, Gerhard... no tenen res a envejar, per exemple, a Fauré, però si pensem quantes vegades hem tocat Toldrà i en quines condicions estava el material amb què ho hem fet...

[Pol Berlinches] “Penso que el context del país no és el mateix. Robert Gerhard té la desgràcia que ha estat un immigrant a casa seva i un immigrant encara més a Londres, per tant, a Londres no el reivindiquen com a seu, i a casa nostra fins fa poc no se l’ha pogut reivindicar com a català, és a dir fins a la mort de Franco i, a més, la seva música no és popular. En unes altres circumstàncies potser estaria entre els deu millors compositors catalans del segle XX, però en canvi és invisible. En l’art pictòric el públic en general no té les eines per valorar si allò és bo o molt bo, però hi ha la cobertura mediàtica que sí que ho fa. En aquest país la dansa i la música estan a la cua. I Gerhard no ho té gens fàcil. Jo mateix soc bastant desconeixedor de la seva obra.”

[Pregunta per al Pol Berlinches] Li va passar com a la Gabrielle?
“Jo vaig estudiar Robert Gerhard a l’institut i no en vaig saber res més fins que vaig arribar a l’Escola Robert Gerhard. Però jo no he fet aquest treball d’investigació que ha fet la Gabrielle que és qui ens ha encomanat aquestes ganes de poder fer coses sobre Gerhard."

Què podem fer per Robert Gerhard?
[Gabrielle Deakin] “Per Valls la figura de Robert Gerhard hauria de ser motiu d’orgull. Juntament amb els  Amics de la Música de Valls volíem muntar tot un festival dedicat a ell, però malauradament no va el tenir suport necessari des de l’Ajuntament de Valls. Crec que va ser un error perquè hauria atret molta gent. També seria necessari gestionar el seu llegat musical i investigar molt bé en l’arxiu per seleccionar tot el que es pogués editar. 

Els músics hem de poder trobar les seves partitures per tocar-les. I si algú fes un gest per adaptar algunes de les obres pensant en els grups amateurs d’orquestres petites crec que ho tocarien, però el problema que tenim és que moltes de les seves millors obres són per a orquestres simfòniques d’unes dimensions enormes.”

[Pol Berlinches] “És clar que l’Ajuntament de Valls no ho pot fer tot, però sí que pot empènyer com també ho poden fer altres institucions com ara l’Institut d’Estudis Vallencs i la Fundació Robert Gerhard, perquè a nivell de país pugui reeixir la figura de Robert Gerhard, i l’edició de la seva obra és un primer pas. La veritat és que no s’entén perquè encara no ho han fet.”


(*) Aquest enllaç us portarà a la pàgina del diari Ara on podreu llegir l’article complet titulat Un català mundial: Robert Gerhard que Rossend Llates va publicar al setmanari Mirador  l’any 1933.


divendres, 7 de setembre de 2018

Tot a punt per a la nova temporada del cicle Nits de Clàssics

El compositor Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) en una imatge d'arxiu.
FOTO: PLATEA MAGAZINE
ANNA ESTALLO / Valls

El festival Nits de Clàssics rep aquesta temporada l’aval del director d’orquestra Edmon Colomer, tot un especialista i estudiós de l’obra de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970), compositor a qui els Amics de la Música de Valls dediquen una part de la cartellera d’espectacles musicals que organitzen des de fa tretze anys. 

Aquest només és un petit tast del que vindrà a partir d’ara pensant en el 50è aniversari de la mort de l’introductor del dodecatonisme a l’Estat espanyol i precursor de la música electrònica, que es commemorarà l’any 2020.

Dues de les tres propostes dedicades a Robert Gerhard se situen just en l’inici de la temporada 2018/2019, els dies 20 i 27 de setembre, al Teatre Principal de Valls. El primer, és el Trio de violoncel, violí i piano (Gabrielle Deakin, Pol Berlinches i Anna Crexells), que Robert Gerhard va escriure quan només tenia 22 anys, i la Sonata per a violoncel i piano, escrita en l'etapa de maduresa de Gerhard. 
El segon, vol ser una picada d’ullet als neòfits de l’obra de Gerhard, però també un reclam als seus seguidors: el Concert per a piano i orquestra de cordes. Interpretat per la Camerata Eduard Toldrà i amb la participació de Laura Farré, -considerada per la crítica com una pianista per al segle XXI. El concert serà dirigit per Edmon Colomer, convertit aquesta temporada en padrí d'honor de Nits de Clàssics.

La complexitat del concert requereix una introducció prèvia i per a aquesta raó el mateix dia del concert, just una hora abans de l'espectacle, es farà una sessió pedagògica oberta a tots els públics i amb la participació de la Camerata Eduard Toldrà. Edmon Colomer considera que “és necessari escoltar en viu aquesta obra per poder apreciar-la en tota la seva magnitud i amb els matisos de temes populars i les seves variacions que s’incardinen dins de la partitura”. 

Per al director d’orquestra existeixen dos grans innovadors musicals de la història de la música: Beethoven, del qual l’any 2020 es celebraran els 250 anys del seu naixement, i Gerhard de qui en la mateixa data es commemoraran els 50 anys de la seva mort.  “És inevitable relacionar tots dos personatges perquè es complementen i se superposen”, afirma Edmon Colomer que ja està pensant en portar a la pràctica aquesta teoria amb un concert dels dos cèlebres compositors.

Aquest homenatge a Robert Gerhard dins del festival Nits de Clàssics té com a objectiu reivindicar el compositor: “Hauria de deixar de ser un geni i un músic encara estrany a ulls de bona part de la nostra societat, de la seva ciutat i del seu país, i començar a esdevenir un veí genial de Valls, conegut arreu del món”, sentenciava Roman Galimany, president de l’associació Amics de la Música de Valls.

Joves valors, orquestres i jazz a la cartellera de Nits de Clàssics

El festival Nits de Clàssics, l'únic que manté una programació estable durant tota la temporada a Catalunya i que ja s’ha convertit en tot un referent, presenta en la seva cartellera tres orquestres: Camera Musicae, l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona i l’Orquestra Barroca Catalana. Alhora, dedica un espai a la música de cambra en diferents formats, i tres concerts monogràfics dedicats a Schubert, Brahms i Mozart.

Maria del Mar Jurado, guanyadora de
l'Intercentros Melómano
Un altre apartat, que ja ha tingut molt bona acceptació en les darreres temporades, és el reservat a artistes guardonats amb  premis i distincions que tenen el segell de garantia de certàmens i d’entitats com ara l’Intercentros Melómano que aquest any porta la violinista María del Mar Jurado, una jove promesa guanyadora del concurs estatal; el Concurs Internacional Paper de Música que presenta el Duo DeLis amb Irma Bau (violoncel) i Irina Veselova (piano), i el Concurs Francesc Viñas amb Serena Sáenz (soprano), premiada en l’edició del 2017.

La programació es completa amb concerts de jazz entre els que destaca el que oferirà el trio integrat per Lluís Capdevila (piano), Petros Klampanis (contrabaix) i Luca Santaniello (bateria), una formació que ha crescut musicalment a Manhattan i que arriba al Teatre Principal de Valls per presentar l’espectacle Diàspora.

Roman Galimany, president de l’associació Amics de la Música de Valls, se sent satisfet de la trajectòria del festival i destaca el “caràcter social dels concerts” amb descomptes importants i abonaments, i entrades gratuïtes per als joves de fins a 18 anys, estudiants de música i treballadors en situació d’atur.

L’Institut d’Estudis Vallencs (IEV) s’afegeix aquesta temporada a la programació de Nits de Clàssics amb la inauguració de l’Espai Gerhard a la seu d’aquesta entitat cultural. En aquesta sala es podrà consultar tot el fons bibliogràfic que els hereus de Robert Gerhard hi van dipositar. Amb aquest nou espai es vol fer més accessible la consulta de tota la documentació que custodia aquest arxiu.

dimarts, 26 de juny de 2018

Laura Vila i Carlos Daza tanquen una temporada rodona de Nits de Clàssics

D'esquerra a dreta, el pianista Josep Buforn, la mezzo Laura Vila i el baríton Carlos Daza.
Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Concert cloenda de la Temporada Nits de Clàssics, 2017-2018.
Fitxa: Teatre Principal de Valls, dimecres 20 de juny. Òpera en plural. Obres de Rossini, Mozart, Bellini, Donizetti, Mascagni, Bizet, Verdi. Laura Vila (mezzosoprano), Carlos Daza (baríton), Josep Buforn (piano), Jordi Maddaleno (presentador).
Concert líric, infreqüent -com va senyalar el presentador-, en tractar-se de dues veus greus 
-la de mezzosoprano i la de baríton-, que incideixen en la representació plural de la diversitat d’estils dintre de la història de l’òpera, des dels clàssics com ara Mozart i Rossini fins al romàntic Bizet i el verista Mascagni. Una meravellosa selecció de fragments de les obres emblemàtiques i genuïnes d’aquests autors en un ampli i variat programa preparat amb molt d’encert i esforç.
Un dels al·licients del concert era tenir l’oportunitat d’escoltar fragments d’obres poc conegudes pel gran públic. Com el Parto, parto de La Clemenza di Tito, de Mozart, on les vocalitzacions i l’abundant coloratura de l’obra no van ser cap obstacle per a l’experiència, sòlida preparació musical i solvència tècnica de la mezzosoprano Laura Vila que, en la segona part, exhibí un exquisit lirisme i dramatisme en l’ària O don fatale, del Don Carlo de Verdi, i una sensualitat lírica a l’havanera  de Carmen.
Una vegada més ens va complimentar amb la deliciosa ària O mio Fernando, de La Favorita de Donizetti, tercera vegada que la interpretava en aquest mateix escenari, una interpretació que s’ha enriquit amb els anys, ben treballada en extenses frases legato i emparada en una innata elegància.
El baríton barcelonès Carlos Daza, ben apreciat pel públic vallenc, va tenir una entrada de lluïment, que persuadí l’auditori, amb el Largo at factòtum, de l’òpera de Rossini El barbero de Sevilla, on va lluir les seves millors qualitats, extraversió, expressió ardent, timbre baronívol, bona dicció i bona tècnica. Interpretà una d’aquestes obres poc freqüents en els recitals, Ah, per sempre iot i perdai... de I Puritani de Bellini amb exquisit lirisme belcantista. La vitalitat i el brio es van imposar en l’ària de Carmen, Votre toast, ben presentat i escenificat amb la força i passió que demana el personatge. Una versió de O Carlo ascolta... plena de dramatisme, però sempre present el lirisme que requereix aquesta ària, un del seus grans èxits de l’actual temporada operística.   
Laura Vila i Carlos Daza protagonitzaren dos moments de gran contrast i voltatge teatral de la vetllada. El primer, va ser el duo lleuger i alegre de l’òpera L’Italiana in Alger, de Rossini, que tancava la primera part,  cantada i interpretada amb gràcia. El segon moment va ser l’incandescent duo de l’òpera  Roberto Devereux, extraordinària composició que va més enllà de l’estil belcantista que, amb la vehemència dramàtica i la química entre ambdós cantants, van fer una flamígera interpretació per tancar un gran concert, d’inusual amplitud, on mai va decaure la molt bona qualitat.  
Josep Buforn feia honor a que, probablement, sigui un dels grans repertoristes actuals, amb unes magnifiques interpretacions de l’intermedi de Cavalleria rusticana, de Mascagni i del preludi del tercer acte de Carmen, de Bizet. En totes les obres va cuidar la sincronització i el sentit musical, el so i els matisos en benefici del cantant.
Molt adients i agraïdes les introduccions al repertori que va fer durant la vetllada el crític musical Jordi Maddaleno, molt amenes i entenedores que el públic va agrair cordialment.
Agraint els entusiastes aplaudiments del públic els artistes van oferir dos regals, el duo de Carmen i el de La viuda alegre.
El públic va gaudir i ovacionà a tots els participants de la vetllada, amb la satisfacció d’haver assistit a un concert de cloenda memorable per a una temporada musical rodona de Nits de Clàssics que ha arribat a la seva fi.   

diumenge, 10 de juny de 2018

La desconeguda vinculació de Fritz Kreisler amb la ciutat de Valls

El violinista Tobias Gossmann i la Pianista Julia Supinova durant el concert que van oferir dins del cicle Nits de Clàssics al Teatre Principal de Valls i en què van oferir un repertori dedicat a Kreisler. Foto: JOAN GASULL


Text: ANTON DILLA / Valls

Permeteu-me que després del bon record que ens va deixar el concert Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, on va tenir un protagonisme virtual principal Fritz Kreisler, ho aprofiti per divulgar un fet que potser per a alguns no és prou conegut i que ens apropa més Kreisler.

Aquest gran violinista, compositor i arranjador d’origen austríac va organitzar, formant equip amb Pau Casals –l’ànima- i Paderewski, així com coprotagonitzar, juntament amb altres eminents artistes, el concert que el dia 7 de maig de l’any 1916 (pràcticament, es complien 102 anys en el dia que es va fer el concert a Valls) es va fer al Metropolitan Opera House de Nova York sota els auspicis de la junta directiva del teatre d’òpera novaiorquès. 

Va ser un  concert benèfic a favor dels sis fills orfes d'Enric i Empar Granados, els quals havien mort d’accident el dia 24 de març mentre traspassaven el canal de la Mànega després d’una gira americana de tres mesos amb motiu de l’estrena de Goyescas. No portaven ni dues hores navegant a bord del vaixell Sussex, ja que s’havien tornat a embarcar al port anglès de Folkestone per dirigir-se a França, quan un submarí alemany els va torpedinar.

Reprenent la narració que ha motivat el meu escrit, en primer lloc vull ressaltar l’estrena de Goyescas als Estats Units, obra de la que abans de l’estrena ja se’n parlava. I a tall de xafarderia: pensem que poc abans  d’iniciar els assajos Granados encara hi va fer retocs i algun afegitó. La nit de l’estrena al teatre no s’hi cabia. El resultat, explosiu. Un èxit extraordinari, colossal, amb aclamacions delirants. En segon lloc, l’altra part de la moneda d’aquella història: la infeliç. La que va esdevenir mentre els melòmans encara assaborien aquell plaent regal per la sensibilitat; l’aparició de la despietada Melpòmene.

El concert in memoriam pels Granados va ser una escenificació amb sons de tragèdia. El programa estava confegit amb sentiment, ben pensat i delicadament estructurat pels seus organitzadors, Pau Casals sempre al capdavant. Casals era molt amic d’en Kreisler i tots dos ho eren d’en Granados. Per a això, en una circumstància com aquella, el mestre Casals va demanar el seu concurs, com després ho va fer amb d’altres; però Kreisler es va implicar en tot i per a tot. Finalment, degut a la quantitat d’oferiments es va haver de recòrrer a una selecció. Com es podrà comprovar, va ser un grup de primeres espases les que s’encarregaren de donar contingut i de transmetre les emocions musicals que requeria el concert. Tots es trobaven al cim de la fama. El repertori que escolliren i en l’ordre que s’executà va ser:

Trio (de l’Arxiduc) en si bemoll major Op. 97  de Beethoven, interpretat per Ignacy Jan Paderewski, piano; Fritz Kreisler, violí i Pau Casals, violoncelVa ser la primera i única vegada a la història que s’aplegaren aquests intèrprets. La cosa prometia i les cares del públic que rebentava la sala del vell Met ho expressaven. El resultat, apoteòsic i indescriptible.
Sängers Trost de Schumann; La deessa en el jardí de Granados i El Senyor és meva llum d’Allitsen cantades pel tenor líric irlandés, John McCormack (que aleshores també era una celebritat), acompanyat al piano per Fritz Kreisler, van seguir mantenint a gran l’alçada el llistó.

Rondó, de Beethoven/Kreisler; Danza Española de Granados; Tambourin Chinois de Kreisler; a càrrec de Fritz Kreisler al violí i Pau Casals al pianoQuè podien dir… si no trobarien paraules adients. La gradació a l’interior del teatre anava pujant.

Come Again Sweet Love de Dowland; Mignonette de Weckerlin i Ständchen i Du bist die Ruh', de Schubert, interpretades per la mezzo-soprano holandesa, Julia Culp, acompanyada al piano per Coenraad V. BosEl clímax es feia físic, quasi tangible. Una mena de boirina espessa, imperceptible, però existent, formada pels diversos fluxos emocionals corporals en secreció que s’anaven condensant planava per la sala.

Berceuse, op. 57; la Polonesa en la bemoll major i la Marxa fúnebre de la Sonata per a piano n. 2 en si bemoll menor, op. 35, totes tres de F. Chopin, executades al piano per Paderewski; aquell gran músic, prohom i líder nacional que al cap de dos anys seria president del seu país (Polònia).

La magistral i corprenedora interpretació –i posada en escena, es podria dir- de la Marxa fúnebre que va fer el també gran esteta, Ignacy Jan Paderewski, va deixar, literalment, tocats els assistents. La sala, en penombra. El raig de llum d’un canelobre encès a l’escenari, al costat del piano, creava l’atmosfera propícia. Amb l’última nota de la Marxa, que el públic va sentir com una esgarrinxada, es feu el silenci; un silenci enorme, profund, quasi d’ultratomba. S’escoltaven tan sols uns lleugers singlots dels que somicaven. Després d’uns segons interminables, els aplaudiments eixordadors, solemnes, emanaren amb ràbia per expressar la injustícia d’aquella dissort.

