Talent unit per art de màgia

Els Blooming Duo en el concert que van oferir recentment al Teatre Principal de Valls en el cicle Nits de Clàssics dels Amics de la Música de Valls. Foto: JOAN GASULL

La combinació de dos instruments tan heterogenis com l'arpa i la marimba va ser un dels principals reclams del concert que Esther Pinyol i Ferran Carceller van oferir al Teatre Principal de Valls. També va ser una oportunitat excepcional de veure en directe una de les joves arpistes amb més projecció, i a un dels millors experts del moment en un instrument complex com la marimba.

Blooming Duo va transportar els espectadors a un món gairebé màgic, de contes i fades, on el timbre i les cordes de l’arpa i la marimba es van unir creant una nova sonoritat.

Van interpretar peces tant diverses com Taenzerische impressionen Op.119, de Jan Koetsier, una obra amb delicioses reminiscències de tango, vals i marxa.

Les quatre peces del Video Games Music for Harp and Marimba, de Marc Timón (1950) o El Peixet de Bloomington, de Feliu Gasull (1959), totes arranjades per encàrrec dels Blooming Duo, van emocionar i divertir els oients.

Dins del grup de compositors catalans va arribar la meravellosa obra Fantasia sobre temes populars catalans, també una comanda expressa dels Blooming Duo al pianista i compositor Albert Guinovart (1962).

La delicadesa i la sensibilitat amb què van interpretar Rumores de la Caleta, d'Isaac Albéniz, van deixar ben palès que l'arpa i la marimba arriben allà a on els seus intèrprets vulguin.

Però sens dubte un dels moments on l'encanteri de l'arpa va prendre forma va ser en la partitura Ma mère l'oye: Laideronette, impératrice dels pagodes, de Maurice Ravel (1875-1937).

La mateixa Esther Pinyol, abans d'abordar l'obra, va explicar la llegenda d'una princesa que és condemnada per una fada dolenta a ser horrorosament lletja. En un estat de desesperació la princesa es troba amb una serp que la porta pel mar fins a la illa dels Pagodins on hi viuen unes petites criatures de cristall, porcellana i pedres precioses. La princesa aconsegueix desfer la maledicció gràcies a un bany purificador. Aleshores, es converteix en l'emperadriu dels Pagodins i es casa amb la serp, que resulta ser un príncep.

En aquesta fase del recital, l'arpa i la marimba ja havien robat tot el protagonisme a l'acollidor Teatre Principal. L'audiència feia estona que havia quedat atrapada en un món de màgia, seducció i somnis.

L'arpista Esther Pinyol, una de les joves promeses amb més projecció, és un dels vuit finalistes del concurs  internacional El Primer Palau que es farà a l'octubre. Foto: JOAN GASULL

Esther Pinyol, una arpista de gran talent a la que veurem el pròxim mes d'octubre entre els vuit finalistes del concurs internacional El Primer Palau, va abordar totes les obres amb una seguretat que només s’aconsegueix quan es coneix a la perfecció el repertori, acompanyada per la marimba del Ferran Carceller, un dels millors percussionistes actuals.

En conjunt, un repertori escollit a consciència i dissenyat especialment per donar rellevància a dos instruments que junts, a l'escenari, incrementen exponencialment el seu atractiu.

Era la primera vegada que un duet d’arpa i marimba pujava a l'escenari del Teatre Principal. Els intèrprets, amb una tècnica depurada i neta, desprenien una musicalitat delicadíssima a les obres,  fruit d’un treball cambrístic que voreja la perfecció, i amb que van saber transmetre al públic les emocions que els compositors van deixar escrites a les partitures.

I al final del recital va arribar la sorpresa. Els Bloomong Duo van convidar el públic a pujar a l'escenari per conèixer els instruments.

Molts espectadors van poder satisfer la seva curiositat, tocar les cordes de l'arpa i atrevir-se amb la marimba i, per suposat, retratar-se al costat de dos instruments que no sempre es tenen tan a prop.

"L'arpa té moments en què el ritme és infernal"

Esther Pinyol (Vilanova i la Geltrú, 1990), professional dedicada en cos i ànima a l’arpa,  s’albira com una de les joves promeses amb més projecció dins del món de la música clàssica.

Un dels seus èxits més recents és haver-se situat entre els vuit candidats seleccionats de El Primer Palau, concurs d’àmbit internacional que li donarà l’oportunitat d’actuar en el cicle de concerts que, entre els mesos d’octubre i novembre, es farà al Palau de la Música Catalana. Esther Pinyol compartirà escenari amb algunes de les figures més rellevants de les noves generacions de concertistes. A més, i des de fa uns mesos, és la segona arpista de l’Orquestra Simfònica de Tenerife.

En el seu dia a dia, pot presumir de conèixer a fons un instrument tan enigmàtic com desconegut, i que la va fascinar quan tot just havia complert 4 anys. “Va ser després de veure la pel·lícula Fantasia, de Walt Disney”, recorda aquesta jove arpista menuda i d’aspecte fràgil capaç de dominar amb una agilitat sorprenent un instrument que pesa entre 43 i 44 quilos.

Amb un currículum brillant, i una matrícula d’honor pel treball L’arpa impressionista amb què va segellar els seus estudis superiors a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Esther Pinyol ha tingut el privilegi d’aprendre els secrets d’aquest instrument de la mà de les millors especialistes del país. I també de ser la primera graduada d'aquesta escola en aquest instrument.

Conserva un record especial d’Isabel Mayné, la professora que la va introduir en aquest instrument a l’escola Freqüències de la seva ciutat natal. Després van venir la Lina Serracarabassa, al Conservatori del Liceu, i la Magdalena Barrera, a l’ESMUC, arpista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona (OBC), que li va donar l’oportunitat de tocar amb aquesta formació orquestral.

L’arpa i l’Esther Pinyol van créixer juntes. “Sempre vaig tocar amb un arpa de lloguer, un fet força habitual entre els arpistes. Quan jo creixia, l’arpa també canviava de mida”, explica entre rialles Esther Pinyol que l’any 2007, per fi, va tenir la seva pròpia arpa.

Molt abans, Esther Pinyol ja havia conegut el rigor d’un instrument “que no és tan angelical com el pinten” confessa. La màgia aparent d’aquest instrument amaga un ritme trepidant: “Hi ha passatges infernals en què sembla que vagis en bicicleta perquè tot el cos queda suspès”, sentencia la concertista, que dos cops a la setmana procura posar-se en forma al gimnàs per mantenir a ratlla les lesions.

“L’arpa té pedals, necessites els dos peus i es toca amb els quatre dits de cada mà, sense el més petit, per tant l’exigència física i muscular és molt alta”, explica Esther Pinyol, que llueix unes ungles perfectament retallades per poder polsar cada corda amb el tou del dit.

Aquest instrument, que té entre 46 i 47 cordes (en la versió clàssica) és el gran desconegut d’una formació orquestral, i va ser “el so característic i la seva forma peculiar” el que va atrapar Esther Pinyol.  Ella ens ensenya que  les cordes vermelles corresponen a la nota Do, i les de color blau o negre són la nota Fa, i amb els pedals es fan les alteracions que figuren en una partitura: sostinguts, bemolls i becaires.

Concertista habitual de l’Orquestra  Camera Musicae, i integrant del Blooming Duo al costat de Ferran Carceller (marimba), Esther Pinyol ha viscut moments de gran intensitat en la seva trajectòria professional: “Quan vaig arribar a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya encara no havia complert els 17 anys i em va impressionar molt poder-ne formar part”,  recorda.

Amb la il·lusió i el repte de ser algun dia l'arpa solista d'una orquestra professional del país, Esther Pinyol s’endinsa a partir d’aquesta setmana, en una etapa de gran recorregut que la portarà a alguns dels escenaris més reconeguts de la geografia catalana.

Les properes cites d’Esther Pinyol les podeu consultar en els següents enllaços:

https://www.lapedrera.com/ca/activitats/residencies-musicals-2015-2016/esther-pinyol-arpista

http://www.palaumusica.cat/ca/el-primer-palau_392858?month=&date_range=&tag=&external=True&date=&expired=False&cycle=

Els 'fados' de Névoa, al Teatre Principal

La cantant en una imatge d'arxiu. Foto: JUAN MIGUEL MORALES

Aquest divendres 8 d’abril, a 2/4 de 9 del vespre i dins del cicle Nits de Clàssics, torna al Teatre Principal de Valls l’acreditada cantant de fados, Névoa.

Ho fa amb un repertori de fados, jazz i amb un estil de cançons que es coneix com a world music. 

Núria Piferrer, coneguda artísticament amb el nom de Névoa, és una cantant catalana.

Canta en llengua portuguesa però també ho fa en en català a la cançó de Joan Manuel Serrat, De mica en mica del disc Fado distraído o La mar nostra  del disc Història de Catalunya en cançons 2.0.

Va cantar a l'Orfeó català entre el 1985 i 1996. L’any 1998 s’incorpora a la companyia Dagoll Dagom per fer la gira espanyola de l’espectacle Els Pirates, d'Arthur Sullivan i el 1999 va entrar a formar part del grup de música tradicional grega Vradiaki.

La següent etapa, un cop ja iniciat el projecte de Névoa, es caracteritza també per una prolífica col·laboració artística amb Eduard Iniesta, amb qui treballa en diversos projectes musicals: Quatre de cors (1998), Hi ha quelcom que no va bé (2000),De viatges (2004) i Òmnibus (2004)

El 2006 estrena dos espectacles, Cançons de la República, amb Mario Mas, i Creuats pels estrets (Música de la Mediterrània), amb Toni Xuclà. L’any 2007 estrena dos espectacles dirigits per Jordi Prat i Coll, Frida en el mirall i Pensaments escrits al caure de les fulles, aquest darrer presentat al Festival Temporada Alta (2007).

La trajectòria artística de Névoa ha estat marcada per una constant passió per la música i la cultura portuguesa.

 El fado, l’expressió més popular d’aquest gènere, la va seduir a l’instant i li ha dedicat la major part de la seva carrera. 

