dissabte, 30 d’abril de 2011

Homenatge a Eduard Toldrà


Homenatge a Eduard Toldrà

Dissabte, 30 d'abril a le 6 de la tarda. Biblioteca Popular de Valls (recentment recuperada)

El compositor Eduard Toldrà va compondre cançons sobre poemes de diversos autors fins a l'edat de quaranta anys, però aquestes cançons ni es van conservar ni es van gravar. Per sort, no han quedat oblidades. Qui millor les recorda és la seva filla, Narcisa Toldrà. Als 86 anys ha fet unes classes magistrals organitzades per la Fundació Victòria dels Àngels i les ha rescatat de l'oblit.

Xavier Chavarria, musicòleg i periodista, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB, ha centrat la seva carrera professional a l'entorn de la música, ja sigui com a crític, guionista, director de cant coral, professor, realitzador, presentador, etc. Ha estudiat Piano, Cant i Direcció coral als Conservatoris de Música de Barcelona i Anglaterra. Ha estat cantaire de l'Orfeó Català i director de diversos cors infantils, juvenils i d'adults. És tot un referent en el món musical ja que fa reportatges i crítiques de concerts i és presentador de programes musicals, tant a la ràdio (Catalunya Música i Catalunya Cultura), com a la televisió (Canal 33 de Televisió de Catalunya).

Narcisa Toldrà, filla d'Eduard Toldrà, recorda molt bé, als 86 anys, les cançons del seu pare sobre poemes de diversos autors en català i en castellà, i formen part de la seva vida: "Són cançons que m'estimo molt perquè tota la vida que em fan companyia -diu Narcisa Toldrà-. Me les va ensenyar el meu pare de molt petita. No me les va ensenyar; les cantàvem, i, anant cantant, les vaig anar aprenent." "Lied" català amb categoria europea

Les partitures d'aquestes cançons, que mai es van gravar, ara les estan estudiant diversos alumnes de l'Esmuc, l'Escola Superior de Música de Catalunya, que han comptat, a més a més, amb el consell excepcional de la filla de Toldrà.Segons Narcisa Toldrà, el seu pare era "prou intel·ligent i tenia prou sensibilitat per saber que hi ha el 'lied' català i la 'canción española', i naturalment ho havia de fer absolutament diferent". Però segons la filla del compositor el que va perseguir Eduard Toldrà amb aquestes composicions era "fer el 'lied' català amb categoria europea".La filla d'Eduard Toldrà creu que el seu pare se'n va sortir i per això se sent satisfeta i agraïda que aquestes cançons no hagin deixat de cantar-se.

NARCISA TOLDRA I LES CANÇONS DEL SEU PARE
Marçal Subiràs. 28 de juny de 2010

Escolto a TV la filla d'Eduard Toldrà, Narcisa, impartint unes classes magistrals a uns estudiants de l'ESMUC a propòsit de la recta forma d'interpretar les cançons que el seu pare va musicar sobre poemes d'autors diversos. Entre aquests n'hi ha de catalans i de castellans; hi ha Maragall, Salvat, Carner, Garcés, Sagarra entre força d'altres. Diu ella que aquestes cançons l'han acompanyada durant tota la seva vida. Quan era petita les cantava amb el seu pare -l'autor- anant pel carrer, per casa o en altres ocasions familiars. Narcisa sosté amb bon criteri que el seu pare va intentar, i aconseguir, crear un Lied català de nivell europeu. Jo diria que aquestes cançons i les peces per a violí són el seu llegat més important. També a mi m'han acompanyat com un present d'una època que estimo i que ho va ser tot per a la cultura catalana. Però probablement aquestes cançons han tingut en mi molta més influència que això. Recordo els diumenges al matí de la meva infantesa que el pare o la mare posaven al gramòfon tronat el preciós disc de l'editorial Alhambra en què el baríton Manuel Ausensi cantava algunes d'aquestes peces acompanyat de l'orquestra Ciutat de Barcelona i dirigit -el més important- pel mestre. Encara recordo ressonant com a mar obert les timbales de la Cançó de grumet, decidida i valenta com cap altra. Aquelles versions són irrepetibles i valuosíssimes per entendre què pretenia Toldrà quan les va escriure. Ausensi desafina en ocasions, fa fins i tot alguna nota falsa, però les diu com ningú, amb un gust de gran escola i, sense deixar-se'n ni una, articulant totes les vocals neutres allà on s'han de fer, empresa difícil en un cantant per qüestions d'emissió. Si hi ha uns poemes que m'hagin marcat al llarg de la meva vida aquests són els que Toldrà va musicar; no tots, certament, però alguns amb gran força i impregnació. No sé si hauria estudiat Filologia sense aquell disc, ni potser se m'hauria desvetllat la passió i el gust pel cant.
Hi ha una cosa de Toldrà que sempre m'ha fascinat: Toldrà no usa el poema per fer la seva música, no el manipula. Li té un respecte reverencial, un amor de lletraferit. El discurs i la forma del poema és, abans que res, objecte d'estudi i Toldrà n'extreu la música que la lletra porta amagada. En aquest cas, el camí que fa és el que va de la lletra al so i no pas del so a la lletra que fem els qui ens dediquem a fer crítica. Només per posar un exemple Mozart no feia aquesta operació amb els seus Lieder. Segurament aquesta devoció per la literatura prové del romanticisme però en Toldrà aquest romanticisme té un regust impressionista i una clara llum mediterrània que és catalaníssima. Un hom pot escoltar al darrera de cada nota tonades populars de la terra i visualitzar paisatges nostrats de la costa o d'interior. Toldrà té un estil propi reconeixible, inconfusible, emotiu i sòlidament construït. Perquè Toldrà és un autèntic músic i un artista de gran nivell.


Manuel Capdevila i Font (Barcelona, 1931) es animador cultural y musicògraf. Participa, com fundador, membre, assessor o directiu, en nombroses entitats relacionades amb la música clàssica, rebent, per la seva dilatada i fecunda trajectòria professional en aquest àmbit, varis premis i mencions honorífiques. En el camp de la musicografia ha publicat un bon nombre d’articles en revistes i programes de concerts i ha col·laborat en un llibre sobre Eduard Toldrà; ha traduït prop de tres mil lieder alemanys, el mètode de pedagogia per percussió del professor Siegfried Fink, el llibre sobre las 32 Sonates per a piano de Beethoven de Paul Badura-Skoda i Jörg Demus i la autobiografia de Jean-Pierre Rampal. En 1998 publicà Tretze anys de Joventuts Musicals de Barcelona (1963-1976), obra en certa manera autobiogràfica. Des de fa uns anys treballa en els lieder de Schubert. En Ediciones Península ha publicat Disfrutar con la música clásica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada