dimarts, 6 de març de 2018

"De vegades em fa la sensació d'haver conegut Wagner"


La soprano australiana Michelle Francis Cook es caracteritza per la seva veu d'spinto. Actua aquest dijous, dia 8 de març al Teatre Principal de Valls.

ANNA ESTALLO / Valls / Barcelona

En la conversa telefònica que mantenim amb Michelle Francis Cook la seva veu m’ha agafat quasi per sorpresa, desprevinguda. Una veu suau i delicada em respon a l’altre costat del fil telefònic i, primer, penso que m’he equivocat. Però no, no es tracta de cap error, és ella, la soprano a qui jo he escoltat en diferents vídeos amb una veu potent, profunda i dramàtica que captiva i encisa, i que ara em parla amb un to dolç i mansoi. Ella es disculpa, em diu que dosifica la intensitat i el volum per no fatigar les seves cordes vocals.

Així trenquem el gel amb aquesta artista australiana, però resident a Barcelona des de fa més de 10 anys i amb uns ancestres –avis i rebesavis materns-, que situen una part de la seva història vital al sud de la bellíssima Sicília. 

Nits de Clàssics ha volgut apropar la seva veu a l'audiència i la presenta en la cartellera d'aquesta temporada com una de les propostes estel·lars. 


L’any 2002 vostè va ser la guanyadora del Melbourne Wesh Male Voice. Què va significar en la seva carrera aquest premi?

“Aquest concurs de cant va ser un dels primers que vaig guanyar al començament de la meva Carrera. Va significar molt per a mi perquè amb aquesta sèrie de concursos que vaig començar a guanyar vaig tenir molta promoció I em van arribar moltes oportunitats de cantar a nivell local. Em va ajudar en la meva autoconfiança com a artista jove. Després, guanyant el concurs internacional d’Acclaim Award amb beques d’estudis a Europa, va ser quan em vaig llençar a l’escena internacional: Itàlia, Àustria, Alemanya I Espanya, entre d’altres països.”

Va néixer a Austràlia. Què la va portar fins a Espanya i quan hi va arribar?

“Després d’acabar la beca de perfeccionament vocal al Teatre Maggio Musicale de Florencia, vaig cantar diverses òperes al famós Festival Puccini de Torre di Lago (Itàlia) com a Madama Butterfly i Turandot en diferents concerts a Lucca i Jessi. Vaig coincidir amb Zubin Mehta i Andrea Boccellli durant aquest temps. També vaig conèixer el mestre José Luis Basso, director del cor de Firenze que era a punt de prendre possessió de la plaça com a director del cor del Liceu. 

Ell va ser qui em va oferir un contracte al Liceu com a reforç del cor. Per a mi aquesta va ser una manera de continuar el meu desenvolupament, conèixer grans cantants del món i aprendre al seu costat. Am dos fills petits que necessitaven estabilitat, vaig veure que era una oportunitat estupenda.

Vaig arribar a Espanya a finals de l’any 2005 sense saber parlar espanyol, i va ser una nova experiència assajar en un idioma totalment estrany ja que els textos eren en català. Aquesta va ser una època preciosa en la meva trajectòria professional. Em sentia i em segueixo sentint molt a gust a Espanya. Vaig fer una audició com a solista al Teatre del Liceu i vaig començar a cantar papers petits al costat dels grans de la lírica com ara Plácido Domingo, Ewa Podles, Eva Marton i Deborah Polaski. El meu debut al Liceu va ser en l’òpera Elektra de Richard Strauss. En aquell moment vaig notar que la meva veu era molt potent i amb una tessitura cada vegada més dramàtica.”

 Comentaristes musicals l’han definit com a soprano spinto, amb un ampli repertori dramàtic. A quin dels estils i autors se sent més propera: verisme, wagnerià, òpera francesa…

“Sí, sóc una soprano spinto, i això significa que sóc una soprano lírica amb un major cos en el seu centre i un timbre una mica més fosc, un fet que em permet desenvolupar sense gran esforç passatges dramàtics. He cantat entre d’altres, papers de Puccini, Verdi, Tschaikovsky, Mascagni, Bizet, Mozart, Britten i Wagner. 

Tinc passió per la música de Wagner, admiro la seva persona. Però també m’encanten les obres de Puccini i Verdi teatralment i musicalment, però Wagner de vegades m’ha fet posar la pell de gallina, fins i tot en enregistraments i en unes obres d’una manera més profunda que en d’altres. 

Crec que les meves experiències amb Wagner al Liceu han cultivat això. I quan he passat per moments anímicament durs, la seva música m’ha donat força. Per això, de vegades, em fa la sensació d’haver conegut Wagner!! És un fet estrany; el noto molt proper a mi. Quan Wagner modula la música inesperadament i mostra alguna cosa nova, és com si fos la meva pròpia vida que ha passat per tants canvis: alguns de molt bons i d’altres han servit per ensenyar-me alguna cosa.”

Pren com a referència alguna de les grans sopranos de la nostra història?

