La màgia de la música: Robert Gerhard

Durant el concert del dijous, dia 20 de setembre, a més de l'espectacle dedicat al compositor Robert Gerhard, també es va interpretar l'obra Moviment en trio de Ramon Ribé (al centre de la imatge). Foto: JOAN GASULL

GABRIELLE DEAKIN / Valls

En el seu llibre Dues guerres i un exili, Carles Gerhard i Hortet, nebot de Robert Gerhard, escriu un passatge memorable sobre la música. Al seu pare, diputat, li havien encarregat la tasca delicada de protegir el patrimoni del monestir de Montserrat durant la guerra civil. Diu:

“ El meu pare havia estudiat música i tocava molt bé el piano. En l’opinió d’alguns, era millor executant en aquest instrument que el seu germà Robert, el compositor. Es podia asseure al piano i tocar de memòria peces de Schubert, Chopin, Granados o Albéniz que eren els seus favorits. Però també tenia l’habilitat de posar-se a tocar immediatament qualsevol melodia que acabava d’escoltar, trobant-li tot seguit l’acompanyament adequat i continuant amb tota classe de variacions. Des de la seva arribada a Montserrat s’havia interessat per l’orgue de l’església al qual dedicava algunes estones de lleure. 

Això li permetia tocar per als visitants alguna peça de música, cosa que sempre els causava una forta impressió: el so de l’orgue dins d’aquella immensa basílica, pràcticament deserta i poc il·luminada emocionava uns i intimidava d’altres. Generalment evitava tocar música sacra, ja que això hauria despertat oposició. 

Si els visitants eren amics i melòmans, tocava alguna peça clàssica. Si eren polítics, tocava Els Segadors o La Internacional, segons la composició del grup. Però els efectes més sorprenents els havia tingut amb grups d’anarquistes que es creien obligats a parlar amb veu alta dins de la basílica i a manifestar el seu menyspreu per tot el que tenia a veure amb el culte. Aleshores, el meu pare pujava discretament cap a l’orgue i es posava a tocar un dels seus himnes, com Hijo del pueblo, te oprimen cadenas... o algun altre. L’esperit d’aquella gent canviava radicalment i tot eren elogis i ganes de col·laborar en la salvació del monestir.”

La sensació que una música ens pertany, ens representa, és una sensació molt especial. Però les músiques no són res més que sèries encadenades de gestos sonors. El que produeix la màgica d’identificació són idees, experiències. Els sons esdevenen especials gràcies a uns fils invisibles que teixim nosaltres entre aquests sons i fets o conceptes que són significatius en les nostres pròpies vides.

El dijous passat, al Teatre Principal, el Pol Berlinches, l’Anna Crexells i jo mateixa vam tenir l’honor d’obrir la temporada dels Amics de la Música. Vam aprofitar aquesta ocasió per llançar un repte al públic vallenc: obrir les orelles i el pensament a la música de Robert Gerhard. Gerhard és el nostre compositor vallenc—potser l’únic personatge que internacionalment fa que es parli de Valls. (Tot i que, per desgràcia, també hi ha autors que diuen “Robert Gerhard was born in Vails”...). 

Hi ha veus que diuen que és una primera figura en la història de la música del segle XX i mereix ser encara més famós del que és actualment. Una bona part de la seva música beu de les arrels catalanistes i espanyoles; potencialment, podria ser molt especial per als catalans... i en particular, per als vallencs. Però de moment, no és el cas.

Anunciar que penses tocar Robert Gerhard no sol provocar la mateixa satisfacció, el mateix murmuri d’aprovació entre el públic, que anunciar que tocaràs El cant dels ocells. Però us puc dir—i us recordo que sóc australiana—que El cant dels ocells també m’emociona a mi. Com també m’emocionen les Vistes al mar i les meravelloses sardanes de Joaquim Serra i Juli Garreta. No sempre era així. Als vint anys, per a mi, Catalonia era poc més que part del títol d’un llibre de George Orwell; a tot estirar, la part d’Espanya on havia nascut Pablo Casals. No tenia gaire clar on era, ni quin idioma s’hi parlava. No tenia cap noció del que ara identificaria com una música amb aire català.

Fem nostre un país, una cultura, una música, de la mateixa manera que aprenem a estimar una persona nova: coneixent-la, vivint-la. Tot treballant les dues obres de Gerhard que vam tocar el dijous—el seu meravellós trio de joventut i la seva intrigant Sonata per a violoncel i piano—l’Anna, el Pol i jo hem descobert el món particular i fascinant de Robert Gerhard. També ens hem endinsat en els paisatges poètics de Mompou, Joan Magrané i Ramon Ribé.  Tots són una mica més nostres que abans. Aquesta és la màgia de la música. Esperem que una mica d’aquesta màgia també hagi arribat al públic.

(*)Gabrielle Deakin és professora de música de l'EMM Robert Gerhard

"Per Valls la figura de Robert Gerhard hauria de ser motiu d'orgull"

Gabrielle Deakin i Pol Berlinches són professors de l'Escola Municipal
de Música Robert Gerhard de Valls. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / Valls

Mentre el compositor Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) acumulava èxits a Europa -el triomf a Amsterdam amb L’alta naixença del rei en Jaume o el màxim guardó en el Concurs Internacional de Viena en són alguns exemples-, ­­­­­­­­­­­­­a casa nostra la seva obra no aconseguia captar l’atenció que hauria merescut l’esforç que el músic dedicava a la nova música.

Una part del col·lectiu intel·lectual de la societat catalana de l'època sí que va saber identificar i valorar la genialitat de Robert Gerhard. Rossend Llates (Barcelona, 1899-1973) se’n feia ressò a la revista Mirador el 22 de juny del 1933. “Homes com Gerhard donen a la nostra pàtria, incomparablement, més de prestigi que  tot el que pugui llevar-nos les gestions de polítics incultes”, escrivia el periodista, músic i escriptor Rossend Llates, col·laborador de Mirador, el setmanari que es va publicar entre el 1929 i fins a l’1 de juliol del 1936 en què va passar a mans del PSUC i va canviar la seva línia editorial. [Vegeu l’article complet que va escriure Rossend Llates fa vuitanta-cinc anys i que recentment va publicar el diari Ara, accedint a l’enllaç que us deixem al final d’aquesta entrevista].

La indiferència per la seva música, els orígens peculiars –nascut a Valls, fill de pare suís i mare francesa-, i una Guerra Civil que es va acabar amb la proclamació del règim franquista obligant Robert Gerhard a marxar a l’exili, van fer caure en l’oblit aquest català universal.

El relat que ens exposen Gabrielle Deakin (violoncel·lista) i Pol Berlinches (violí) mostra com de desconegut és el personatge de Robert Gerhard i al qual Nits de Clàssics dedica la temporada 18/19 amb tres concerts: dos a començament de curs i un tercer el mes de juny.

Tots dos concertistes, juntament amb la pianista Anna Crexells protagonitzen el primer espectacle Descobrim i contextualitzem Robert Gerhard, programat pel dia 20 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, al Teatre Principal de Valls.

Com i quan neix la idea de descobrir i contextualitzar Robert Gerhard?

[Gabrieller Deakin]“Molt a poc a poc. Quan vaig arribar a l’escola el personatge de Robert Gerhard no em sonava de res. Vaig pensar que devia ser un compositor, així és que em vaig posar a buscar informació sobre ell i també vaig escoltar algunes de les seves obres, però la veritat és que així d’entrada no em va cridar gaire l’atenció.

El meu interès pel Robert Gerhard neix a partir d’unes jornades que es van fer a l’Institut d’Estudis Vallencs. Concretament, de la sessió que va impartir Carlos Duque sobre la música electrònica de Robert Gerhard. No les tenia totes d’anar a aquesta xerrada, però la veritat és que en vaig sortir fascinada. Vaig  entendre quin tipus de personatge era Robert Gerhard, un compositor que va fer investigacions en música electrònica abans que ningú. 

Tot plegat em va permetre entrar en l’obra simfònica de Gerhard. A partir d’aquí vaig començar a pensar en fer un pas més, vaig parlar amb la responsable de la Camerata Eduard Toldrà i li vaig proposar de tocar alguna cosa de Robert Gerhard, posant èmfasi en el seu origen català, però també en aquest perfil que el fa especial: neix a Valls, és fill d’estrangers, d’immigrants, i té aquest nom que no queda molt català i, a més, quan s’exilia a Anglaterra es fa dir Roberto per tal que la gent no pensi que és alemany.”

Així, fa pocs anys que coneix el personatge de Robert Gerhard...

[Gabriel Deakin]“Sí, de fet, només fa uns sis anys que estic a l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard. Recordo que David Puertas em va recomanar d’escoltar el Nonet de Robert Gerhard, perquè era una obra fantàstica. Així ho vaig fer, però vaig pensar que aquella no era el meu tipus de música,  em va semblar una música massa abstracta i vaig tenir la reacció típica que té la majoria de gent de Valls davant la música de Gerhard.”

És millor el concepte que en tenen fora de Catalunya com ara a Anglaterra a on es va exiliar?

[Gabrielle Deakin] “A Anglaterra, dins de tot, li van fer bastant cas: li van estrenar força obres, li van encarregar música per a la BBC, però els anglesos protegeixen els seus i una cosa és estrenar-te una obra en un moment determinat i una altra és anar tocant la teva obra. Un cop mort, els anglesos ja no han reivindicat la seva figura com ho han fet amb altres compositors d’origen anglès. D’altra banda, aquí es veu com un català una mica estrany, i tampoc el reivindica ningú. Aquest és un problema que afecta un grapat de compositors que són molt bons, però que estan posats en el sac dels compositors difícils.”

I a casa nostra quin tracte donem a Robert Gerhard?

[Gabrielle Deakin] “En un moment en què estàvem investigant sobre la música de Robert Gerhard vaig escriure simultàniament per demanar informació a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Vallencs i a la Biblioteca de Cambridge sol·licitant de fer una visitar per examinar les obres i, mentre que de la Biblioteca de Cambridge em van respondre de seguida, des de Valls mai no he obtingut cap resposta. Més tard, vaig saber que l'IEV durant un llarg període de temps va tenir problemes amb la recepció de correus electrònics. Tot plegat, però, forma part de la sensació que jo tinc davant del Gerhard respecte de la ciutat on va néixer. 

Tenim una escola de música que porta el seu nom, hi ha una estàtua bastant horrorosa que queda per allí, una casa natal..., però quan parles amb la gent sobre la música del Robert Gerhard, la resposta és que és una música molt difícil. Hi ha un total desconeixement d’aquella part de la seva obra que no és tan dura. És cert que té coses per a melòmans interessats en la música del segle XX, però també té coses molt catalanes.”

Parli’m, doncs, d’aquest primer concert que obre la temporada de Nits de Clàssics i que inclou el Trio per a violí, violoncel i piano i la Sonata per a violoncel i piano.

[Gabrielle Deakin] “És un trio preciós que escriu amb 22 anys i que li presenta a Schoemberg per tal que l’accepti com a alumne de composició. És una música gairebé impressionista que ningú no diria que és de Gerhard, pensarien que potser és un Fauré... Aquesta obra està escrita en un moment similar a Les vistes del mar de Toldrà. Creiem que amb aquest concert l’espectador tindrà la possibilitat de conèixer la part més amable de Robert Gerhard.

En la Sonata per a violoncel i piano s’observa un llenguatge que fa servir tècniques dodecafòniques, però quan ho poses en context es poden apreciar molts matisos. La sonata la va dedicar a Charles Chaplin Charlot, i el contingut, dur però divertit d’aquelles pel·lícules, també es nota en l’obra. Aquella poesia una mica patètica que tenia el Charlot és la sensibilitat que també hem volgut captar en un recull fotogràfic que ajudarà a entendre el context musical de l’obra. La imatge et suggereix un estat d’ànim i aquest estat d’ànim és el que fa que entenguis la música.

Aquesta obra, que algú podria pensar que és un Gerhard més dur -tot i que no ho és-, encara ho serà menys amb l’ajut d’aquestes imatges.

És clar, però, que una persona que ha vist els camps de concentració, la Guerra Civil, l’exili i l’holocaust no pot escriure la mateixa música que va escriure amb 22 anys.”

Quin ordre seguiran en el repertori d’aquest primer concert?

[Gabrielle Deakin] “Començarem amb el Trio per a violí, violoncel i piano perquè és una obra de joventut -quan Gerhard encara no ha marxat de Valls-, amb què volem trencar els prejudicis que la gent té sobre l’obra de Gerhard. Després seguirem amb El pont, que Frederic Mompou va escriure en la seva etapa de vellesa i amb què hem imaginat que si Gerhard no hagués trencat amb el llenguatge que feia servir de jove potser a la seva vellesa hauria escrit coses com aquesta.

La segon part la començarem amb la Sonata per a violoncel i piano, que ens aproparà a un Gerhard més madur amb un llenguatge diferent al de l’inici. També incloem una obra per a piano sol –Jardí de campanes- que és del jove compositor Joan Magrané.

Acabarem amb l’estrena absolut de l’obra Moviment en trio, del compositor vallenc Ramon Ribé.

Com a músics i com a públic hem comprendre que la música és una cosa viva i no podem entendre-la com un museu on tindrem la seguretat que anem a veure la Mona Lisa. El públic cal que faci  l’exercici de mentalitzar-se d’anar al concert pensant que potser no ha escoltat mai la música de Gerhard i obrir-se a una experiència musical de la qual no en tens garantida la satisfacció plena.”

I amb tot el que m’han explicat durant l’entrevista, com s’ho han fet per tenir les partitures de les obres que faran?

[Gabrielle Deakin] “Aconseguir les seves partitures no és gens fàcil. Per poder disposar de la Sonata per a violoncel i piano, per exemple, hem hagut d’escriure a Anglaterra. Aleshores t’envien una fotocòpia d’un fons amb una etiqueta en vermell per garantir-ne la legalitat, advertint que una etiqueta en negre posaria en evidència la seva il·legalitat.

El Trio per a violí, violoncel i piano la vam poder trobar en una editorial francesa, però l’obra està molt mal editada i farcida d’errades. És una partitura de la qual se n’hauria de fer una reedició.”

Creuen que de la manera que han dissenyat el programa aconseguiran la complicitat del públic?

[Gabrielle Deakin]“La Sonata potser els sorprendrà de manera positiva perquè els convidarà a sortir de la zona de confort. Aquesta obra porta implícita una sensibilitat alternativa i crec que amb les imatges del Charlot l’entendran d’una manera diferent.”

Què pot aprendre el públic en aquest concert?

[Gabrieller Deakin]“Que com a bons catalans la cultura comença per aquí. Si anem a França trobarem que totes les obres dels seus autors estan editades en un format que de seguida veus que allò és música francesa, d’autors bons i de no tan bons, però la música hi és i te la pots comprar. Toldrà, Gerhard... no tenen res a envejar, per exemple, a Fauré, però si pensem quantes vegades hem tocat Toldrà i en quines condicions estava el material amb què ho hem fet...

[Pol Berlinches] “Penso que el context del país no és el mateix. Robert Gerhard té la desgràcia que ha estat un immigrant a casa seva i un immigrant encara més a Londres, per tant, a Londres no el reivindiquen com a seu, i a casa nostra fins fa poc no se l’ha pogut reivindicar com a català, és a dir fins a la mort de Franco i, a més, la seva música no és popular. En unes altres circumstàncies potser estaria entre els deu millors compositors catalans del segle XX, però en canvi és invisible. En l’art pictòric el públic en general no té les eines per valorar si allò és bo o molt bo, però hi ha la cobertura mediàtica que sí que ho fa. En aquest país la dansa i la música estan a la cua. I Gerhard no ho té gens fàcil. Jo mateix soc bastant desconeixedor de la seva obra.”

[Pregunta per al Pol Berlinches] Li va passar com a la Gabrielle?

“Jo vaig estudiar Robert Gerhard a l’institut i no en vaig saber res més fins que vaig arribar a l’Escola Robert Gerhard. Però jo no he fet aquest treball d’investigació que ha fet la Gabrielle que és qui ens ha encomanat aquestes ganes de poder fer coses sobre Gerhard."

Què podem fer per Robert Gerhard?

[Gabrielle Deakin] “Per Valls la figura de Robert Gerhard hauria de ser motiu d’orgull. Juntament amb els  Amics de la Música de Valls volíem muntar tot un festival dedicat a ell, però malauradament no va el tenir suport necessari des de l’Ajuntament de Valls. Crec que va ser un error perquè hauria atret molta gent. També seria necessari gestionar el seu llegat musical i investigar molt bé en l’arxiu per seleccionar tot el que es pogués editar. 

Els músics hem de poder trobar les seves partitures per tocar-les. I si algú fes un gest per adaptar algunes de les obres pensant en els grups amateurs d’orquestres petites crec que ho tocarien, però el problema que tenim és que moltes de les seves millors obres són per a orquestres simfòniques d’unes dimensions enormes.”

[Pol Berlinches] “És clar que l’Ajuntament de Valls no ho pot fer tot, però sí que pot empènyer com també ho poden fer altres institucions com ara l’Institut d’Estudis Vallencs i la Fundació Robert Gerhard, perquè a nivell de país pugui reeixir la figura de Robert Gerhard, i l’edició de la seva obra és un primer pas. La veritat és que no s’entén perquè encara no ho han fet.”

(*) Aquest enllaç us portarà a la pàgina del diari Ara on podreu llegir l’article complet titulat Un català mundial: Robert Gerhard que Rossend Llates va publicar al setmanari Mirador  l’any 1933.

http://ara.cat/_79703330?s=e#.W5Uxxkw-lOo.email