Brillant i transparent

La violoncel·lista Mariona Camats durant el concert al Teatre Principal dins del cicle  Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY/ Valls

El concert de l’Orquestra Simfònica Càmera Musicae, dirigida per Joel Bardolet i amb la violoncel·lista Mariona Camats han deixat un bon regust per a les properes diades. Va ser el dijous, 20 de desembre, al Teatre Principal de Valls, dintre del cicle Nits de Clàssics, anunciat com a Concert de Nadal.

Un delitós inici del concert amb Bocherini, La Musica Notturna delle strade di Madrid, un quintet interpretat en aquesta ocasió per a orquestra de corda. Realment deliciós i interpretat exquisidament.

La part més esperada de la nit, arribava amb l’aparició a escena de la violoncel·lista Mariona Camats.

El Concert per a violoncel i orquestra en Do Major, de Haydn, probablement creat entre els anys 1761 i 1765, es considerà perdut fins a la dècada de 1960 quan va aparèixer, entre altres documents, al Museu Nacional de Praga. Estructurat a la manera clàssica en tres moviments, el tercer d'ells, allegro molto, és tot un desafiament per a l'instrumentista. Però heus aquí que teníem la violoncel·lista Mariona Camats i l’Orquestra Simfònica Càmera Musicae, dirigida pel primer violí Joel Bardolet. 

El resultat va ser extraordinàriament emocionant, estimulant i refrescant; tal com Haydn el va escriure per a l’orquestra del seu temps, especialment per a les cordes i el violoncel. Brillant la coordinació entre els músics i la solista. Molt estimada la interpretació de Mariona Camats, tècnicament brillant i transparent, i molt expressiva, com només pot fer-ho un músic que entén la música que interpreta.

La solista, una de les millors del moment en la seva especialitat, va ser peça essencial del quadre pictòric que de manera espontània es va crear a l’escenari del Teatre Principal i, que els espectadors més visuals van saber interpretar en els moments culminants d’una obra ben coneguda. Vestida en teixit vellutat i en color verd jade, la concertista es va mostrar com una prolongació perfecta del seu violoncel. Tot un privilegi poder tenir al Teatre Principal una solista d’aquest nivell.

L’orquestra va certificar la seva qualitat amb el Mozart que ens reservava la segona part. La Simfonia número 29, elegant però moderada, sense l'exuberància i el dramatisme que caracteritza la simfonia escrita només sis mesos abans.  La versió de Joel Bardolet va ser plenament mozartiana, les textures transparents, la lleugeresa i la gràcia amb tempo ràpids, l’equilibri de la melodia recolzada per la resta de l’orquestra, tenint molta cura del contrapunt; realment exquisit va ser l’andante, més íntim, de forma restringida: gairebé com un quartet de corda, lent però poc sentimental. 

Hi van aplicar molta intensitat en el darrer moviment, Allegro con spirito, que ens va recordar la posterior Simfonia Júpiter, imprimint un esperit atrevit i alguns esclats energètics.

El Mozart de Joel Bardolet és perfeccionista (amb atenció al detall) no té distraccions innecessàries; hi ha tempo animats, atacs sense agressivitat i, sobretot, un sentit de l'estructura musical que només els directors que són bons estudiosos de l’obra saben imposar.

El públic va agrair la qualitat dels intèrprets, tant de l’orquestra com de la solista Mariona Camats, amb forts i sentits aplaudiments que van fer entrar i sortir els artistes en diferents ocasions fins que van deixar l’escenari. Un bon concert per posar fi a l’any musical 2018, esperant que el proper segueixi en aquesta línia.