Villani, el pianista que toca amb el cor

 

Angelo Villani, després de passar per Dinamarca, Londres i Japó, trepitjava per primera vegada territori espanyol fent un concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL.

TEXT: ROMAN GALIMANY

“Pel concert d’avui, han llogat el piano?”,  ens preguntava una assistent d’oïda molt fina. Aquesta pregunta podria resumir molt bé com de transcendent va ser el concert del dijous, dia 12 d’octubre, al Teatre Principal.

Un programa amb obres de Franz Listz  -molt especials per al protagonista de la nit- i una Balada de Johannes Brahms, eren la carta de presentació del pianista Angelo Villani.

Villani té el bon hàbit d’introduir una descripció de la trama de l’obra que interpreta en els seus concerts; un text breu, amè i entenedor, que Gabrielle Deakin, des de l’escenari va fer arribar als espectadors. D’aquesta manera ens va il·lustrar els seus pensaments, tots interpretats amb un estil distintiu, lluminós i flexible.

I així va ser amb la Ballade núm. 1 Edward, de Johannes Brahms, comunicant una veritable sensibilitat i imaginació poètica. Cantant inicialment una melodia que sembla flotar en l'aire, seguida d’una explosió volàtil i volcànica.

El concert fou una increïble demostració de poder, emoció i varietat tonal. Angelo Villani, molt inspirat, gestionà l'emoció amb inflamació i magnetisme, moments de gran lirisme i delicadesa.

Així, i amb un ús intel·ligent del pedal, va extreure sons extraordinaris del piano. 

Villani té l’habilitat de desenvolupar melodies que estan tan bé amagades en la partitura i que difícilment cap altre pianista sap extraure. Sempre té present el desig de comunicar-se amb el seu públic. I sorprèn positivament!

La interpretació dels dos fragments de l’àlbum Harmonies poètiques et religieuses, el Funerallis, escrit per Listz recordant la invasió d’Hongria, va ser emocionant. La mateixa emoció que va transmetre a Benediction of God in solitude, obra que interpretà en memòria de la seva fillola de sis anys que morí víctima d’un carcinoma.

En els compassos cantabile Àngelo Villani ens va commoure; absolutament impressionant! I la transparència de la interpretació! És poc freqüent que ens arribi una melodia tan clara des del principi fins al final, basant-se una mica en el bel canto com una manera de parlar.

Em pregunto si alguns de nosaltres hem escoltat una reducció tan complerta de l’òpera Tristan und Isolda.  Crec que aquí rau el punt de perfecció d'Àngelo Villani: la passió i l'art de lligar els compassos ràpids i lents que el situen més amunt que ningú.

Va ser admirable, en tot el conjunt del repertori que ens va oferir, el contrast en la dinàmica i el timbre, així com la seva narrativa, múltiple i canviant, i una extraordinària forma d'expressió.

A través del seu so dens i dramàtic, ric i poderós, no només vàrem sentir la presència dels compositors; també escoltàrem la veu interior de Villani. La música que surt del seu cor ens va arribar plenament.

Va agrair els aplaudiments del públic interpretant el Lament de Dido, de Purcell, en un arranjament personal de Villani per a piano.

Un concert que quedarà en la memòria dels afeccionats vallencs, durant el qual el pensament dels compositors va ser transportat al teclat amb l’esperit tan genuí d’Angelo Villani qui, sense compassió pels estils amanerats, i malgrat una absència de dues dècades als escenaris, sona com un artista experimentat, amb el carisma, la singularitat, el nervi i el talent que desperta l’admiració d’un públic fascinat.

"Toco amb guants per trobar l'equilibri just en la sensibilitat de les mans"

Angelo Villani actua aquest dijous, dia 12 d'octubre, al Teatre Principal de Valls.
Foto: BRONAC McNEILL.

ANNA ESTALLO / Valls

La de l’Angelo Villani és una història de superació personal, i també d’humilitat, perquè en el moment que va ser necessari va saber baixar un escalafó i adaptar la seva vida als durs moments que li van tocar viure. Així, i gairebé de la nit al dia, va passar de ser un pianista que enfilava la seva carrera cap a l’èxit, a viure una llarga travessia plena de dificultats que el van  posar a prova.

L’any  1990 es va veure obligat a retirar-se dels escenaris. Què li va passar?

