Villani, el pianista que toca amb el cor

 

Angelo Villani, després de passar per Dinamarca, Londres i Japó, trepitjava per primera vegada territori espanyol fent un concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL.

TEXT: ROMAN GALIMANY

“Pel concert d’avui, han llogat el piano?”,  ens preguntava una assistent d’oïda molt fina. Aquesta pregunta podria resumir molt bé com de transcendent va ser el concert del dijous, dia 12 d’octubre, al Teatre Principal.

Un programa amb obres de Franz Listz  -molt especials per al protagonista de la nit- i una Balada de Johannes Brahms, eren la carta de presentació del pianista Angelo Villani.

Villani té el bon hàbit d’introduir una descripció de la trama de l’obra que interpreta en els seus concerts; un text breu, amè i entenedor, que Gabrielle Deakin, des de l’escenari va fer arribar als espectadors. D’aquesta manera ens va il·lustrar els seus pensaments, tots interpretats amb un estil distintiu, lluminós i flexible.

I així va ser amb la Ballade núm. 1 Edward, de Johannes Brahms, comunicant una veritable sensibilitat i imaginació poètica. Cantant inicialment una melodia que sembla flotar en l'aire, seguida d’una explosió volàtil i volcànica.

El concert fou una increïble demostració de poder, emoció i varietat tonal. Angelo Villani, molt inspirat, gestionà l'emoció amb inflamació i magnetisme, moments de gran lirisme i delicadesa.

Així, i amb un ús intel·ligent del pedal, va extreure sons extraordinaris del piano. 

Villani té l’habilitat de desenvolupar melodies que estan tan bé amagades en la partitura i que difícilment cap altre pianista sap extraure. Sempre té present el desig de comunicar-se amb el seu públic. I sorprèn positivament!

La interpretació dels dos fragments de l’àlbum Harmonies poètiques et religieuses, el Funerallis, escrit per Listz recordant la invasió d’Hongria, va ser emocionant. La mateixa emoció que va transmetre a Benediction of God in solitude, obra que interpretà en memòria de la seva fillola de sis anys que morí víctima d’un carcinoma.

En els compassos cantabile Àngelo Villani ens va commoure; absolutament impressionant! I la transparència de la interpretació! És poc freqüent que ens arribi una melodia tan clara des del principi fins al final, basant-se una mica en el bel canto com una manera de parlar.

Em pregunto si alguns de nosaltres hem escoltat una reducció tan complerta de l’òpera Tristan und Isolda.  Crec que aquí rau el punt de perfecció d'Àngelo Villani: la passió i l'art de lligar els compassos ràpids i lents que el situen més amunt que ningú.

Va ser admirable, en tot el conjunt del repertori que ens va oferir, el contrast en la dinàmica i el timbre, així com la seva narrativa, múltiple i canviant, i una extraordinària forma d'expressió.

A través del seu so dens i dramàtic, ric i poderós, no només vàrem sentir la presència dels compositors; també escoltàrem la veu interior de Villani. La música que surt del seu cor ens va arribar plenament.

Va agrair els aplaudiments del públic interpretant el Lament de Dido, de Purcell, en un arranjament personal de Villani per a piano.

Un concert que quedarà en la memòria dels afeccionats vallencs, durant el qual el pensament dels compositors va ser transportat al teclat amb l’esperit tan genuí d’Angelo Villani qui, sense compassió pels estils amanerats, i malgrat una absència de dues dècades als escenaris, sona com un artista experimentat, amb el carisma, la singularitat, el nervi i el talent que desperta l’admiració d’un públic fascinat.