 |
| Josep M. Ferrando (violí) i Marc Torres (piano) en el concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL |
Vuitè concert de l’onzena temporada de Nits de
Clàssics, organitzat per l’Associació Amics de la Música de valls, al Teatre
Principal, diumenge 22 de gener.
L’any 1802,
considerat com un dels més difícils de l’existència de Beethoven, el compositor va compondre
les tres sonates Opus 30.
L‘estiu de Heiligenstadt, l’obsessiu fantasma del
suïcidi per l’accelerada aparició de la sordesa fa que, en aquestes tres
sonates, s’hi observin les reaccions emotives del compositor, oscil·lants i
contradictòries, que van des de la desesperació, passant per l’abandó i fins
a la rebel·lió del seu estat d’ànim.
Pel que fa a l’estil, en els dos primers moviments hi
trobem reminiscències de Mozart en el primer, i de Haydn en el segon.
El violinista Josep M. Ferrando i el pianista Marc
Torres van fer una versió molt ben identificada amb l’ànim encès del
compositor, aportant generositat lírica molt d’acord amb el temperament
beethovenià.
De l’adagio destacaríem
la intensa blanesa del cant del violí i el subtil contracant sincopat del
piano. Ferrando va fer arribar al públic
una interpretació dinàmica, declamatòria, tendresa melòdica, una versió realment exquisida.
En aquest repertori hem descobert la Sonata per a violí i piano, H 127, d’Enric
Granados, publicada pòstumament el 1971, i que es presenta en un únic moviment.
El neoromanticisme hi és present i així ho van interpretar Ferrando i Torres
que resolgueren amb molta pulcritud les dificultats que comporten els brots de
virtuosisme i les transformacions temàtiques en un continuat diàleg entre violí
i piano, donant-li l’emotivitat que requereix l’obra de Granados.
La segona part del concert s’obria amb les Cinc melodies de Prokofiev, escrites entre els anys 1920 i 1921 en la seva estada
a USA, encantat pel paisatge i el mar de Califòrnia.
L’obra mostra el
Prokofiev més líric, amb protagonisme per a la melodia. En un inici, les
cançons, eren per a veu i piano, però l’any 1925 ho va transcriure per a violí,
tal i com es coneixen actualment.
El lirisme de la línia melòdica la va servir
delicadament el violí de Ferrando, amb tots els matisos i uns legatos deliciosos, amb un acompanyament
al piano totalment al servei d’aquesta línia melòdica.
La Sonata Opus
100, de Dvorak va tancar el concert. Va ser composta en els anys de la seva estada als Estats
Units, i en tots els seus moviments recorda alguns dels temes utilitzats en
obres que va crear en aquest període.
Tècnicament és
un repte pels intèrprets on, en el primer moviment, s’observen motius
americans, mentre que en el scherzo i
el finale hi és present la nostàlgia
de la seva llar.
La interpretació musical de Ferrando i Torres va
arribar al públic amb un to clar i dolç, claredat molt diàfana, no ens calia
esforç per entendre el que enviaven. Tots dos molt bons comunicadors.
Un concert amb dos intèrprets, molt propers a casa
nostra (Vilaseca), d’una qualitat molt alta, aconseguint una sonoritat i una gran
riquesa de matisos, gran expressivitat
i, alhora, una facilitat explosiva amb què van fer gaudir al nombrós públic que
va assistir a una audició musical de gran nivell.
Van correspondre als aplaudiments del públic
interpretant Maig, la cançó d’Eduard Toldrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada