Medir Bonachi (piano) i Marta Mulero (violoncel) durant l'espectacle "Sotto Voce" que van oferir el dia 23 de novembre al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL |
Text: GABRIELLE DEAKIN / Valls
Qualsevol
proposta de concert està condicionada per tres factors clau, que podríem
expressar en forma de tres preguntes: Qui toca? Què toquen? Com toquen? La
primera pregunta té a veure amb el so i el caràcter musical dels instruments; la
segona, amb el repertori triat, i la
tercera és la interpretació musical en sí.
La
resposta a la primera pregunta sol determinar—en gran part—la resposta a la
segona. Les grans orquestres solen tocar simfonies i altres obres a gran
escala, mentre que els duos de violoncel i piano solen triar els seus programes
entre el repertori reduït d’obres pensades per a aquesta formació.
Heus
aquí la primera sorpresa del concert que ens va oferir el dijous passat el Duo
Miró dins del cicle Nits de Clàssics. La violoncel·lista Marta Mulero i el pianista Medir Bonanchi ens van
oferir un concert que semblava més un recital de cant que un concert de
violoncel i piano. Aquesta iniciativa indica que som davant d’uns músics joves amb
inquietuds, empenta i creativitat.
La trajectòria del duo m’indica que tenen
força obres consagrades en el seu repertori. No obstant, aquí s’han llençat a
experimentar amb una cosa nova, han anat
a la recerca de nous reptes musicals i noves maneres de connectar i
comunicar-se amb el públic.
Els
aplaudiments càlids amb els quals el públic va rebre les cançons especialment
conegudes, indica el fonament sòlid del seu plantejament. No cal ser un melòman
perdut per gaudir d’obres com ara O mio
bambino caro, de Puccini; Santa Lucia,
de Teodoro Cottrau; O sole mio, de
Giovanni Capurro; Largo al factòtum,de
Rossini... Són melodies que han esdevingut patrimoni de tothom.
El curiós
audiovisual de Nacho Mayals que es projectava entre peça i peça, amb imatges i
el text de la següent cançó, ajudava a situar el públic i a contextualitzar i
entendre l’emoció d’aquestes famoses melodies.
Però,
des del meu punt de vista, la sorpresa més gratificant del concert la podem
trobar en la resposta a la tercera pregunta que he formulat més amunt: Com
tocaven? Interpretar obres tan sentides no està exempt de perill. Podríem dir
que són músiques viciades... i seria molt fàcil caure en tòpics interpretatius.
El violoncel de la Marta Mulero, però,
en cap moment imitava un cantant. Ella sí cantava, a través de l’instrument,
però amb la veu pròpia d’un instrument de corda, cosa que permetia redescobrir
les obres des d’una perspectiva diferent. Notes agudes que requereixen un gran
esforç físic i dramàtic d’un cantant, i que aquí suraven amb delicadesa per
sobre del piano net i discret del Medir Bonanchi. L’expressivitat arribava a
través d’una articulació fina, una gestualitat rítmica, alhora teatral i subtil,
i una gran paleta de dinàmiques.
Destacaria
particularment Las hijas del Zebedeo
de Ruperto Chapí, i animaria el Duo Miró a incloure més números de sarsuela en
el programa, per la varietat i contrast que ofereixen amb les àries més
clàssiques d’òpera i el domini envejable que van mostrar d’aquest llenguatge
musical autòcton.
(*) Gabrielle Deakin és professora a l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada