Uns solistes sense fissures

El director Marcel Ortega al final del concert que va tenir lloc al Teatre Principal recollint els llargs aplaudiments del públic. Foto. JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

Entre els talls musicals que ens va oferir Oriol Pérez i Treviño, en l’esplèndida  conferència prèvia a aquest concert (es vafer a l'Institut d'Estudis Vallencs), hi havia el Secret people de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970), en la versió trio i l’orquestral. Es fàcil, en tan poques hores opinar entre aquesta versió i la que ens van oferir, dijous passat, Gabriel Coll, violí; Jordi Pons, clarinet, i Anna Crexells, piano.

Em quedo amb aquesta darrera versió; no serà ni millor ni pitjor, però va ser una interpretació personal molt convincent a càrrec d’aquest trio, sobretot pel temperament i l’expressió que hi imposaren, molt d’acord amb les frases i melodies que volia transmetre el compositor. 

I aquest podria ser un breu compendi de l’extraordinari concert que ens va oferir a Nits de Clàssics, el dijous 31 d’octubre, el grup de solistes de la Camerata Eduard Toldrà, un grup compacte i sense fissures.  

Els solistes de la Camerata Eduard Toldrà, en el seu repertori,  van lluir una fluïdesa excepcional i una execució impecable. Les entrades dels baixos sempre precises, amb els matisos, sempre dificultosos, del corn. El so estàndard del clarinet va aconseguir  que fos molt fresc gràcies a la magnífica interpretació de Jordi Pons. Aquest grup, en les diferents interpretacions ho van fer amb seguretat i amb una expressivitat càlida.   

Obria el concert una sardana, Somni gris, de Juli Garreta, un de tants eminents compositors oblidats de casa nostra. Marcel Ortega, gran director, va donar a aquesta sardana l’empremta de poema simfònic amb el caràcter únic d’aquest compositor wagnerià  

Tres obres de Gerhard tenen en comú el fet de donar un paper preponderant al clarinet, entre elles la Sample piece, una peça de mostra que Gerhard va fer per a la banda sonora de Secret people, basada en els temes El cant dels ocells i El noi de la mare, excel·lentment interpretada, com ja hem comentat.

La Suite de Gerhard consta de dos moviments en forma de dansa, El Conde Sol de caràcter més solemne, i Sevillana, més agitada, suite per a dos instruments de vent, corda i piano. Es conserva tot el material hològraf, amb el material d’orquestra, al Fons Robert Gerhard de l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV). 

Un contrast entre tots dos moviments que Marcel Ortega va dirigir encimbellant els petits detalls i accentuant tots els matisos, amb precisió i caràcter.

La segona part estava dedicada al Septet o Septimí de Beethoven. Una obra de la primera època del compositor, amb un estil molt proper a Haydn i a Mozart, de la que l’autor mai es va sentir orgullós. Podríem considerar-la d’un moment rar d’exuberància lúdica. Beethoven en el seu millor moment mozartià més deliciós. Un deliciós i alegre àpat lleuger.

Però no tothom ha pensat igual, Leila Storch en el seu llibre sobre Marcel Tabuteau, descrivint un sopar al vespre amb Toscanini a la casa de Tabuteau, diu: “Toscanini estava parlant sobre música contemporània i va dir: ‘Però això és difícil’, i es va dirigir al piano i amb un toc suau i acaronat va tocar una melodia de Beethoven, dient: ‘Una mesura, dues mesures, tres mesures -quatre- cinc mesures per escriure una melodia llarga com aquesta’, i la manera de tocar la frase tan perfectament! Era l’adagio del Septet...”

Quan Franz Liszt va tornar triomfant a Hongria, després d'una absència de 16 anys, i va arribar a Pest la nit de Nadal de 1839, els millors músics amateurs de Pest es van reunir al palau on s'allotjava. I l’obra amb què van omplir la vetllada va ser el Septet de  Beethoven. Liszt també va compondre una transcripció per a piano del Septet.

Una obra deliciosa amb el tan conegut Minuet. Observeu com el Minuet té gairebé el mateix tema que la 20a Sonata de piano. Beethoven quan no tenia intenció de publicar una obra que interpretava en els concerts de pianista s’autocopiava, però el seu germà les va publicar sense el seu consentiment.

L’exquisidesa interpretativa va anar en augment. Extraordinari l’adagio. Cada moment teníem un so especial. Cada solista va estar especialment immers en l’obra, seguint les indicacions precises del director Marcel Ortega.

Responent als aplaudiments del públic van oferir una nova interpretació magistral del Tempo di Minuetto, extraordinària peça que feia feliç el cor dels assistents recordant els moments en què tenien al fill petit al costat, moments amorosos. Gràcies solistes de la Camerata Eduard Toldrà.