“De seguida em vaig adonar que tenia la capacitat d’emocionar cantant”

ANNA ESTALLO / Barcelona

Ha crescut musicalment a l’empara del seu propi talent, rebel i sense lligams. Dotat d’una veu amb un timbre particular i sensual, recorre els escenaris com una veritable ànima lliure.

De dia, experimenta nous conceptes en el món de la imatge amb pinzells i paletes de colors amb què maquilla pells que esdevenen perfectes obres d’art; de nit, es vesteix de Víctor Branch i puja dalt de l’escenari per emocionar el públic.

Aquest dijous, dia 17 de maig (20.30 h) l’audiència de Nits de Clàssics rebrà al Teatre Principal un dels artistes més rellevants del panorama musical modern.

Des de quan canta?

“Des de sempre. Des que anava amb el meu pare en cotxe i em posava música; jo m’aprenia les cançons. Després ja vaig començar a estudiar a l’escola de música.  Sempre vaig tenir clar que em volia dedicar a la música, en canvi no tenia clar això del cant.

Però als 18 anys es va produir un gir a la meva vida: vaig començar a l’escola, vaig sortir de l’armari i em vaig apuntar a classes de cant modern. Allí em vaig adonar que tenia la capacitat d’emocionar cantant.”

Algú li va fer veure aquesta habilitat?

“En una audició de l’institut, quan ja tenia clar que deixava d’estudiar, la meva professora em va dir que m’apuntés a classes de música moderna. Així ho vaig fer i després ja va ser quan vaig descobrir que el que jo volia fer era cant modern.”

On va començar?

“A l’Escola de Música Moderna de Girona. Hi vaig ser durant un any i mig.”

Molt poc temps d’estudi...

“Mai m’ha agradat estudiar, ni fer deures ni res obligat.  A més, a partir d’aquestes classes vaig accedir a l’Orquestra Costa Brava i per tema horaris i ganes ho vaig deixar. També em vaig adonar que necessitava créixer a nivell d’artista més que no pas a nivell de tècnic. Penso que la tècnica és un aspecte que està sobrevalorat, en canvi el talent, la capacitat d’emocionar la tens o no la tens. La creació i l’evolució d’un artista a nivell global és molt important, tant a nivell d’imatge com de valors.”

Va reprendre les classes?

“No, de fet és una assignatura que tinc pendent. Esporàdicament faig alguna classe, però també és veritat que anar a classes no és gratis i si ja és prou difícil viure de la música encara ho és més si has de fer front a altres despeses.”

I ara què fa?

“Ara estic treballant en una botiga de maquillatge a Barcelona i combinant aquesta feina amb els concerts. Gràcies a l’evolució del meu artista Víctor Branch he fet un gir estètic cap el món de la imatge. Potser d’aquí a un temps faré una aturada amb la banda perquè necessito replantejar-me a fons el personatge artístic de Víctor Branch. Vull fer un gènere més modern, més electrònic. De moment, tinc previst acabar els concerts que tinc previstos a l’agenda.”

Veig que parla del personatge Víctor Branch en  tercera persona com una figura a banda de l’altre Víctor.

“A l’escenari sóc un alter ego meu, un Víctor exposat a la màxima potència, molt súper diva. En el dia a dia també tinc rampells de diva, però és diferent. A l’escenari es crea una vida,  un clima especial i és allí on ho puc treure tot. Sóc molt artista i tinc molt de sentit de l’humor. Si en el dia a dia actués de la mateixa manera potser desencadenaria tot un enrenou.”

I quin personatge el fa més feliç?

“Avui en dia em fa feliç el Víctor Marina Branchar. Ara necessito un temps de Víctor tranquil perquè passo per un túnel una mica fosc. És clar que durant l’estona que sóc a l’escenari sóc feliç el dos-cents per cent, però després hi ha unes certes responsabilitats...tot el que comporta fer un concert, facturació, temes administratius i, a més, les noves condicions de l’IVA... tot això em crea ansietat i mal de caps. Per això ara necessito el Víctor Marina amb mi, amb els seus amics, arrelat a terra i tranquil.”

Veig que són els temes burocràtics el que el sobrepassen, no?

“Digues-li temes administratius o poc suport a la cultura per part de l’Estat. Quan veus que hi ha tants problemes per fer bolos se’t passen una mica les ganes. Ara bé, quan vius la sensació d’estar dalt de l’escenari i ser tan feliç, el resultat et compensa.”

De Víctor Marina passa al nom comercial de Víctor Branch.

“Jo em dic Víctor Marina Branchar. Necessitava crear un nom original, un nom amb  una sonoritat més anglosaxona en un moment en què vaig presentar el meu primer disc que era en anglès. Tot això passava quan pensava que el meu mercat seria més internacional i feia promoció a Londres. Però ara he vist que és molt difícil que un producte d’aquí triomfi fora, sobretot si és en anglès perquè no és tan autèntic.”

Què li ha fet veure que un producte d’aquí és difícil que triomfi fora?

“Arreu del món tot el que triomfa  en anglès és el que ve d’estats Units o d’Anglaterra. Aleshores, un espanyol cantant en anglès és molt difícil que triomfi. Per tant, m’estic replantejant en quin idioma seguiré interpretant les meves cançons. De fet, m’agradaria crear la meva pròpia sonoritat que fos més soul, més R&B (Rythm & Blues) però en castellà i potser barrejat amb anglès. Això seria original.”

De fet, aquest punt d’originalitat ja el té. Només cal veure els talons de vertigen que porta quan surt a l’escenari. Porten implícit cap missatge aquests talons?

“A banda de què creixo vint centímetres, també sento que creixo com a artista. Totes les meves referents musicals són súper-women amb talons com ara Beyonce o Cristina Aguilera. És una imatge andrògina que jo he creat.”

La veu de Víctor Branch la comparen amb la de la cantant Adele. Què opina?

“No ho sabia. També m’han comparat amb Michael Buble... La veu de l’Adele és preciosa... potser hi ha algun tret comú amb el timbre, però la seva veu és més negra.”

També el relacionen amb el jazz. No noto aquest estil pur de jazz.

“Bé... Canto temes amb un estil barrejat amb funky, soul... tot això prové del jazz, del gospel, d’aquells camps de cotó on cantaven les veus negres. De fet, quan canto en format acústic tot sona molt més jazz, chill, més íntim. Ara bé, no és jazz pur.”

Va néixer a Barcelona i es va criar a l’Empordà.

“Sí, en la meva família tots som de Barcelona, però el meu pare va voler que els fills es fessin grans a l’Empordà perquè volia veure’ns créixer jugant al carrer i anant en bicicleta pel poble. Per això quan tenia 5 anys vam anar a viure a Torroella de Montgrí. Però el que el meu pare no sabia és que jo sóc fan del metro, dels transbordaments i del transport!!”

El vídeo del tema Soul que es pot veure a Youtube m’ha encantat. Com el van enregistrar?

“Està molt treballat perquè el tècnic que el va realitzar és boníssim, però tot es va enregistrar en un menjador de 15 metres quadrats, un croma de fons i unes imatges d’una casa que van ser comprades per internet.

Té un disc al carrer, Introspective. En té cap més a punt?

“Doncs no. Vaig trencar amb la discogràfica i ara estic buscant un nou productor. Tinc un disc al carrer, però no n’estic del tot content i en milloraria moltes coses, sobretot la imatge i l’estil musical. Ara busco aquesta peça clau que m’ha de portar a un estil molt modern, amb harmònics... tan especial que em costa molt de trobar. No em conformo amb qualsevol cosa.”

Tampoc té res escrit?

“Escrit sí, però em falta posar-hi música. Per sort tinc una gran banda al darrera de músics que en el moment que s’hagi de gravar alguna cosa a l’estudi ho faran.”

En quin idioma?

“Doncs de moment en castellà, menys alguna peça que és mig en anglès i mig en castellà. En català encara no sé si escriure res... és que no em vull mullar en el tema polític, jo miro per mi. Potser cantant en català em seria més fàcil entrar en el mercat d’aquí, però no vull que només m’escolti gent d’aquí, vull sortir fora.”

Que potser se sent pressionat per la situació política?

“Gens. Bé, aquest estiu vaig cantar en un concert d’homenatge a Lluís Llach per a recaptar fons per a una ONG que en Llach té a l’Àfrica. Jo vaig cantar un tema preciós d’en Llach que es diu Aprendre, però al final Lluís Llach va pujar a l’escenari a cantar L’estaca i ell em va posar al seu costat perquè cantés, però jo no em sabia la lletra!! A les xarxes socials aquest fet va tenir una certa transcendència, però no va passar d’aquí. Jo, ni tinc ni vull banderes.”

Té la sort de tenir una banda estable i amb músics de llarga trajectòria. Com s’ho fa?

“La veritat és que em sento molt afortunat. Sempre estan al meu costat i són uns professionals de cap a peus. Crec que en els concerts es veu la gran compenetració que tenim entre tots, es crea una química que ens ajuda a estar sempre units.”

Víctor Branch sona millor en directe que en disc?

“Sí, sens dubte. El directe és un altre món. A l’escenari és on ho dones tot. Tot és real i autèntic.”