"Sense imatges la música arriba amb més força"



Rubinat en una imatge presa durant un assaig al Teatre Principal de Valls. Aquest dijous (20.30 h) torna a Valls amb un recital dedicat a Mompou, Blancafort i Chopin. Foto: A.E.



La maduresa li ha donat una visió més completa de la música, i la capacitat de replantejar-se cada obra afegint-t’hi les seves vivències.

En una escola de música que té més de 100 anys d’història, la de Vic, Joan Rubinat s’ha convertit, després de tres dècades, en l’alma mater de tots els alumnes que fan els seus estudis de piano. Ell és el professor que va escriure La lluna, el llibre de cançons populars per a piano, que centenars d’infants han utilitzat per aprendre a tocar aquest instrument.

I és també un dels pianistes que captiva el públic per la seva gran sensibilitat en la interpretació i per una particularitat que el fa gairebé únic: tocar a les fosques.

Professor de música o concertista?

“Quan tenia 11 anys ja tenia clar que la meva vocació era la pedagogia, però també donava per fet que faria concerts i així ha estat durant més de 25 anys. Des que tenia 17 anys que vaig fer el meu primer recital ja n’he fet més de 800, tot i que darrerament he abaixat una mica el ritme perquè també sóc més gran i ara mateix l’escola m’absorbeix molt.

Temps enrere potser feia 30 concerts  cada any; ara prefereixo dosificar-me”.

Què l’absorbeix tant de la seva feina com a professor?

“L’Escola de Música de Vic també és conservatori. Els alumnes hi són des que s’inicien en la música i fins cap allà els 17 anys. Jo hi faig classes de literatura pianística. Tractem la part psíquica de l’obra i com és l’autor, i tots els exemples en relació a les peculiaritats i característiques musicals els fem en directe amb la col·laboració de professors i alumnes. Actualment dedico unes 50 hores a la setmana a l'escola."

Aquest és un tret diferenciador d’aquesta escola?

“Crec que ja es fa en altres llocs, però sí que puc dir que Vic és un lloc privilegiat per a la música. Sempre hi ha hagut molt d’interès i a l’Escola de Música de Vic s’hi despleguen moltes activitats: banda de música, orquestres, cantates... s’hi fan moltes coses per impulsar la música. A més, el fet de tenir un seminari i el Centre d’Art Religiós fan que Vic sigui una ciutat d’un nivell cultural d’alta sensibilitat. I cal no oblidar que L’Atlàntida, el Centre d’Arts Escèniques d’Osona també és tot un referent. ”

Tots els alumnes que té a les aules estan convençuts que volen fer música?

“És una realitat que moltes vegades els infants, els escolars, fan activitats relacionades amb allò que els pares no van poder fer. Els pares són els que prenen la decisió, però tard o d’hora el nen se n’acaba responsabilitzant.”

Vostè, que en part s’ha format a Alemanya, veu les mateixes possibilitats per als alumnes de casa nostra que per als de països amb més tradició musical?

“Un factor molt important és l’entesa amb el professor, la química que s’estableixen entre ambdues parts. Òbviament cada país té el seu sistema i aquí sempre hem demanat més recursos a l’administració pública. També és cert, que en d’altres països el mecenatge és una fórmula que s’usa tot sovint.”

Què li aporta la seva faceta com a concertista.

“Tocar i compartir la música amb l’audiència és una sensació incomparable amb cap altra. Ho faig des de l’any 1974 i ja porto quasi vuit-cents concerts. De tots aquests anys conservo un record especial de les vegades que he actuat al Teatre Principal de Valls.

I d’aquestes actuacions em quedo amb la Sonata en La menor, de Mozart, la primera i única vegada que l’he tocat. N’havia interpretat d’altres, de la 330 a la 333, però mai aquesta, i vaig tenir una sensació que no sé si la tornaré a experimentar. Una cosa molt semblant em va passar la primera vegada que vaig tocar a les fosques Mompou”.

Per què li agrada tant tocar a les fosques?

“La idea de tocar a les fosques em ve d’un dia que li vaig veure fer al pianista Sviatoslav Richter, al Teatre Fortuny de Reus. Allò em va impactar i vaig decidir portar-ho a la pràctica. Com que no hi ha llum estàs al cent per cent per la música. La imatge no ajuda i si toques un fragment trist o més alegre penso que és molt bo fer-ho des de la introspecció.

Els comentaris del públic són molt bons i la gent em diu que la música arriba amb molta intensitat. En el proper concert que faré a Valls he demanat de tocar a les fosques.”

Precisament per a aquest concert vostè ha preparat un repertori especial per a l’ocasió.

“Sí, la primera part està dedicada a dos compositors catalans: Mompou i Blancafort. Estan junts en el programa i m’agrada que sigui així perquè tots dos van ser molt amics.

Són obres de meitat d’època amb Cinc nocturns d’entre 1930 i 1940, de Manuel de Blancafort, i Variacions sobre un tema de Chopin, que va escriure Mompou en la seva etapa més recent. Mompou admirava Chopin, tots dos eren pianistes i componien damunt del piano.

La segona part és més romàntica amb una evocació especial cap a Chopin i del qual estrenaré el Nocturn en Re bemoll Major,  i també interpretaré Quatre masurques en les que, a més d’un Preludi, de Rachmàninov, i la Novel·leta en Fa Major, Op. 21, de Schumann.”

Rubinat aposta una vegada més per Valls i pel seu teatre, un escenari que no deixa ningú indiferent i que tornarà a rebre al pianista d'Osona aquest dijous, a 2/4 de 9 del vespre, en el cicle Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls.