dilluns, 17 de juny de 2019

Erik Satie: una vida d'excentricitats

Quim Lecina, Montse Bertral i Daniel Blanch en l'espectacle "El gran circ d'Erik Satie".


ANNA ESTALLO / Valls / Rupià
Des del seu refugi de Rupià (Baix Empordà) i acompanyat de la seva gata, un preciós exemplar de color gris, Quim Lecina, el que va ser cofundador del Teatre Lliure, crea i modela espectacles de gran originalitat  amb un segell inconfusible que caracteritza tota la seva producció. Les seves experiències embolcallen d’emocions els espectadors allà on va.

Aquest dijous, excepcionalment a les 9 del vespre i just quan acabi la tronada d’inici de la festa de Sant Joan, al Teatre Principal començarà l'últim espectacle de la temporada de Nits de Clàssics: la història de El gran circ d’Erik Satie, amb Daniel Blanc (piano), Montse Bertral (mezzo) i el mateix Quim Lecina, sota la pell de l’excèntric músic francès del segle XIX.

Com resumiria El gran circ d’Erik Satie?
“És un espectacle de teatre musical amb música íntegrament d’Erik Satie, llevat d’un moment en què es pot escoltar La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, un compositor que per a Satie era tot un Déu.

Intentem reproduir tot l’esperit, tot l’art i també els trets peculiars de la personalitat d’aquest compositor. Ell era de la Normandia i ho fem a través del seu  llegat musical que inclou  els articles que ell escrivia per a revistes de diferents gèneres i que eren molt esperats perquè queien entre el públic com bombes. Aquests textos van ser recopilats per un francès en dos llibres titulats Memòries d’un amnèsic i Quaderns d’un mamífer.

Em vaig sentir atret profundament per la personalitat d’aquest individu que sempre anava a contracorrent i al que podem considerar com l’autèntic bohemi de Montmartre. Molts pintors el van voler pintar: jove, sense diners, passava molta gana, excèntric...”

Què l’ha enamorat?
“Tot!! El vaig conèixer a partir de la música. Molta gent no el coneix pel nom, però quan sent la música molt usada en anuncis, per exemple, ja li ve al cap.

Quan vaig aprofundir en Erik Satie, també vaig començar a conèixer la llegenda i el personatge. Moltes vegades la llegenda és més potent que la pròpia història i això és el que a mi m’ha fascinat: aquest personatge enigmàtic que anava en contra de qualsevol veritat, no volia que el fessin descendent de cap escola ni corrent estètic i era tot un món d’excentricitats. Si llegim els seus textos podrien semblar que estan escrits pels germans Marx.

A tall de comentari podem destacar la seva aversió als crítics musicals i sobre ells escrivia coses divertidíssimes i que, en algun cas, li va comportar pena de presó perquè el van denunciar.”

Com ha concebut aquest espectacle?
“Quan tiro endavant un espectacle jo no tinc mai diners, però vaig a buscar les persones que són millors per a allò que jo he ideat. Així és que en aquest cas vaig pensar en el pianista Daniel Blanch, un dels millors pianistes, no només al país sinó a Europa, i a una mezzosoprano, la Montserrat Beltral, que ja ha treballat amb mi en d’altres ocasions i que és una actriu de primer nivell. Finalment, a mi em toca el paper de mestre de cerimònies, representant al mateix Satie, però fugint del realisme.

Hem anat a buscar un estil a cavall del cabaret i el circ d’una manera ben intencionada ja que Erik Satie havia escrit música per al circ i per a cabaret als que considerava les veritables escoles de llibertat en el món de l’art. L’escenografia és molt senzilla: el piano, la cantant amb un personatge molt divertit i jo mateix.

El piano hi té un paper protagonista i Daniel Blanch amb l’actitud, l’expressió i les reaccions que té dona rellevància als textos de l’espectacle.”

Dintre seu hi ha una mica d’Erik Satie?
“En algunes coses sí que m’hi sento identificat. Això de ser tan rebel i anar contra les coses m’identifica, però només una mica perquè ell va ser bastant desgraciat com a personatge i jo no m’hi sento gens de desgraciat. Hi ha moltes coses que li van passar i que expliquem en l’espectacle que són ben bé per reflexionar. Per exemple, només va tenir una  única relació amorosa amb una dona, una pintora anomenada Suzanne Valadone i aquesta relació només li va durar setmanes i, a més, va acabar com el rosari de l’Aurora.

Satie vivia en un apartament tan petit que només hi cabien dos pianos que feia servir  d’armaris (el piano de veritat ja el tocava al cabaret Chat Noir) on hi guardava tota una pila de coses que es van trobar quan va morir. Entre aquestes coses hi van trobar un munt de cartes adreçades a Suzanne Valadone i que mai va gosar d’enviar-li. Durant un temps, fins i tot, hi havia gent que l’ajudava a sobreviure. És el cas de Debussy que li proporcionava aliments, però amb qui Satie va trencar la relació d’amistat. De fet, Satie no podia veure cap músic, llevat de Stravinsky, i els dedicava unes crítiques ferotges.”

Abans ha anomenat el cabaret Chat Noir. Hi ha una il·lustració coneguda -una caricatura- en què es veu la silueta d’Erik Satie seguit d’una rècula de gats. Quin vincle tenia amb aquests felins?
“Més aviat no sentia cap amor pels animals; no li agradaven gaire. Té uns escrits en què explica la manera com li agraden els animals: cuinats d’aquesta manera, o d’aquest altra... Però és que com que vestia estrafolàriament, amb vestits de vellut molt gastats i sempre de la mateixa manera, els gossos i els gats el seguien.”

Vostè va ser cofundador del Lliure on hi va discórrer una de les seves etapes importants. Després va fer  un tomb important a la seva vida.
“És un privilegi haver estat al Lliure i al costat de les persones que érem en aquell moment, però vaig sentir la necessitat de fer les meves coses i això és el que estic fent des de fa quinze anys. Va ser una etapa molt important en què al costat de Fabià Puigserver també recordo haver vingut a Valls.”

En quins altres projectes està involucrat en aquest moments?
El gran circ d’Erik Satie encara funciona. El vam estrenar ara fa un any a Rupià, perquè tinc per norma estrenar els espectacle al poble, i ara la gent encara ens ho demana, així és que durant tot el 2019 encara farem aquest espectacle.

També tinc muntatges que fa més de vint anys que els vaig crear i encara són vigents. Un d’ells és Cròniques de l’ultrason, amb textos de Josep Vicenç Foix, que el vaig fer en col·laboració amb el director teatral Moisès Maicas, mort fa un any, i que aquest estiu faré un parell de vegades. També tenim en cartera El viatge amb la col·laboració d’un quintet de jazz, amb més de 150 representacions i que encara té una gran acceptació.

La coral de Verges també em va demanar que els preparés un muntatge. Jo els he preparat una sèrie de textos sobre tipus de menjars, inspirant-me en el llibre El que hem menjat, de Josep Pla. La gastronomia també és cultura i en Pla en sabia molt d’això.

Ara en tinc un en fase d’elaboració i que versarà sobre uns fets molt particulars que m’han passat a mi en els últims anys  i de les quals he après moltes coses. Ara sento la necessitat d’explicar-les.”

Com es dirà aquest nou espectacle?
Passionata, i tindré l’acompanyament d’un piano, ja que es tracta de l’obra de Beethoven. Segur que l’estrenaré a Rupià, però no puc dir res més.”

dilluns, 10 de juny de 2019

Quan la música no és el que sembla

Xavier Pastrana al capdavant de l'Archénsemble va ser al Teatre Principal de Valls el dijous,
dia 6 de juny. Foto: JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

El concert de Nits de Clàssics del dijous, dia 6 de juny al Teatre Principal de Valls, per Archènsemble, amb Daniel Espasa, clavecí; Roder Padullés, tenor, dirigits per Xavier Pastrana, ens portava un grapat de sorpreses i bones sensacions.

El Concierto para clave y cinco instrumentos, que molts escoltàvem per primer cop, és una breu i extraordinària composició, com ho és tota l’obra de Manuel de Falla. Realment sorprenent. Una peça molt interessant amb harmònics intencionats i dissonants.  Un crític afirmà que aquesta obra, lluny de suggerir imatges de l'exuberant i verda Andalusia, evoca més aviat l’àrid i rogenc altiplà castellà. El primer moviment em recordava un villancico de Juan de la Encina del segle XV, molt variat.

Xavier Pastrana en va fer una versió excel·lent, captant plenament l’energia de l’obra, sensible i equilibrada. Es tracta d'una esplèndida interpretació del concert de Falla per a clavicèmbal i cinc instruments. Esplèndid, també, Daniel Espasa al clavicèmbal, sens dubte un dels músics més interessants de la seva generació que destaca en diferents generes, i que en aquest concert es va posar de manifest. 

L’atac dels instruments és incisiu, deixant un espai musical al clavecí, tan fàcil de cobrir pel so instrumental. La direcció de Xavier Pastrana va anar en la correcta inspiració de l’autor. Mai vàrem perdre la línia dels diferents instruments. Un rendiment fantàstic de tots els instruments que podíem seguir clarament, i on els ritmes foren perfectes.

En El Amor Brujo l’orquestra hi va donar un espectacular matís de sonoritats i d'expressió. Posaren al punt -concentrats amb puresa i amb eficàcia admirable-, tots els recursos sonors que aquesta obra té gràcies a la imaginació i al bon ofici que va adquirir Manuel de Falla a París.

Aquesta obra en permetia retrobar-nos amb l’arpista Esther Pinyol, ben coneguda pel públic de Nits de Clàssics i l’expressiva Marta Cardona, la violinista que tant ens va agradar la temporada passada amb el Quintet Montsant.

El concert estava dedicat, en part, a la figura de Felip Pedrell, considerat pels experts l’artífex del ressorgiment de l'escola nacionalista espanyola en ple segle XIX. Aquest músic català va ser l'enllaç més directe entre els nostres grans polifonistes dels segles XVI i XVII i els albors del segle XIX, moment en què es posa de moda l'estudi del folklore. 

Per aquesta raó el repertori del concert s’abastava de compositors que havien begut en la verdadera escola d’arrels hispanes. Això sense deixar de banda que la vetllada també anava dedicada al compositor vallenc Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970)

Ens oferiren dues cançons del cicle La Primavera de Felip Pedrell, i dues més de Xavier Gols, orquestrades esplèndidament per Xavier Pastrana, en un pas previ a l’obra de Robert Gerhard, Cancionero de Pedrell. Deliciosa música.  Roger Padullés ha fet un exquisit treball compartit amb Xavier Pastrana dirigint Archénsemble. 

Descobrir ara les qualitats del tenor Roger Padullés podria ser una fatuïtat quan tantes vegades hem gaudit del seu art, amb un espai propi ben guanyat en el panorama internacional. Afrontà aquest repertori amb gran comprensió i elegància, bona qualitat tímbrica i un fraseig excel·lent.

Com deia Xavier Pastrana en l’entrevista publicada en el bloc de Nits de Clàssics, si no ens ho haguessin anunciat no identificaríem Falla pel seu concert ni Gerhard pel seu Cancionero. El públic aplaudí efusivament als intèrprets obligant a saludar repetidament a l’orquestra i a Pastrana, Espasa i Padullés. Felicitats a tots ells per tanta qualitat i per l’exquisit repertori. 

dilluns, 3 de juny de 2019

"A Robert Gerhard sempre s'hi arriba tard perquè se l'ha d’anar a buscar"


Xavier Pastrana dirigeix aquest dijous l'espectacle
"I a la matinada, canta el rossinyol" amb l'Archénsemble.
ANNA ESTALLO / Barcelona

Nits de Clàssics va obrir la temporada amb un reconeixement a Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) i enfila la recta final (tot i que encara queda l’espectacle del 20 de juny), amb un concert amb un fil conductor que uneix diferents elements amb l’obra del compositor vallenc.

Xavier Pastrana, guitarrista de formació, expert en cant coral i director àmpliament reconegut per la seva participació en diferents projectes, és l’artífex de la proposta musical I a la matinada, canta el rossinyol que aquest dijous, dia 6 de juny (2/4 de 9 del vespre) arriba al Teatre Principal. Dirigirà la formació orquestral Archénsemble, el tenor Roger Padullés i el clavecinista Daniel Espasa amb un programa  original i singular que no deixarà ningú indiferent.




D’on surt I a la matinada, canta el rossinyol?
“Parteix de dues idees: una era fer un programa on poder compartir escenari amb el Roger Padullés que a part de ser un gran tenor és un bon amic i mai havíem coincidit i, l’altra, era compartir escenari amb el Dani Espasa que també és un músic del Camp de Tarragona i, alhora, és extraordinari. Per tant, em venia molt de gust de fer un projecte en què poguéssim estar tots tres junts.

A tot això s’hi sumava l’interès a poder fer alguna cosa vinculada a compositors de les comarques de Tarragona.”

És aquí on neix l’interès a incloure-hi Robert Gerhard?
“Exactament. Ell és el compositor més important que tenim a les nostres terres, sense cap mena de dubte, almenys pel que fa als últims segles. A partir d’aquí emergeix en el nostre espectacle la figura de Felip Pedrell que va ser professor de Robert Gerhard i aquí el compositor vallenc admirava molt. Tampoc podem oblidar que Pedrell, tot i que potser és menys conegut, hem de dir que com a pedagog i com a musicòleg va tenir moltíssima influència en tota una generació de músics de la Península. 

A més a més, em feia molta il·lusió poder sumar-hi en Xavier Gols, un compositor nascut a la Canonja d’on també és el Daniel Espasa, i que tot i que va morir molt jove, va deixar un llegat molt interessant. Gols també està vinculat a la figura de Pedrell perquè va formar part  d’una de les missions que es va fer a Tarragona de l’obra del Cançoner popular, un projecte que es va engegar per recollir cançons tradicionals de tot Catalunya i del qual Felip Pedrell n’era el president honorífic.

Com encaixa en tot això Manuel de Falla?
“Hi vaig sumar Manuel de Falla perquè era un altre dels principals alumnes de Pedrell. Tot plegat és com una fotografia d’una generació d’una època molt brillant d’abans que la Guerra Civil s’ho emportés tot.”

En què s’ha basat el treball de recerca per trobar el cordó umbilical de tot el programa?
“En el cas de Robert Gerhard i Manuel de Falla teníem dues obres que s’adaptaven a un format més aviat petit. Una és el Cancionero de Pedrell escrit per a un petit grup d’instruments igual que la versió original de l’Amor brujo.

Com que Felip Pedrell té obres per a orquestres molt grans, vam optar per agafar cançons per a piano i veu i fer-ne una adaptació per a petita orquestra, un fet que trobo especialment engrescador perquè al final també agafem aquesta música que es fa poc sovint. Tant la música de Pedrell com de Gols per a piano i veu se sent molt poc, i d’aquesta manera no només la fem sentir sinó que la fem sentir vestida de llarg amb l’orquestració que li dona una dimensió més profunda.”

En el programa porten una obra poc coneguda de Manuel de Falla com és Concierto para clave. Quina particularitat té aquesta obra que l’han inclòs en aquest concert?
“És un concert molt curt, però molt experimental que s’aproxima molt més a la línia de Robert Gerhard que no pas a la de Falla. No té res a veure amb l’Amor brujo; són dues peces que diries que són de compositors diferents. Aquesta obra és una mena d’experiment que Falla va fer cap al final de la seva vida i on, tot i que hi ha temes populars pel mig, harmònicament és politonal i sorprèn l’espectador. D’aquest concert podem dir que comencem amb un Falla que no sembla Falla i acabem amb un Gerhard que no sembla Gerhard.”

Parli’m d’Archénsemble, la formació amb què venen a Valls per acompanyar les obres.
“L’objectiu és poder reunir músics de qualitat per fer un tipus de música que se situa entre la formació orquestral i la de cambra, estem en una terra de ningú. La idea és poder fer aquest gènere musical que se situa entre mig i que, per tant, necessita músics de qualitat ja que moltes vegades hem d’afrontar reptes amb moltes particularitats. Archémsemble és una formació molt recent que es va estrenar al febrer d’aquest 2019 amb I a la matinada, canta el rossinyol.”

