dimarts, 13 de juny de 2017

Simbiosi en estat pur

La violista Isabel Villanueva i la pianista Anna Crexells en el concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Hi ha cançons i cançons.
Les que es van escoltar en el concert del dijous, dia 8 de juny, al Teatre principal, són de les que mereixen un lloc destacat en un quadre d'honor del lied. O, almenys, així ens ho va semblar. Són les cançons de Johannes Brahms compostes entre el 1863 i el 1887, i de Gabriel Faurè i altres autors francesos, amb poemes musicats de Josef Wenzig, Hermann von Lingg, Armand Silvestre o Victor Hugo, entre altres.
En aquests versos tenim un exemple de romanticisme pur. Els temes que hi trobem: la nit, la natura i la solitud. Brahms ens fa sentir aquesta solitud, i de quina manera! El mateix podríem dir dels autors francesos de la segona part: sentiment, malenconia, amor i tristesa.
Un programa amb un repertori inèdit, que totes tres intèrprets van preparar pel concert de Valls. La pianista Anna Crexells, repertorista dels més ben valorats -com ho testimonia la seva realçada activitat en aquesta difícil especialitat pianística-, va preparar i coordinar el repertori d’aquest memorable concert. Coneguda i estimada pel públic vallenc, sempre ha trobat en cada partitura el millor equilibri possible entre el compositor i l’intèrpret, entre allò que és tradició i allò que és modernitat. Vam observar com respirava amb la cantant en una simbiosi en la construcció del fraseig.
Quin so que té la viola d'Isabel Villanueva, bell i penetrant. Feia cantar i exclamar a la seva viola recolzant-se en la línia subtil i suggerent de la pianista Anna Crexells.
Ja en les tres cançons de Brahms vam apreciar algunes característiques de la seva manera d'interpretar: el cant, l'art en tot allò que és subtil, la capacitat de filar el so... i el poder tan intens dels greus que surten d'aquest instrument.
A la segona part, la bellesa de Beau Soir de Debussy va conduir l’audiència a les dues obres de Kurt Weill, amb uns tempos exquisits i canviants, amb uns afilaments sonors més delicats, aquesta delicadesa que no és fragilitat; aquí, a la música, la línia s'afila tant que sentim (no pensem) que es pot trencar alguna cosa.
La mezzo Cristina Segura durant el concert a Valls.
 Foto: JOAN GASULL
En el conjunt del concert va brillar la veu, per moments delicada, per moments arrabassada, sempre expressiva al màxim, de l'elegant mezzo Cristina Segura, amb el seu característic so vellutat. No la coneixíem i ens va sorprendre molt gratament. Es va desenvolupar amb agilitat en el fraseig, entonació precisa i versatilitat cromàtica, donant el color precís en cadascuna de les peces que va interpretar, resolent molt bé els duos i les alternances amb Isabel Villanueva. 
Va ser particularment feliç la interpretació que van fer viola i veu de l’obra de Loeffler, on van comptar amb l'esplèndid piano d’Anna Crexells, pur efluvi de sensibilitat, una de les fites màgiques de la vetllada. 
Van tancar el repertori amb una esplèndida versió de l’Élegie, de Massenet. Una delícia!
El públic impregnat de tot el que havia rebut, va demostrar la seva satisfacció amb continuats aplaudiments, que les tres intèrprets van agrair repetint Dansons la gigues, de Loeffler.
Un concert per a recordar, d’aquells que al cap d’uns anys podrem dir: “Jo hi vaig ser”. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada