 |
| La soprano australiana Michelle Francis Cook es caracteritza per la seva veu d'spinto. Actua aquest dijous, dia 8 de març al Teatre Principal de Valls. |
ANNA ESTALLO /
Valls / Barcelona
En la conversa telefònica que mantenim amb Michelle
Francis Cook la seva veu m’ha agafat quasi per sorpresa, desprevinguda. Una veu
suau i delicada em respon a l’altre costat del fil telefònic i, primer, penso
que m’he equivocat. Però no, no es tracta de cap error, és ella, la soprano a
qui jo he escoltat en diferents vídeos amb una veu potent, profunda i dramàtica
que captiva i encisa, i que ara em parla amb un to dolç i mansoi. Ella es disculpa, em
diu que dosifica la intensitat i el volum per no fatigar les seves cordes
vocals.
Així trenquem el gel amb aquesta artista australiana,
però resident a Barcelona des de fa més de 10 anys i amb uns ancestres –avis i
rebesavis materns-, que situen una part de la seva història vital al sud de la
bellíssima Sicília.
Nits de Clàssics ha volgut apropar la seva veu a l'audiència i la presenta en la cartellera d'aquesta temporada com una de les propostes estel·lars.
L’any 2002 vostè va ser la guanyadora del Melbourne Wesh
Male Voice. Què va significar en la seva carrera aquest premi?
“Aquest concurs de cant
va ser un dels primers que vaig guanyar al començament de la meva Carrera. Va
significar molt per a mi perquè amb aquesta sèrie de concursos que vaig
començar a guanyar vaig tenir molta promoció I em van arribar moltes
oportunitats de cantar a nivell local. Em va ajudar en la meva autoconfiança
com a artista jove. Després, guanyant el concurs internacional d’Acclaim Award
amb beques d’estudis a Europa, va ser quan em vaig llençar a l’escena
internacional: Itàlia, Àustria, Alemanya I Espanya, entre d’altres països.”
Va néixer a Austràlia. Què la va portar fins a
Espanya i quan hi va arribar?
“Després d’acabar la
beca de perfeccionament vocal al Teatre Maggio Musicale de Florencia, vaig
cantar diverses òperes al famós Festival Puccini de Torre di Lago (Itàlia) com
a Madama Butterfly i Turandot en diferents concerts a Lucca i Jessi. Vaig
coincidir amb Zubin Mehta i Andrea Boccellli durant aquest temps. També vaig
conèixer el mestre José Luis Basso, director del cor de Firenze que era a punt
de prendre possessió de la plaça com a director del cor del Liceu.
Ell va ser
qui em va oferir un contracte al Liceu com a reforç del cor. Per a mi aquesta
va ser una manera de continuar el meu desenvolupament, conèixer grans cantants
del món i aprendre al seu costat. Am dos fills petits que necessitaven
estabilitat, vaig veure que era una oportunitat estupenda.
Vaig arribar a Espanya
a finals de l’any 2005 sense saber parlar espanyol, i va ser una nova
experiència assajar en un idioma totalment estrany ja que els textos eren en
català. Aquesta va ser una època preciosa en la meva trajectòria professional.
Em sentia i em segueixo sentint molt a gust a Espanya. Vaig fer una audició com
a solista al Teatre del Liceu i vaig començar a cantar papers petits al costat
dels grans de la lírica com ara Plácido Domingo, Ewa Podles, Eva Marton i
Deborah Polaski. El meu debut al Liceu va ser en l’òpera Elektra de Richard Strauss. En aquell moment vaig notar que la meva
veu era molt potent i amb una tessitura cada vegada més dramàtica.”
Comentaristes musicals l’han definit com a soprano spinto, amb un ampli repertori dramàtic.
A quin dels estils i autors se sent més propera: verisme, wagnerià, òpera
francesa…
“Sí, sóc una soprano spinto,
i això significa que sóc una soprano lírica amb un major cos en el seu centre i
un timbre una mica més fosc, un fet que em permet desenvolupar sense gran
esforç passatges dramàtics. He cantat entre d’altres, papers de Puccini, Verdi,
Tschaikovsky, Mascagni, Bizet, Mozart, Britten i Wagner.
Tinc passió per la
música de Wagner, admiro la seva persona. Però també m’encanten les obres de
Puccini i Verdi teatralment i musicalment, però Wagner de vegades m’ha fet
posar la pell de gallina, fins i tot en enregistraments i en unes obres d’una
manera més profunda que en d’altres.
Crec que les meves experiències amb Wagner
al Liceu han cultivat això. I quan he passat per moments anímicament durs, la
seva música m’ha donat força. Per això, de vegades, em fa la sensació d’haver
conegut Wagner!! És un fet estrany; el noto molt proper a mi. Quan Wagner
modula la música inesperadament i mostra alguna cosa nova, és com si fos la
meva pròpia vida que ha passat per tants canvis: alguns de molt bons i d’altres
han servit per ensenyar-me alguna cosa.”
Pren com a referència alguna de les grans sopranos de la
nostra història?
