diumenge, 25 de febrer del 2018

Valls, Paris, Londres

La violinista Marta Cardona en un moment de l'actuació del Quintet Montsant
al Teatre Principal. Foto. JOAN GASULL

 GABRIELLE DEAKIN / Valls

A les ciutats petites, és inevitable que l’accés a la música en viu sigui limitat. Són les grans ciutats les que tenen els ingredients per tenir una oferta cultural àmplia; gent de tota mena, espais i escenaris diversos, tradicions que s’hagin de mantenir i tot allò que fa possible que hi hagi una oferta constant de concerts. 

En una ciutat petita, serà una mena de miracle si, en un mes qualsevol, hi hagi un parell d’actuacions musicals programades. I pot semblar lògic concloure que, fora dels grans nuclis culturals, no sentiràs res de gran valor. Però, per sort, la connexió entre quantitat i qualitat no segueix una lògica infal·lible.

El programa que el Quintet Montsant va estrenar el 22 de febrer al Teatre Principal de Valls no desentonaria al Lincoln Centre de Nova York o el Wigmore Hall de Londres. De fet, alguns dels seus integrants poden ostentar, sense cap mena de pretensió, la denominació de “concertista internacional”. 

La violinista Marta Cardona lidera una orquestra de cambra de renom a Amsterdam quan no està recuperant forces al seu Falset nadiu. El violoncel·lista Oriol Aymat va exercir uns quants anys de concertista i solista a Alemanya, fins que l’enyorança de la seva terra el va empènyer a tornar a Catalunya, tot canviant les orquestres alemanyes pel grup de pop-folk català, Blaumut, i altres projectes.

El percussionista Pere Olivé durant el concert. Foto: J.G.
Millor per a nosaltres. La combinació entre el domini absolut dels seus instruments, una paleta expressiva de tots els colors i una proposta innovadora d’instrumentació i repertori va produir una experiència artística carregada de força. La proposta és ben curiosa: un quartet de corda i un percussionista amb instruments ètnics de tota mena. Una fusió de la música clàssica culta i el so més ancestral i “primitiu” del tambor.

El concert em va fer recordar una història que vaig sentir fa anys: Uns dirigents europeus del segle XIX tenen la iniciativa de portar un alt dignitari d’un país africà a sentir la Novena de Beethoven, amb l’objectiu, se suposa, de mostrar la superioritat de la música occidental. Segons la llegenda, el protagonista es queda meravellat davant de la quantitat d’instruments i sons diferents de l’orquestra, però resta més aviat perplex davant del que percep com la senzillesa rítmica d’aquella música.

L’anècdota és possiblement de dubtosa autenticat, però la fascinació que els complexos ritmes africans i d’altres tradicions ètniques provoquen en els occidentals, li dóna un principi de credibilitat. 

El ritme és energia, dansa, moviment i vitalitat. En les interpretacions del Quintet Montsant, la percussió virtuosa del Pere Olivé actua com un element transformador del so del quartet. La percussió, tot gest, s’alimenta de la sofisticació dels instruments de corda i mostra les seves subtileses i matisos. 
El Quintet Montsant durant l'espectacle D'Est a Oest: Música Global.

Per la seva banda, la corda s’alimenta de les sensacions ancestrals, tribals i primàries de la percussió, tot redescobrint les seves arrels gestuals. Fins i tot, en el parell d’obres que el quartet va interpretar sense percussió, aquesta influencia semblava perdurar; en l’ús de l’arc i en els moviments corporals dels instrumentistes.

La primera obra de la vetllada va ser una versió hipnòtica de la Dansa Àrab del ballet El Trencanous de Txaikovski. L’elecció va ser ben encertada. Txaikovski és un músic rus i quan escriu una dansa àrab té més a veure amb la manera que un rus al segle XIX hagi imaginat l’Orient, que no pas amb la música àrab de soca-rel. 

La distinció és important, perquè amb la música, passa una mica com amb el menjar: el gust d’un condiment exòtic ens sol agradar com a novetat, mentre matèries primeres -carns, verdures, fruites- que no coneixem, ens solen provocar un cert recel. La Dansa àrab de Txaikovski és com un bon estufat, lleugerament perfumat amb espècies orientals. I ens va situar plenament en el territori sensorial i imaginatiu del concert, que va ser una barreja exquisida, cuinada amb molta saviesa, de sensacions conegudes i sensacions noves.


(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

2 comentaris: