 |
| La soprano Bonnie Cooper durant el concert que va oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL |
El concert que es va celebrar el dijous, dia 18 de maig, al Teatre Principal, dintre del XXII Cicle de Música Catalana–Iberoamericana, inclòs en la temporada de concerts Nits de Clàssics, va tenir dues parts ben diferenciades conceptualment.
La primera amb cançons de tipus popular, de
Federico García Lorca, Joaquín Rodrigo i Manuel de Falla, i la segona, amb
obres més contemporànies del compositor americà, Arnold Copland.
Com
acostumava a dir el gran musicòleg Federico Sopeña, el títol mateix de les 7 Canciones populares españolas de
Manuel de Falla ho diu tot: són espanyoles, són populars i, alhora, són de
Falla. La major contribució d'aquest compositor, en aquestes cançons, va ser la
part pianística, que és certament magistral.
La
versió que ens van oferir Bonnie Cooper i Carmen Carreira Pita va ser de gran
qualitat; van saber donar-hi un sentit de continuïtat i una admirable unitat
com a conjunt.
 |
| La cantant (a la dreta) i la pianista Carmen Carreira Pita, saludant després del concert. Foto: JOAN GASULL
Entre
totes dues aconsegueixen versions especialment encertades de l'Asturiana, Jota i Nana; a la cançó Polo, tot i la dificultat de l’idioma,
s’aproximen encertadament a l’aire del cante
jondo. Polo és segurament la més espinosa de totes elles, i hi van saber comunicar
no només el degut desgarro, sinó
també un profund sentiment. Per a aquestes cançons potser li caldria una veu
una mica més greu.
Bonnie
Cooper és una soprano lleugera de coloratura, amb una veu més que bella,
generalment ben encaminada. Només resulta una mica exagerada la seva
interpretació en les dues últimes cançons, on força una mica l'emissió de les
notes greus. La pianista, d'altra banda, realitza una tasca irreprotxable.
Per
a la segona part van preparar un canvi radical d’estil. Van oferir sis cançons del 12 poems of Emilly Dickinson. En aquest estil de música, la veu de
la soprano s’hi trobava més a gust. En l’aspecte musical totes dues estaven
perfectament compenetrades i entenent de manera insuperable el sentit de
cadascuna de les sis cançons, arribant en un estret diàleg, a una interpretació
realment exemplar.
La veu i la interpretació de Bonnie Cooper estava en estat
de gràcia, i seria difícil trobar un piano amb major galanesa; el mateix en les
cançons d'inspiració andalusa que en les de Copland.
Agraint
els aplaudiments van interpretar una ària de l’òpera Candy de Leonard Berstein. Una interpretació, tant en veu com
escènicament, de molta qualitat, pels continuats canvis de color, i on va
evidenciar la seva facilitat per a interpretar les obres de soprano
lleugera de coloratura.
Va ser tot un luxe per al cicle Nits de Clàssics poder comptar amb la veu de Bonnier Cooper i el piano de Carmen Carreira en l'únic concert que van oferir a Catalunya.
|
Un
concert per a recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada