dissabte, 17 de març del 2018

L'encanteri del violí d'Elina Sitnikava

Les obres interpretades per Elina Sitnikava al Teatre Principal de Valls van ser presentades en exclusiva i formaran part d'un disc que s'editarà amb el segell Moraleda. Foto: JOAN GASULL


GABRIELLE DEAKIN / Valls

Hi ha una teoria fascinant que lliga el desenvolupament del violí -al nord d’Itàlia durant la primera meitat del segle XVI- amb l’expulsió dels jueus d’Espanya a finals del segle XV. 

Imatges de la viola de mà -anomenada vihuela en castellà-,  (l’ancestre comú dels instruments de corda i la guitarra) fregada amb un arc, apareixen en manuscrits aragonesos i castellans des del segle XIII i les ciutats italianes que van rebre un nombre important de jueus espanyols expulsats són les mateixes que figuren en les cròniques sobre l’emergència del violí.

La resta és especulació, però no hi ha dubte que el violí és l’instrument per excel·lència de la música jueva. Les referències abunden: des de l’ús d’iconografia del violí en les pintures de Marc Chagall, fins a El violinista en el tejado, el musical d’èxit basat en un conte jueu. 

El violí sembla capaç de recrear, musicalment, l’essència de l’ànima d’aquesta cultura d’exili; les escales modals, amb les quals es construeixen les melodies punyents de la música jueva, s’adapten perfectament a la naturalesa del violí amb la seva capacitat de fer glissandos, vibrat i altres ornaments expressius; l’agilitat del violí permet extrems de lent i ràpid, jocs rítmics i tempos accelerants. 

Aquestes característiques agermanen la música jueva amb altres músiques “exòtiques”: la música zíngara -que té lligams estrets amb el Kletzmer, la tradició musical dels jueus de l’Europa de l’Est- i la música flamenca espanyola, amb qui comparteix ancestres comuns i tradicions pròximes.

El duo format per la jove violinista bielorussa, Elina Sitnikava, i el pianista canari Miguel Ángel Dionis, ens va oferir el dijous passat a Nits de Clàssics un programa on va quedar palès el poder expressiu d’aquesta música tan idiomàtica per al violí. La majoria d’obres eren d’autors jueus no gaire coneguts. 


Tot i això, la inclusió d’obres cèlebres com el Czardás de Vittorio Monti, Tres danses hongareses de Johannes Brahms (obres inspirades en la música zíngara),  i el Carmen Fantasy de Franz Wexman, sobre temes espanyols de Georges Bizet, donava fe de la fascinació que compositors i públic de música culta han experimentat vers  aquestes tradicions musicals.

Sentir intèrprets d’aquest calibre a Valls és un privilegi que s’ha de remarcar. Fa un segle, ens hauríem hagut de traslladar a Nova York o Londres per assistir a un concert com aquest... i ara el tenim, en un dia de cada dia, al Teatre Principal de Valls. Quina meravella! Elina Sitnikava, la violinista, traçava amb molta intel·ligència i una tècnica impressionant, una línea fina entre seguretat i perill; el so, sempre potent i càlid, però evitant qualsevol duresa o atac indiscriminat; els tempos controlats, però abordant, amb gosadia,  al límit de la possibilitat; sinuosa i expressiva, sense distorsionar el teixit musical, i amb una afinació impecable.

Per la seva banda, Miguel Ángel Dionis aconseguia un so excepcionalment càlid d’aquell cavall de batalla que és el piano del Teatre i, amb unes mans flexibles i enjogassades, es mostrava absolutament a l’altura dels diferents papers que li tocava fer al llarg de la vetllada. Quan havia d’acompanyar, se situava en un segon pla i ballava a les ordres de la violinista. I en les dues obres que va interpretar per a piano sol, mostrava la seva faceta de showman, posant una tècnica virtuosa i una alegria contagiosa al servei de la música.

Un concert així acontenta a tothom, ja que respon simultàniament a valors diferents; tenia alguna cosa que recordava el cabaret,  entreteniment musical en estat pur amb alternança entre pathos i brillantor, seducció i focs d’artifici. No obstant, responia també a exigències de complexitat; el programa era ben construït, seguia una lògica de varietat i diversitat dintre d’una proposta amb una coherència musical i va ser interpretat amb criteris de fidelitat estilística i bon gust.

La inclusió de la Meditació de Thaïs de Jules Massenet era curiosa, donada la proposta del concert. Massenet no és jueu i el llenguatge musical de la peça és més occidental que l’emprada en les altres obres del programa. Però d’alguna manera, la peça hi encaixava, gràcies al seu toc orientalista. Podríem establir una connexió tènue també pel fet que va ser portat a la fama per tot un seguit de violinistes jueus excepcionals: Fritz Kreisler, Mischa Elman, Jasha Heifetz, Leonid Kogin. Jo la vaig sentir per primera vegada en concert a mans d’Itzhak Perlman, gran violinista israelí.

Perlman va ser present, d’una manera el·líptica, també en el bis que el duo ens va oferir: el famós tema de la pel·lícula La llista de Schindler, que va ser interpretada per Perlman en la banda sonora original.

En definitiva, un concert excepcional que ens va deixar a tots encantats.

(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola de Música Robert Gerhard de Valls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada