"A Cooking America! el públic ens agraeix la proximitat i la diversió"

La soprano Mercedes Gancedo és una de les joves promeses de l'escena musical catalana.
Aquest dijous, dia 26 d'abril, actua al Teatre Principal de Valls.

ANNA ESTALLO /Valls/Barcelona

Mercedes Gancedo destil·la modèstia i saviesa pels quatre costats. Malgrat la seva joventut -28 anys- res no li fa perdre el nord i accepta cada èxit professional com un aprenentatge més en la seva trajectòria.

Reflexiva, agraïda amb tot el que li passa a la vida, humil i molt vital afegeix un punt de filosofia als seus pensaments.

Nascuda a l’Argentina, i establerta a Barcelona des de fa uns anys, aquesta soprano és una de les cantants revelació de l’escena musical espanyola a qui els experts auguren una progressió plena d’èxits.

Un canvi en la programació de Nits de Clàssics ens permet poder escoltar la veu de Mercedes Gancedo aquest dijous, dia 26 d’abril (2/4 de 9 del vesore) al teatre Principal.

Millor veu femenina 2018 pel Reial Cercle Artístic; un aclamat paper de Giannetta a L’elisir d’amore al Teatre del Liceu amb molt bones crítiques, i molt aviat novament al Liceu interpretant a Pinkerton a Madama Butterfly. Les coses bones acaben d’arribar a la seva carrera professional?

“Més que les coses bones jo parlaria d’allò que és visible. Fa anys que les coses bones van començar a arribar en el meu recorregut com a cantant i ho gaudeixo com cap altra cosa a la vida, des que em puc permetre jugar cantant. Però sí que és cert que aconseguir el reconeixement visible comporta temps i, per suposat que això és bo, molt bo. Ara comencen nous desafiaments, una part més que seguirà també amb alts i baixos i/o amb moments per a la consagració”.

Recentment va obtenir el primer premi en el concurs El Primer Palau 2017. Vostè ha aconseguit que per primera vegada el jurat, per unanimitat, hagi atorgat el reconeixement a una cantant. Què li sembla?

“Em sembla un regal, una aposta forta, una demostració d’humilitat i generositat inquantificables del jurat català a una estrangera. Em sembla que és un concurs molt important que hauria de ser més conegut i reconegut. Competir amb instrumentistes és molt difícil i relatiu a l’hora de jutjar. És per això que considero que és un dels concursos més importants i que més orgullosa m’ha fet sentir.”

El 2008 va debutar amb Despina a Cosi fan tutte al Teatro Roma de Buenos Aires. Quina edat tenia i què recorda d’aquell moment?

“Acabava de complir 18 anys i recordo que estava en el meu primer any de l’Institut Superior d’Art del Teatro Colón. Aquesta òpera em va regalar grans amistats per a tota la vida i també una passió encara més forta per l’escenari de la que ja tenia. Vaig gaudir molt d’aquell pas al món professional. Allí vaig conèixer el meu gran amic, el tenor Emanuel Esteban, que ens va deixar i al qual recordo sempre amb tota la meva estima. 

Aquella era una època en què per a mi tot era gaudi i joc a l’hora de cantar. Cantava sense enjudiciar-me, de manera innocent. Malgrat això, amb el pas dels anys vaig anar notant que perdia aquesta qualitat de jugar: quan més començava a pujar l’escuma i sent tan jove com era, vaig notar que la pressió, la projecció, les opinions i idealitzacions externes em feien oblidar el joc i el gaudi que jo sentia al cantar. 

Va arribar un moment en què vaig notar que era l’hora de prendre’m un descans personal, musical. Vaig començar a estudiar direcció escènica d’òpera de manera simultània a la carrera de cant, amb una constant disjuntiva interior. Buscava retrobar-me a mi mateixa cantant i també amb aquell gaudi a l’hora de cantar canalitzant tot això a través de la direcció. Evidentment, necessitava mirar les coses amb perspectiva i distància. Afortunadament, vaig poder connectar amb aquest joc i puc dir, tornant a la pregunta anterior, que allí sí que van tornar les coses bones. 

No obstant, va ser una lluita interna enorme que em va costar molt de temps i encara avui em recordo a mi mateixa la necessitat de no perdre la frescor, les ganes i la innocència. Cada dia jugo amb tot i en tot”.

En aquella època va guanyar el quart premi per al cantant més jove en la Competizione dell’opera a Dresden. Va ser el primer d’una llarga llista de premis i reconeixements internacionals. Amb quin es queda?

“Mirant-t’ho en retrospectiva els dos concursos que més possibilitats i portes em van obrir van ser sens dubte el Primer Palau i el Josep Palet de Martorell. 

Tot i que es difícil triar-ne un de sol ja que a l’Argentina també vaig rebre un dels premis més importants de la meva carrera que va ser el que em va obrir les portes a una beca que va durar cinc anys amb el mestre Wilhelm Opitz, durant els quals vam fer un treball molt profund sobre el món del Lied. Jo tenia 15 anys i quan sortia de l’escola anava a les seves classes: Schubert, Mahlker, Wolf, Mozart, Debussy... tantes peces que vaig treballar i que agrairé eternament haver abordat en aquella edat i amb tantes ganes, haver analitzat fins a la sacietat els poemes, les harmonies... 

Òbviament hi ha hagut d’altres concursos, entre els quals el primer premi del Concurs Luis Mariano a Irún, diferents concursos de cambra juntament amb la meva companya de duo Beatriz Miralles. Tots em van ajudar en diferents moments de la meva vida, tant pel que fa a nivell de motivació (guanyés o no) com a nivell econòmic.

Els reptes són importants en la vida, i aconseguir les fites que et proposes és una sensació molt reconfortant, però el més important és fer i crear. Hi ha tant concursos en els quals vaig participar i no vaig passar cap o molt poques fases... però malgrat això en tots em vaig emportar el premi a l’aprenentatge”.

Entre els seus professors hi ha noms tan rellevants com ara Jaume Aragall, Teresa Berganza, Mirella Freni, Montserrat Caballé o Cecilia Bartoli. Qui li ha deixat millors sensacions?

“Tots són unes figures importantíssimes, tant que m’han deixat una enorme empremta amb la seva saviesa, temprança, constància, caràcter, tossuderia...Però en alguns casos la humilitat, l’autenticitat i l’afecte són tan enormes que tenen un valor incalculable. Una persona que pot presumir d’aquestes característiques i de moltes més és sens dubte Jaume Aragall. ʿ El de la veu més bella ʾ: Jaume és la fidel evidència de què la veu és el reflex de l’ànima, ja que la té igual de bonica.

M’ha ajudat tant, tan desinteressadament i honestament que puc dir que és un amic, una persona molt important a la meva vida”.

Què la va portar a Catalunya?

“En principi la recerca d’un bon lloc per poder desenvolupar la meva carrera com a cantant. Vaig viatjar a Barcelona per participar en el Concurs Francesc Viñas i vaig rebre un premi. De tornada a Buenos Aires vaig sol·licitar una beca que afortunadament em van concedir i no vaig dubtar a tornar a Catalunya. Amb el temps vaig entendre que necessitava viatjar per poder retrobar-me a mi mateixa en tots els sentits”.

Va tornar per quedar-se?

“L’única cosa constant a la meva vida és el canvi, va dir Heràclit. I fixa’t tu que jo coincideixo amb això. Qui sap? En general estic en un constant moviment i m’agrada canviar de paisatge, també m’agrada tornar a les arrels amb freqüència. Malgrat tot, no puc mentir: Catalunya em té el cor robat i s’ha portat molt bé amb mi. Encara li dec moltes coses i sé que tinc moltes coses per fer”.

Porta molt de temps amb el programa Cooking America! Què és exactament aquest espectacle i com el rep el públic?

“És un espectacle que inclou totes les obres del nou disc que hem publicat amb la meva companya Beatriz Miralles (una excel·lent pianista i amiga) abraçant el continent americà de nord a sud amb les obres de Leonard Bernstein, la temàtica cubana de Xavier Montsalvatge fins els folklores dels argentins Carlos Guastavino i Alberto Ginastera. 

A la gent li agrada entendre el que està escoltant per poder gaudir més i accedir al plaer que sentim fins i tot els músics a l’hora de fer música. Precisament, aquesta és una de les raons que limita el públic a accedir al Lied: l’idioma. A Cooking America! com es tracta d’obres en castellà fa que el públic se senti integrat i còmode. Alhora, a l’afrontar els dos cicles de Bernstein -Four rècipes i I hate music!- els trenquem els esquemes amb una mínima posada en escena i una gran interacció amb el públic. En poques paraules, el públic a cada concert ens agraeix el format, la proximitat i la diversió. És un projecte pel qual la Beatriz i jo sentim un gran efecte i la gent el rep amb un gran entusiasme”.

La seva veu ha rebut molt bones crítiques, especialment pel timbre que la caracteritza. Hi està d’acord?

“Les crítiques... Podria obrir un debat polèmic sobre aquest tema en particular. He estat tan afortunada que els comentaris que es van publicar sobre mi a la premsa fins al moment parlen molt bé del meu treball i en alguns casos fan referència al meu timbre de veu com alguna cosa notable. M’alegra molt el reconeixement i realment agraeixo que sigui així.

Malgrat això el meu nivell de relativització és molt alt. Intento no aferrar-me a comentaris ni crítiques ja que aquest recorregut és molt dur, a tothom no li ha d’agradar allò que fa l’altre. I això està bé, molt bé! És per aquest motiu que decideixo no enganxar-me a les visions externes ja que si ho fes només aconseguiria perdre de vista el meu focus. De totes maneres, estic immensament agraïda per tot l’afecte que es pot percebre entre la gent que s’apropa a valorar el meu treball pel mitjà que sigui: una abraçada, un oferiment de feina, un ram de flors, un brindis...

L’afecte sincer és una gran font d’energia que et fa tenir raons per poder seguir caminant i tenint ganes de donar més i més.”

Com és un dia en la vida de Mercedes Gancedo?

“Per mi cada dia és la recerca d’una cosa nova. M’agrada molt analitzar i analitzar-me i intentar millorar en tots els aspectes possibles. Per aquesta raó, és molt important envoltar-me de la gent que estimo i poder distendre’m cada dia, abraçar la gent i compartir, per tal de no abstreure’m en excés. 

No obstant, necessito replegar-me per poder estudiar, per focalitzar-me en les meves pràctiques de ioga, llegir, perdre’m per la ciutat... Mantenir la disciplina és una cosa molt difícil quan ets amo del teu temps i quan ets el teu únic proveïdor de treball, allò que anomenen en anglès freelance. Ja sabem que la llibertat és una arma de doble fulla i és necessari poder tractar amb ella. Ser el teu propi cap, el teu propi mestre, el teu propi secretari, el teu propi promotor... és complicat i és necessari mantenir un ordre. És a dir, cada dia és una aventura i tinc dies de tota manera com qualsevol persona. Tots anem fent el millor que podem”.

Quin repte s’ha proposat a curt termini?

“El meu repte a curt termini és recopilar material de compositors contemporanis, també crear obres, unir compositors i poetes, estrenar les seves obres... Hi ha molta música sense cantar que està molt viva i parla de nosaltres, amb els nostres codis i el nostre llenguatge, amb el nostre pensament i ritme de vida. A nosaltres ens toca treure-la a caminar pels escenaris, per al nou públic, per tal que la música estigui cada cop més viva”.