Un concert per a ser enregistrament

Enrique Bagaría, en primer terme, amb Josep Colomé, en el concert al
Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

La integral de les sonates per a violí i piano es va poder escoltar al Teatre Principal, el dijous, 21 de febrer, dintre del cicle de concerts Nits de Clàssics, de la mà de dos grans intèrprets: Josep Colomé, violí, i Enrique Bagaría, piano. Ambdós ja havien actuat a Nits de Clàssics com a solistes fa algunes temporades. 

Encarar-se amb la integral de les sonates per a violí i piano de Brahms és un repte molt agosarat; sortir-se’n amb èxit és tot un esdeveniment.  I és poc habitual en les sales de concerts, per molt reconegudes que siguin en el món musical (Palau de la Música, Carnegie Hall, Konzerthaus...), un fet que ja dona una idea de la  singularitat i el  prestigi que aporta allà on es programa. Brahms deia que són  sonates per a violí i piano, o bé per a piano i violí, pel fet que l’empatia que s’estableix entre tots dos instruments es fa evident, i sovint semblen un de sol que es desdobla en dues veus diferents.

      

Johannes Brahms, compositor alemany de l’anomenat post-romanticisme, és considerat, pels crítics i estudiosos musicals, com un dels més grans del segle XIX, un segle amb molta competència creativa. En les seves pàgines es troben el lirisme del romanticisme i el geni exaltat. 

La versió que ens oferiren el duo Colomé–Bagaría, va ser d’una inquietant perfecció, tècnicament perfecte, amb tots els elements que requereixen les tres sonates: un diàleg apassionat entre els dos instruments, més accentuada aquesta característica en el piano que en el violí; un recorregut de trobades i discrepàncies; passatges convulsos, i el lirisme que els uneix en una sola veu. 

Però a tota aquesta eminent perfecció li va mancar aquella mica d’emoció. Tampoc el públic es va deixar embolcallar amb la música de Brahms, difícil per als que estan poc avesats a aquest autor, i que potser són més receptius a un repertori com ara el recent Joies del ballet rus. 

   

En la primera sonata, els dos interprets crearen un indissoluble entramat harmònic i melòdic de multiplicada potència expressiva i rigorosa construcció formal. En la segona sonata, amb reminiscències wagnerianes, oferiren una versió assossegada i plàcida, molt d’acord amb l’esperit romàntic que encara domina en aquesta sonata.

En la tercera sonata, reconeguda com la més simfònica, molt diferent per diversos motius respecte de les anteriors, Colomé/Bagaría van aportar el caràcter enfervorit i brillant en els dos temps extrems, contrastant amb el clima oníric del segon moviment i la lleugeresa rítmica del tercer.

Una vetllada que marca un vèrtex en la trajectòria de Nits de Clàssics. Com diu el propi Josep Colomé: “La música de Brahms és sempre un viatge intens i molt energètic que sempre costa amb les tres grans catedrals que va deixar escrites.”

El públic va premiar la qualitat i l’esforç de Colomé i Bagaría  en la presentació de les tres grans sonates de Brahms al Teatre Principal de Valls.