dimecres, 13 d’abril de 2016

"L'arpa té moments en què el ritme és infernal"




Esther Pinyol (Vilanova i la Geltrú, 1990), professional dedicada en cos i ànima a l’arpa,  s’albira com una de les joves promeses amb més projecció dins del món de la música clàssica.

Un dels seus èxits més recents és haver-se situat entre els vuit candidats seleccionats de El Primer Palau, concurs d’àmbit internacional que li donarà l’oportunitat d’actuar en el cicle de concerts que, entre els mesos d’octubre i novembre, es farà al Palau de la Música Catalana. Esther Pinyol compartirà escenari amb algunes de les figures més rellevants de les noves generacions de concertistes. A més, i des de fa uns mesos, és la segona arpista de l’Orquestra Simfònica de Tenerife.

En el seu dia a dia, pot presumir de conèixer a fons un instrument tan enigmàtic com desconegut, i que la va fascinar quan tot just havia complert 4 anys. “Va ser després de veure la pel·lícula Fantasia, de Walt Disney”, recorda aquesta jove arpista menuda i d’aspecte fràgil capaç de dominar amb una agilitat sorprenent un instrument que pesa entre 43 i 44 quilos.

Amb un currículum brillant, i una matrícula d’honor pel treball L’arpa impressionista amb què va segellar els seus estudis superiors a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Esther Pinyol ha tingut el privilegi d’aprendre els secrets d’aquest instrument de la mà de les millors especialistes del país. I també de ser la primera graduada d'aquesta escola en aquest instrument.

Conserva un record especial d’Isabel Mayné, la professora que la va introduir en aquest instrument a l’escola Freqüències de la seva ciutat natal. Després van venir la Lina Serracarabassa, al Conservatori del Liceu, i la Magdalena Barrera, a l’ESMUC, arpista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona (OBC), que li va donar l’oportunitat de tocar amb aquesta formació orquestral.

L’arpa i l’Esther Pinyol van créixer juntes. “Sempre vaig tocar amb un arpa de lloguer, un fet força habitual entre els arpistes. Quan jo creixia, l’arpa també canviava de mida”, explica entre rialles Esther Pinyol que l’any 2007, per fi, va tenir la seva pròpia arpa.

Molt abans, Esther Pinyol ja havia conegut el rigor d’un instrument “que no és tan angelical com el pinten” confessa. La màgia aparent d’aquest instrument amaga un ritme trepidant: “Hi ha passatges infernals en què sembla que vagis en bicicleta perquè tot el cos queda suspès”, sentencia la concertista, que dos cops a la setmana procura posar-se en forma al gimnàs per mantenir a ratlla les lesions.

“L’arpa té pedals, necessites els dos peus i es toca amb els quatre dits de cada mà, sense el més petit, per tant l’exigència física i muscular és molt alta”, explica Esther Pinyol, que llueix unes ungles perfectament retallades per poder polsar cada corda amb el tou del dit.

Aquest instrument, que té entre 46 i 47 cordes (en la versió clàssica) és el gran desconegut d’una formació orquestral, i va ser “el so característic i la seva forma peculiar” el que va atrapar Esther Pinyol.  Ella ens ensenya que  les cordes vermelles corresponen a la nota Do, i les de color blau o negre són la nota Fa, i amb els pedals es fan les alteracions que figuren en una partitura: sostinguts, bemolls i becaires.

Concertista habitual de l’Orquestra  Camera Musicae, i integrant del Blooming Duo al costat de Ferran Carceller (marimba), Esther Pinyol ha viscut moments de gran intensitat en la seva trajectòria professional: “Quan vaig arribar a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya encara no havia complert els 17 anys i em va impressionar molt poder-ne formar part”,  recorda.

Amb la il·lusió i el repte de ser algun dia l'arpa solista d'una orquestra professional del país, Esther Pinyol s’endinsa a partir d’aquesta setmana, en una etapa de gran recorregut que la portarà a alguns dels escenaris més reconeguts de la geografia catalana.

Les properes cites d’Esther Pinyol les podeu consultar en els següents enllaços:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada