dilluns, 17 de juny de 2019

Erik Satie: una vida d'excentricitats

Quim Lecina, Montse Bertral i Daniel Blanch en l'espectacle "El gran circ d'Erik Satie".


ANNA ESTALLO / Valls / Rupià
Des del seu refugi de Rupià (Baix Empordà) i acompanyat de la seva gata, un preciós exemplar de color gris, Quim Lecina, el que va ser cofundador del Teatre Lliure, crea i modela espectacles de gran originalitat  amb un segell inconfusible que caracteritza tota la seva producció. Les seves experiències embolcallen d’emocions els espectadors allà on va.

Aquest dijous, excepcionalment a les 9 del vespre i just quan acabi la tronada d’inici de la festa de Sant Joan, al Teatre Principal començarà l'últim espectacle de la temporada de Nits de Clàssics: la història de El gran circ d’Erik Satie, amb Daniel Blanc (piano), Montse Bertral (mezzo) i el mateix Quim Lecina, sota la pell de l’excèntric músic francès del segle XIX.

Com resumiria El gran circ d’Erik Satie?
“És un espectacle de teatre musical amb música íntegrament d’Erik Satie, llevat d’un moment en què es pot escoltar La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, un compositor que per a Satie era tot un Déu.

Intentem reproduir tot l’esperit, tot l’art i també els trets peculiars de la personalitat d’aquest compositor. Ell era de la Normandia i ho fem a través del seu  llegat musical que inclou  els articles que ell escrivia per a revistes de diferents gèneres i que eren molt esperats perquè queien entre el públic com bombes. Aquests textos van ser recopilats per un francès en dos llibres titulats Memòries d’un amnèsic i Quaderns d’un mamífer.

Em vaig sentir atret profundament per la personalitat d’aquest individu que sempre anava a contracorrent i al que podem considerar com l’autèntic bohemi de Montmartre. Molts pintors el van voler pintar: jove, sense diners, passava molta gana, excèntric...”

Què l’ha enamorat?
“Tot!! El vaig conèixer a partir de la música. Molta gent no el coneix pel nom, però quan sent la música molt usada en anuncis, per exemple, ja li ve al cap.

Quan vaig aprofundir en Erik Satie, també vaig començar a conèixer la llegenda i el personatge. Moltes vegades la llegenda és més potent que la pròpia història i això és el que a mi m’ha fascinat: aquest personatge enigmàtic que anava en contra de qualsevol veritat, no volia que el fessin descendent de cap escola ni corrent estètic i era tot un món d’excentricitats. Si llegim els seus textos podrien semblar que estan escrits pels germans Marx.

A tall de comentari podem destacar la seva aversió als crítics musicals i sobre ells escrivia coses divertidíssimes i que, en algun cas, li va comportar pena de presó perquè el van denunciar.”

Com ha concebut aquest espectacle?
“Quan tiro endavant un espectacle jo no tinc mai diners, però vaig a buscar les persones que són millors per a allò que jo he ideat. Així és que en aquest cas vaig pensar en el pianista Daniel Blanch, un dels millors pianistes, no només al país sinó a Europa, i a una mezzosoprano, la Montserrat Beltral, que ja ha treballat amb mi en d’altres ocasions i que és una actriu de primer nivell. Finalment, a mi em toca el paper de mestre de cerimònies, representant al mateix Satie, però fugint del realisme.

Hem anat a buscar un estil a cavall del cabaret i el circ d’una manera ben intencionada ja que Erik Satie havia escrit música per al circ i per a cabaret als que considerava les veritables escoles de llibertat en el món de l’art. L’escenografia és molt senzilla: el piano, la cantant amb un personatge molt divertit i jo mateix.

El piano hi té un paper protagonista i Daniel Blanch amb l’actitud, l’expressió i les reaccions que té dona rellevància als textos de l’espectacle.”

Dintre seu hi ha una mica d’Erik Satie?
“En algunes coses sí que m’hi sento identificat. Això de ser tan rebel i anar contra les coses m’identifica, però només una mica perquè ell va ser bastant desgraciat com a personatge i jo no m’hi sento gens de desgraciat. Hi ha moltes coses que li van passar i que expliquem en l’espectacle que són ben bé per reflexionar. Per exemple, només va tenir una  única relació amorosa amb una dona, una pintora anomenada Suzanne Valadone i aquesta relació només li va durar setmanes i, a més, va acabar com el rosari de l’Aurora.

Satie vivia en un apartament tan petit que només hi cabien dos pianos que feia servir  d’armaris (el piano de veritat ja el tocava al cabaret Chat Noir) on hi guardava tota una pila de coses que es van trobar quan va morir. Entre aquestes coses hi van trobar un munt de cartes adreçades a Suzanne Valadone i que mai va gosar d’enviar-li. Durant un temps, fins i tot, hi havia gent que l’ajudava a sobreviure. És el cas de Debussy que li proporcionava aliments, però amb qui Satie va trencar la relació d’amistat. De fet, Satie no podia veure cap músic, llevat de Stravinsky, i els dedicava unes crítiques ferotges.”

Abans ha anomenat el cabaret Chat Noir. Hi ha una il·lustració coneguda -una caricatura- en què es veu la silueta d’Erik Satie seguit d’una rècula de gats. Quin vincle tenia amb aquests felins?
“Més aviat no sentia cap amor pels animals; no li agradaven gaire. Té uns escrits en què explica la manera com li agraden els animals: cuinats d’aquesta manera, o d’aquest altra... Però és que com que vestia estrafolàriament, amb vestits de vellut molt gastats i sempre de la mateixa manera, els gossos i els gats el seguien.”

Vostè va ser cofundador del Lliure on hi va discórrer una de les seves etapes importants. Després va fer  un tomb important a la seva vida.
“És un privilegi haver estat al Lliure i al costat de les persones que érem en aquell moment, però vaig sentir la necessitat de fer les meves coses i això és el que estic fent des de fa quinze anys. Va ser una etapa molt important en què al costat de Fabià Puigserver també recordo haver vingut a Valls.”

En quins altres projectes està involucrat en aquest moments?
El gran circ d’Erik Satie encara funciona. El vam estrenar ara fa un any a Rupià, perquè tinc per norma estrenar els espectacle al poble, i ara la gent encara ens ho demana, així és que durant tot el 2019 encara farem aquest espectacle.

També tinc muntatges que fa més de vint anys que els vaig crear i encara són vigents. Un d’ells és Cròniques de l’ultrason, amb textos de Josep Vicenç Foix, que el vaig fer en col·laboració amb el director teatral Moisès Maicas, mort fa un any, i que aquest estiu faré un parell de vegades. També tenim en cartera El viatge amb la col·laboració d’un quintet de jazz, amb més de 150 representacions i que encara té una gran acceptació.

La coral de Verges també em va demanar que els preparés un muntatge. Jo els he preparat una sèrie de textos sobre tipus de menjars, inspirant-me en el llibre El que hem menjat, de Josep Pla. La gastronomia també és cultura i en Pla en sabia molt d’això.

Ara en tinc un en fase d’elaboració i que versarà sobre uns fets molt particulars que m’han passat a mi en els últims anys  i de les quals he après moltes coses. Ara sento la necessitat d’explicar-les.”

Com es dirà aquest nou espectacle?
Passionata, i tindré l’acompanyament d’un piano, ja que es tracta de l’obra de Beethoven. Segur que l’estrenaré a Rupià, però no puc dir res més.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada