divendres, 14 de juliol de 2017

Lady Macbeth i l'ombra de la corrupció


Representació de Macbeth al Teatre del Liceu l'octubre del 2016.
Foto: REVISTA PLATEA MAGAZINE

Text: ROMAN GALIMANY

Amb la tragèdia Macbeth, Shakespeare exposa tot un reguitzell de consideracions sobre els perills que comporta l’ambició, presentada com un poderós agent corruptor. L’ambició és la característica principal del caràcter de Macbeth i de Lady Macbeth, i també la causa de la seva ruïna, doncs, en el cas d’aquests personatges, l’ambició va acompanyada de la traïció. Amb la tragèdia

Creada entre 1605 i 1606, entenc que és la tragèdia de Shakespeare (1574-1616) més estructurada i de construcció més meditada. Ens introdueix en un món fosc i fantasmagòric de discòrdia i de confusió moral on, entre al·lucinacions, conjurs, crims i prediccions, som testimonis de la degradació irreversible d’un home impulsat per l’ambició i la manipulació que Lady Macbeth li instil·la.

Macbeth, un general de l’exercit d’Escòcia -fidel al seu rei i bona persona-,  induït per la seva dona fa un canvi profund, encara que gradual, del seu caràcter i es transforma en un tirà cruel i despietat, odiat i traït per tothom.

Tot comença quan la seva muller, Lady Macbeth, l’incita a matar al rei per poder ser-ho ell. En un principi dubta, però la força manipuladora i els arguments  de la seva muller fan que l’obeeixi i el mati. Això li produeixen forts remordiments, però el corcó de l’ambició, que ha entrat via manipulació conjugal, ja el té a la soca, i ha decidit arribar fins al final.

Mata un dels seus millors amics, Banquo, company de mil batalles i també general, ja que les mateixes bruixes que van predir l’ascens de Macbeth, també li anunciaren que la descendència de Banquo regnaria a Escòcia. Després de matar-lo tornen els remordiments (el fantasma), però després de cada crim augmenta la violència i torna a matar; ara a la família de Macduff, perdent ja tota la sensibilitat al final de l’obra. 

Però no perd només tota la sensibilitat sinó també el sentit de la vida, i tant li fa morir com viure; només l’obsessió d’acabar allò que ha començat.  La duresa arriba als seus subordinats que  l’odien i el traeixen a l’hora de la veritat.

Lady Macbeth és freda, calculadora i perversa. És la que incita Macbeth a cometre el regicidi i és la que inspira tota la història, però també pateix una transformació gradual al llarg de l'obra fins arribar al suïcidi. Crítica, en un principi, amb Macbeth pels seus remordiments, poc a poc es va ablanint, amb el pes de la seva culpa, fins a intentar dissuadir el seu marit i suïcidar-se.

Però és més que un personatge pervers. Se sent culpable, i és  aquí on veiem el personatge que pateix també amb el mal. Hi ha una relació entre fatalitat, voluntat personal i culpabilitat molt inquietant.

Crec que si ens identifiquem amb Macbeth és perquè nosaltres també tenim el sentiment de què estem violant la nostra pròpia naturalesa, com ell viola la seva. El primer drama expressionista de Shakespeare sembla tenir una manifestació viva del nostre entorn. L’element prolèptic de la imaginació de Macbeth arriba fins a la nostra pròpia aprehensió, el nostre sentit que allò que és espantós resta encara per arribar, i que no tenim més opció que participar d’això.

Però més enllà del vessant literari aquesta tragèdia de Shakespeare va inspirar el compositor Giuseppe Verdi la seva desena òpera, estrenada l’any 1847 amb llibret de Francesco Maria Piave al Teatro della Pergola.

Així, la primera relació entre Verdi i Shakespeare és amb Macbeth, on intenta trencar amb la tradició italiana en alguns fragments de la partitura, eliminant l'estil vocal florit, que tant agrada als italians, per aprofundir en el dramatisme d'acord amb l'acció de la tragèdia. 

Verdi es recrea elaborant un nou estil per a descriure un contorn i una atmosfera, on l'element paranormal és important (bruixes, vaticinis, espectres ...) i, finalment, una història on les preocupacions sobre el destí dels homes i la possibilitat o no de canviar-lo, hi són patents. Introdueix una sèrie de temes secundaris que ens parlen de romanticisme. Aquest és el cas de l'amor, el poble, que és capaç d'alçar-se contra un tirà, o el poder, que es pot posseir de manera corrupta. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada