Un èxit clamorós

Lana Trotovsek i Maria Canyigueral van rebre una llarga ovaciò del públic
al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Dia: dijous 7 de novembre 2019.

Lloc: Teatre Principal

Intèrprets: Lana Trotovsek, violí i Maria Canyigueral, piano. 

Programa: Tres Sonates de Beethoven: Sonata en re major Op. 23, número 4, Sonata en fa major Op.24, número 5 La Primavera, Sonata número 9  en la major Kreutzer.

ROMAN GALIMANY / Valls

Un concert es converteix en un tot un esdeveniment quan les intèrprets convidades, tot i la seva esplèndida joventut, tenen al seu darrera un historial professional  valuós i, encara  més, quan proposen un repertori monogràfic amb tres sonates per a violí molt representatives de Beethoven, per cert mal anomenades amb aquesta terminologia.

Caldria anomenar-les sonata per a violí i piano, ja que Beethoven tenia com a primer instrument el piano, sobretot perquè obres com aquesta són més un duet que un solo de violí. No deixa de sorprendre mai l’immensurable talent del geni de Bonn.

Tant la Maria Canyigueral (piano), com la Lana Trotovsek (violí), posseeixen  un alt nivell de mestratge instrumental i de respecte per les obres que interpretaren. I el cas és que l'execució va resultar enlluernadora i colpidora en tot moment. Va ser molt destacable la perfecta comunió entre el violí i el piano, i la transmissió del sentiment desesperat i turmentat; en ocasions també nostàlgic i reflexiu. L'execució tècnica dels passatges més audaços, per la seva celeritat o per la presentació de notes dobles, va resultar impecable.

El so i la declamació del violí i piano en l’adagio de la Sonata a Kreutzer va ser, probablement, un dels moments culminants, inoblidable, de tot el concert; preciós el cant inicial, en particular. En les obres de Beethoven, són més difícils els moviments morosos, i aquest segon moviment, que dura 15 minuts, sens dubte no és fàcil.

La Sonata a Kreutzer no és una obra d’espectacle superficial, sinó una excel·lent, magistral obra per a violí i piano. Només en concerts trivials apareix el violí com a "solista" explícit i el pianista queda relegat a un "acompanyament" de suport. En qualsevol gran obra concertada per als dos instruments, com la Sonata a Kreutzer, és sempre el cas on  els dos instruments són  absolutament iguals.

La importància de cadascun és musicalment igual, però la part del piano és tècnicament més directa que la del violí. El piano té moltes ràpides contrastades, canvis de tempo. El segon moviment també és extremadament tècnic.

Lana Trotovsek meravellà el públic amb el seu violí, sense ser esclava de la perfecció tècnica, li donà a les sonates l’expressió del sentiment, comunicativa, frasejant amb tendresa, però també amb un lirisme més encès, ric i acolorit i amb matisos.

La Maria Canyigueral va encisar al públic per la bellesa del so que va arrencar del piano, so càlid, ple, bellíssim, mostrant una agilitat capaç dels tempo més variats i perfectes, amb pulsacions d’immaculada claredat i precisió; molt precís, “net”, fluid i delicat. Una actuació tan esplèndida! Bravo Maria.

La versió de les tres sonates va tenir una força extraordinària i l’impuls d’una joventut madura. El cant en el diàleg de tots dos instruments va ser brillant, molt especialment en els moviments lents o en episodis com el precitat anteriorment en la Sonata a Kreutzer. La seva visió d’aquestes obres té molta vitalitat, elegància i contrast, piano i forte, tempo líric i presto.

L’èxit va ser, com era d’esperar, clamorós. Vetllada, en definitiva, brillant per l’exquisida bellesa del violí en mans d’una Trotovsek que el domina com pocs concertistes, i el formidable piano de la Canyigueral que és un veritable luxe.