diumenge, 9 de febrer de 2020

Quan el piano és el gran protagonista

El pianista Bernat Català durant el concert que va oferir el 6 de febrer al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Amb el títol El piano romàntic es va dur a terme, el passat dijous 6 de febrer, al Teatre Principal, el concert de piano a càrrec del jove pianista Bernat Català, resident a Anglaterra, i actualment en gira concertística pel nostre país.
Prèviament, es va realitzar l’acte de presentació del llibre La sonates para piano de Beethoven, de Paul Badura-Skoda i Jörg Demus, traduït de l’alemany per Manuel Capdevila. Va fer la presentació el musicòleg Albert Ferrer Flamerich, acompanyat per Manuel Capdevila, autor de la versió en castellà, i per Jaume Tortella, vicepresident de la Fundació Bocherini de Barcelona i Editorial Arpegio.
Imatge de la presentació del llibre.
Foto: JOAN GASULL
El pianista Bernat Català (Molins de Rei, 1993) s’estrenà a Nits de Clàssics com a intèrpret –no com a compositor, que també ho és– amb les Sonates núm. 18 i núm. 20 del Pare Antoni Soler (1729–1783), un autor quasi romàntic.
Bernat Català hi va aportar una dimensió fresca i unes sonoritats tan lleus que semblava que flotessin. Va fer una lectura de les sonats emocionant i pianística. El tempo mai va ser estrepitós, més aviat còmode, un fet que permetia assaborir la rica varietat tonal de les dues sonates del Pare Soler, les seves construccions harmòniques i rítmiques. 
L’obra cabdal de la vetllada era la Sonata núm. 3, en La b major Op.110, de Beethoven, de la que, el musicòleg i crític musical Albert Ferrer Flamerich, en va fer una esplèndida dissecció amb detalls molt acurats de l’estructura musical,  durant la presentació del llibre Las Sonata para piano de Beethoven.
Aquest va ser indubtablement el punt àlgid del recital i de la vetllada completa. Un Beethoven, enigmàtic, heterogeni, brillant, desafectat, en el qual Català va demostrar tenir una veu pròpia summament convincent i persuasiva. Vam veure un domini complert de la dificultat interpretativa d’aquesta sonata que s’aparta dels esquemes beethovenians.
La magistral interpretació de Bernat Català, que produeix un impacte pel fet d’allò incomprensible que pot arribar a ser, va transmetre al públic l’arquitectura musicalment absoluta i els constants jeroglífics de l’obra. Bernat Català va estar esplèndid en l’Adagio-Arioso dolente   i com a consol va arribar la Fuga, amb un bon treball contrapuntístic, amb increments i disminucions, que aportaven uns nous sons plenament espiritualitzats.  
La segona part començà amb l’obra Spiegeltocatta, un estudi per a piano de Víctor Cordero i Charles (Molins de Rei, 1971), compositor que ha estat professor a La Chaux-de-Fonds (contrapunt) i en l'actualitat és professor del Conservatori de Música de Neuchâtel, filial de l'Haute Ecole de Musique de Ginebra. Una obra plena de tecnicisme i on Bernat Català va fer palesa la seva gran qualitat tècnica.
Tancava el recital el Preludi, coral i fuga de César Franck (un dels deu grans monuments pianístics de tots els temps, tal com ens recordava el gran Alfred Cortot), i una obra que, des de fa uns anys, figura en quasi tots els recitals de Bernat Català.
De les seves primeres versions fins a l’actual hi ha un espai on s’evidencia la maduresa interpretativa del jove pianista. Innegable correcció de la versió i netedat de plantejament, força profunditat i dinàmica accentuada molt expressiva.
El recital de Bernat Català va tenir una persuasió exercida des de la finor i la delicadesa, mai des del vigor ni des de l’excessiva corporeïtat sonora. Un èxit important d’un pianista cridat a situar-se entre els millors.

Cap comentari:

Publica un comentari