Un moment del concert que l'Orquestra Unesco va oferir al monestir de Santes Creus el dia 15 de juliol. |
Text: ROMAN GALIMANY
Va
ser l’any 1802 quan Beethoven va saber que la seva sordesa era incurable i que
augmentaria fins a perdre completament el sentit de l'oïda.
Això
provocà un violent trastorn en el seu caràcter, una barreja d’enuig contra el
destí i una indefugible depressió.
Els
efectes en la seva música van ser immediats. No va perdre res de la seva
melodiositat ni de la seva fluïdesa, però va recobrar el caire tempestuós dels
seus anys d'intèrpret virtuós.
A
partir de llavors els elements principals van ser la reflexió, la
interiorització i la magnitud. El sentiment ja era el d'un artista madur que
sospesa cada efecte i el situa en el lloc adequat. Moltes de les seves obres
més tranquil·les i famoses daten d'aquesta època, anomenat “període vienès”: el
Concert per a piano Emperador, i la Cinquena Simfonia, justament les dues
grans obres interpretades en el segon concert del festival de música al monestir de Santes Creus.
Dues
obres orquestralment complexes i molt escoltades pel col·lectiu que conforma el
públic majoritari de l’ample espectre de la música. I això, pels dos motius
exposats sempre és un risc per als intèrprets.
Pocs
compositors en la història han precisat les seves intencions en l'escriptura
com ho va fer Beethoven però, a l’hora, poques partitures estan tan necessitades
de l'actitud descobridora i creadora de l'intèrpret com les de Beethoven.
Josep
Maria Colom és un pianista que imposa per la seva inexorable i desarmant
honestedat artística, i també per aquesta manera seva de situar-se al món, sense
pretensions però amb profunditat. En la seva trajectòria professional, Colom està
considerat un gran pianista, especialment dotat per a endinsar-se en el problemàtic
bosc pianístic beethovenià.
En
el Concert de l’Emperador (1809) del
passat dissabte, dia 15 de juny, a Santes Creus, ens va fer comprendre allò que
volia transmetre el compositor, i ens va regalar uns moments màgics, com
en l’adagio, en el qual s’atura el temps
i només hi ha la música. Només l'adagi
aconsegueix fer miques el to agressiu amb què ens van presentar l’allegro i
oferir un parèntesi de pau, amb l'estètica melodia que la corda va resoldre
perfectament.
El
rondó envaeix l’espai musical amb el seu frenesí rítmic, que Colom va accentuar amb la
convivència de tots dos ritmes, diferents per a cada mà. El triomf va ser
total, clamorós.
La
Cinquena Simfonia (1808) és un
prodigi d'alternança; sense introducció, els seus quatre moviments van des de
la tensa construcció del primer a la solemnitat del segon, passant per la
crispació instrumental del tercer i l'apoteosi de la cambra, un insòlit crescendo de 50 compassos.
Dels
quatre moviments el que millor va resoldre Gonçal Comelles, en la meva opinió,
va ser el tercer, un scherzo amb caire d’allegro. Li va donar una ombra
enigmàtica recordant el significat de la simfonia, hi va posar un grau de feresa,
va fer notar amb subtilesa alguns instruments (pizzicati i arpegis) i els
efectes espectrals dels contrabaixos, ens va transmetre un entorn tortuós,
enigmàtic, fosc. En aquest punt explotava.
El cant del triomf de l'últim
moviment. En el primer moviment, amb el toc del destí que coneix el gran
públic, observàrem la indecisió d’algun músic per fer l’acord contundent on, en
tot moment, Gonçal Comelles s’hi va dedicar intensament per encaixar alguns
d’ells que, possiblement, havien treballat poques hores junts.
En
moments com aquests es fa palesa la dificultat d’una bona orquestra que, per a interpretar
aquest programa, requereix la incorporació esporàdica de músics.
Un
programa atractiu i agosarat, amb molts moments brillants, que va satisfer i
entusiasmar el públic que emplenava el recinte meravellós del monestir de
Santes Creus. Segon concert i segon ple. Tot un èxit.
El
proper concert ofereix el gran atractiu al públic de poder escoltar les obres
de Bach interpretades per uns especialistes d’aquest compositor: l’Orquestra
UNESCO i el seu director Gonçal Comelles, i també amb un convidat de luxe com
ho és el flautista Claudi Arimany.
Un
concert amb la garantia de què gaudirem a un nivell ben alt el proper dia 29 de
juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada