"M'agrada fugir de la industrialització de la música"

El tenor Roger Padullés presenta el seu espectacle Emili Vendrell. La veu del poble
al Teatre Principal de Valls aquest dijous, dia 5 d'abril. Foto: MARTA ESCOBAR

ANNA ESTALLO / Valls /Salou

Tenia al seu abast una de les millors professions del món, però hi va renunciar per poder dedicar-se amb plenitud a la seva gran passió: la música.

Va treballar durant quatre anys com a periodista a la desapareguda emissora Catalunya Cultura i va ser cap de premsa del Monestir de Montserrat durant tres anys. Tot indicava que el seu món seria el de les notícies i els reportatges, però el seu professor de cant J. Proubasta li va treure del cap: el mateix dia que rebia la notícia de què havia obtingut una plaça com a redactor a TV3, Roger Padullés iniciava la seva etapa com a cantant professional a Freiburg im Breisgau (Alemanya) atret per l’estudi del Lied alemany.

Des d'aleshores ha treballat de manera incansable i ho ha fet al costat dels millors: Zubin Mehta, Sebastian Weigle, Sylvain Cambreling, Enrico Delamboye o Josep Pons. I entre esl rols que li han aportat més rellevància hi ha el de Tamino a La flauta màgica, de Mozart o el seu paper de Nadir a Les pecheurs de perles, de Bizet.

Nascut a Sallent fa 43 anys, però establert a Valls des que era petit, el tenor Roger Padullés estrenarà (5 d’abril a 2/4 de 9 del vespre) al Teatre Principal de Valls i dins del cicle Nits de Clàssics,  l’espectacle Emili Vendrell, la veu del poble amb la participació de l’actor Ferran Frauca i el pianista Josep Surinyac.

Posteriorment, l’espectacle també es podrà veure a Sallent, Balaguer i en un festival de música de Campllong.

Des que va guanyar aquell segon premi en el Concurs Internacional Francesc Viñas i el Plácido Domingo del 2009 han passat moltes coses. Es troba on pensava que seria avui?

“Buufff...aquesta és per a reflexionar... (fa un llarg sospir).Quan surts del conservatori sempre tens uns objectius però després de diferents etapes i de l’experiència amb el director d’escena Peter Brook amb qui vaig fer una gira mundial entre els anys 2013 i 2014 en el paper de Tamino a La flauta màgica, actuant per quasi tots els continents, la meva manera de veure les coses va canviar, va ser una experiència que em va marcar molt. Abans creia més en cantar en teatres molt importants i en fer gires espectaculars. 

Però en aquella gira van passar moltes coses i, tot plegat, em va fer pensar que el que més m’agrada i em motiva no és treballar en sales espectaculars i projectes de gran envergadura, sinó anar a l’arrel de les coses i treballar amb gent que m’aporti noves experiències. No és una renúncia a fer una carrera internacional, però sí que les meves prioritats han canviat una mica. De fet, el treball que presentem a Valls és fruit d’aquest canvi de mentalitat”.

Què ha marcat aquest punt d’inflexió en la seva carrera?

“De vegades quan estàs en una obra molt gran en teatres importants és fàcil que et sentis un número, molts cops no hi ha el temps de treballar per arribar al fons de la partitura. Al final ho fas, però veig que m’omple més el fet de treballar amb gent que musicalment és molt interessant. 

M’agrada fugir de la industrialització. Aquest estiu, per exemple, seré a Peralada. M’ofereixen un primer paper però el que més m’interessa és que  no serà a l’escenari principal sinó al claustre  i amb un director d’escena jove que recentment ha guanyat un premi a Budapest, i al director musical –Fausto Nardi-  també el conec i ens avenim molt.  M’atrau molt més estar envoltat de gent que sé que són competents  que no pas fer un paper petit en una òpera que és una represa i en què el director d’escena ni tan sols ve a dir-te què has de fer.”

Parli’m d’aquest nou projecte que estrenen al Teatre Principal de Valls.

“Tenia al cap de fer un programa que aportés coses noves. Buscant material em vaig adonar que hi havia una sèrie de peces que havien format part del repertori d’Emili Vendrell que em van despertar la curiositat. 

Així és que vaig començar a fer recerca del que havia estat la seva vida a través de l’arxiu de la Biblioteca Nacional de Catalunya i l’arxiu de l’Orfeó Català on es guarda el llegat que conté les seves cartes, llibres, programes... i agafant peces d’aquí i d’allà he reconstruït un passeig per la vida d’Emili Vendrell. El que havia de ser un recital de piano i veu s’ha convertit en un espectacle amb la intervenció de l’ actor que és el Ferran Frauca i el pianista Josep Surinyac.”

Quin és el paper de l’actor Ferran Frauca?

“Interpretarà el personatge d’Emili Vendrell i aportarà dades biogràfiques d’Emili Vendrell que molta gent no coneix. No situem l’escena en cap data concreta, però sí que partim del moment en què Emili Vendrell va decidir que no cantaria més als escenaris, quan tenia 60 anys. Els espectadors de Valls es convertiran en els seus amics i coneguts a qui els anuncia que deixa els escenaris i que, a més, està escrivint un llibre en què dona les gràcies als que el van ajudar a la seva formació com a cantant.”

Què el va motivar del personatge d’Emili Vendrell?

“Jo tenia molt de temps de fer peces com Rosó, L’emigrant, que tothom relaciona amb Emili Vendrell i escoltant aquestes cançons per internet vaig trobar les versions tal i com ell les cantava; això em va conduir a aprofundir més en la seva vida.

Va ser una persona molt popular i durant l’època franquista va ser condemnat a mort per “rojo” i “separatista” i després de presentar diferents recursos li van commutar la pena de mort per un exili de cinc anys que va complir a Madrid i València.

Ell era molt conegut i com que en aquella època hi havia un boom de la sarsuela li van permetre quedar-se a Espanya, però per a actuar només a Madrid i València. Ell s’havia erigit com a representant de la cultura catalana cantant per tot Europa i això no li van permetre. Els cinc anys d’exili tampoc els va complir del tot i es van convertir en dos i mig.”

Vostè ha escrit tot el text de l’espectacle?

“Sí, gairebé tot. El Ferran Frauca hi ha fet les modificacions pertinents. Cal tenir en compte que el Ferran té molta experiència: ha cantat el Mikado amb Dagoll Dagom, ha fet Mar i Cel,... és una persona que no tan sols ha desenvolupat el seu talent a nivell teatral sinó que està lligat al món musical i això m’ha anat molt bé. 

Ha fet possible adaptar el text a un parlar més col·loquial.

Aquest és el segon espectacle del qual escric el text. El primer va ser sobre Händel en què parlava de la ceguesa que van patir Händel i Bach. Aquest va ser un embrió del que arriba ara.”

Veig que li surt la vena de periodista.

“Suposo que quan has escrit sempre tens el cuquet, i és cert que tinc interès a fer espectacles que aportin alguna cosa més. Aquest espectacle m’ha comportat moltes hores de recerca i viatges a Barcelona per fer un treball en què el text  no dura més de vint minuts. Però tot el que s’hi diu està documentat i contrastat.”

Aquest és el principi bàsic del periodisme.

“Exacte. I a més, quan veus que hi ha vides que són molt plenes i amb moltes anècdotes no cal inventar-se res.”

Recentment ha tingut l’oportunitat de participar en un dels grans èxits del Teatro Real, l’òpera Dead man walking del compositor Jake Heggie, basada en el llibre homònim de la monja Helen Prejean i que va ser portada al cinema amb el títol Pena de mort.

“Res del que he fet a Espanya es pot comparar amb l’èxit que ha tingut aquesta òpera al Teatro Real. Vam fer sis funcions, totes plenes i amb unes ovacions espectaculars. La combinació d’una història molt forta amb un solistes de primer nivell en els papers principals i uns cantants també de primera fila en els secundaris, van ser factors decisius en l’èxit de l’espectacle. A més, hi va assistir la monja que va escriure el llibre i l’emoció es podia respirar per tot arreu. La gent sortia plorant.”

Quin va ser el seu paper?

“El meu va ser un paper molt bonic: el capellà de la presó és un dels personatges més dolent de l’òpera. El públic acaba sentint més empatia amb els sentiments de l’assassí condemnat a mort que no pas amb el capellà.

Al juliol estarà al Liceu amb La favorita. Això s’allunya una mica d’aquesta nova etapa que inicia.

“Al Liceu feia tant de temps que no hi cantava que hauria dit que sí encara que el paper hagués estat petit. Ja fa temps que m’hi vaig comprometre. Últimament he cantat molt més a l’estranger i a Madrid. Ara m’interessa estar més a prop de casa perquè aviat seré pare i les prioritats canvien en cada etapa de la vida. A més, al Liceu faré una de Donizetti i mai no n’havia fet cap. El meu paper serà el de Don Gaspar, tinc moltes intervencions i estic quasi tota l’estona a l’escenari. Em sento molt content de poder-hi actuar.

Certament, però, el meu repte ara mateix és fer coses que m’interessin. M’he adonat que tinc prou idees per tirar endavant projectes originals. Ja ho he fet en dues produccions i no descarto de fer-ne més”.

Té alguna cosa concreta al cap?

“Ara mateix estic molt immers en el projecte d’Emili Vendrell. També estic participant en el projecte d’una formació atípica com és La Simfònica de Cobla i Corda amb els cantants Manu Guix, Beth Rodergas, l’Elena Gadel en el disc Tossudament Llach, que portem per diferents indrets. Hi ha temes tocats només per orquestra i d’altres amb veus. Combinar les seves veus amb el meu registre sembla estrany, però a tot arreu on hem actuat ha estat un èxit i seguim fent més coses. De fet, després vam enregistrar el disc Cançó d’amor i de guerra amb el que he guanyat el meu tercer premi Enderrock.

I properament estrenarem una òpera basada en Ramon Llull en la que faré el paper protagonista. L’estrenarem al novembre d’aquest any. Però encara no en podem donar molts detalls.”

Cap disc a la vista en solitari?

“L’òpera sobre Ramon Llull l’enregistrarem en CD, però en solitari voldria fer un disc amb música d’algun compositor català. Parlant amb productors i periodistes especialitzats m’he adonat que hi ha poca discografia dedicada a músics catalans. Així és que estaria bé omplir aquest buit.”

Vostè que coneix la professió de periodista com veu el sector?

 “La majoria dels meus amics són periodistes i quan ens trobem sovint parlem del tema. Corren mals temps per al periodisme i la premsa escrita. La gent ha de tenir molt clar que calen anys de formació i exercici per poder tendir, com a mínim, a l’objectivitat. Avui es dona molta importància  a allò que qualsevol persona li ve al cap de publicar i, en canvi no es confia en professionals que han estat entrenats durant anys.

Es dona la mateixa importància a la informació que a l’opinió. És clar que sempre ha passat que determinades empreses volen condicionar la feina dels seus professionals, però cal tenir molt clar que això no s’ha de fer. Aquesta és la principal pèrdua del periodisme.”