De Telemann a Piazzolla

La guitarrista Carmen Becerra i la flautista Isabel Serra durant el concert del dijous, 26 de setembre,
 al Teatre Principal de Valls. Foto. ANNA ESTALLO

ROMAN GALIMANY / Valls

Aquest és el recorregut que ens ha ofert, en menys d’un any, Isabel Serra; llavors amb una traverso de fusta antiga i ara amb la moderna flauta travessera metàl·lica.

El Duo Becerra-Serra, format per Isabel Serra i Carmen Becerra, presentaren el dijous 26 de setembre, dintre del cicle Nits de Clàssics, la proposta, Aturar el temps, amb música de compositors catalans i iberoamericans per a flauta i guitarra. 

Un concert de músics contemporanis, que fusiona la música de Robert Gerhard  (Valls, 1896-Cambridge, 1970) amb la de compositors com ara Piazzolla, per entendre i conèixer diferents estils de la música de cambra per a flauta i guitarra de la nostra època.

Les dues solistes i músics de cambra, trenquen el convencionalisme amb la seva combinació d'instruments. Amb la seva selecció,  intrèpida i versàtil del repertori, ofereixen un resultat de nous sons i colors, així com noves perspectives en el fraseig musical. Una experiència musical que cal conèixer.

El Duo Serra-Becerra és considerat com un dels més representatius duo de flauta i guitarra de casa nostra. La seva musicalitat no és el resultat d’assajos molt treballats; es tracta de dos músics que senten l’art intensament i es fusionen quan toquen.

Les Bachianas brasileiras de Villa-Lobos, simplement ens van encisar amb la versió que presentaren; el tempo i l’acompanyament de la guitarra en un punt d’intimisme  deliciós. La capacitat d’entesa d'aquesta parella és extraordinària.

Les seves interpretacions són sorprenents. El contrast entre les interpretacions de les obres de Chic i Setó, amb què obrien el repertori, contrastaven amb l’estil de les de Piazzolla amb un intimisme molt accentuat.

Varen tenir el detall d’incloure dues obres de Gerhard, en aquest any de commemoracions: dos solos de flauta i guitarra. Tot i que la Fantasia per a guitarra data de 1957, i és posterior al Capriccio per flauta (1949), té un lirisme molt més classicista, que s’allunya de l’estil que exhibeix vuit anys abans. 

Una vetllada innovadora pel seu contingut, entretinguda i agradable, interpretada amb qualitat i virtuosisme excepcional... no es pot demanar més.