“Per motius diversos
m’encanten sopranos diferents. Montserrat Caballé, per exemple, és una soprano
molt intel·ligent amb un instrument molt bell. La seva tècnica vocal és
increïble, especialment el seu concepte i entrenament de la respiració.
Impressionant!! Maria Callas també és un referent perquè cantava i actuava amb
tota sinceritat.
Sempre m’ha agradat
Renata Tebaldi per la seva veu rodona i el seu equilibri entre lírica i dramàtica.
En diverses ocasions en la meva carrera m’han comentat que la meva veu
s’assembla a la seva. Ara, amb el pas dels anys m’han comparat amb la
wagneriana Brigit Nilson que també ha cantat Tosca amb molta sensibilitat i
dolçor.
Un dia vaig descobrir
Leontyne Price (cantant Aïda), un rol
que representaré a finals d’any. La seva veu és més fosca de color, però amb
molt de rang i exuberància. De casualitat la vaig escoltar cantant els Wasendonck Lieder de Wagner. Em vaig
enamorar de la música i els sentiments que s’expressen en el text de Mathilde
Wesendonck: profund en filosofia i molt poètica. És una joia aquesta música!!
Deborah Polaski és una
Wagneriana, també molt coneguda a Barcelona. La vaig conèixer durant el meu
debut al Liceu el 2008. Ella em va comentar que tenia habilitats per poder
decantar-me cap a Wagner. Vaig estudiar amb ella a Berlín i em va ensenyar una
cosa fonamental de la veu: la màgia rau en poder controlar la veu gran, usant
colors variats i buscant sempre la bellesa natural.”
Com definiria el moment en què es troba la seva veu?
“Actualment, noto que
he guanyat control en la meva veu des d’un punt de vista tècnic, i amb el
repertori variat que he experimentat he buscat expressió vocal i delicadesa.
Amb el pas dels anys els cantants sempre tenim que adaptar la veu als canvis
que arriben amb la maduresa. Li he de dir, però, que em sento molt feliç amb la
meva veu”.
Entre
la diversitat d’estils que presenta el repertori del concert que realitzarà al
Teatre Principal de Valls ens atrau els Wesendonck
Lieder de Wagner, molt relacionats amb l’òpera Tristan & Isolda, que recentment ha treballat a l’òpera de
Melbourne. El personatge d’Isolda té diverses versions segons els directors,
unes vegades profundes i enlluernadores, i d’altres més aviat fosques. Per a
vostè com és?
“La Isolda ideal és ardent i indomable, a l’hora també és
vulnerable, severa i obstinada, tendre i femenina. Representada per una
destacada soprano dramàtica. La meva Isolda té tots aquests aspectes. Isolda,
com molts personatges de Wagner té una psicologia complexa. Amb Wagner sempre
hi ha lluita i contradiccions, com passa a la vida mateixa. Per a Wagner l’art
no era confrontació sinó una manera de millorar com a persones i com a
societat.
Isolda és obscura al començament, calculadora i amb set
de venjança, però quan estima apareix en el seu interior una persona amb ànsies
de viure, que no accepta el matrimoni per aliances polítiques, i que vol ser
lliure i sentir-se completa; lliure amb Tristán. L’ésser humà és feliç quan
comparteix. Però quan Tristán i Isolda estaran sempre junts? Només a
l’eternitat. És una gran satisfacció especialment arribar al final amb Liebestod. És diví.”
Baremboim
diu que l’òpera Tristan i Isolda cal pensar-la amb el cor i cantar-la amb el
cap. Conjuga emoció i intel·lecte quan interpreta aquest personatge? Pot
confondre’s l’amor amb la passió en aquests personatges wagnerians?
“He parlat molt de Wagner i de les
seves temàtiques amb el mestre i pianista Joan Manau Valor, que és un entès i
expert sobre Wagner. Els Wesendonck
tenen una mica de Tristan i també una mica de Walkiria, ja que ell estava treballant en les dues òperes. Són les
úniques obres de Wagner en què la lletra no és seva, sinó de Mathilde von
Wesendonck. Wagner es trobava exiliat a Suïssa a casa del matrimoni Wesendonck
i hi va haver amor entre el compositor i Mathilde que va acabar de sobte quan
Minna -primera esposa de Wagner-, va interceptar una carta. El gran amor i
suport de Wagner seria la seva segona esposa Cosima Liszt, però aquesta encara
havia d’aparèixer a la seva vida.
Der
Engel, (l’Àngel) és com l’aparició d’un àngel consolador per a Wagner. La
segona cançó Stehe Stille,
intensament caòtica i emocionant és la fusió de tot el Cosmos amb la força
creadora de Déu, un tot panteista. El tercer és Im Treibhaus (La nit i el
silenci). La nit per al romanticisme és el lloc on totes les coses es
presenten sense falsedats i és la part romàntica del dia; la llum no falseja
res. El quart és un himne al Sol que cada dia mor i reneix. El cinquè és el
poder consolador del son; de nou la nit com a moment perfecte del romanticisme.
