Una meravella de claredat, humilitat i decisió

D'esquerra a dreta, la pianista Anna Crexells, el baríton, Carles Pachón, i la soprano, Serena Sáenz. Foto: JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

La soprano Serena Sáenz (Barcelona, 1994) i el baríton Carles Pachón (Navars, 1995), amb l’excel·lent pianista Anna Crexells, van deixar una exquisida empremta en el concert que feren diumenge, 8 de desembre, al Teatre Principal de Valls, dintre del cicle de concerts Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls/JJ MM de l’Alt Camp.

El repertori de l’espectacle Rossiniana va ser d’una gentilesa deliciosa amb la selecció de les obres del cigne de Pesaro. Tots intèrprets mostraren, tant a nivell vocal com actoral,  gran afinitat i gran sapiència de l'estil rossinià.

Serena Sáenz Moliner, dotada d'una bellesa tan espectacular com el seu somriure i unes dots per al cant excepcionals, va sorprendre novament a l'audiència de Nits de Clàssics amb un repertori amb el qual va demostrar les seves aptituds de soprano lírica de coloratura excepcional, cantant amb un esperit i una intel·ligència que feien una delícia les seves àries... 

“Una voce poco fa” era una meravella de claredat, humilitat i decisió, amb una exhibició de la coloratura de la seva veu. Tots l’esperàvem després del concert The Orient Express, que va oferir el passat mes de març en aquest mateix teatre. 

Carles Pachón i Díaz és un jove cantant emergent del gènere líric i de registre baríton, conegut per haver obtingut el tercer premi en el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas en l'ediciò del 2017, a més de set premis més, entre els quals hi ha el premi al millor cantant català, concedit per l’Ajuntament i les Joventuts Musicals de Moià, el Premi Extraordinari Festival Castell de Peralada i el premi del públic assistent a la prova final.

Carles Pachón està fornit de dots vocals naturals i una veu de timbre noble, i cal destacar el seu domini de l'espai escènic. El seu pas per Pesaro l'estiu passat va estar certament aprofitat pel cantant, tenint en compte l'excel·lent prestació de la qual hem gaudit en la present Rossiniana. Excel·lent interpretació, tant vocal com escènica del  Largo al factotum della città, de la cavatina de Figaro, on Pachón va poder fer gala de les seves qualitats.

Tots dos cantants es van mostrar esplèndids en els duets interpretats amb complicitat i compenetració, realment plaents en el duet que tancava la primera part del concert, Dunque io son, per l’expressió escènica i el lirisme fascinant amb el que ho interpretaren.

Esplèndida la versió pianística que Anna Crexells va fer de l’overtura de Il barbiere di Siviglia. És una de les més importants repertoristes actuals, i així està considerada, però també és una excel·lent pianista solista que, de quan en quan, deixa una petita mostra d’aquest perfum musical, com va ser l’intermedi de La boda de Luis Alonso, a la segona part.

Una segona part de la comèdia al drama, amb diversos fragments de sarsuela. Carlos Pachón va ser mestre de cambra en una magnífica interpretació de la cavatina de Maestro Campanone de Mazza i Lleó. Esplèndida Serena Sáenz en la romança de Mirentxu de Guridi, cantada amb tanta sensibilitat que ens va emocionar, una magnífica òpera finalment representada aquesta temporada a la Zarzuela de Madrid.

Ambdós artistes van ser ben “castizos” per a Sorozabal, amb el duo del Manojo de Rosas i dramàtics al convertir-se en Katiuska. Encantadora Serena en la Polonesa de Elena, i realment exquisida la tarantel·la que va cantar Carles Pachón de La Dogaresa. Tot un plaer poder escoltar la interpretació que el baríton va fer del fragment.

Captivaren al nombrós públic, que va ovacionar llargament els cantants i la pianista, i van correspondre oferint dos bisos: Amapola, per Carles Pachón, i la genuïna versió de Granada per Serena Sáenz, que ja admiràrem en el concert del passat mes de març.

Els assistents al concert cal que en recordin la data, una data que els acompanyarà quan la Serena i el Carles siguin encimbellats al món de la lírica, i per a això ja no falta gaire.

Serena(ment) Divina!

La soprano Serena Sáenz durant el concert que va oferir al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

R. GALIMANY / A. ESTALLO |Valls

Feia temps que el públic no aplaudia tant com en la darrera vetllada de Nits de Clàssics, la del 22 de març. Tant que la protagonista de la nit, Serena Sáenz va haver de sortir en reiterades ocasions a saludar el públic i, ja acabat el concert, es va veure obligada a regalar dues peces més.

La vetllada,  en un sempre acollidor Teatre Principal, va ser extraordinàriament agradable. En aquest escenari, el públic va tenir l’oportunitat de veure l’esplèndida soprano Serena Sáenz (Barcelona, 1994), que arribava a Valls després d’haver protagonitzat diferents funcions en el rol de Pamina de La Flauta Màgica al Staatsoper Unter den Linde de Berlín, la millor carta de presentació per a una cantant. L’aniversari de Serena Sáenz, que la mateixa nit del concert complia 24 anys, afegia emotivitat a la vetllada.

La pianista Leyre Sáenz de Urtudi, exquisida repertorista de molta delicadesa i sensibilitat i sempre amb molt de respecte per la veu, i amb uns deliciosos tempo, va ser la millor alida de Serena Sáenz en una cita memorable. La soprano i la pianista formen el Duo Sáenz Bikotea. Oferiren un repertori variat d’estils amb el qual van demostrar les seves aptituds per a qualsevol tipus de rol.

Dotada d'una presència tan espectacular com destacable és la seva simpatia, i amb un saber estar a l’escenari i unes  dots excepcionals per al cant, Serena Sáenz va sorprendre l'audiència amb la seva vigorosa entrada, enfilant el passadís de platea mentre iniciava l’ària de Lakmé de Delibes, on els primers compassos són “a capella”, incorporant-se després el piano; una ària extensa i dificultosa cantada sempre en una tessitura alta, sense estalviar l’ostentació de coloratura.

Del drama fins a la cançó d’arrel popular, passant pel romanticisme de Schubert, la jove soprano, va ser l’heroïna dramàtica de Delibes, amb l’ària de Lakmé que ja hem comentat; tràgica en Bel Raggio lusinghier, sens dubte l'ària més famosa de l'òpera Semiramide de Gioacchino Rossini i l'última òpera seriosa del compositor. 

En aquestes dues àries Serena Sáenz es va recrear amb tot tipus de coloratures i ornamentacions vocals. Va estar esplèndida! Sensible i intimista en els lieder de Schubert i en l’emotiu Morgen de Richard Strauss. Encantadora la Mirentxu de Guridi, contrastant amb els Tres sonetos de Turina (text de Francisco Rodríguez Marín) i on va tenir la gràcia de reflectir el diferent caràcter dels tres sonetos i el to sarcàstic d’alguns moments, utilitzant  versos que es coneixen com a pie quebrado, que ens va transmetre perfectament.  

  

La soprano va tenir el seu moment dedicat a la sarsuela i ho va fer amb l’ària Me llaman la primorosa d’El barbero de Sevilla de Gerónimo Giménez, una ària que porten en el repertori totes les grans cantants actuals, com la Netrebcko o la Garanka, i que la Serena Sáenz la va gaudir i s’hi va recrear amb una veu ja ben escalfada, amb moments de molta inspiració, dominant completament la partitura i tots els ornament que hi va afegir.

Per primera vegada vàrem escoltar l’admirable Granada d’Agustín Lara cantada per una soprano. Des de Mario Lanza sempre ho havíem escoltat per un tenor. Hem de senyalar que va fer una recreació molt diferent de quantes havíem escoltat, molt personal i amb molt de lirisme, amb uns tempos canviants que va fer que la gaudíssim plenament. 

Pianista i soprano van haver de saludar en diverses ocasions.

El públic, entregat des del primer moment, va aplaudir amb entusiasme les dues intèrprets que van correspondre  amb un deliciós bis que ens van regalar, O mio babbino caro, l'ària més cèlebre de Gianni Schicchi que tantes vegades hem escoltat de mestres tan esplèndides com la Callas, la Caballé o la Tebaldi.

Com que els aplaudiments seguien, i les dues artistes gaudien del moment, ens obsequiaren amb un segon bis, ben diferent: el Summertime de l’òpera de Gershwin, Porgy and Bess. Una interpretació apassionada i, a la vegada, temperada, per tancar la vetllada.

I, atenció a tots els presents: recordin la primera Nits de Clàssics de la temporada  de primavera del 2019. Una vetllada que, de ben segur recordaran quan Serena Sáenz sigui ja una diva.

Acabat l’espectacle, molts espectadors (els que encara no havien llegit l’entrevista prèvia que li havíem fet i publicat en aquest mateix bloc), es mostraven sorpresos de saber que Serena Sáenz és barcelonina, i que aquest nou fenomen del cant viu i canta a Berlín.

"Mai creia que cantaria Wagner i aviat debutaré en el meu primer rol wagnerià a l'òpera Sigfried"

Serena Sáenz, una de les grans promeses del cant, desenvolupa la seva carrera a Berlín
i serà a Valls aquest divendres, dia 22de març. 

R. GALIMANY / A. ESTALLO | Valls / Berlín

No sempre es donen les circumstàncies per poder tenir a l’escenari una figura de talent excels en una sala de concerts que queda fora del circuït barceloní.

Serena Sáenz (Barcelona, 1994) simbolitza aquesta nova generació d’artistes del món musical que ha iniciat la seva trajectòria professional fora de casa. A Berlín, capital de la cultura europea per antonomàsia, ja li han començat a arribar les primeres grans oportunitats que li permeten enlairar el vol més aviat del que qualsevol artista de la seva edat hauria pogut imaginar.

Aquest divendres, dia 22 de març (2/4 de 9 del vespre) Serena Sáenz ens porta el seu darrer espectacle al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.

Quan va decidir que volia dedicar-se al cant?
El dedicar-m’hi va venir arrel de les experiències que vaig viure amb l’escola coral del Orfeó Català.

Jo volia ser ballarina i quan vaig descobrir que podia cantar, la meva nova fixació eren els musicals: podia ballar i cantar. Amb això podem dir que sí que tenia clar que volia estar a damunt de l’escenari, però no fent música clàssica; jo volia anar a Broadway.

Gràcies a la quantitat de concerts viscuts, tant amb el cor infantil com amb el cor jove vaig desenvolupar un amor per la música clàssica i pel públic agraït que ve a veure aquests tipus de concerts. Que bé em vaig decidir per la carrera de soprano!”

Pels que no hem tingut la fortuna d’escoltar-la, veient el repertori que presenta a Valls, ens fa pensar que és una soprano de coloratura. Com es defineix vostè?
“En efecte la meva veu és de soprano lírico coloratura. El repertori amb el que em sento més còmode és el belcanto: Rossini, Bellini i Donizetti són els compositors en els quals estic aprofundint més, però això no vol dir que només interpreti peces d’aquests compositors. Mozart m’educa la veu i és el mestre dels mestres, i el romanticisme de Puccini i Verdi m’enamoren, però ja arribarà el moment, més endavant, on els pugui cantar; la meva veu ha de créixer encara.

De fet, mai creia que cantaria Wagner i debuto en el meu primer rol wagnerià a l'òpera Sigfried el pròxim setembre.”

Tot i la seva joventut el seu repertori ara mateix és ampli i dispar, des de Rameau a Humperdinck,  passant per Mozart. Com gestiona aquesta diversitat de rols?
“La tècnica de la veu és sempre la mateixa. El que canvia és l’estil amb què s’ha d’interpretar cada compositor. Mentre mantingui una tècnica de cant sana, sense voler engreixar la meva veu o fer-la més petita, puc cantar estils molt diferents. Per servir la música no he d’intentar canviar  la meva veu perquè s’assembli a una interpretació d’un altre cantant que, probablement, és la coneguda.

Mantenint una tècnica sana i fidel a mi mateixa m’agrada molt abordar diferents compositors.”

Com se sent més còmoda, en el repertori operístic o en els lieder? Té la sensació que la seva veu quadra millor en una o altra opció?
“És molt difícil escollir entre l'òpera o el lieder, com he dit abans tot es canta amb la mateixa tècnica i el que realment fa la diferència és la interpretació pròpia, i el sentiment s’hi posa en cada peça.

M’he de sentir connectada amb el que estic cantant.”

Ja porta quasi un any al Staatsoper de Berlín. Com hi va arribar i quines sensacions li porta aquesta ciutat, capital europea de la cultura?
“Vaig arribar a Berlín com a estudiant i des d’aquesta temporada formo part del programa Operastudio a la Staatsoper de Berlín.

La capital alemanya és una de les ciutats amb més cultura clàssica d’Europa, hi ha tres teatres d’òpera dins la ciutat, la Philharmonie, la sala Pierre-Boulez i la Konzerthaus. Puc dir amb certesa que cada dia hi ha un centenar de concerts i sempre estan plens. És una ciutat que viu per la cultura i aposta pels nous talents, no podia estar en millor lloc per començar la meva carrera.

Li genera pressió cantar en un teatre com el Staatsoper Unter den Linde i ser dirigida per directors com Baremboim o Rattle?
“M’agrada moltíssim. Mai hagués pensat que treballaria amb aquests mestres i col·legues de primera divisió tant d’hora en la meva carrera. És un estímul constant ser al seu costat, aprenc molt i no paro de superar-me.”

Com s’ha sentit en el rol de Pamina? (en principi havia de fer de Papagena) S’ha adaptat bé a la nova producció?

“Vaig ser la cover de Pamina durant els primers assajos d’escena, ja que l’Anna Prohaska no arribava fins més tard. Per a aquesta raó coneixia els moviments i havia pogut assajar un parell de vegades el vol. Si es vol, perquè en aquesta producció som marionetes hi anem penjats d’un arnes i volem per l’escenari.

Va ser tres dies abans de l’estrena que em van anunciar que seria jo qui la cantaria, perquè l’Anna estava malalta.

Molt agraïda pel vot de confiança que em van donar des de la casa. El rol de Pamina a nivell de tessitura és molt còmode per mi, però la gran dificultat que té és que estàs completament exposada. El paper és molt compromès, tothom coneix l’ària Ach ich fühl’s i espera que arribi el moment per delectar-se les orelles i avaluar si els agrada la interpretació de la soprano o no.”

Expliqui’ns el per què de la línia d’autors que segueix en el repertori que ens presenta a Valls.
“El programa que presentem a Valls és un viatge d’Orient a Occident, comença a l’Índia i acaba a Granada. Un trajecte amb el tren Orient Express per descobrir la música de cada país on fa parada.”

Fins quan té previst fer estada a Berlín? La veurem, properament, als teatres d’òpera d’Espanya?
“Durant dues temporades seré a Berlin, encara no sé res més, però esperem que vingui a Espanya a cantar ben aviat, és molt agraït treballar a casa.”

Quines diferències veu entre ser cantant a Alemanya o ser-ho a Espanya?
“Començar la carrera a Alemanya em dona projecció internacional i em permet estar fixa a l’ensemble d’un teatre, aquesta modalitat no existeix a Espanya. Fora dels països de parla no alemanya funcionen amb contractes per producció, i no per un nombre determinat de funcions durant tota la temporada.”

Nota diferències entre el públic d’Espanya i Alemanya?
“El públic pot ser molt exigent allà on vagis,  potser si el cantant és espanyol i canta a casa el públic és més agraït, però no m’agrada fer comparacions ni generalitzar, cada nit de funció és diferent.”

Quin és el seu repte principal?

“En primer lloc, concentrar-me en aquesta temporada, ja que m’estan arribant molt bones oportunitats inesperades per cantar rols principals i altres concerts en sales importants. Estar preparada a nivell emocional per qualsevol cosa que es presenti és un repte, la veu és sempre la primera que es veu afectada pels canvis. Gràcies al treball espiritual mantinc un espai mental fort.”