diumenge, 4 de juny de 2017

"Vull que la gent s'emporti una emoció de cada concert perquè això és el que perdura"

Isabel Villanueva (Pamplona, 1988) actua al Teatre Principal de Valls aquest dijous, dia 8 de juny. Foto: MICHAL NOVAK

De la Isabel Villanueva ens agrada tot. La seva imatge, el seu discurs, la seva sensibilitat, la visió filosòfica i transcendental que té de la vida, però sobretot aquella línia màgica i invisible que dibuixa quan dansa amb la seva viola conferint-li una veu pròpia i inigualable.

De nena revelació quan tenia 14 anys, en què va debutar a l'Auditorio Príncipe Felipe d’Oviedo, va passar a ser una jove promesa amb un gran talent i avui emergeix convertida ja en una primera figura mundial com a violista.

Ha portat la seva música per tot el món. Com a solista ha estat convidada amb la Orquestra Nacional d’Estònia, l’Orquestra Simfònica Estatal New Russia, la Lebanese Philharmonic Orchestra, el Grupo Enigma de Saragossa, la Glasperlenspiel Sinfonietta o l’Orquestra Simfònica d’Espanya, entre moltes altres. En la seva trajectòria acumula una llarga llista de premis nacionals i internacionals com el Prix Albert Lullin, de Ginebra (2014) com a instrumentista destacat de l’any o el reconegut El Ojo Crítico de la Música Clàssica de RNE (2015).

Filla de pare català i mare navarresa, Isabel Villanueva viu a Ginebra des de fa anys.

-Té una pàgina web que m’encanta.
“Ah sí? Moltes gràcies. Sé que és important ser present a les xarxes socials i tenir un perfil virtual. Aquesta pàgina me la gestiono personalment i l’actualitzo tant com puc. De fet, me la vaig dissenyar jo mateixa quan feia el Màster d’Interpretació a Londres ja que era un treball que formava part de les matèries que estudiàvem en el màster.”

-Vostè anava per convertir-se en guitarrista, però no va poder resistir-se als encants de la viola.
“Va ser de casualitat, durant les proves d’accés al conservatori. Aquell any no hi havia places per poder cursar guitarra i en una ronda d’instruments que ens van fer als nens vaig tenir el meu primer contacte amb la viola. Tenia 9 anys i vaig quedar impressionada pel seu so. Després vaig continuar amb la guitarra, però ja de bon principi vaig tenir clar que em volia dedicar a la viola. La seva ambigüitat i aquesta contradicció que té entre la mida i el so que surt de la viola li aporten uns trets singulars. Té els sons aguts del violí i també té els greus del violoncel.”

-A què es refereix quan diu que és un instrument que és contradictori en relació a la mida i el so?
“Doncs que és un instrument que no és proporcional, per a ser-ho hauria de ser molt més gran. En la viola no hi ha una mida estàndard com sí que existeix en el violí o el violoncel, i a l’hora de triar l’instrument és molt important que les mides encaixin amb el físic del músic i, a més, hi ha altres aspectes que varien en funció de si toques amb orquestra o ets solista. La longitud dels braços és molt important, però també la dels dits. Per a cada viola hi ha una manera d’adaptar els moviments del cos, els de la mà esquerra, la posició de les mans. La tècnica és diferent per a cada viola i, alhora, és molt important per poder treure’n el màxim rendiment. Tot és tècnica, però a l’escenari la tècnica no es veu i això el que volem perquè a ningú li interessa el com sinó el què,  i quin és el resultat final”.

-Com es prepara per no carregar-se de lesions?
“Doncs de cap manera. Aquest és més un tema de ser conscient d’un mateix, de com usar el cos i de com evitar tensions innecessàries. Mai he fet cap treball específic per a les lesions. Abans feia molt d’esport perquè m’agrada, però ara no tinc temps i quan puc i, sobretot per desconnectar i recuperar energia, vaig a fer running. No obstant, aquest és un tema molt personal de cadascú.”

-Tot el que explica em fa pensar que l’aprenentatge de la viola deu ser molt diferent al d’altres instruments com ara la guitarra o el piano, per exemple.
“Sí, és diferent. Tècnicament és molt complex començar a tocar un instrument de corda fregada i és molt important tenir un professor que et marqui la ruta. El so no es projecta de manera natural i el cos va canviant a mesura que vas creixent. Els punts de referència canvien i cada vegada has de buscar la manera més natural de treure el so. A nivell expressiu la viola també requereix de molta maduresa i saber escoltar. Per això aprendre a tocar la viola vol més temps”.

-Potser per això no hi ha nens prodigi amb la viola?
“Això hi pot influir, però també és veritat que fins a començament del segle XX no hi ha hagut veritables especialistes amb la viola. La viola potser no es va desenvolupar tant com podria haver-ho fet i no ha evolucionat com sí que ho han fet altres instruments. L’escola de la viola ha progressat d’una manera diferent”.

-Què li ha faltat a la viola?
“No hi ha hagut un personatge rellevant de la viola que hagi marcat un abans i un després. Ha faltat un Paganini o un Paco de Lucía de la viola i, de moment, no s’ha produït una revolució a nivell mundial d’aquest instrument”.

-Tot arriba...
“Sí, estic convençuda que tard o d'hora arribarà aquest moment que revolucionarà la viola”.

-Quins personatges l’han marcat en la seva carrera musical?
“D’entrada els meus pares. Ells m’han donat tot el seu suport per poder arribar fins a on sóc avui. Quan ets jove o, fins i tot, quan ets un infant si no tens un guia no és possible tirar endavant projectes com aquest. I això encara que no es reconegui és fonamental.
Després hi ha hagut altres personatges com ara el professor Yuri  Bashmet que ha fet molt per l’instrument i també Paco de Lucía que amb la seva qualitat com a persona em va inspirar molt. Penso que els músics no tan sols hem d’estar presents en la música clàssica; un músic ha de saber agafar elements de qualsevol altre faceta artística.
I un altre personatge rellevant dins de la meva vida ha estat Sofia Gubaidúlina. Em va convidar a tocar un obra seva i em va semblar un geni d’una intensitat màxima, amb un misticisme més propi d’una altre dimensió. En aquell moment jo tenia 23 anys i em va semblar un somni. Mai havia vist ningú així. Ella em va inspirar per a tota la vida”.

-El 2013 es va convertir en la primera violista estrangera que tocava a l'Iran.
“Sí, va ser al Roudaki Hall de Teheran, una experiència única que em va omplir en molts aspectes. L’hospitalitat en aquets país és excepcional. Molta gent es pensa que es tracta d’un país perillós, i pot ser ho serà en l’àmbit polític o religiós, però les persones són d’una gran humanitat. Això indica que mai hem de jutjar ningú i que cal estar obert a conèixer noves cultures. Viatjar m’ha convertit en la persona que sóc. Viatjar i sotmetre’s a d’altres ambients ens ajuda a preocupar-nos per allò que realment és important com és el respecte, per exemple.

-Ja fa anys que viu a Ginebra. Se sent ben tractada a Espanya?
“Jo no em puc queixar. Aquí hi ha set i ganes d’artistes. Tenim artistes de nivell molt alt i el públic se n’adona. Això no passava fa vint anys. Aquell tòpic de què els músics de fora eren millors que els d’aquí s’ha trencat”.

-Isabel Villanueva ja és una primera figura internacional, però de vegades encara segueixen parlant de vostè com a “jove promesa”.
“Sóc jove, però això no treu que tingui talent. De vegades els mitjans de comunicació utilitzen aquest tipus de referència quan parlen de mi, però puc donar-li la mateixa importància que a les crítiques dels meus concerts: és important, però no cal prendre-ho al peu de la lletra. El que m’importa és que la gent surti contenta dels concerts, que s’emporti una emoció perquè això és el que perdura”.

-Toca amb una viola Enrico Catenar del 1670. Com la va trobar?
“Va ser mentre estudiava a Londres. La vaig provar i de seguida vaig veure que ens podríem adaptar; d’això ja en fa set anys. Es tracta d’una cessió anònima i, de moment, no té retorn. Quan et decideixes per una viola ho has de veure claríssim i més en un instrument antic que té una història al darrera i hi queda el pòsit de tot el temps passat, aleshores això requereix una adaptació i més encara en la viola en què el músic l’ha d’anar modelant”.

-Parli’m del programa que farà a Valls juntament amb la mezzosoprano Cristina Segura i la pianista Anna Crexells.
“Tinc moltes ganes de fer aquest concert. Les tres intèrprets ens coneixem; això és important perquè la compenetració és essencial per a poder transmetre.  El tema principal és la veu en la que sempre m’he inspirat en tractar-se d’un instrument natural, a més, abans jo anava a classes de cant. La primera part està dedicada íntegrament a Brahms i la segona a l’època de  l’impressionisme francès, entre els segles XIX i XX amb Kurt Weill, Debussy, Fauré o Loeffler. Les obres són totes molt boniques. He escoltat com s’impartien classes de cant amb aquestes cançons i ara poder interpretar-les és fascinant. La veu de la mezzosoprano i de la viola són semblants; és clar que la viola no parla, però això ho deixem a la imaginació del públic. Es tracta d’un concert inèdit i que oferim en exclusiva al Teatre Principal de Valls”.

-Quan vaig contactar amb vostè per a aquesta entrevista estava en ple enregistrament del seu nou disc. És el primer?
“Aquest és el meu primer àlbum personal. És un disc que tindrà obres per a viola i piano i que he gravat amb François Dumont. Conté obres de l’època francesa que abraça els segles XIX i XX i, si tot va bé, sortirà a la llum després de l’estiu. També vaig enregistrar el concert per a viola i orquestra de José Zárate amb l’Orquesta de Extremadura que sortirà al setembre”.

-La seva carrera sembla que està més encaminada a la versió solista que no pas a integrar-se en una orquestra.
“Sempre he tingut clar que el meu tarannà havia de ser com a solista perquè és la manera com trec la meva versió més natural. D’aquesta manera em puc expressar tal i com ho sento, més d’acord amb la meva personalitat. Però per  fer-ho cal tenir caràcter, personalitat i molta força interior.”

Per saber-ne més de la Isabel Villanueva podeu accedir a la seva pàgina web a 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada