Serena(ment) Divina!

La soprano Serena Sáenz durant el concert que va oferir al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

R. GALIMANY / A. ESTALLO |Valls

Feia temps que el públic no aplaudia tant com en la darrera vetllada de Nits de Clàssics, la del 22 de març. Tant que la protagonista de la nit, Serena Sáenz va haver de sortir en reiterades ocasions a saludar el públic i, ja acabat el concert, es va veure obligada a regalar dues peces més.

La vetllada,  en un sempre acollidor Teatre Principal, va ser extraordinàriament agradable. En aquest escenari, el públic va tenir l’oportunitat de veure l’esplèndida soprano Serena Sáenz (Barcelona, 1994), que arribava a Valls després d’haver protagonitzat diferents funcions en el rol de Pamina de La Flauta Màgica al Staatsoper Unter den Linde de Berlín, la millor carta de presentació per a una cantant. L’aniversari de Serena Sáenz, que la mateixa nit del concert complia 24 anys, afegia emotivitat a la vetllada.

La pianista Leyre Sáenz de Urtudi, exquisida repertorista de molta delicadesa i sensibilitat i sempre amb molt de respecte per la veu, i amb uns deliciosos tempo, va ser la millor alida de Serena Sáenz en una cita memorable. La soprano i la pianista formen el Duo Sáenz Bikotea. Oferiren un repertori variat d’estils amb el qual van demostrar les seves aptituds per a qualsevol tipus de rol.

Dotada d'una presència tan espectacular com destacable és la seva simpatia, i amb un saber estar a l’escenari i unes  dots excepcionals per al cant, Serena Sáenz va sorprendre l'audiència amb la seva vigorosa entrada, enfilant el passadís de platea mentre iniciava l’ària de Lakmé de Delibes, on els primers compassos són “a capella”, incorporant-se després el piano; una ària extensa i dificultosa cantada sempre en una tessitura alta, sense estalviar l’ostentació de coloratura.

Del drama fins a la cançó d’arrel popular, passant pel romanticisme de Schubert, la jove soprano, va ser l’heroïna dramàtica de Delibes, amb l’ària de Lakmé que ja hem comentat; tràgica en Bel Raggio lusinghier, sens dubte l'ària més famosa de l'òpera Semiramide de Gioacchino Rossini i l'última òpera seriosa del compositor. 

En aquestes dues àries Serena Sáenz es va recrear amb tot tipus de coloratures i ornamentacions vocals. Va estar esplèndida! Sensible i intimista en els lieder de Schubert i en l’emotiu Morgen de Richard Strauss. Encantadora la Mirentxu de Guridi, contrastant amb els Tres sonetos de Turina (text de Francisco Rodríguez Marín) i on va tenir la gràcia de reflectir el diferent caràcter dels tres sonetos i el to sarcàstic d’alguns moments, utilitzant  versos que es coneixen com a pie quebrado, que ens va transmetre perfectament.  

  

La soprano va tenir el seu moment dedicat a la sarsuela i ho va fer amb l’ària Me llaman la primorosa d’El barbero de Sevilla de Gerónimo Giménez, una ària que porten en el repertori totes les grans cantants actuals, com la Netrebcko o la Garanka, i que la Serena Sáenz la va gaudir i s’hi va recrear amb una veu ja ben escalfada, amb moments de molta inspiració, dominant completament la partitura i tots els ornament que hi va afegir.

Per primera vegada vàrem escoltar l’admirable Granada d’Agustín Lara cantada per una soprano. Des de Mario Lanza sempre ho havíem escoltat per un tenor. Hem de senyalar que va fer una recreació molt diferent de quantes havíem escoltat, molt personal i amb molt de lirisme, amb uns tempos canviants que va fer que la gaudíssim plenament. 

Pianista i soprano van haver de saludar en diverses ocasions.

El públic, entregat des del primer moment, va aplaudir amb entusiasme les dues intèrprets que van correspondre  amb un deliciós bis que ens van regalar, O mio babbino caro, l'ària més cèlebre de Gianni Schicchi que tantes vegades hem escoltat de mestres tan esplèndides com la Callas, la Caballé o la Tebaldi.

Com que els aplaudiments seguien, i les dues artistes gaudien del moment, ens obsequiaren amb un segon bis, ben diferent: el Summertime de l’òpera de Gershwin, Porgy and Bess. Una interpretació apassionada i, a la vegada, temperada, per tancar la vetllada.

I, atenció a tots els presents: recordin la primera Nits de Clàssics de la temporada  de primavera del 2019. Una vetllada que, de ben segur recordaran quan Serena Sáenz sigui ja una diva.

Acabat l’espectacle, molts espectadors (els que encara no havien llegit l’entrevista prèvia que li havíem fet i publicat en aquest mateix bloc), es mostraven sorpresos de saber que Serena Sáenz és barcelonina, i que aquest nou fenomen del cant viu i canta a Berlín.