A l’entreacte tocava fer el panegíric d’en Granados. El clímax estava en el seu punt àlgid. En aquell moment, l’escenari rebia un potent raig de llum de focus que il·luminava exclusivament a qui es preparava per dirigir unes paraules al públic. Era el baix valencià  –que durant quasi vint anys va estar en plantilla del Met- Andrés De Segurola (el nom complet del qual era Andreu Perelló de Segurola). De Segurola havia insistit molt a Pau Casals perquè el deixés participar en l’homenatge cantant alguna peça. 

Finalment, Casals, a contracor, va sucumbir a la seva pertinaç insistència però, com que ja estava tancat el programa, li va oferir assumir, no sense recança, aquella part igualment delicada de l’acte. I és que Casals considerava de Segurola, tot i el do de paraula que exhibia, més aviat superficial i una mica tarambana. Tanmateix, per acabar de treure’s del davant aquella mena de xitxarra va acabar per cedir. Finida la funció, el mateix Casals no tenia inconvenient en reconèixer que havia estat tot un encert deixar fer a De Segurola. Quan el públic començava a refer-se de l’actuació de Paderewski, les paraules commovedores d’exaltació i de plany de De Segurola el van tornar a sumir en un mar de llàgrimes. 

La segona part va seguir amb: Amor y odio; El majo discreto i l’Elegia eterna d’en Granados.
Granados havia compost L’Elegía el juny de 1912 pensant en l’excelsa soprano de coloratura barcelonina –barcelonina però de mare vallenca i com ella deia recordant els sojorns que hi havia fet de petita, que també se’n sentia- Maria Barrientos (i Llopis), a qui li va dedicar. Aquell dia, les interpretacions van anar a càrrec de la mateixa Barrientos, que ho feu amb una emotivitat indescriptible (recordem que bona part de l’aforament feia estona que s’havia deixat anar i plorava a llàgrima viva). La Barrientos, que aleshores estava a la cúspide de la seva carrera, va estar acompanyada al piano per Pau Casals.

L’Ària de la Suite de corda en Re Major, de Bach, i el Minuetto amb variacions, de Haydn, van anar a càrrec de Pau Casals, al cello, i de Fritz Kreisler, al piano. Aquest mà a mà va fregar la perfecció, malgrat les circumstàncies en què es produia.

Les peces: Jocelyn: Cachés dans cet asile de Godard i Le nil, de Leroux, a càrrec del tenor John McCormack, acompanyat per Fritz Kreisler al violí i Edwin Schneider al piano, van ser les últimes actuacions d’aquella inesborrable i emotiva vetllada d’homenatge i benèfica.

L’endemà del concert, el New York Times se’n feia ressó i considerava que l’esdeveniment musical havia estat tot un èxit i que havien superat les expectatives. Escrivia, literalment, que havia estat un dels més importants que mai s’havien fet a Nova York. En destacava la participació dels solistes, tots ells de gran prestigi internacional. També la multitud de públic que va atreure, el qual no va poder ésser encabit dins de l’auditori del MET. Tanmateix, gran part d’aquelles persones van restar a les portes i a les rodalies del teatre fins que va finalitzar l’acte.

A més de referir-se a la venda de tots els seients, detallava que al vestíbul es van vendre programes de record en els que figuraven els autògrafs de Maria Barrientos, Julia Culp, Pau Casals, Fritz Kreisler, John McCormack i Ignacy Paderewski a 5 dòlars cada un. A part, que Mme. Paderewski, assistida per Mme. Casals (que aleshores encara era l’egoista i egocèntrica soprano nord-americana Susan Metcalfe) i Mme. Kreisler, venien nines que havien elaborat artesanalment uns refugiats polonesos protegits de Mme. Paderewski. 

El producte d’aquestes vendes anava a reforçar el fons comú que havia de ser lliurat als fills orfes dels Granados. Un fons que va superar els 11.000 dòlars (dòlars del 1916, que eren unes 60.000 pessetes d’aleshores!)

Seguia informant el New York Times que el programa havia ofert algunes característiques inusuals pel que fa a combinacions d'artistes. Destacava que per primera vegada Paderewski, Kreisler i Casals havien tocat junts els quatre moviments del Trio de Beethoven, Opus 79, en si bemoll. Que McCormack havia cantat cançons acompanyat per Mr. Kreisler al piano, i un segon grup en el que el mateix Kreisler ho va fer al violí: La Berceuse de Godard de Jocelyn, i Le Nil de Leroux l’acompanyament al piano de la qual va correspondre a Edwin Schneider. Aquestes peces van ser el colofó del concert.

Quan el dia 11 de març el matrimoni Granados va partir del port de Nova York els van anar a acomiadar el cercle d’amics més íntim, entre els quals hi havia Maria Barrientos, Casals, Paderewski i Kreisler. Casals i Kreisler, prèviament, els havien passat a recollir al Wellington Hotel. El cop que va suposar per a tothom i en especial per a aquells bons amics i admiradors, quan s’assabentaren tretze dies més tard de la pèrdua dels Granados, es feu més dolorós, perquè sabien amb coneixement de causa el que perdia el món de la música.

Amb la divulgació d’aquest episodi, que a qui el llegeixi demano sigui benèvol, no he pretès altra cosa que sumar-me al record d’aquella agradable vetllada viscuda el divendres dia 4 de maig de la mà del duo Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, i en el que van tenir-hi una presència especial Granados i Kreisler. Rememorar els fets que he descrit, afegint-hi altres noms –algun de ben nostres-, ens pot ajudar a què com a catalans i vallencs sentim Kreisler una mica més proper.

diumenge, 20 de maig de 2018

Una gran nit de festa dedicada al soul i al funky amb Víctor Branch



A.E. /Valls

Vestit amb un top de transparències i amb uns talons de vertigen Víctor Branch va pujar dalt de l’escenari disposat a desbaratar el públic del Teatre Principal.

L’entrevista prèvia al concert ja havia donat moltes pistes d’allò que es podien trobar els espectadors en aquesta última vetllada de la temporada de Nits de Clàssics, però no tothom havia llegit el contingut de l’article i molts es van veure sorpresos per una nit de festa davant un Víctor Branch androgen, divertit, carregat de sentit de l’humor i molt i molt  “súper-diva”, com a ell li agrada que l’anomenin.

Poc es pensaven els espectadors i socis fidels de les grans Nits de Clàssics que aquell no seria el concert de jazz que havien vist anunciat en els programes de mà enviats dies enrere a les seves bústies de correu.

Branch, flanquejat per una banda de músics veterans i molt eficients, amb tot l’equip tècnic necessari per donar una qualitat de so ben acurada i facilitar un timbre particular a la seva veu, es va posar el públic a la butxaca des del primer minut.

Tots els temes del seu disc Introspective van ser aplaudits de manera efusiva. Molts temes propis com Your are your all, Survive, Smile o Carmen, la història d’una noia molt fantasiosa abocada a la mala vida que va interpretar en un moment en què l’audiència ja havia entrat en èxtasi. Després van venir títols molt coneguts de l’Amy Winehouse, Steve Wonder o Dona Summer que van fer vibrar el públic. El clímax va arribar en el tram final quan Víctor Branch va fer aixecar tothom per ballar.
Va ser una autèntica festa. La gent ballant, picant de mans, acompanyant el ritme amb el seu cos i deixant-se anar amb aquells hits que han esdevingut el millor de la música soul i funky, i que han marcat tota una època.

Només calia veure la cara dels assistents a la sortida d’aquesta nit de festa per saber que durant quasi dues hores la música havia estat capaç de produir una metamorfosi en el seu estat vital.

I Víctor Branch no podia marxar més content. Ha estat l’artista que ha venut més discos aquesta temporada després d’oferir un concert al Principal. Llargues cues per comprar Introspective i per poder-se fer una selfie amb la súper-diva.

Sense dubte, la millor manera d’acabar la temporada.

dilluns, 14 de maig de 2018

“De seguida em vaig adonar que tenia la capacitat d’emocionar cantant”


ANNA ESTALLO / Barcelona

Ha crescut musicalment a l’empara del seu propi talent, rebel i sense lligams. Dotat d’una veu amb un timbre particular i sensual, recorre els escenaris com una veritable ànima lliure.

De dia, experimenta nous conceptes en el món de la imatge amb pinzells i paletes de colors amb què maquilla pells que esdevenen perfectes obres d’art; de nit, es vesteix de Víctor Branch i puja dalt de l’escenari per emocionar el públic.

Aquest dijous, dia 17 de maig (20.30 h) l’audiència de Nits de Clàssics rebrà al Teatre Principal un dels artistes més rellevants del panorama musical modern.

Des de quan canta?
“Des de sempre. Des que anava amb el meu pare en cotxe i em posava música; jo m’aprenia les cançons. Després ja vaig començar a estudiar a l’escola de música.  Sempre vaig tenir clar que em volia dedicar a la música, en canvi no tenia clar això del cant.

Però als 18 anys es va produir un gir a la meva vida: vaig començar a l’escola, vaig sortir de l’armari i em vaig apuntar a classes de cant modern. Allí em vaig adonar que tenia la capacitat d’emocionar cantant.”

Algú li va fer veure aquesta habilitat?
“En una audició de l’institut, quan ja tenia clar que deixava d’estudiar, la meva professora em va dir que m’apuntés a classes de música moderna. Així ho vaig fer i després ja va ser quan vaig descobrir que el que jo volia fer era cant modern.”

On va començar?
“A l’Escola de Música Moderna de Girona. Hi vaig ser durant un any i mig.”

Molt poc temps d’estudi...
“Mai m’ha agradat estudiar, ni fer deures ni res obligat.  A més, a partir d’aquestes classes vaig accedir a l’Orquestra Costa Brava i per tema horaris i ganes ho vaig deixar. També em vaig adonar que necessitava créixer a nivell d’artista més que no pas a nivell de tècnic. Penso que la tècnica és un aspecte que està sobrevalorat, en canvi el talent, la capacitat d’emocionar la tens o no la tens. La creació i l’evolució d’un artista a nivell global és molt important, tant a nivell d’imatge com de valors.”

Va reprendre les classes?
“No, de fet és una assignatura que tinc pendent. Esporàdicament faig alguna classe, però també és veritat que anar a classes no és gratis i si ja és prou difícil viure de la música encara ho és més si has de fer front a altres despeses.”

I ara què fa?
“Ara estic treballant en una botiga de maquillatge a Barcelona i combinant aquesta feina amb els concerts. Gràcies a l’evolució del meu artista Víctor Branch he fet un gir estètic cap el món de la imatge. Potser d’aquí a un temps faré una aturada amb la banda perquè necessito replantejar-me a fons el personatge artístic de Víctor Branch. Vull fer un gènere més modern, més electrònic. De moment, tinc previst acabar els concerts que tinc previstos a l’agenda.”

Veig que parla del personatge Víctor Branch en  tercera persona com una figura a banda de l’altre Víctor.
“A l’escenari sóc un alter ego meu, un Víctor exposat a la màxima potència, molt súper diva. En el dia a dia també tinc rampells de diva, però és diferent. A l’escenari es crea una vida,  un clima especial i és allí on ho puc treure tot. Sóc molt artista i tinc molt de sentit de l’humor. Si en el dia a dia actués de la mateixa manera potser desencadenaria tot un enrenou.”

I quin personatge el fa més feliç?
“Avui en dia em fa feliç el Víctor Marina Branchar. Ara necessito un temps de Víctor tranquil perquè passo per un túnel una mica fosc. És clar que durant l’estona que sóc a l’escenari sóc feliç el dos-cents per cent, però després hi ha unes certes responsabilitats...tot el que comporta fer un concert, facturació, temes administratius i, a més, les noves condicions de l’IVA... tot això em crea ansietat i mal de caps. Per això ara necessito el Víctor Marina amb mi, amb els seus amics, arrelat a terra i tranquil.”

Veig que són els temes burocràtics el que el sobrepassen, no?
“Digues-li temes administratius o poc suport a la cultura per part de l’Estat. Quan veus que hi ha tants problemes per fer bolos se’t passen una mica les ganes. Ara bé, quan vius la sensació d’estar dalt de l’escenari i ser tan feliç, el resultat et compensa.”

De Víctor Marina passa al nom comercial de Víctor Branch.
“Jo em dic Víctor Marina Branchar. Necessitava crear un nom original, un nom amb  una sonoritat més anglosaxona en un moment en què vaig presentar el meu primer disc que era en anglès. Tot això passava quan pensava que el meu mercat seria més internacional i feia promoció a Londres. Però ara he vist que és molt difícil que un producte d’aquí triomfi fora, sobretot si és en anglès perquè no és tan autèntic.”

Què li ha fet veure que un producte d’aquí és difícil que triomfi fora?
“Arreu del món tot el que triomfa  en anglès és el que ve d’estats Units o d’Anglaterra. Aleshores, un espanyol cantant en anglès és molt difícil que triomfi. Per tant, m’estic replantejant en quin idioma seguiré interpretant les meves cançons. De fet, m’agradaria crear la meva pròpia sonoritat que fos més soul, més R&B (Rythm & Blues) però en castellà i potser barrejat amb anglès. Això seria original.”

De fet, aquest punt d’originalitat ja el té. Només cal veure els talons de vertigen que porta quan surt a l’escenari. Porten implícit cap missatge aquests talons?
“A banda de què creixo vint centímetres, també sento que creixo com a artista. Totes les meves referents musicals són súper-women amb talons com ara Beyonce o Cristina Aguilera. És una imatge andrògina que jo he creat.”

La veu de Víctor Branch la comparen amb la de la cantant Adele. Què opina?
“No ho sabia. També m’han comparat amb Michael Buble... La veu de l’Adele és preciosa... potser hi ha algun tret comú amb el timbre, però la seva veu és més negra.”

També el relacionen amb el jazz. No noto aquest estil pur de jazz.
“Bé... Canto temes amb un estil barrejat amb funky, soul... tot això prové del jazz, del gospel, d’aquells camps de cotó on cantaven les veus negres. De fet, quan canto en format acústic tot sona molt més jazz, chill, més íntim. Ara bé, no és jazz pur.”

Va néixer a Barcelona i es va criar a l’Empordà.
“Sí, en la meva família tots som de Barcelona, però el meu pare va voler que els fills es fessin grans a l’Empordà perquè volia veure’ns créixer jugant al carrer i anant en bicicleta pel poble. Per això quan tenia 5 anys vam anar a viure a Torroella de Montgrí. Però el que el meu pare no sabia és que jo sóc fan del metro, dels transbordaments i del transport!!”

El vídeo del tema Soul que es pot veure a Youtube m’ha encantat. Com el van enregistrar?
“Està molt treballat perquè el tècnic que el va realitzar és boníssim, però tot es va enregistrar en un menjador de 15 metres quadrats, un croma de fons i unes imatges d’una casa que van ser comprades per internet.

Té un disc al carrer, Introspective. En té cap més a punt?
“Doncs no. Vaig trencar amb la discogràfica i ara estic buscant un nou productor. Tinc un disc al carrer, però no n’estic del tot content i en milloraria moltes coses, sobretot la imatge i l’estil musical. Ara busco aquesta peça clau que m’ha de portar a un estil molt modern, amb harmònics... tan especial que em costa molt de trobar. No em conformo amb qualsevol cosa.”

Tampoc té res escrit?
“Escrit sí, però em falta posar-hi música. Per sort tinc una gran banda al darrera de músics que en el moment que s’hagi de gravar alguna cosa a l’estudi ho faran.”

En quin idioma?
“Doncs de moment en castellà, menys alguna peça que és mig en anglès i mig en castellà. En català encara no sé si escriure res... és que no em vull mullar en el tema polític, jo miro per mi. Potser cantant en català em seria més fàcil entrar en el mercat d’aquí, però no vull que només m’escolti gent d’aquí, vull sortir fora.”

Que potser se sent pressionat per la situació política?
“Gens. Bé, aquest estiu vaig cantar en un concert d’homenatge a Lluís Llach per a recaptar fons per a una ONG que en Llach té a l’Àfrica. Jo vaig cantar un tema preciós d’en Llach que es diu Aprendre, però al final Lluís Llach va pujar a l’escenari a cantar L’estaca i ell em va posar al seu costat perquè cantés, però jo no em sabia la lletra!! A les xarxes socials aquest fet va tenir una certa transcendència, però no va passar d’aquí. Jo, ni tinc ni vull banderes.”

Té la sort de tenir una banda estable i amb músics de llarga trajectòria. Com s’ho fa?
“La veritat és que em sento molt afortunat. Sempre estan al meu costat i són uns professionals de cap a peus. Crec que en els concerts es veu la gran compenetració que tenim entre tots, es crea una química que ens ajuda a estar sempre units.”

Víctor Branch sona millor en directe que en disc?
“Sí, sens dubte. El directe és un altre món. A l’escenari és on ho dones tot. Tot és real i autèntic.”