“Cap el final de la meva adolescència vaig patir una lesió molt difícil diagnosticar. Al començament, pensaven que el problema es trobava localitzat a l’esquena o a l’espatlla, però després em van fer unes proves més específiques que van revelar una lesió a la meva mà dreta”.

                                                                                     

Què va fer durant tot aquest temps en què no va poder tocar el piano?

“Vaig deixar Austràlia, la meva terra natal, i me’n vaig anar a Londres a la recerca de la meva curació. Mentrestant treballava com a venedor al departament de música clàssica de la Tower Recors, una cadena de botigues de música. I també tocava ocasionalment el piano”.

L’any 2012 vostè va decidir reaparèixer i ho va fer amb un concert a Londres. Què va sentir en aquell moment?

“Feia 20 anys que somiava de poder fer el meu primer concert a Londres i, òbviament, aquest va ser un gran moment a la meva vida”.

S’ha pogut recuperar del tot de la seva lesió?

“Sí, completament. He tingut la sort enorme de poder comptar amb especialistes extraordinaris que m’han ajudat moltíssim en totes les dificultats que vaig tenir durant la recuperació”.

He vist que toca el piano amb guants. Quina funció fan aquests guants? 

“Toco amb guants des de fa uns 8 anys.  Aquests guants, que són de cotó, m’han ajudat a trobar l’equilibri necessari pel que fa a la sensibilitat de les meves mans des que vaig començar a patir aquell problema degut als símptomes que m’ocasionava els problemes en un nervi de la meva mà.

Al començament usar guants semblava una cosa molt  aparatosa en el món dels escenaris professionals, però passat un temps m’hi vaig acabar acostumant. Ara, molts dels meus propis alumnes també experimenten sensacions amb els guants i ho fan amb resultats molt interessants!! Un dia, però, m’agradaria poder tocar sense els guants”.

Quines coses han canviat per a vostè en tot aquest temps? Toca les mateixes obres dels compositors que interpretava abans de patir la lesió?

“Sempre m’he sentit atret pel repertori del Romanticisme i la meva ambició ha estat emular els grans directors i cantants de l’època daurada”.

Quins són els seus concerts més recents?

“Doncs vinc d’actuar del Japó, Dinamarca i Londres”.

En quins projectes està involucrat actualment?

“Estic absolutament encantat i emocionat amb la resposta que ha tingut la critica en relació al meu primer disc i això m’ha encoratjat a preparar un nou àlbum que veurà la llum durant l’any 2018”.

Com ha preparat el concert que farà al Teatre Principal de Valls?

“Sóc un admirador de la gent i del caràcter espanyol (i també dels seus vins!!) i des d’un primer moment em vaig proposar comunicar alguna cosa que fos personal, commovedora i plena de sentiment. Aquesta és la meva primera aparició a Espanya i em sento molt emocionat. Hi ha alguna cosa especialment pintoresca i molt intensa en el temperament espanyol, i és això el que jo voldria reflectir en el meu concert al Teatre Principal de Valls”.

Quina és la cosa més important de la seva vida?

“La meva parella Zerlina, la meva família, els meus estimats amics, la música i el vi (molt de vi...)”.


Trobareu més informació de l'Angelo Villani al web www.angelovillani.com

El poder ocult de la viola

Agnès Mauri i Benedek Horváth durant el concert de viola i piano que van oferir al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Dos joves artistes, però amb gran presència internacional, van ser els intèrprets del concert Fantasies d’una viola, el dijous, dia 9, al Teatre Principal: Agnès Mauri, viola (Vic, 1992) -actualment resident a Basilea-, i el pianista Benedek Horváth (Budapest, 1989).

Un programa imaginatiu i divers els va permetre demostrar perquè són un duo de molta qualitat, a més de gaudir d'una gran projecció a nivell internacional.

El fil conductor del concert va ser la fantasia amb obres d’èpoques i estils diferents, on el concepte fantasia va canviant de connotació.

El recital, amb dues parts ben contrastades, va mostrar una primera part d'una bellesa extrema, amb una Agnès Mauri confrontada, sense cap altre ajut que el seu instrument, a la complexitat i simplicitat de la Fantasia número 7, de George P. Telemann; la Sonata per a viola Op.11, de Hindemith, i la Op. 73 de Schumann.

A la segona part, Agnès Mauri va compartir amb el públic l’obra Jardins del silenci, de Miquel Oliu -dedicada a la violista-,  i el ballet Romeo i Julietta, de Prokofiev, en versió per a viola i piano.

El repertori per a viola i piano anterior al segle XX és relativament escàs, un fet que explica la freqüència amb què els intèrprets d'aquest instrument executen transcripcions o adaptacions. Un dels casos més coneguts és l'obra de Propkofiev amb arranjament de V. Bosisosky.

Entre les obres interpretades cal destacar, tant per la qualitat com per l’execució, la primera Sonata per a viola i piano, Op. 11 Núm. 4 de Paul Hindemith. Composta el 1919, és la quarta de cinc sonates instrumentals que componen el seu Opus 11. Aquesta sonata i la següent, l’ Opus 11 Núm. 5 per a viola i en solitari, marca la decisió de Hindemith d'abandonar el violí per la viola.

Un primer pla de la violista en l'execució d'una de les obres en el recital Fantasies d'una viola.
Foto: JOAN GASULL.

Mauri i Horváth, van fer una interpretació exquisida. La viola, obrint un diàleg amb el piano -encara silenciat- que, després d’uns compassos replica la melodia. Tots dos instruments desenvolupen una figura rítmica: uns compassos amb el piano silenciat i el tema passa seguidament entre els dos instruments. Uns moments en què Agnès Mauri va demostrar el seu gran virtuosisme.

Tot això passava en el breu primer moviment Fantasia. El darrer moviment té sis variacions del tema que prové de l’anterior moviment. La viola de la jove intèrpret pren aquí el seu caràcter més noble, més sobri, tot fusionant-se amb el piano per a assolir una sonoritat conjunta.

En el concert va destacar el notable poder expressiu de la viola. Agnès Mauri li dóna un accent més aviat suau, intimista i una mica malenconiós. Més en els passatges de legato que en els de virtuosisme, tot i que exhibeix una tècnica pulcra i exquisida.

Tot això ho va poder comprovar el públic en l’obra de Miquel Oliu, Jardins del silenci, obra que forma part de l’encàrrec de Joventuts Musicals de Catalunya i la Fundació Ferrer-Salat per a la Xarxa de Música 2016-17, i que l’autor va dedicar a Agnès Mauri havent-la treballat conjuntament.

Tots dos intèrprets va aconseguir crear aquest “jardí sonor” a partir dels diferents timbres, registres i sobretot del material harmònic, que té un rellevant paper colorista i constructiu dins l’obra, amb una recreació sonora que va augmentant al llarg de les tres parts en què s’articula.

Una obra, que per les seves característiques, pot arribar a fer difícil d’entendre per a l’espectador.

En l’espectacular Romeo i Julietta, de Prokofiev, la viola i el piano van estar esplèndids, marcant amb precisió els tempo i el lirisme en els diferents moviments de l’obra.

Els espectadors van recompensar l’excel·lent actuació d’Agnès Mauri i Benedeck Horváth amb llargs aplaudiments i el duo els va regalar Jota de Manuel de Falla.

Un concert d’alta qualitat per a uns intèrprets joves i amb molt de talent que es troben en plena expansió de la seva trajectòria professional. 

Sonata amb claredat diàfana

Josep M. Ferrando (violí) i Marc Torres (piano) en el concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Vuitè concert de l’onzena temporada de Nits de Clàssics, organitzat per l’Associació Amics de la Música de valls, al Teatre Principal, diumenge 22 de gener.

L’any 1802, considerat com un dels més difícils de l’existència de Beethoven, el compositor va compondre les tres sonates Opus 30.

L‘estiu de Heiligenstadt, l’obsessiu fantasma del suïcidi per l’accelerada aparició de la sordesa fa que, en aquestes tres sonates, s’hi observin les reaccions emotives del compositor, oscil·lants i contradictòries, que van des de la desesperació, passant per l’abandó i fins a la rebel·lió del seu estat d’ànim.

Pel que fa a l’estil, en els dos primers moviments hi trobem reminiscències de Mozart en el primer, i de Haydn en el segon.

El violinista Josep M. Ferrando i el pianista Marc Torres van fer una versió molt ben identificada amb l’ànim encès del compositor, aportant generositat lírica molt d’acord amb el temperament beethovenià.

De l’adagio destacaríem la intensa blanesa del cant del violí i el subtil contracant sincopat del piano. Ferrando va  fer arribar al públic una interpretació dinàmica, declamatòria, tendresa melòdica,  una versió realment exquisida.

En aquest repertori hem descobert la Sonata per a violí i piano, H 127, d’Enric Granados, publicada pòstumament el 1971, i que es presenta en un únic moviment. El neoromanticisme hi és present i així ho van interpretar Ferrando i Torres que resolgueren amb molta pulcritud les dificultats que comporten els brots de virtuosisme i les transformacions temàtiques en un continuat diàleg entre violí i piano, donant-li l’emotivitat que requereix l’obra de Granados.

La segona part del concert s’obria amb les Cinc melodies de Prokofiev, escrites  entre els anys 1920 i 1921 en la seva estada a USA, encantat pel paisatge i el mar de Califòrnia.

L’obra  mostra el Prokofiev més líric, amb protagonisme per a la melodia. En un inici, les cançons, eren per a veu i piano, però l’any 1925 ho va transcriure per a violí, tal i com es coneixen actualment.

El lirisme de la línia melòdica la va servir delicadament el violí de Ferrando, amb tots els matisos i uns legatos deliciosos, amb un acompanyament al piano totalment al servei d’aquesta línia melòdica.

La Sonata Opus 100, de Dvorak va tancar el concert. Va ser composta  en els anys de la seva estada als Estats Units, i en tots els seus moviments recorda alguns dels temes utilitzats en obres que va crear en aquest període.

Tècnicament és un repte pels intèrprets on, en el primer moviment, s’observen motius americans, mentre que en el scherzo i el finale hi és present la nostàlgia de la seva llar.

La interpretació musical de Ferrando i Torres va arribar al públic amb un to clar i dolç, claredat molt diàfana, no ens calia esforç per entendre el que enviaven. Tots dos molt bons comunicadors.

Un concert amb dos intèrprets, molt propers a casa nostra (Vilaseca), d’una qualitat molt alta, aconseguint una sonoritat i una gran riquesa de matisos, gran  expressivitat i, alhora, una facilitat explosiva amb què van fer gaudir al nombrós públic que va assistir a una audició musical de gran nivell.

Van correspondre als aplaudiments del públic interpretant Maig, la cançó d’Eduard Toldrà.

"A partir dels 50 anys és quan un pianista comença a tocar millor"

Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) actua al Teatre Principal de Valls en el cicle Nits de Clàssics que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls. 

Als 10 anys va fer el seu primer concert a la televisió uruguaiana i es va enamorar del piano per sempre.

Des d’aleshores tot és amor a la vida d’Humberto Quagliata, a qui entrevistem, via telefònica, des de la seva casa a Alacant “font d’inspiració”, com diu ell, i des d’on ens remarca que veu el reflex de la lluna damunt del mar.

A Quagliata (cognom que es pronuncia sense la lletra ge) li agrada construir una mena d’arbre genealògic quan parla dels seus mestres. Així,  a la seva biografia podem llegir: “Nibya Mariño li va transmetre el que havia acumulat de la seva relació amb Claudio Arrau que, alhora, va compartir les seves impressions amb Martin Krause, el qual va transmetre a Arrau la seva experiència amb Franz Liszt”.

Per tant, l’experiència de Quagliata s’ha nodrit de la saviesa de molts compositors i de la seva pròpia passió per la vida.

De quina manera l’inspira l’amor a l’hora de tocar?

“Tocar és un acte místic, quasi religiós. Es perd el contacte amb la matèria i un mateix es converteix en un transmissor de passions. A l’escenari perdo la noció de la matèria i el meu cos es converteix en so. Per tocar primer cal conèixer el compositor per poder ser fidel a les seves emocions. La puresa de la font s’ha de conèixer i quan tens la possibilitat de fer això assegut al costat de Mompou dient el que ha sentit, això no té preu”.

Parli’m d’aquesta relació amb Mompou.

“Mompou era un obsessiu del cantabile i del legato, la seva manera de fer era tot el contrari dels grans simfonistes. Buscava la relació, l’espai on acaba un so i on en comença l’altra. Això és gairebé parlar de metafísica”.

Clàssica o contemporània?

“Les circumstàncies m’han portat a dedicar part de la meva carrera als últims 50 anys de la música espanyola.”

Què va passar?

“Ja fa 40 anys que vaig arribar a Espanya. Jo venia amb una carta de recomanació adreçada al compositor Joaquín Rodrigo i va ser ell qui em va presentar el compositor Tomás Marco, que aleshores tenia 35 anys i era cap de producció de Ràdio Nacional d’Espanya. Gràcies a ell vaig poder conèixer altres compositors que es van interessar per mi. A partir d’aquí vaig rebre una gran quantitat d’encàrrecs i així va cer com es va iniciar aquesta història meva amb la música espanyola. Hi ha un nom que va ser decisiu en la meva introducció a la música contemporània i aquest és el d’Hugo Walzo.”

Pianista d’orquestra o de recitals?

“En l’orquestra necessito entendrem molt bé amb el director i això no sempre és fàcil. Els directors amb què m’hi entenc millor són els d’òpera. A mi m’agrada preparar-me bé i si vols fer més d’un assaig això costa diners”.

M’està dient que dels grans concerts només se’n fa un  assaig?

“Malauradament sí. Els diners manen i els màrqueting també. Avui es treballa com si es fessin cotxes en sèrie, sense cap relació humana i a mi això no m’interessa”.

I al piano, què li demana?

“No sóc un histèric del piano. Els pianistes no ho podem ser. Ni tan sols Alicia de la Rocha ho era, i això que ha estat la més gran pianista de tots els temps. Quan un pianista surt a l’escenari sap que té una màquina de tres metres  que l’està esperant”.

Parla amb passió d’Alicia de la Rocha.

“Sí, l’Alicia és insuperable. Cada dia quan em llevo el primer que faig és llegir l’Evangeli i escoltar una gravació de l’Alicia, i a la nit, abans d’anar a dormir la torno a escoltar. Puc dir amb orgull que vaig ser el primer pianista que li va retre un homenatge després de morta.”

Vostè ha rebut crítiques brillants d’alguns dels mitjans de comunicació de més tirada a nivell mundial. Pesa molt això quan es troba a l’escenari davant el públic?

“No, les bones crítiques m’enorgulleixen perquè estan escrites i la gent les llegeix, apareix a les xarxes socials i es difonen, però el meu sentit d’autocrítica em porta més enllà”.

Fins a on?

“Doncs fins a pensar com és la vida d’un pianista més enllà dels 50 anys que és quan es comença a tocar millor. Ningú abans d’arribar als 50 anys pot ser comparat amb el que farà després de superar la cinquantena. Ni tan sols Liszt ho va aconseguir abans d’arribar a la cinquantena. L’edat destrueix moltes coses, però et dóna molta saviesa”.

En la seva trajectòria suma una gran quantitat de concerts solidaris i benèfics. Al setembre, per exemple, va fer un concert a benefici de l’associació Felinos Lo Morant. A què es deu?

“Em preocupa molt tot el que passa al meu voltant. El medi ambient, la sostenibilitat, les persones, els animals... A més els partits polítics ens tenen a tots abandonats... així és que si puc contribuir amb la meva música a una bona causa em sento satisfet.”

És animalista?

“I tant que sí, i a més sóc vegetarià. M’agraden molt els animals. Ara tinc una gossa que es diu Alicia de la Rocha que m’acompanya a tot arreu. Ella té el seu passaport i està registrada amb aquest nom. Abans vaig tenir l’Arturo en homenatge  Rubinstein i a Claudio en record al mestre Arrau.”

Pensa tornar a l’Uruguai algun dia?

“No, aquí ho tinc tot, la meva casa, el meu marit amb qui comparteixo la meva vida des de fa dècades, cosa ben sorprenent avui en dia!!, la meva gossa... sóc molt feliç aquí.”

El piano, el romàtic de sempre...

El programa del concert que Humberto Quagliata ofereix al Teatre Principal de Valls ve encapçalat pel títol El piano, el romàntic de sempre, un repertori en què "predomina l’elaboració del so, l’essència romàntica, personalista i sempre en la llibertat interior del creador” com recull el crític Javier del Castillo.

Entre els compositors que s’han incorporat al recital hi ha Marcial Adalid, profund admirador de Chopin i amb què Quagliata obrirà l’espectacle; Isaac Albéniz i la somiadora Reverie; Frederic Mompou i el “màgic intimisme” dels Cinc preludis per a piano, així com un homenatge que Daniel Stefani va dedicar a Mompou (3 preludis i danses). El programa acaba un Vals calavèric i l’Intermezzo Opus 1 en un estil sentimental, de Manuel Balboa.

El cicle Nits de Clàssics, que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls, aposta per aquesta ocasió excepcional de poder escoltar i sentir la música en directe d’un virtuós del piano al que The New York Times s’hi referia com “un poderós tècnic, que converteix en fàcils les dificultats de la música”.

Si en voleu saber més d’Humberto Quagliata podeu accedir a la pàgina www.humbertoquagliata.com

La violinista que encén passions

Ala Voronkova durant el seu concert al Teatre Principal de Valls en el cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

La violinista Ala Voronkova i el pianista Guerassim Voronkov,  van protagonitzar un dels concerts més esperats de la temporada al Teatre Principal de Valls, dins del cicle Nits de Clàssics. La concertista va encendre passions en aquest recinte on els Amics de la Música han aconseguit captar públic de tota la demarcació de Tarragona.

Tots dos artistes van oferir un repertori ben escollit i seguint un ordre coherent amb el contingut de les obres i estructurat en dues parts: la primera, dominada per unes alternances entre lirisme i virtuosisme, i la segona, amb obres que descrivien l’amor en totes les seves versions.

La diferència entre una i l’altre també es va reflectir amb l’estil i l’esperit de la manera com es trasllada a la música el sentiment per representar cada obra: més intimista la segona part i més exultant la primera.

La part inicial, d’estil vivent, la va obrir el trepidant Preludi, de J.S. Bach, amb adaptació de Kreisler, on Ala Voronkova va exhibir la gran tècnica, i també la sensibilitat en els piano quan així ho requeria aquesta obra, d’una mica de tres minuts de durada i de gran risc per a l’intèrpret.

Tant el violí com el piano es van magnificar en la interpretació de Sobre alas de una canción, de Mendelssohn, que molts hauran escoltat més d’una vegada. Va ser realment deliciosa la versió que van oferir al públic, el tempo, els pianos, el lirisme...

I de molt temperamental es pot qualificar la interpretació de les peces de Wieniawski  i  de Sarasate, amb què va concloure la primera part.

Voronkova es va mostrar molt sensible i lírica amb el violí en les Quatre cançons, de Grieg, afegint tot el sentiment i expressió que requereix la seva música: molt lírica en Ich liebe dich, i més dinàmica i descriptiva en les altres tres cançons, sempre, en totes elles demostrant una tècnica molt depurada i una netedat en l’execució. Molt ben acompanyada pel pianista, que va posar els matisos d’intensitat quan va caler.

Amb les tres cançons de Kreisler, una obra extensa i variada amb els passatges, ben coneguts pels seguidors d’aquest compositor, va arribar l’ocasió idònia per al lluïment dels dos intèrprets.

Salut d’amour, d’Elgar, va ser un reflex de tota la sensibilitat i l’intimisme de la música del violí, mentre que Tzigane,  de Ravel, amb què acabava el concert, feia aflorar tot el virtuosisme d’Ala VoronKova.

A l’èxit de la vetllada hi va contribuir la plaent presentació que va fer  Maria Voronkova, filla dels dos intèrprets. Amb un estil amè va comentar les diferents obres i va fer més entenedores les partitures que interpretaven.

El públic, molt satisfet i àvid de més música, es va mostrar exultant i va voler premiar els dos intèrprets amb llargues ovacions. Els dos concertistes van recompensar els espectadors interpretant dues obres de gran dificultat, com és el Vol del borinot, de Rimski-Korsakov, i el també complicat Zapateado, de Sarasate. 

"Sense imatges la música arriba amb més força"



Rubinat en una imatge presa durant un assaig al Teatre Principal de Valls. Aquest dijous (20.30 h) torna a Valls amb un recital dedicat a Mompou, Blancafort i Chopin. Foto: A.E.



La maduresa li ha donat una visió més completa de la música, i la capacitat de replantejar-se cada obra afegint-t’hi les seves vivències.

En una escola de música que té més de 100 anys d’història, la de Vic, Joan Rubinat s’ha convertit, després de tres dècades, en l’alma mater de tots els alumnes que fan els seus estudis de piano. Ell és el professor que va escriure La lluna, el llibre de cançons populars per a piano, que centenars d’infants han utilitzat per aprendre a tocar aquest instrument.

I és també un dels pianistes que captiva el públic per la seva gran sensibilitat en la interpretació i per una particularitat que el fa gairebé únic: tocar a les fosques.

Professor de música o concertista?

“Quan tenia 11 anys ja tenia clar que la meva vocació era la pedagogia, però també donava per fet que faria concerts i així ha estat durant més de 25 anys. Des que tenia 17 anys que vaig fer el meu primer recital ja n’he fet més de 800, tot i que darrerament he abaixat una mica el ritme perquè també sóc més gran i ara mateix l’escola m’absorbeix molt.

Temps enrere potser feia 30 concerts  cada any; ara prefereixo dosificar-me”.

Què l’absorbeix tant de la seva feina com a professor?

“L’Escola de Música de Vic també és conservatori. Els alumnes hi són des que s’inicien en la música i fins cap allà els 17 anys. Jo hi faig classes de literatura pianística. Tractem la part psíquica de l’obra i com és l’autor, i tots els exemples en relació a les peculiaritats i característiques musicals els fem en directe amb la col·laboració de professors i alumnes. Actualment dedico unes 50 hores a la setmana a l'escola."

Aquest és un tret diferenciador d’aquesta escola?

“Crec que ja es fa en altres llocs, però sí que puc dir que Vic és un lloc privilegiat per a la música. Sempre hi ha hagut molt d’interès i a l’Escola de Música de Vic s’hi despleguen moltes activitats: banda de música, orquestres, cantates... s’hi fan moltes coses per impulsar la música. A més, el fet de tenir un seminari i el Centre d’Art Religiós fan que Vic sigui una ciutat d’un nivell cultural d’alta sensibilitat. I cal no oblidar que L’Atlàntida, el Centre d’Arts Escèniques d’Osona també és tot un referent. ”

Tots els alumnes que té a les aules estan convençuts que volen fer música?

“És una realitat que moltes vegades els infants, els escolars, fan activitats relacionades amb allò que els pares no van poder fer. Els pares són els que prenen la decisió, però tard o d’hora el nen se n’acaba responsabilitzant.”

Vostè, que en part s’ha format a Alemanya, veu les mateixes possibilitats per als alumnes de casa nostra que per als de països amb més tradició musical?

“Un factor molt important és l’entesa amb el professor, la química que s’estableixen entre ambdues parts. Òbviament cada país té el seu sistema i aquí sempre hem demanat més recursos a l’administració pública. També és cert, que en d’altres països el mecenatge és una fórmula que s’usa tot sovint.”

Què li aporta la seva faceta com a concertista.

“Tocar i compartir la música amb l’audiència és una sensació incomparable amb cap altra. Ho faig des de l’any 1974 i ja porto quasi vuit-cents concerts. De tots aquests anys conservo un record especial de les vegades que he actuat al Teatre Principal de Valls.

I d’aquestes actuacions em quedo amb la Sonata en La menor, de Mozart, la primera i única vegada que l’he tocat. N’havia interpretat d’altres, de la 330 a la 333, però mai aquesta, i vaig tenir una sensació que no sé si la tornaré a experimentar. Una cosa molt semblant em va passar la primera vegada que vaig tocar a les fosques Mompou”.

Per què li agrada tant tocar a les fosques?

“La idea de tocar a les fosques em ve d’un dia que li vaig veure fer al pianista Sviatoslav Richter, al Teatre Fortuny de Reus. Allò em va impactar i vaig decidir portar-ho a la pràctica. Com que no hi ha llum estàs al cent per cent per la música. La imatge no ajuda i si toques un fragment trist o més alegre penso que és molt bo fer-ho des de la introspecció.

Els comentaris del públic són molt bons i la gent em diu que la música arriba amb molta intensitat. En el proper concert que faré a Valls he demanat de tocar a les fosques.”

Precisament per a aquest concert vostè ha preparat un repertori especial per a l’ocasió.

“Sí, la primera part està dedicada a dos compositors catalans: Mompou i Blancafort. Estan junts en el programa i m’agrada que sigui així perquè tots dos van ser molt amics.

Són obres de meitat d’època amb Cinc nocturns d’entre 1930 i 1940, de Manuel de Blancafort, i Variacions sobre un tema de Chopin, que va escriure Mompou en la seva etapa més recent. Mompou admirava Chopin, tots dos eren pianistes i componien damunt del piano.

La segona part és més romàntica amb una evocació especial cap a Chopin i del qual estrenaré el Nocturn en Re bemoll Major,  i també interpretaré Quatre masurques en les que, a més d’un Preludi, de Rachmàninov, i la Novel·leta en Fa Major, Op. 21, de Schumann.”

Rubinat aposta una vegada més per Valls i pel seu teatre, un escenari que no deixa ningú indiferent i que tornarà a rebre al pianista d'Osona aquest dijous, a 2/4 de 9 del vespre, en el cicle Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls.