dimarts, 19 de febrer de 2019

Les tres sonates de Brahms

El violinista Josep Colomé actuarà aquest dijous, dia 21 de febrer, al Teatre Principal de Valls.


Johannes Brahms: Sonata per a piano i violí número 1, en Sol Major, Opus 78

No és fins el 1878, amb 45 anys, que l'exigent Johannes Brahms inicia la Primera sonata per a violí i piano, catalogada amb un Opus 78 i que suposa la seva tretzena obra publicada en l'àmbit de la música de cambra. Com en les altres dues  sonates posteriors per a violí i piano, i com també havien fet compositors com ara Mozart i Beethoven, Brahms anteposa en el títol la paraula "piano" a la de "violí", detall que delata la importància que el teclat té en aquestes peces, en què tots dos instruments construeixen un indissoluble entramat harmònic i melòdic de multiplicada potència expressiva i rigorosa construcció formal.

La creació de la Sonata en Sol Major es va dilatar des de finals de 1878 fins a l'estiu de l'any següent, quan la conclou en el descans de les vacances a la localitat de Pórtschach (Coríntia). No obstant això, Brahms havia iniciat amb anterioritat tres sonates per a violí i piano, encara que, per diverses raons, cap d'elles es va concloure i els seus manuscrits destruïts per l'exigent compositor.

L'atmosfera relaxada de Pórtschach encoratja el caràcter interioritzat i nostàlgic dels seus tres moviments, que apareixen interrelacionats temàticament amb una melodia extreta del Regalies Opus 59, número 4, compost per Brahms l’any 1873 sobre un poema de caràcter elegíac de l'escriptor nòrdic Klaus Grat, amic del compositor. Aquest fet, ha originat que sovint l'obra sigui coneguda com a "Regensonate" (Sonata de la pluja). El suggerit motiu del lied ressona en cada un dels tres moviments, i contribueix així a unificar subtilment el color i la fisonomia general de l'obra.

El primer temps, Vivace ma non troppo, s'articula d'acord a una forma de sonata tri temàtica enriquida amb nombroses idees secundàries d'acord al procediment típicament brahmsià, de desenvolupar progressivament el material temàtic. El plàcid tema principal -que procedeix del regalies- apareix exposat en una llarga frase mezza boci de 24 compassos, exposada pel violí en compàs de 6/4 i que ja comprèn, en el desè compàs, un segon motiu temàtic, de caràcter encara més assossegat, i que, a la vegada, donarà pas al tercer tema, introduït pel piano i una mica més animat. Un agut i fluid desenvolupament de clara arrel clàssica culminarà en una coda de 20 compassos basada en el tema mezza boca.

El nucli anímic on conflueixen i s'expandeixen les tensions anímiques de la sonata és l'evocador Adagio central, establert en la tonalitat de Mi bemoll Major sobre un compàs de 2/4. Es tracta d'una encantadora cançó de bressol construida en tres seccions, de les quals la del mig, modulada a Si menor, introdueix un nou tema de caràcter lúgubre. Després de la reexposició de la secció inicial (el tema sorgeix de la simple inversió del motiu del Regenlied que va obrir la sonata), Brahms corona l'Adagio amb una coda de recolliment.

L'Allegro molt moderato final (Sol Major; 4/4) combina hàbilment les forma de sonata i rondó. Brahms torna novament al motiu del Regenlied, encara que lleument modificat i al qual sotmet a una enginyosa sèrie de variacions. L'obra conclou calladament en un ambient de sensible discreció; la tèbia malenconia ha estat encertadament definida pel crític i escriptor belga José Ruyra com "un plugim a mitjans d'estiu que porta amb si l'esperança d'un resplendent arc de Sant Martí”.

La sonata va ser estrenada pel violinista Joseph Hellmesberber, a Viena, el 20 de novembre de 1879, acompanyat pel mateix Brahms. Publicada un any després, l’any 1880, aviat es va difondre per tot Europa, per intèrprets tan il·lustres com els violinistes Normand-Neruda (que la va interpretar en una llarga gira acompanyat pel cèlebre director i pianista Hans von Bülow) i, sobretot, el virtuós Joachim. No obstant això, el primmirat crític Eduard Hanslick pensava que, donat el seu caràcter recollit i intimista, aquesta sonata mai hauria de ser tocada en les concorregudes sales de concert. "Hi ha en aquesta partitura ", explica Hanslick, sentiments massa fins, massa veritables i ardents, una intimitat massa propera al cor per al gran públic ". Afortunadament, ningú li va fer cas.

Johannes Brahms: Sonata per a piano i violí número 2, en La Major, p. 100

És curiós observar la clara influència wagneriana en la segona sonata per a violí de Brahms. El primer moviment gira al voltant d'un disseny idèntic al de la famosa cançó del premi (Preislied) que canta Walther von Stolzing en Els mestres cantaires de Nuremberg, encara que és veritat que la coincidència podria ser mera casualitat. Del que no hi ha dubte és que es tracta de la més breu de les tres sonates per a violí de Brahms i que és la que més agradava a Clara Schumann, qui després d'escoltar-la per primera vegada no va dubtar a exclamar: "Cap obra de Johannes m'ha fascinat tan profundament com aquesta sonata. Feia molt temps que no em sentia tan feliç."

L'obra la va iniciar l'estiu de 1886, a la localitat de Hofstatten, durant unes vacances en aquesta plàcida localitat situada a la vora del llac suís de Thun, un fet  que va donar peu a que fos denominada en ocasions com Thuner-Sonate. Es va estrenar pocs mesos després, el 2 de desembre de 1886, a Viena, interpretada per Joseph Hellmesberber, acompanyat al piano pel propi compositor. La publicació arribaria un any més tard, editada per Simrock.

El primer moviment -Allegro amabile; 3 / 4- està escrit en la lluminosa tonalitat de La Major i els seus tres pilars temàtics apareixen organitzats d'acord a la tradicional forma sonata. Al tema inicial -l’inici, com s'ha assenyalat, i que és idèntic al del wagnerià Presidien- s'hi incorporen altres motius procedents de diferents Heder de Brahms, entre ells Com bald !, opus 97/5, Wie mel odien zieht és mir, opus 5/1, Auf dem Kirchhofe, opus 105/4 i Meine Liebe ist grün, opus 63/5. Serà precisament el tema basat en aquest últim Lieder sobre el qual Brahms alimentarà l'exaltat i energètic desenvolupament, culminat per una extensa coda de 62 compassos basada tant en la frase inicial com en les dues idees secundàries que brollen d'ella.

El caràcter ingràvid del Andante tranquillo (Fa Major; 2/4) que inicia el moviment central, estableix una atmosfera de repòs i contemplació. El violí canta amb dolçor una suau melodia que després recull el teclat. L'idíl·lic ambient, de ressonàncies pastorals, es trenca per l'aparició de la contrastada segona secció del moviment, un Vivaç (Re menor; 3/4) que amaga en els seus pentagrames un capritxós scherzo. la bona oïda de Juan Manuel Viana ha vist en aquest fragment aires dvoraquians, mentre que per a Paul Landormy es tracta “d’una dansa llunyana que sembla escampar l'alegria sobre el paisatge o el somni del poeta”. El somni del poeta retorna amb la reexposició de l'Andante inicial, ara en Re major.

El Allegretto grazioso (quasi Andante) amb el qual conclou la sonata consta de tres seccions, amb les quals Brahms torna aprofitar la rica font temàtica dels seus propis lieder. L'ambient assossegat i plàcid s'imposa definitivament durant una mena de rondó moderat en 2/2 que es desenvolupa en la tonalitat de La Major i on el motiu-refrany és clarament reminiscent del lied Maines Liebe ist grün wie der Fliederbusch, opus 63/5. Un final feliç coronat per una breu coda de 13 compassos que es delecta en l'afable sentiment que traspua tota l'obra.

Johannes Brahms: Sonata per a piano i violí número 3, en Re menor, opus 108

La tercera i última sonata per a piano i violí de Brahms constitueix una de les pedres angulars del repertori violinista. Va ser esbossada l'estiu de 1886, encara que no la va concloure fins l'estiu de 1888, durant unes noves vacances al llac suís de Thun. 

El compositor té 55 anys quan escriu aquesta obra mestra, que dedica al seu amic Hans von Bülow. No obstant això, l'artífex de l'estrena seria el violinista hongarès Jen Hubay, que la va tocar per primera vegada, amb Brahms al piano, el 22 de desembre de 1888, a Budapest. Uns mesos després, el 13 de febrer de 1889, Joachim i Brahms van presentar la nova sonata a Viena. Però abans, com era el seu costum, el compositor va enviar el manuscrit a Clara Schumann, demanant-li el seu parer i incloent una nota reveladora de la seva inseguretat. "Si no t’agrada quan la toquis", li escriu Brahms, "no et molestis a fer-se-la escoltar a Joachim ".

La resposta satisfeta de la vídua del creador de la Simfonia Renana no es va demorar: "Una vegada més m'has ofert un regal meravellós. El tercer moviment m'agrada més que cap altre”. A diferència de les dues reposades sonates precedents, el caràcter apassionat i una vehement intensitat expressiva presideixen aquesta nova obra per a violí i piano, vertebrada sobre quatre moviments, servits, com assenyala Arturo Reverter, "per una escriptura de major entitat violinística, de caràcter gairebé simfònic, que es mou en tots els registres”. Una altra diferència significativa amb les dues sonates precedents és que Brahms renúncia gairebé del tot a establir relacions de motius entres els diversos moviments, cadascun dels quals apareix així, des d'aquest punt de vista, autònoms dels altres tres restants.

D'altra banda, el caràcter enfervorit i brillant dels seus temps extrems contrasta amb el clima somiador del segon moviment i la lleugeresa rítmica del tercer. Aquesta fisonomia de contrastos ha estat una de les raons que ha induït a autors com Paul Landormy que va infravalorar l'obra i la va considerar com una composició "externa, menys sincera que les sonates anteriors, en la qual no apareix com en aquelles el cor de l'autor". Però el públic i els intèrprets tenen sempre l'última paraula, i han consolidat l'obra com una de les composicions més freqüentades a les sales de concert i en els catàlegs discogràfics.

El primer moviment, un Allegro alla breve en temps binari i tonalitat de Re menor, s'inicia amb una llarga frase del violí en la qual queda ja clarament definit el caràcter inquiet i exaltat de tot el fragment. El segon tema, de naturalesa més melòdica, l’introdueix el piano. Després d'aquesta ampla introducció de 83 compassos, queden establerts els dos temes que donaran peu a un singular desenvolupament en forma de sonata bitemàtica, que es desplegarà i sustentarà en nombrosos temes secundaris que en cap moment arribaran a consolidar-se. Com a contrast a l'agitada idiosincràsia, Brahms tanca el moviment amb una calma i estàtica coda de 45 compassos que s'extingeix a través d'un llarg diminuendo sobre una nota mantinguda del violí.

"Una de les més efusives il·lusions sorgides de la ploma i del cor de Brahms ". Així defineix José Bruyr el segon moviment, un bellíssim Adagio en Re Major i compàs de 3/8, basat en una expressiva melodia cantada amb senzillesa pel violí sota l'acompanyament còmplice del piano. Un segon motiu, més ornamentat i enunciat pel violí sobre espaiosos arpegis del teclat, i una succinta coda en la qual reapareix el tema inicial, completen el fragment, on la meravellosa simplicitat és la seva millor característica. Més breu encara -amb prou feines tres minuts- és l'agitat moviment següent, prescrit Un poco presto e con sentimento i on la incisiva escriptura modula a la tonalitat de Fa sostingut menor a través d'un sincopat ritme de 3/8 pròxim al scherzo
Es compon de tres parts amb fisonomies ben diferenciades. La primera és bulliciosa i fantàstica, i es perllonga durant 17 compassos; la segona és més relaxada i melòdica, mentre que l'última, curta i fulgurant, reprèn el bulliciós ambient de l'inici. El poderós influx beethovenià hi és present en la tensió mètrica de tot l'últim moviment, un tumultuós Presto agitato en Re menor i compàs de 6/8. La forma sonata emmarca les línies d'aquest imponent final, on els desbaratadors pentagrames agrupen 337 compassos en els quals es produeix un fascinant diàleg entre els dos instruments. 

Consta de tres motius temàtics ben diferenciats. El primer és fogós i extravertit, i preludia la segona secció; el caràcter coral queda ressaltat per solemnes i greus acords del piano. El tercer motiu es caracteritza per la seva brevetat i, sobretot, per la vocació imitativa que l'inspira. Brahms construeix amb aquests dissenys un concís desenvolupament -amb prou feines 60 compassos- que desemboca en una coda exultant que recupera el tarannà enèrgic i espontani que presideix tota la sonata.

