Quan l'intèrpret esdevé creador

Humberto Quagliata en el concert que va oferir al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics, organitzat pels Amics de la Música de Valls. Foto: JOAN GASULL.

El concert d’Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) no va deixar ningú indiferent. A la sortida del recital organitzat pels Amics de la Música de Valls els comentaris del públic es dividien, meitat i meitat, entre els qui van quedar enamorats del pianista i els que haurien preferit un altre tipus d’intèrpret i, sobretot, un repertori més comú.

No hi van faltar tampoc les referències al tercer dels cinc preludis de Frederic Mompou, que Quagliata va tocar amb la mà esquerra i que havia generat tot tipus d’especulacions i comentaris. Però la raó de perquè ho va fer era molt més simple. El tercer preludi està escrit per a la mà esquerra. 

Quagliata, que va tenir l’oportunitat de nodrir-se dels coneixements  de Frederic Mompou d’una manera directa i en primera persona, va interpretar aquest compositor amb en un estil  diferent del que ens el presenten habitualment. Per això creiem que és molt recomanable escoltar aquest tercer preludi per a la mà esquerra interpretat pel mateix Mompou en un programa de TVE-2 (blanc-i-negre) que es pot trobar a Youtube.

Deia Frederic Mompou que ell no componia sinó que descomponia. Ens hem trobat amb una interpretació del text musical molt personal, i en part sorprenent, per part del pianista Humberto Quagliata, precedit d'una aureola de magnífiques crítiques, d'innumerables concerts a les sales més prestigioses dels cinc continents, i de l'aval de músics contemporanis com Alicia de Larrocha, Tomás Marco, Ernesto Halfter i d’altres.

Observem en aquest intèrpret que descodifica el text musical d'una partitura i el fa audible a través del piano d'una manera molt personal. L'intèrpret musical és certament un creador, ja que sense el seu apromptament viu, la música senzillament no existeix en la realitat sinó tan sols en el paper.

Per a l'oient seria enriquidor el contrast de dues versions d'una mateixa obra, en mans d'artistes diferents. A vegades les diferències poden ser siderals, de vegades no tant. El fet és que no hi ha, ni haurà, dues versions iguals. En la interpretació musical, com en l'actuació teatral, és l'ésser humà o el grup d'ells, els que fan única la versió d'una obra.

La interpretació de Humberto Quagliata va més enllà d'un coneixement acabat  de la composició en la seva estructura, un fet que li permet donar vida a les notes musicals escrites, que sempre és molt més del que merament indica la partitura. Això, implica tenir una gran obertura cap a altres àrees del coneixement i altres disciplines de les arts, les humanitats i les ciències, que s'han de viure per dur-les endavant en paral·lel amb el desenvolupament personal més íntim. Qualsevol separació o transgressió d'aquesta unitat vida-art, no pot arribar a bon terme.

El repertori que va presentar Humberto Quagliata va ser un recorregut per diversos compositors espanyols alguns dels quals poc habituals en els repertoris de concert. S'inicià amb una obra del contemporani de Chopin, Marcial del Adalid on, en els primers compassos ja recorda l'època a què correspon, i on vàrem notar algun trino amb la mà dreta no gaire correcte. Va seguir una interpretació molt personal de la Reverie d'Albéniz, i els cinc preludis de Mompou.

Va continuar amb una obra del compositor uruguaià Daniel Stefani (1949) per acabar amb dues obres del compositor gallec, Manuel Balboa, autor de diverses bandes musicals de la filmografia espanyola.

De Quagliata és característica la utilització dels silencis musicals, un fet que influeix en el tempo de tot el repertori. També sorprèn com utilitza de manera persistent el pedal provocant un ressò que lliga els compassos.

Al final del recital Humberto Quagliata va correspondre als aplaudiments del públic interpretant un tango de Daniel Stefani. Un concert que, pel repertori i per la seva interpretació, va provocar opinions discrepants entre el públic.

"A partir dels 50 anys és quan un pianista comença a tocar millor"

Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) actua al Teatre Principal de Valls en el cicle Nits de Clàssics que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls. 

Als 10 anys va fer el seu primer concert a la televisió uruguaiana i es va enamorar del piano per sempre.

Des d’aleshores tot és amor a la vida d’Humberto Quagliata, a qui entrevistem, via telefònica, des de la seva casa a Alacant “font d’inspiració”, com diu ell, i des d’on ens remarca que veu el reflex de la lluna damunt del mar.

A Quagliata (cognom que es pronuncia sense la lletra ge) li agrada construir una mena d’arbre genealògic quan parla dels seus mestres. Així,  a la seva biografia podem llegir: “Nibya Mariño li va transmetre el que havia acumulat de la seva relació amb Claudio Arrau que, alhora, va compartir les seves impressions amb Martin Krause, el qual va transmetre a Arrau la seva experiència amb Franz Liszt”.

Per tant, l’experiència de Quagliata s’ha nodrit de la saviesa de molts compositors i de la seva pròpia passió per la vida.

De quina manera l’inspira l’amor a l’hora de tocar?

“Tocar és un acte místic, quasi religiós. Es perd el contacte amb la matèria i un mateix es converteix en un transmissor de passions. A l’escenari perdo la noció de la matèria i el meu cos es converteix en so. Per tocar primer cal conèixer el compositor per poder ser fidel a les seves emocions. La puresa de la font s’ha de conèixer i quan tens la possibilitat de fer això assegut al costat de Mompou dient el que ha sentit, això no té preu”.

Parli’m d’aquesta relació amb Mompou.

“Mompou era un obsessiu del cantabile i del legato, la seva manera de fer era tot el contrari dels grans simfonistes. Buscava la relació, l’espai on acaba un so i on en comença l’altra. Això és gairebé parlar de metafísica”.

Clàssica o contemporània?

“Les circumstàncies m’han portat a dedicar part de la meva carrera als últims 50 anys de la música espanyola.”

Què va passar?

“Ja fa 40 anys que vaig arribar a Espanya. Jo venia amb una carta de recomanació adreçada al compositor Joaquín Rodrigo i va ser ell qui em va presentar el compositor Tomás Marco, que aleshores tenia 35 anys i era cap de producció de Ràdio Nacional d’Espanya. Gràcies a ell vaig poder conèixer altres compositors que es van interessar per mi. A partir d’aquí vaig rebre una gran quantitat d’encàrrecs i així va cer com es va iniciar aquesta història meva amb la música espanyola. Hi ha un nom que va ser decisiu en la meva introducció a la música contemporània i aquest és el d’Hugo Walzo.”

Pianista d’orquestra o de recitals?

“En l’orquestra necessito entendrem molt bé amb el director i això no sempre és fàcil. Els directors amb què m’hi entenc millor són els d’òpera. A mi m’agrada preparar-me bé i si vols fer més d’un assaig això costa diners”.

M’està dient que dels grans concerts només se’n fa un  assaig?

“Malauradament sí. Els diners manen i els màrqueting també. Avui es treballa com si es fessin cotxes en sèrie, sense cap relació humana i a mi això no m’interessa”.

I al piano, què li demana?

“No sóc un histèric del piano. Els pianistes no ho podem ser. Ni tan sols Alicia de la Rocha ho era, i això que ha estat la més gran pianista de tots els temps. Quan un pianista surt a l’escenari sap que té una màquina de tres metres  que l’està esperant”.

Parla amb passió d’Alicia de la Rocha.

“Sí, l’Alicia és insuperable. Cada dia quan em llevo el primer que faig és llegir l’Evangeli i escoltar una gravació de l’Alicia, i a la nit, abans d’anar a dormir la torno a escoltar. Puc dir amb orgull que vaig ser el primer pianista que li va retre un homenatge després de morta.”

Vostè ha rebut crítiques brillants d’alguns dels mitjans de comunicació de més tirada a nivell mundial. Pesa molt això quan es troba a l’escenari davant el públic?

“No, les bones crítiques m’enorgulleixen perquè estan escrites i la gent les llegeix, apareix a les xarxes socials i es difonen, però el meu sentit d’autocrítica em porta més enllà”.

Fins a on?

“Doncs fins a pensar com és la vida d’un pianista més enllà dels 50 anys que és quan es comença a tocar millor. Ningú abans d’arribar als 50 anys pot ser comparat amb el que farà després de superar la cinquantena. Ni tan sols Liszt ho va aconseguir abans d’arribar a la cinquantena. L’edat destrueix moltes coses, però et dóna molta saviesa”.

En la seva trajectòria suma una gran quantitat de concerts solidaris i benèfics. Al setembre, per exemple, va fer un concert a benefici de l’associació Felinos Lo Morant. A què es deu?

“Em preocupa molt tot el que passa al meu voltant. El medi ambient, la sostenibilitat, les persones, els animals... A més els partits polítics ens tenen a tots abandonats... així és que si puc contribuir amb la meva música a una bona causa em sento satisfet.”

És animalista?

“I tant que sí, i a més sóc vegetarià. M’agraden molt els animals. Ara tinc una gossa que es diu Alicia de la Rocha que m’acompanya a tot arreu. Ella té el seu passaport i està registrada amb aquest nom. Abans vaig tenir l’Arturo en homenatge  Rubinstein i a Claudio en record al mestre Arrau.”

Pensa tornar a l’Uruguai algun dia?

“No, aquí ho tinc tot, la meva casa, el meu marit amb qui comparteixo la meva vida des de fa dècades, cosa ben sorprenent avui en dia!!, la meva gossa... sóc molt feliç aquí.”

El piano, el romàtic de sempre...

El programa del concert que Humberto Quagliata ofereix al Teatre Principal de Valls ve encapçalat pel títol El piano, el romàntic de sempre, un repertori en què "predomina l’elaboració del so, l’essència romàntica, personalista i sempre en la llibertat interior del creador” com recull el crític Javier del Castillo.

Entre els compositors que s’han incorporat al recital hi ha Marcial Adalid, profund admirador de Chopin i amb què Quagliata obrirà l’espectacle; Isaac Albéniz i la somiadora Reverie; Frederic Mompou i el “màgic intimisme” dels Cinc preludis per a piano, així com un homenatge que Daniel Stefani va dedicar a Mompou (3 preludis i danses). El programa acaba un Vals calavèric i l’Intermezzo Opus 1 en un estil sentimental, de Manuel Balboa.

El cicle Nits de Clàssics, que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls, aposta per aquesta ocasió excepcional de poder escoltar i sentir la música en directe d’un virtuós del piano al que The New York Times s’hi referia com “un poderós tècnic, que converteix en fàcils les dificultats de la música”.

Si en voleu saber més d’Humberto Quagliata podeu accedir a la pàgina www.humbertoquagliata.com