“Per motius diversos m’encanten sopranos diferents. Montserrat Caballé, per exemple, és una soprano molt intel·ligent amb un instrument molt bell. La seva tècnica vocal és increïble, especialment el seu concepte i entrenament de la respiració. Impressionant!! Maria Callas també és un referent perquè cantava i actuava amb tota sinceritat.

Sempre m’ha agradat Renata Tebaldi per la seva veu rodona i el seu equilibri entre lírica i dramàtica. En diverses ocasions en la meva carrera m’han comentat que la meva veu s’assembla a la seva. Ara, amb el pas dels anys m’han comparat amb la wagneriana Brigit Nilson que també ha cantat Tosca amb molta sensibilitat i dolçor.

Un dia vaig descobrir Leontyne Price (cantant Aïda), un rol que representaré a finals d’any. La seva veu és més fosca de color, però amb molt de rang i exuberància. De casualitat la vaig escoltar cantant els Wasendonck Lieder de Wagner. Em vaig enamorar de la música i els sentiments que s’expressen en el text de Mathilde Wesendonck: profund en filosofia i molt poètica. És una joia aquesta música!!

Deborah Polaski és una Wagneriana, també molt coneguda a Barcelona. La vaig conèixer durant el meu debut al Liceu el 2008. Ella em va comentar que tenia habilitats per poder decantar-me cap a Wagner. Vaig estudiar amb ella a Berlín i em va ensenyar una cosa fonamental de la veu: la màgia rau en poder controlar la veu gran, usant colors variats i buscant sempre la bellesa natural.”

Com definiria el moment en què es troba la seva veu?
“Actualment, noto que he guanyat control en la meva veu des d’un punt de vista tècnic, i amb el repertori variat que he experimentat he buscat expressió vocal i delicadesa. Amb el pas dels anys els cantants sempre tenim que adaptar la veu als canvis que arriben amb la maduresa. Li he de dir, però, que em sento molt feliç amb la meva veu”.

Entre la diversitat d’estils que presenta el repertori del concert que realitzarà al Teatre Principal de Valls ens atrau els Wesendonck Lieder de Wagner, molt relacionats amb l’òpera Tristan & Isolda, que recentment ha treballat a l’òpera de Melbourne. El personatge d’Isolda té diverses versions segons els directors, unes vegades profundes i enlluernadores, i d’altres més aviat fosques. Per a vostè com és?

“La Isolda ideal és ardent i indomable, a l’hora també és vulnerable, severa i obstinada, tendre i femenina. Representada per una destacada soprano dramàtica. La meva Isolda té tots aquests aspectes. Isolda, com molts personatges de Wagner té una psicologia complexa. Amb Wagner sempre hi ha lluita i contradiccions, com passa a la vida mateixa. Per a Wagner l’art no era confrontació sinó una manera de millorar com a persones i com a societat.

Isolda és obscura al començament, calculadora i amb set de venjança, però quan estima apareix en el seu interior una persona amb ànsies de viure, que no accepta el matrimoni per aliances polítiques, i que vol ser lliure i sentir-se completa; lliure amb Tristán. L’ésser humà és feliç quan comparteix. Però quan Tristán i Isolda estaran sempre junts? Només a l’eternitat. És una gran satisfacció especialment arribar al final amb Liebestod. És diví.”

Baremboim diu que l’òpera Tristan i Isolda cal pensar-la amb el cor i cantar-la amb el cap. Conjuga emoció i intel·lecte quan interpreta aquest personatge? Pot confondre’s l’amor amb la passió en aquests personatges wagnerians?

“He parlat molt de Wagner i de les seves temàtiques amb el mestre i pianista Joan Manau Valor, que és un entès i expert sobre Wagner. Els Wesendonck tenen una mica de Tristan i també una mica de Walkiria, ja que ell estava treballant en les dues òperes. Són les úniques obres de Wagner en què la lletra no és seva, sinó de Mathilde von Wesendonck. Wagner es trobava exiliat a Suïssa a casa del matrimoni Wesendonck i hi va haver amor entre el compositor i Mathilde que va acabar de sobte quan Minna -primera esposa de Wagner-, va interceptar una carta. El gran amor i suport de Wagner seria la seva segona esposa Cosima Liszt, però aquesta encara havia d’aparèixer a la seva vida.

Der Engel, (l’Àngel) és com l’aparició d’un àngel consolador per a Wagner. La segona cançó Stehe Stille, intensament caòtica i emocionant és la fusió de tot el Cosmos amb la força creadora de Déu, un tot panteista. El tercer és Im Treibhaus (La nit i el silenci). La nit per al romanticisme és el lloc on totes les coses es presenten sense falsedats i és la part romàntica del dia; la llum no falseja res. El quart és un himne al Sol que cada dia mor i reneix. El cinquè és el poder consolador del son; de nou la nit com a moment perfecte del romanticisme. En el primer apareix la frase de Brünhilde de la Walkiria en què anuncia a Siegmund que morirà en la lluita. En la quarta, Schmerzen, apareix el motiu de l’espasa de Siegmund. I el primer acord d’aquest lied és el primer acord del segon acte de Tristan i Isolda. A Traüme (Somnis) apareixen les mateixes harmonies de l’escena d’amor de Tristan. I, en general, el cromatisme d’aquests lieder pertanyen a l’atmosfera de Tristan i Isolda.

Isolda presenta grans dificultats per la complexitat musical i per l’extensió. Per aquesta raó, a l’hora de cantar cal tenir cap i saber tot el que queda per arribar fins al final. També els Wesendonck tenen frases llarguíssimes i dinàmiques musicals entre pianíssim i fortíssim, tots dos per a pianista i soprano.

En el romanticisme en general, amor i passió van de la mà. Com es pot estimar a algú si no t’apassiona!! Com sempre, en aquesta recerca de la veritat, impossible d’altra banda de trobar-la, sol haver-hi finals tràgics perquè només en la integració amb la naturalesa, veritable obra de Déu, existeix la perfecció i aquesta integració és la mort i, alhora, el pas a l’eternitat. També al final de l’Anell dels Nibelungs, quan les aigües del Rhin acaben amb els humans, amb els herois, amb els Déus, amb els gegants, amb els gnomos i amb tota la civilització, esdevé de nou el triomf de la naturalesa per damunt de tot allò que és artificial.”

Wagner conserva el pes que ha tingut històricament?

“Sí, Wagner té el seu lloc en tots els programes dels teatres mundials. A Austràlia, vaig notar que només els grans teatres s’atrevien a muntar una obra de Wagner degut a les dimensions que ha de tenir l’orquestra i a la falta de veus que tinguin aquesta facilitat per interpretar les seves obres. Però quan ho fan sempre resultat popular.

Al Teatre del Liceu és molt habitual fer òperes de Wagner cada any. Hi ha diverses organitzacions i associacions de Wagner. Vaig tenir el plaer de conèixer Irenen Theorin, soprano que va fer el paper d’Isolda l’any passat al Liceu, durant una escena wagneriana.”

 És necessari esforçar-se per mantenir-se en la corda wagneriana. Cal treballar dur I estar en forma. Vostè com es prepara?

“Ufff… En totes les òperes que he cantat he hagut d’esforçar-me per aprendre la partitura, traduir el text, estudiar la història del context, memoritzar i assajar regularment amb el repertorista. No fa molt de temps he començat amb els rols protagonistes de Wagner. 

La majoria de rols dramàtics que he cantat són de Verdi i Puccini. Cantar Tosca, per exemple, era més fàcil que cantar Isolda, no només des del punt de vista vocal, sinó en l’aspecte de ser capaç de mantenir la concentració durant les quatre hores que dura i mantenir l’energia. Diuen que aprendre el paper d’Isolda requereix un any sencer. El meu mètode és separar la música en parts concretes amb una data límit per a cadascuna de les parts i no parar d’estudiar-la fins que la tinc del tot assimilada.”

La veiem molt activa i molt professional també a les xarxes socials. Com gestiona la seva presència a internet? L’assessoren? Ho fa vostè personalment? Quines precaucions pren?

“Moltes gràcies. Tinc la meva pròpia pàgina web que intento mantenir actualitzada, així com Facebook, Twitter, YouTube i Instagram; tots els artistes avui en dia necessitem promocionar la nostra imatge. Penso que és fonamental.

Bona part de la promoció la faig jo mateixa o bé se n’ocupen els mateixos teatres on actuo. Però un bon agent també pot ajudar en aquestes coses. Quan un teatre demana informació a l’agent, quasi sempre demanen la pàgina web de l’artista.

Pel que fa a les precaucions, només pujo vídeos i àudios d’una bona qualitat. Als agents no els agrada la música i els vídeos de baixa qualitat que es puguin compartir en xarxes socials.”

 Parli’m dels seus pròxims projectes.

“A més de seguir endavant amb l’òpera Tosca, estic preparant diferents concerts de les escenes de Tosca amb tenor i baríton amb acompanyament de piano i que representarem en llocs diversos. També tinc en agenda actuacions d’un espectacle molt semblant al que farem a Valls. Però a més, el meu desig es concentrar-me en el rol d’Aïda (Verdi) que representaré cap a finals d’any amb els Amics de l’Òpera i Sarsuela de Terrassa. El rol d’Aïda és nou per a mi i, tot i que ja he cantat algunes de les seves àries, és tot un repte.”

És, doncs, aquest el repte que la motiva més especialment?

“És clar que sí. Aïda és un paper nou i en el que hi he posat molta il·lusió. Tinc moltes ganes de convertir-me en una princesa Etíop. Crec que serà una producció espectacular!!”


Michelle Francis Cook acompanyada del pianista Joan Manau Valor oferirà el seu concert al Teatre Principal de Valls, dins del cicle Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 8 de març a 2/4 de 9 del vespre. Els joves de fins 18 anys tenen l'accés de franc a l'espectacle. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada