Redescobrint l'acordió

Mateja Zenzerovic i Ander Tellería durant el concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL.

Magnífic concert del Dúo Degas, amb els  joves acordionistes Ander Tellería  i Mateja Zenzerovic a les Nits Clàssics del Teatre Principal, dijous passat 12 de gener (vegeu l’entrevista del post anterior amb Ander Tellería).

El mestratge interpretatiu del Dúo Degas va fer gaudir els espectadors amb una selecció d'obres de tots els temps, incloses la peça Fantasia del Trencadís, de Joan Guinjoan -obra amb la que Ander Tellería va guanyar la primera edició del Premi Joventuts Musicals de Catalunya al millor intèrpret d’obra d’autor català, en el marc d’El Primer Palau-,  les versions de Fandango, d’Antonio Soler; Quadres d’una exposició, de Mussorgski, i Petruixca, de Stravinski amb la qual va concloure el concert.

Tellería i Zenzerovic van fer una demostració de les àmplies possibilitats tímbriques i expressives que amaga l'acordió de concert, amb obres de diferents èpoques i estils, des del classicisme fins a peces contemporànies.

Van començar amb una gustosa peça d’Antoni Soler: Fandango. Malgrat l'immens univers creatiu que representen les seves sonates per a clau, el pare Soler, monjo jerònim i mestre de capella del Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial, ha estat conegut principalment per aquest Fandango (Opus 146), autèntica peça de bravura que s'erigeix sobre un ostinato harmònic, amb el que van fer una esplèndida recreació: girs harmònics i rítmics, amb tot tipus d'acords, intervals i variacions sense fi d'escales en semitons.

La tantes vegades escoltada Quadres d’una exposició, de Mussorgski, per a orquestra - versió Rimsky Korsacov o versió Ravel – també per a piano, i que era la primera vegada que l’escoltàvem per a acordió. Una gran versió. 

La música descriptiva va sonar amb moments molt intensos, amb les necessàries ostentacions virtuosístiques, però sempre amb gran sensibilitat i fent, realment, un duo. L’acordió va sonar d’una manera inusualment propera al públic a través d’un so molt calorós i amb gran equilibri entre l’escriptura del compositor i les exigències de l’audiència, per escoltar aquesta obra d’una manera  diferent a allò que és habitual. 

En l’obra de Stravinski van estar realment esplèndids, exhibint una tècnica molt delicada i depurada, fent que la seva interpretació fos ben comunicada i recognoscible. Una adaptació amb un gran respecte cap a l’escriptura del compositor, fent arribar les seves idees musicals d’una manera molt entenedora per al públic.

 Tot escoltant aquesta obra, amb els seus matisos i la sonoritat dels dos instruments, venia al pensament de l’espectador que seria una bona opció per a representacions de ballet, sense haver d’utilitzar música enllaunada. 

El públic va mostrar amb els seus aplaudiment la satisfacció pel concert que havien escoltat, amb un instrument ben poc habitual en la interpretació de música simfònica.