Aquesta influència també l’ha permès conèixer repertori d’altres autors, grups i gèneres de Portugal. Durant aquests anys ha anat recollint un grapat de cançons que l’han acompanyat i que ens presenta ara adaptades al català amb el seu trio habitual (guitarra, contrabaix i bateria) i una tenora.

 Són cançons com Redondo vocábulo o Grândola, vila morena de José Afonso; Balada da Rita, de Sérgio Godinho; Porque me ollhas assim, de Fausto; Muda de vida, d'António Variações, i altres autors, melodies i lletres meravelloses que han estat part fonamental de la història musical lusa, així com algunes noves composicions que establiran un pont més entre les dues cultures.

Intel·ligència emocional a l'escenari

Lluís Sintes acompanyat al piano per Medir Bonachi en el concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Cantant, artista líric, actor i poeta, Lluís Sintes és un exemple clar de com un professional de la música pot treure un ple rendiment a les seves qualitats tècniques sense tenir una veu d’alta volada.

En el seu concert al Teatre Principal de Valls Lluís Sintes va empatizar amb el públic des del primer minut. 

D’entrada, ho va fer  introduint la seva petita anècdota personal. Aquesta era la primera vegada que el baríton menorquí actuava a la capital de l’Alt Camp, tot i que com va confessar, ja coneixia aquest teatre “el segon més antic de Catalunya”, va puntualitzar, perquè anteriorment hi havia estat com a espectador.

Amb aquest incís el baríton va fer un primer tempteig d’aproximació al públic, a l’hora que els espectadors, d’una manera  sincronitzada s’acomodaven a la butaca.  

A tot això, el públic ja s’havia fixat en el seu vestuari –impecable-, un element més amb què l’artista va guanyar punts. 

Després va venir la seva improvisació que per espontània no va ser menys acurada, i on Lluís Sintes va treure profit de les seves habilitats com actor: veu radiofònica, dicció clara, expressió corporal mesurada, i comentaris de les cançons que anava desgranant amb un somriure ple i sincer.

Tot, en un estat emocional, que va impactar el públic.

En el recital va estar acompanyat al piano pel vallenc Medir Bonachi. Els dos intèrprets van oferir un concert de repertori molt ben confeccionat i d’eminent qualitat.

Lluís Sintes té una gran veu, ressonant, amb una destacable flexibilitat i molt bona expressió interpretativa. I si hi va haver alguna fissura aquesta es va fer invisible davant l’audiència que feia estona que havia connectat emocionalment amb el baríton.

En diferents passatges del concert el públic va gaudir de la seva veu de baríton líric, noble i clara de timbre, sempre present i d’indubtable personalitat.

Amb ell va estar a l’escenari Medir Bonachi, a qui els vallencs coneixem prou bé i del qual han pogut seguir el seu creixement com a intèrpret pianista, tant com a solista com a acompanyant.

Pianista de dicció clara, que pensa sempre amb la veu que acompanya per donar la màxima expressió, sap que la dificultat que implica acompanyar una veu s’agreuja quan la diversitat d’estils de les àries són les que conformàvem aquest programa.

La primera part la definien un conjunt d’ Àries de cambra, amb cançons italianes, de Tosti i d’altres autors. Així que avançava el concert millorava també la interpretació de Sintes, brillant amb Non t’amo piú, de Tosti, on va confirmar que era fonamental emocionar cantant, i no fer trivial i freda una experiència que, per definició, ha de ser càlida i suggeridora.

Així, i posant de relleu la seva veterania com a artista líric, actor i poeta, va saber ficar-se el públic a la butxaca.

No inclosa en el programa de mà va interpretar la cançó dedicada a la mare, amb música de Carmina Solé sobre una poesia de Lluís Figuerola.

En la segona part dedicada a àries d’òpera, va destacar la interpretació de Io morró..., del Don Carlo de Verdi, que va cantar i va interpretar amb gran rotunditat. 

Indubtable personalitat i carisma del qual, sobretot, enlluernava la bellesa i mordent del seu timbre.

El públic va recompensar els dos intèrprets amb molts aplaudiments als quals van correspondre interpretant dues cançons catalanes que van satisfer plenament al públic.   

Lluís Sintes és un cantant a qui la veterania li ha atorgat una expertesa que és poc habitual en professionals que sí que naveguen dins l’elit, però que poques vegades assoleixen el nivell d’implicació del baríton menorquí.

Com diu Daniel Goleman, tot es basa en la intel·ligència emocional. Aquest tipus de coeficient, explica David Servan-Schreiber, en el llibre Curació emcocional, es fonamenta en quatre funcions essencials: l’aptitud per a identificar el propi estat emocional i el dels altres, l’aptitud per a comprendre el desenvolupament natural de les emocions, l’aptitud per a raonar sobre les pròpies emocions i les dels altres, i l’aptitud per a regular les pròpies emocions i les de les persones del nostre entorn.

El domini de la intel·ligència emocional és un dels aspectes que més garanteix l’èxit social. Lluís Sintes ens ho demostrava en el seu concert.