Justo Romero
Fundación Juan March

diumenge, 10 de febrer de 2019

La veu dels àngels

Mireia Tarragó durant el concert que, juntament amb la pianista Marina Pelfort, van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto.JOAN GASULL
Text:ROMAN GALIMAN / Valls

En l’òpera La Bohème de Puccini, la jove protagonista comparteix les seves vivències amb el protagonista masculí. També a Manón comparteix la melangia acomiadant-se de la petita taula de la modesta llar on passà hores felices amb Des Grieux. I així podríem recorre totes les cançons que Mireia Tarragó, soprano, i Marina Pelfort, piano, varen interpretar el passat dijous, 7 de febrer, al Teatre Principal de Valls dintre del cicle Nits de Clàssics.  

Les cançons que canten tenen la seva història i argument, i s'han convertit en cançons reals gràcies a la inspiració dels nombrosos compositors que han dibuixat els retrats de tots els personatges a partir dels textos dels poetes.

L'espectacle, presentat per la soprano Mireia Tarragó i la pianista Marina Pelfort, tenia com a títol La veu dels àngels, un títol que m'he permès prendre prestat per a aquesta crònica perquè reflecteix molt bé tant les intencions com els satisfactoris resultats.

Parlava abans d'espectacle i no concert perquè, a més de cançons, incloïa també la lectura de passatges i la projecció d’imatges dedicats a la soprano Victoria de los Ángeles López, molt ben seleccionats i presentats, seguint cronològicament el repertori del programa que reforçava el relat. Sempre val la pena dedicar unes paraules per explicar el programa d'un recital. En aquest cas, especialment, perquè parlem d'intèrprets molt joves que van triar acuradament i amb encert una selecció d’obres que estaven en el repertori de Victoria de los Ángeles  amb la finalitat de dibuixar el seu retrat.
El programa es va centrar en tres compositors importants, pel que fa a les àries d’òpera: Purcell, Puccini i Massenet, obrint  el concert un fragment del Stabat Mater de Pergolesi. Al voltant del apartat titulat Les seves cançons varen interpretar obres de Fauré, Strauss, Granados, Toldrà i Casals. Una selecció ben trobada, dintre del repertori de la gran soprano, entre les obres més significatives d’aquests autors.  Un darrer apartat estava dedicat a grans èxits populars amb una obre d’Ovalle i també de Valverde.

Les dues protagonistes s'enfrontaven a un programa ben elaborat però molt arriscat tant per la dificultat com per la popularitat del repertori i, per a qui era la predecessora que feia seu aquest repertori. Per exemple, cal destacar la valentia de Mireia Tarragó a cantar Cäcilie de R. Strauss / Hart, un dels lieder més difícils, per molts motius, del repertori, o Adieu notre petite table de Massenet. Totes dues són molt joves i a les dues les havíem escoltat fa un temps a Paper de Música de Capellades i al Metropol de Tarragona; és un plaer comprovar que segueixen en la mateixa línia positiva. Definitivament, Mireia Tarragó ha deixat de ser "jove promesa" i ho va tornar a demostrar amb la seva musicalitat i la seva expressivitat. 

La soprano i la pianista (preciós i molt emotiva la Canción de cuna para dormir a un negrito de Montsalvatge ) van completar un bonic retrat de Victoria de los Àngels. El públic va agrair la qualitat i el bon gust de Mireia Tarragó i Marina Pelfort.

dimarts, 5 de febrer de 2019

“Tot el que canto va ser molt important per a Victoria de los Ángeles"

Mireia Tarragó cantarà aquest dijous, dia 7 de febrer, al Teatre Principal
de Valls. Foto:RUBÉN PERDOMO
.

ANNA ESTALLO / Tarragona
La carrera de Mireia Tarragó es troba just a l’inici, però ja despunta com una jove promesa del cant. Amb només 24 anys ha aconseguit fer de la música la seva professió i exhibeix una maduresa de la que pocs artistes poden presumir a la seva edat. Juntament amb la pianista Marina Pelfort ha ideat un espectacle dedicat al record a una de les grans sopranos de la història: Victoria de los Ángeles.

Aquest dijous, dia 7 de febrer (2/4 de 9 del vespre) i al Teatre Principal, Nits de Clàssics ofereix al públic l’espectacle La veu dels Àngels. Una veu que mai s’apaga.

Anava per guitarrista, però ho va deixar per ser cantant.
“Sempre havia cantat a la coral Rossinyols de Tarragona i va ser al fer les proves de pas de grau (en aquest moment et deixen escollir un segon instrument) quan vaig valorar la possibilitat de triar cant. Durant un temps vaig intentar combinar tots dos instruments: cant i guitarra. Però cada vegada m’agradava més el cant i, a més al Conservatori de Tarragona feien muntatges d’òpera, amb assajos tots els dissabtes, amb molta altra gent... i tot plegat es va convertir en una gran motivació per a mi.

Al final, em vaig decantar pel cant. La guitarra és un instrument molt solitari i que requereix un gran sacrifici. Realment, hi ha pocs guitarristes que es dediquin a fer concerts i potser les opcions com a professional  també són més minses, almenys com a guitarrista de clàssics, tot i que sí que és veritat que la guitarra té altres grans possibilitats en altres camps musicals que també deu ser molt interessant d’explorar.”

Continua tocant la guitarra?
“Només a casa, de tant en tant, toco coses de quan era petita, perquè és l’única cosa que els meus dits recorden. Però és un instrument que també m’agrada i, de fet, d’aquí a poc faré un concert acompanyada per un guitarrista.”

En el món del cant hi ha una gran oferta i molta competència. Com s’ho fa per interessar el públic?
“Quan dissenyo un programa sobretot intento que els concerts aportin un plus que els diferenciï de la resta de l’oferta. Aquest valor afegit ha de servir perquè el públic no es quedi indiferent després de l’espectacle. M’agrada que sempre hi hagi un fil conductor com passa en el concert que fem a Valls.”

Parli’m d’aquest concert de Valls...
“En aquest concert el fil conductor és la vida de la Victoria dels Àngels i algunes de les seves cançons ens serveixen per explicar la seva trajectòria. Penso que aquest és un valor afegit que, pel que he anat veient en aquests darrers anys, té molta acceptació entre el públic. Els espectadors agraeixen que hi hagi un apropament diferent al protagonistes de les obres.”

Ha guanyat dues vegades la beca Fundació Victoria de los Ángeles. Què la uneix amb aquesta gran artista?
“Quan estudiava a l’ESMUC em vaig presentar a les beques que donava la Fundació Victoria de los Ángeles. Va ser una gran sorpresa perquè la vaig aconseguir el primer i el segon any. Va ser d’aquesta manera com vaig entrar en contacte amb l’Helena Mora, presidenta de la Fundació, una gran professional responsable del Festival Life Victoria que cada cop és més important. Jo ja havia escoltat molta música de la Victòria dels Àngels, però a partir d’aquí encara em vaig interessar més per la seva obra, tant és així que el projecte final de l’ESMUC el vaig fer sobre la Victòria dels Àngels. El treball va consistir en la creació d’un concert en record a ella. El concert té el seu origen en aquest projecte que vaig fer.”

En manté l’essència original del projecte?
“N’hem modificat algunes coses, perquè quan el vaig presentar com a projecte final de carrera tenia unes idees que les vaig posar en ordre perquè fessin la seva funció en aquell moment. Després, vam decidir canviar coses del repertori, ordenar-les d’una altra manera i seguir rodant l’espectacle per donar a conèixer l’obra de Victòria dels Àngels.”

Quines particularitats té aquest repertori?
“Que tot el que hem escollir per formar part del repertori va ser cantat per Victòria dels Àngels en algun moment de la seva vida, això no ha estat gens difícil perquè ella va cantar moltíssimes coses al llarg de la seva vida, però sí que és veritat que vaig estar revisant un llibre de Manuel Capdevila, un recull de tot allò que Victòria dels Àngels va fer. Quan ja vaig tenir les peces seleccionades vaig verificar que, efectivament, tot el que jo havia triat hagués estat interpretat per la cantant i que, a més, fossin obres importants per a ella.”

Com il·lustren aquest espectacle?
“Amb imatges i una veu en off que narra la vida de Victòria dels Àngels i frases curtes que va dir en algun moment de la seva vida en relació a compositors i obres concretes. Tot plegat ajuda l’espectador a entendre l’ordre que seguim en les obres i per què les hem triat.”

En l’espectacle l’acompanya la pianista Marina Pelfort. Fa temps que formen parella artística?
“Fa uns tres anys que ens coneixem. Ella feia un màster a l’ESMUC quan jo estava estudiant el grau. Ja aleshores vam crear un concert-espectacle Clara Schumann, la Musa, que l’hem fet rodar bastant per diferents espais i que el podem considerar el primer projecte que vam fer juntes.”

En quins altres formats musicals es mou?
“He actuat amb orquestra, en diferents ocasions. Al desembre, per exemple, vaig ser a l’Auditori de Barcelona fent  de solista en El Messies participatiu i també he fet de solista amb orquestra en format òpera i, de tant en tant, canto amb alguns cors: faig de reforç del cor del Gran Teatre del Liceu i al Cor de Cambra del Palau de la Música. Ocasionalment, també he cantant amb ensembles més petites, en cors de vuit veus...”

Com serà l’espectacle per a veu i guitarra que prepara?
“Aquest espectacle encara no té una data confirmada i encara no en puc dir res. Sí que em fa molta il·lusió i també tindrà un fil conductor.”

En quin format se sent més còmoda?
“De moment, em trobo molt a gust amb el lied, potser perquè és el que més he fet i ha estat del que més he après a Barcelona. Però també m’agrada molt cantar amb orquestra; l’experiència de El Messies va ser molt maca i m’ha deixat molt bones sensacions.”

Cap a on pensa orientar el seu futur professional?
“No m’agradaria tancar-me portes i voldria conèixer bé tots els camps, però el que sí tinc clar és que m’agrada donar un valor afegit a l’espectacle i voldria seguir en aquesta línia en els meus nous projectes. I és clar, també m’agradaria entrar dins del món de l’òpera, i tot i que és més difícil, tinc al cap de marxar a Alemanya per fer alguna Opera Studio perquè ara mateix a Barcelona hi ha molt poques oportunitats en aquest camp. De fet, ja fa tres anys que estic estudiant alemany.”

Molts companys seus han de compaginar la docència amb els concerts per poder viure de la música. Vostè viu exclusivament de la interpretació?
“Ara visc exclusivament de la interpretació. Entre els concerts que faig i les col·laboracions puc tirar endavant. La veritat és que estic molt contenta. Treballar en un cor professional et dona una base econòmica i, a més, és una feina fantàstica que m’encanta. La docència és un terreny que no l’he explorat encara, però no tinc pressa per fer-ho perquè el cant és una disciplina molt difícil i és molt complex d’ensenyar. Per tant, abans d’endinsar-m’hi m’agradaria estar completament segura d’allò que estic ensenyant als alumnes. Es necessita temps per poder pair aquest instrument i després poder transmetre els coneixements.”

Com veu el panorama musical entre els qui són de la seva generació?
“Em genera un cert temor el fet de veure que molts músics han de marxar fora. Això fa que la cultura del país se’n ressenti i es vegi menyspreada. Hi ha molt de talent, però no s’inverteix en cultura i és una llàstima perquè es perden professionals de gran vàlua que podrien ser aquí, donant tot el que tenen.”

divendres, 25 de gener de 2019

Duo de virtuosos

Ala Voronkova i Guerassim Voronkov saluden el públic del 
Teatre Principal de Valls que els va premiar amb una llarga ovació.Foto:A.E.

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Els Voronkov van retornar a Nits de Clàssics el passat dijous 24 de gener en un magnífic concert, Joies del ballet rus, després del reconeixement que varen tenir, amb aquest mateix repertori, en la prestigiosa sala de concerts de Nova York Carnegie Hall. No descobrirem ara la qualitat d’aquests dos artistes: el Guerassim l’hem tingut amb nosaltres com a director i com a pianista, i l'Ala Voroncova en diversos concerts, entre ells el memorable dels Capricis de Paganini, fa unes temporades.

Ala Voronkova és l'hereva d'una tradició musical que uneix precisió tècnica, musicalitat i sensibilitat. El programa que va presentar el passat dijous a Nits de Clàssics va ser ampli, variat i difícil. Tot i així, va seduir el públic de manera irresistible amb el geni i la força que van impregnar les seves interpretacions, fruit d’una tècnica impecable i una personalitat ben marcada.

L'exquisida varietat d’estils del repertori va evidenciar que a la força que impregna a totes les seves interpretacions la seguia la capacitat lírica i la calidesa del so, exquisides melodies que patentitzen la maduresa d'aquesta violinista. 

Sorprenent l’inici amb el Vals-scherzo de Chaikovski; hauríem d'escoltar aquesta música diabòlica interpretada per altres violinistes per apreciar les habilitats d'una artista tan captivadora... aparenta que ho interpreta sense esforç, contrastant amb el lirisme del fraseig i virtuosisme de la següent interpretació, la Dansa russa del mateix autor. Un lirisme, amb imaginació i fantasia, de bellesa i intensitat amb les obres de Glazunov i Rimski-Korsakov.

Ala Voronkova ens va embolcallar durant tot el recital amb la bellesa del seu so, dens i profund, i amb el vibrator precís en la tessitura mitjana, transparència en els aguts. En l'estupenda Suitte del ballet Romeo i Julieta de Prokofiev, en un arranjament de Guerassim Voronkov, on tots dos -l'Ala i el Guerassim Voronkov- dialogaren d'igual a igual; la seva comprensió sonora, i el segur i profund coneixement estilístic produïren un altíssim nivell interpretatiu.

Hi va haver una ovació de gala en finalitzar l’extens repertori. L'Ala i el Guerassim van portar a terme, en un equilibri difícil d’assolir, la música i les notes dels compositors russos; van assolir el repte que suposa la interpretació d’aquest concert –idèntic al que varen presentar al Carnegie Hall la primavera passada– amb importants quotes de virtuosisme, equilibrant les notes agudes i intensificant els fragments que ho requerien.

Obsequiaren al públic amb una obra del propi Voronkov i una de Rimski-Korsakov. Els aplaudiments van ressonar una bona estona al Teatre Principal.

dimarts, 22 de gener de 2019

"La música es para las pasiones"

Ala Voronkova y Guerassim Voronkov durante un concierto en el Carnegie Hall de Nueva York.

ANNA ESTALLO / Barcelona

Pocas veces se da la ocasión de poder entablar conversación con grandes artistas como Ala Voronkova y Guerassim Voronkov, grandes no solo por su talento sino también por la sinceridad, naturalidad y el apasionamiento que demuestran en todo momento.

Exhiben la fuerza y la maestría que cultivaron desde su niñez en Rusia, ese país de grandes músicos y escritores donde se formaron y dieron sus primeros pasos como profesionales.

Ala Voronkova ha sido primer violín de la Orquesta del Teatro Bolshoi y solista de la Filarmónica de Moscú; Guerassim Voronkov, pianista i violinista, ha desarrollado una larga carrera, dirigiendo algunas de las formaciones más reconocidas. Ha sido profesor y director de la Orquesta del Conservatorio Superior del Liceu de Barcelona, director titular de la Sinfónica de la Academia del Gran Teatre del Liceu y, actualmente, es profesor de Maestría en Dirección Sinfónica de la Universidad Nacional de Colombia.

Este jueves, día 24 de enero (20.30 h) los tendremos en directo en el Teatre Principal de Valls.

¿El tándem Voronkov/Voronkova es la clave del éxito?
[Guerassim Voronkov] “Llevamos muchos años tocando juntos y nos sentimos muy bien en cada concierto. En los ensayos ya es otro tema, pero en los recitales es todo un placer tocar con Ala Voronkova que es una gran violinista. Y si nos gusta tocar juntos creo que al público también le debe llegar esa emoción de satisfacción.”

¿Tan tremendo es eso que pasa entre ustedes durante los ensayos?
[Guerassim Voronkov] “Nos peleamos mucho. La principal razón de esas peleas  radica en la manera diferente que tenemos Ala y yo de preparar un concierto. Ella cuando viene a ensayar lo trae todo muy preparado, pensado y hecho al cien por cien. En cambio, yo normalmente estoy a la mitad del camino y cuando empieza el ensayo propongo cambios, maneras de hacer algo diferente a lo que trae Ala y es entonces cuando empiezan las discusiones, que acostumbran a ser muy fuertes.

Lo que tratamos durante los ensayos tiene que ver con los conceptos, con la interpretación, y no con los detalles técnicos. Ella ya tiene en mente cómo va a ser esa interpretación y yo tengo la mía, así que tenemos que buscar un punto intermedio. Sin embargo durante el concierto ya no nos podemos pelear. Ese es el momento en que intentamos unir nuestros temperamentos. Después de treinta años tocando juntos ya sé cómo respira y cómo construye sus frases… y realmente es un placer tocar con Ala Voronkova.”

[Ala Voronkova]”Ciertamente, saltan chispas… pero eso es bueno porque sin discusión no hay nuevas ideas y desaparece la creatividad. Estar de acuerdo en todo sería muy aburrido."

¿Fue tocando juntos que llegó el amor?
[Guerassim Voronkov] “Me enamoré a primera vista y no por la música, todo lo contrario que  Ala. Ella ni se daba cuenta que yo existía, casi ni me daba los buenos días. Yo intenté conquistarla y la única manera de conseguirlo fue a través de la música, así que le ofrecí tocar juntos con la idea de conocernos un poco más.”

¿Y qué dijo Ala?
[Guerassim] “Me dijo que le gustaría tocar la Sonata para violín y piano de Shostakóvich, una de las más exigentes que existen y, -casi- rompedora de dedos para el piano, pero como yo estaba muy enamorado acepté el reto. Así es que me encerré con mi piano para estudiar esta sonata.”

¿Qué pasó en aquél concierto?
[Guerassim]”Creo que fue bien. Ese concierto forma parte de una etapa en que todavía era estudiante. En Catalunya Música pasan de vez en cuando esta sonata que tocamos en 1992. Es una grabación en directo, pero la calidad es bastante buena.”

Sus orígenes –Rusia y Ucrania- les sitúan en unos países que se caracterizan por ser eminentemente musicales. ¿Qué les trajo a un país mediterráneo con una cultura y tradiciones tan diferentes?
[Guerassim]”Si observamos el panorama internacional encontramos muchos artistas que trabajan en países que no son su lugar de nacimiento. Esto lo podemos ver en grandes músicos de todos los tiempos; nacen en un país y acaban su vida en otro. Para nosotros fue una decisión muy difícil y Ala no estaba muy de acuerdo en que nos marcháramos, pero finalmente la convencí. 

Era el año de las Olimpiadas en Barcelona y la ciudad en aquél momento era un volcán de ideas, de creatividad, de explosión de música, de muchos conciertos y orquestas… por lo tanto merecía la pena venir a esta maravillosa ciudad, y creo que hicimos bien viniendo aquí. De vez en cuando vamos  a Rusia y nos alegra ver que se está recuperando. No podemos olvidar que durante la década de los 2000 la música vivió una situación muy complicada en Rusia.”

¿Tienen proyectos allí?
[Guerassim]”Junto con Ala acabamos de estar en San Petersburgo y Kazan, ciudad famosa por haber sido sede del mundial de fútbol. Allí hemos tocado el concierto para violín y orquesta de un compositor catalán como es Moisés Beltrán, y hemos quedado asombrados por el cambio de mentalidad de los músicos y los organizadores; ahora son más optimistas y positivos que hace treinta años. A pesar de que era una obra totalmente desconocida en Rusia, tuvo un gran éxito.”

¿En qué se han inspirado para confeccionar el programa que lleva por título Joyas del ballet ruso?
[Guerassim] “Ala y yo nos conocimos en el Teatro Bolshoi y ahora en el repertorio de Joyas del ballet ruso hemos incluido esa música de nuestros años de miel, estábamos plenamente enamorados y los espectáculos del ballet eran una maravilla. Sin duda, lo que más nos encantaba era la música, porque nos trasladaba a nuestra infancia y juventud, y a los primeros años de matrimonio. Esas obras para violín son muy románticas y reflejan muy bien nuestros sentimientos musicales como pareja. Yo decidí hacer un arreglo de la obra Romeo y Julieta de Prokofiev, había algunas que ya habían sido arregladas y siempre tenían un gran éxito se tocaran donde se tocaran, pero como se trataba de obras sueltas se nos ocurrió crear una suite en un formato reducido para poder explicar la historia de amor de Romeo y Julieta. 
Pienso que en esta versión para piano y violín se destaca más la belleza de la línea melódica, esa preciosidad del discurso construido por un gran melodista como era Prokofiev. Esta versión que ofrecemos es una versión aún más íntima de esta joya que compuso el gran Sergei Prokofiev.”

[Ala Voronkova]”Hemos añadido una obra más al repertorio. Se trata de Tango escrita por Guerassim. Estas navidades él nos hizo ese regalo tan valioso e inolvidable: Campanas de boda, Songerie (escrita a ritmo de  vals), y Tango. Me hubiera gustado tocar las tres piezas, pero el programa no se puede cambiar tanto, aunque quizás si el público queda contento y se anima… Para mí es un gran sueño sentir y ver lo que expresa mi marido con música, que es quizás  mucho más que con palabras.”

Uno de los alicientes de sus conciertos es la participación de su hija, Maria Voronkova, encargada de presentar e introducir el repertorio.
[Guerassim]”Sí, un buen día se nos ocurrió ofrecer en el Centro Cívico del Putxet en Barcelona, una serie de actividades bajo el título Conversaciones musicales organizadas por nuestra hija, María, que antes de nacer ya conocía sonatas de Chostakovich porque en casa vivimos rodeados de música, como mínimo entre nueve y diez horas cada día. Ella es actriz y directora de escena y acumula más de veinte títulos entre ópera, musicales, zarzuela y oratorios, y sus Conversaciones musicales han tenido un éxito enorme. Por eso decidimos incorporar sus habilidades a nuestros recitales.”

Joyas del ballet ruso fue un éxito en el Carnegie Hall de Nueva York la primavera pasada.
[Guerassim]”Nosotros fuimos los primeros sorprendidos. Esta era la primera vez que tocábamos en Estados Unidos y nos llenaba de felicidad poder hacerlo en una sala tan importante, aunque debo decirle que estuvimos a punto de no tocar debido a una gran tormenta de nieve que paralizó toda la ciudad. Me pasé el día esperando esa fatal llamada en que te comunican: ʿLo sentimos pero tendremos que anular el concierto…ʾ, pero al final el concierto se mantuvo en cartelera y cuando salimos al escenario vimos que la sala estaba llena! 

También hay que decir que una gran parte de los espectadores que asisten al Carnegie Hall son descendientes de emigrantes rusos, así es que ese día con un repertorio eminentemente ruso, se daban todos los ingredientes para que el concierto fuera un éxito tan importante que incluso el director del Carnegie Hall nos hizo llegar una felicitación personal por la repercusión que tuvo el espectáculo.”

Dicen de Ala Voronkova que es una eminencia en el repertorio ruso. ¿Está de acuerdo?
“No lo entendería de otra manera. Nací en Ucrania y a los 13 años me trasladé a Moscú para estudiar violín. Llevo la música en la sangre porque Rusia y Ucrania son países con una gran tradición musical, lo mamamos en la leche materna. En mi país la educación musical es vital, escuchamos música en todas partes: en casa, en el transporte, en la calle… y si encima te dedicas a la música como profesional asistes a concierto dos o tres veces por semana, como mínimo. La música existe de forma natural en nuestro cuerpo.”

Me hablaba de Rusia y Ucrania. ¿Cómo ha vivido el conflicto entre esos dos países?
“Me ha afectado profundamente y me ha causado una gran tristeza. Rusos y ucranianos siempre habíamos sido muy amigos y nunca habíamos tenido problemas, pero de repente vimos de qué manera se hacía crecer el odio entre la gente; y eso fue una barbaridad. Creo que para superar este trauma va a ser necesario que pasen muchos años. También es cierto que los amigos que teníamos los seguimos teniendo porque entre gente inteligente no existen conflictos. Ahora han quedado secuelas: hay problemas para ir a Ucrania, para ir a Rusia…”

¿Cómo se define Ala Voronkova?
“Soy muy apasionada. Tocar la música sin expresión, con falta de pulsación y de pasión es imposible, aunque existen grandes músicos que tienen mucha técnica, pero expresan poco. La música es para las pasiones.”

¿Es con el repertorio ruso que se siente más cómoda?
“Me gusta el repertorio ruso, pero también toco Bach, Vivaldi, Piazzola, Paganini, Brahms… pero es obvio que el origen de un músico marca su trabajo. Ahora bien, con el repertorio español, por ejemplo, me siento igual de cómoda porque pienso que el temperamento y el concepto de la música son muy parecidos, aunque el estilo sea muy diferente.  Por cierto, que recientemente grabé el disco Aires gitanos conjuntamente con el guitarrista Sergi Vicente con obras de Falla, Sarasate, y Monasterio, entre otros. Se trata de obras que en la mayoría de los casos han sido arregladas para violín y guitarra.”

¿Están preparando algún otro disco?
[Ala Voronkova] “Sí, ahora estamos trabajando en un álbum sobre Joyas del ballet ruso, que en un par de meses podría estar en el mercado.”

Hábleme de su violín porqué creo que también es una joya.
“Sí, es un Maggini de 1600, un instrumento original de la época del cual hay muy pocos ejemplares en el mundo, menos de cincuenta.”

¿Cómo lo consiguió?
“Es una historia increíble, si lo hubiera buscado no lo habría encontrado.”

Siga, siga… Que intriga!!
“Yo tenía un muy buen instrumento francés, y aunque en el fondo siempre albergaba la idea de poder conseguir un violín italiano,  todos los que probaba no me convencían. Un día, después de un concierto de Chaikovski un luthier francés vino a verme y me ofreció este violín porque pensaba que estaba hecho para mí. Mi marido se asustó muchísimo, no lo vio nada claro, primero por el precio, y luego por su tamaño, que es lo que caracteriza a este tipo de violines: son más grandes de lo normal.

Maggini nació cuando murió Stradivarius, que ya puso las normas estrictas del tamaño de este instrumento. Maggini todavía no había fijado estos límites y todos sus modelos se caracterizan por su tamaño. Mi violín, por ejemplo, es un centímetro y seis milímetros más grande que los violines convencionales. Y yo soy más bien pequeña y de manos menudas. Por eso mi marido quería quitarme de la cabeza esta idea, pero cuando cogí este instrumento vi claro que era para mí.

Él me quiso poner a prueba y me invitó a tocar con este violín al día siguiente en un concierto que tenía programado, sin tener tiempo de habituarme a mi nuevo violín. Estaba tan enloquecida con el sonido de este instrumento que acepté el reto. Mi marido, tan astuto como siempre, invitó a sus amigos al concierto y les hizo sentar en sitios estratégicos de la sala para poder escuchar cómo sonaba este violín. Guerassim estaba convencido que yo iba a sufrir y que el violín no iba a sonar nada bien. Al final del concierto tuvieron que reconocer que el sonido del violín les había maravillado.”

Una pieza única… e irrepetible.
“Por supuesto, además este violín, hecho de madera de abeto y arce, en sus orígenes tenía una cabeza de forma cuadrada [parte dónde se sujetan las clavijas] que se consideraba más bien un adorno, aunque eso no afectaba para nada a la virtualidad del violín, pero sí que era una particularidad que lo hacía único. Con el tiempo esta particularidad desapareció.”

¿Cuántos años llevan juntos Maggini y Ala Voronkova?
“Cerca de veinte años; lo quiero casi como a un hijo.”

diumenge, 13 de gener de 2019

La dificultat de la senzilla

La flautista Isabel Serra Bargalló durant el concert de música barroca  al
Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Un dels principals corrents filosòfics de la música barroca prové de l'interès del renaixement en les idees de l'antiga Grècia i Roma. Els grecs i romans creien que la música era una eina poderosa de comunicació i que podia despertar alguna emoció en els seus oients. I així va ser en el concert que Isabel Serra Bargalló (traverso), i Glòria Coll (violoncel), van oferir el dijous, 10 de gener, primer concert de l’any 2019, al Teatre Principal de Valls, programat dintre del cicle Nits de Clàssics.
 
Les dues intèrprets ens oferiren una música no només per a escoltar-la sinó per a sentir-la, ideal per a qualsevol estat d’ànim. En totes les interpretacions van elaborar un barroc tant esplèndid, capaç d’alçar l’esperit angoixat i també d’entretenir en temps de joia. Un pot pensar com és possible arribar a transmetre als espectadors un plaer tant bo mitjançant un rull de fusta, perforat amb uns quants forats, que facin el miracle de la música barroca. 

La interpretació que en van fer Isabel Serra i Glòria Coll va arribar a l’esperit, a unes fibres emocionals amb estètica aclaparadora per la seva naturalitat i senzillesa. És molt difícil, i requereix molt d’esforç, transformar la dificultat d’una partitura en una percepció de senzillesa.

Isabel Serra és una flautista molt musical, d’interpretació elegant que dona un so acolorit i net.  Tant Isabel Serra com Glòria Coll evidencien que senten la música que porten molt endins, i que li prodiguen un respecte reverencial. 

Entre el repertori que ens proposaren, diríem que el més representatiu era Telemann, un músic que va ser capdavanter de totes les tendències musicals de la seva època, per això està considerat com el vincle important entre el barroc tardar i els inicis del classicisme; per a ell la fuga i el contrapunt havien deixat de ser els fonaments de la música, preferint la melodia, en un estil més lleuger i més simple.  
Però el repertori que van oferir era d’una puresa barroca total, per unes concertistes que, amb els seus instruments de la època, ocupen un espai destacat com a intèrprets de la música del barroc.

El públic així ho va reconèixer amb forts i continuats aplaudiments que van correspondre amb dos regals afegits al que ja havia donat de si la vetllada.

dijous, 3 de gener de 2019

"L'objectiu era tocar en llocs impracticables per a grans instruments"

ANNA ESTALLO / Tarragona

Podríem dir que Isabel Serra Bargalló (Reus, 1976) va néixer per a ser flautista. Una veu melòdica i un ritme pausat en el seu discurs, ens dona les primeres pistes de per què va escollir el món de la música com a forma de vida.

I un cop d’ull a la seva trajectòria ens descobreix una professional apassionada d'aquest instrument des que era una nena. Matrícula d’Honor en tots els cursos i premis extraordinaris, tant de grau elemental com professional, Isabel Serra ha recopilat nombrosos premis i reconeixements que l’han situat a primera línia en la seva especialitat.

Aquest dijous, dia 10 de gener (20.30 h) Isabel Serra (traverso) actua juntament amb la violoncel·lista Glòria Coll al Teatre Principal de Valls per oferir l’espectacle Música barroca, dins del cicle Nits de Clàssics.


Quina és la diferència entre la flauta travessera moderna i la flauta travessera barroca?
“La flauta travessera moderna és metàl·lica, d’or o plata, tot i que també n’hi ha de fusta, i disposa de tot un sistema de claus que va ser inventat al segle XIX  per Theobald Böhm, mentre que el traverso, que és la flauta travessera primigènia, és l’instrument que s’utilitza en el barroc i només té una sola clau. És un tub de fusta amb un orifici interior de forma cònica, mentre que en la flauta travessera moderna és cilíndric.

A aquest traverso al llarg dels anys s’hi han anat afegint claus, s’han fet modificacions en la forma del tub, i al final hi ha la gran revolució del segle XIX, quan esdevé la flauta moderna.”

Quin tipus de flauta farà servir en aquest concert?
“En aquest concert faré servir un traverso que és una còpia moderna d’un instrument original del segle XVIII. És una flauta de fusta amb una sola clau que data del període situat cap a la meitat del segle XVIII i que és semblant a l'instrument per al qual va estar pensat el repertori que tocarem.”

Aquesta reproducció la van fer específicament per a vostè?
“Hi ha diversos fabricants al món, a Europa, a l’Amèrica del Nord... són constructors especialitzats a fer rèpliques dels instruments que s’han anat recuperant i que ara es troben en museus o en col·leccions privades. També hi ha algun flautista que toca amb l’instrument original, però amb els instruments de vent és molt estrany perquè amb el pas dels anys es van deteriorant a conseqüència del pas de l’alè i de la humitat que s’hi condensa.”

El fet que aquesta flauta tingui una sola clau i que l’orifici interior sigui cilíndric quina particularitat aporta al so?
“Ens trobem que moltes notes s’han de fer amb digitalitzacions especials, diferents a les que requereix la flauta moderna. A més a més, s’hi recull l’efecte sonor que aporta la fusta, el so resulta especial en cada tonalitat que toquem. Amb la flauta actual podem tocar en qualsevol tonalitat d’una manera molt homogènia, mentre que en la flauta del barroc i tenint en compte les notes més fortes o més febles, segons la digitalització que fem servir, el resultat és especial en cadascuna de les tonalitats.”

Quan es va començar a interessar per la flauta?
“Sóc flautista des dels 9 anys, quan vaig començar amb la flauta travessera moderna. Després, quan ja vaig acabar els estudis i vaig marxar a Londres a fer un postgrau, allí em van atraure molt les assignatures de música antiga i em vaig matricular de les assignatures teòriques. Va donar la casualitat que els dos professors que tenia de barroc i classicisme eren flautistes, i a partir d’aquí el meu interès per aquests instruments va anar creixent, decidint-me a rebre classes. Aquest interès per la música antiga sempre ha anat paral·lel a la meva professió com a flautista moderna. Així és que ara compagino tots dos instruments.”

Combina la seva faceta com a integrant d’una orquestra, amb la de duo en diverses modalitats –violoncel, guitarra o piano-, i amb la de solista. Com se sent més còmoda?
“En aquests últims anys he treballat molt el format de duo, sobretot en duo de flauta i piano, flauta i guitarra, flauta i violoncel, combinant tant la flauta barroca com la moderna. El format del concert que farem a Valls va sorgir de la necessitat de portar programes de música de cambra en espais en què per les seves característiques  era difícil portar-hi un instrument més gran. Així, aquest programa  tant és adequat per portar-lo en escenaris que són monuments històrics i que per les seves característiques requereix només formacions molt flexibles, com en entorns naturals, monuments o esglésies. L’objectiu era poder tocar en entorns impracticables per a grans instruments."

Parli’m d’aquest programa que porten al Teatre Principal i que inclou tant obres per a traverso sol, violoncel  sol i duo.
“Som una formació molt minimalista. En el programa hi ha peces per a flauta sola i per a violoncel sol. Es tracta, doncs, d’oferir la música en la seva essència amb els mitjans mínims: L’intèrpret amb l’instrument i, després, combinant tots dos instruments. Tot amb poc artifici, en la intimitat.

Aquest programa el vam estrenar l’estiu del 2017 i també va ser l’estrena de la Glòria Coll i jo mateixa com a duo. Ara, el concert de Valls és l’últim que fem amb aquest repertori i és l’última vegada que els espectadors el sentiran. És un programa que ha agradat molt i, de fet, tinc una mena de grup de fans que ens va seguint a tots els concerts. En tenim una molt bona experiència ja que, fins i tot, ha encantat a la gent que no és professional de la música.”

És la primera vegada que el fan en un teatre?
“L’hem fet en auditoris, esglésies, a l’aire lliure en monuments històrics... però és la primera vegada que el fem en un teatre d’aquesta tipologia. I de fet, jo al Teatre Principal sempre hi he anat com a espectadora, i ara m’hi estreno com a concertista.”

A més de ser concertista també fa de professora de flauta travessera i forma part de l’orquestra Camerata XXI. Té temps per a tot?
“És qüestió d’organitzar-se, però és cert que és una vida completament dedicada a la música. La música és un compromís de vida perquè potser no tens tant de temps per a la vida social i familiar. El que requereix més temps és la preparació personal d’estudis i assajos perquè això és el que hi ha darrera de tots els concerts que faig. És, sens dubte una tasca solitària i, tot i que m’ocupa molt de temps, ho faig contenta perquè és la feina que m’agrada. També em queda temps lliure que aprofito per practicar ioga, sortir a caminar, quedar amb els amics, anar a sopar... tot és qüestió d’una bona organització.”

Com veu el panorama musical de la seva generació?
“La vida de músic és molt dura i abans de dedicar-t’hi ho has de tenir molt clar. La meva generació la veig molt diversificada. N’hi ha que s’han dedicat totalment a la docència, d’altres que han trobat el seu lloc en orquestres i d’altres que combinem les dues facetes. És dur, però amb esforç i perseverança pots aconseguir qualsevol cosa que facis si tens clar quin és l’objectiu.”


El concert d'aquest dijous, doncs, és una bona oportunitat per als alumnes de l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls, de veure en directe una especialista d'un instrument que ells també practiquen en la seva versió més moderna.