En el primer apareix la frase de Brünhilde de la Walkiria en què anuncia a Siegmund que morirà en la lluita. En la
quarta, Schmerzen, apareix el motiu de l’espasa de Siegmund. I el primer acord
d’aquest lied és el primer acord del
segon acte de Tristan i Isolda. A Traüme
(Somnis) apareixen les mateixes harmonies de l’escena d’amor de Tristan. I, en
general, el cromatisme d’aquests lieder
pertanyen a l’atmosfera de Tristan i Isolda.
Isolda presenta grans dificultats per la complexitat
musical i per l’extensió. Per aquesta raó, a l’hora de cantar cal tenir cap i
saber tot el que queda per arribar fins al final. També els Wesendonck tenen frases llarguíssimes i
dinàmiques musicals entre pianíssim i
fortíssim, tots dos per a pianista i soprano.
En el romanticisme en general, amor i passió van de la
mà. Com es pot estimar a algú si no t’apassiona!! Com sempre, en aquesta
recerca de la veritat, impossible d’altra banda de trobar-la, sol haver-hi
finals tràgics perquè només en la integració amb la naturalesa, veritable obra
de Déu, existeix la perfecció i aquesta integració és la mort i, alhora, el pas
a l’eternitat. També al final de l’Anell
dels Nibelungs, quan les aigües del Rhin acaben amb els humans, amb els
herois, amb els Déus, amb els gegants, amb els gnomos i amb tota la
civilització, esdevé de nou el triomf de la naturalesa per damunt de tot allò
que és artificial.”
Wagner
conserva el pes que ha tingut històricament?
“Sí, Wagner té el seu lloc en tots els programes dels
teatres mundials. A Austràlia, vaig notar que només els grans teatres
s’atrevien a muntar una obra de Wagner degut a les dimensions que ha de tenir
l’orquestra i a la falta de veus que tinguin aquesta facilitat per interpretar
les seves obres. Però quan ho fan sempre resultat popular.
Al Teatre del Liceu és molt habitual fer òperes de Wagner
cada any. Hi ha diverses organitzacions i associacions de Wagner. Vaig tenir el
plaer de conèixer Irenen Theorin, soprano que va fer el paper d’Isolda l’any
passat al Liceu, durant una escena wagneriana.”
És
necessari esforçar-se per mantenir-se en la corda wagneriana. Cal treballar dur
I estar en forma. Vostè com es prepara?
“Ufff… En totes les òperes que he cantat he hagut
d’esforçar-me per aprendre la partitura, traduir el text, estudiar la història
del context, memoritzar i assajar regularment amb el repertorista. No fa molt
de temps he començat amb els rols protagonistes de Wagner.
La majoria de rols
dramàtics que he cantat són de Verdi i Puccini. Cantar Tosca, per exemple, era
més fàcil que cantar Isolda, no només des del punt de vista vocal, sinó en l’aspecte de ser capaç
de mantenir la concentració durant les quatre hores que dura i mantenir l’energia.
Diuen que aprendre el paper d’Isolda requereix un any sencer. El meu mètode és
separar la música en parts concretes amb una data límit per a cadascuna de les
parts i no parar d’estudiar-la fins que la tinc del tot assimilada.”
La
veiem molt activa i molt professional també a les xarxes socials. Com gestiona
la seva presència a internet? L’assessoren? Ho fa vostè personalment? Quines
precaucions pren?
“Moltes gràcies. Tinc la meva pròpia pàgina web que
intento mantenir actualitzada, així com Facebook, Twitter, YouTube i Instagram;
tots els artistes avui en dia necessitem promocionar la nostra imatge. Penso
que és fonamental.
Bona part de la promoció la faig jo mateixa o bé se
n’ocupen els mateixos teatres on actuo. Però un bon agent també pot ajudar en
aquestes coses. Quan un teatre demana informació a l’agent, quasi sempre
demanen la pàgina web de l’artista.
Pel que fa a les precaucions, només pujo vídeos i àudios
d’una bona qualitat. Als agents no els agrada la música i els vídeos de baixa qualitat
que es puguin compartir en xarxes socials.”
Parli’m
dels seus pròxims projectes.
“A més de seguir endavant amb l’òpera Tosca, estic preparant diferents
concerts de les escenes de Tosca amb
tenor i baríton amb acompanyament de piano i que representarem en llocs
diversos. També tinc en agenda actuacions d’un espectacle molt semblant al que
farem a Valls. Però a més, el meu desig es concentrar-me en el rol d’Aïda (Verdi)
que representaré cap a finals d’any amb els Amics de l’Òpera i Sarsuela de
Terrassa. El rol d’Aïda és nou per a mi i, tot i que ja he cantat algunes de
les seves àries, és tot un repte.”
És, doncs, aquest
el repte que la motiva més especialment?
“És clar que sí. Aïda és un paper nou i en el que hi he
posat molta il·lusió. Tinc moltes ganes de convertir-me en una princesa Etíop.
Crec que serà una producció espectacular!!”
Michelle Francis Cook acompanyada del pianista Joan Manau Valor oferirà el seu concert al Teatre Principal de Valls, dins del cicle Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 8 de març a 2/4 de 9 del vespre. Els joves de fins 18 anys tenen l'accés de franc a l'espectacle.