Quin significat té per a vostès tocar a la ciutat on va néixer Robert Gerhard?
“Ens fa molta il·lusió i, sobretot amb aquesta obra El cancionero de Pedrell perquè Gerhard normalment es relacionava normalment amb la música de l’Escola de Viena, un estil que no entra a la primera i que per accedir-hi s’ha de ser una mica experimentat, però en el cas d’aquesta obra que és totalment tonal i d’arrel folklòrica amb obres que Gerhard va arranjar amb una gràcia espectacular, la cosa canvia. 

Gerhard ho va fer d’una manera suprema, brillant des d’un punt de vista de la instrumentació, conservant el caràcter de  cada peça, respectant molt la melodia... vaja que és una obra ideal per a iniciar-se en Gerhard.”

Quin lloc ocupa a la seva vida Robert Gerhard?
“El problema amb Robert Gerhard és que no té obra coral per a cor sol i les obres orquestrals, en general, són per a grups molt grans, per a això a Robert Gerhard l’he tocat poc. El que sí puc dir és que quan vaig començar a estudiar cant una de les primeres obres que em van fer cantar va ser una obra d’aquest cicle de Felip Pedrell. 

La meva primera reacció va ser: Ostres!, això és Robert Gerhard? Doncs no era el concepte que jo en tenia d’aquest compositor. A Robert Gerhard sempre hi arribes tard perquè l’has d’anar a buscar. La seva música guanya molt quan la sents en directe, i enregistrada sempre li falta alguna cosa. Sempre que sento una obra seva penso: Llàstima de no poder-ho sentir en directe’.”

dissabte, 25 de maig de 2019

Molt més que Fantasy!

Moment de la intervenció del grup Canya d'Or amb el músic vallenc Pol Figuerola.
Foto: JOAN GASULL

ANNA ESTALLO / Valls

Es van complir tots els pronòstics i l’espectacle de la Reus Big Band, dijous passat, al Teatre Principal, va ser una cita festiva, molt viva i plena d’emocions.

I tal i com havia avançat el líder de la banda, Kike Ordax, els seus músics van saber dosificar el so potent i enèrgic que caracteritza la formació per fer assequible l’audició a un espai com el Teatre Principal.

En el vestíbul d’entrada el públic esperava impacient que s’obrissin les portes per veure la Reus Big Band, però van ser els músics els que van anar a trobar els espectadors per obsequiar-los amb un preludi del que vindria després.

Molts esperaven trobar-se amb una banda de jazz, però Kike Ordax ja ho avisava en l’entrevista publicada en aquest mateix bloc pocs dies abans del concert: “Hem apostat més pel blues, el funky, el pop-rock... A Catalunya ja hi ha altres big band que fan jazz i swing, i ho fan molt bé.”

El repertori no va decebre. Els 18 músics de la formació van desbordar passió damunt de l’escenari, entregats al públic des del primer minut, i amb un entusiasme que de seguida ens va fer entendre per què la Reus Big Band es manté inalterable des dels seus inicis ara fa dos anys.


El líder de la Reus Big Band en un moment de la seva intervenció. 
Foto: JOAN GASULL

El seu cantant, Pep Yerga, incorporat a la formació en la seva etapa més recent, va aportar alguns dels moments més íntims al recital amb algunes versions de Michael Bublé, Steve Wonder o Tina Whasington amb una veu tècnicament impecable, de les que desperta sentiments i eleva l’ànim. Tot això, sense oblidar l’esplèndida interpretació al saxo de Kike Ordax en el tema Against All Odds (Contra viento y marea) de Phil Collins, o el trepidant ritme de La policia del llaç “feta a mida per a la Reus Big Band”, com apuntava el seu líder.

El moment estel·lar de la nit va arribar amb una versió de la cançó La mirada de Marchelo que Lluís Llach va compondre per a la pel·lícula El lladre d’infants, i que Jordi Grisó va reconstruir magistralment per a aquesta Big Band i el grup de grallers Canya d’Or. Al punt d’originalitat de la composició, molt ben harmonitzada i amb ritmes de percussió de gran valor per al resultat final de l’arranjament,  s’hi afegia la presència del músic vallenc Pol Figuerola en un conjunt de gralles que proporcionava un fort component emocional i grans  aplaudiments entre el públic.


El cantant Pep Yerga va seduir el públic. Foto: J.G.

Les llargues ovacions dels espectadors a la recta final de l’espectacle van ser recompensades amb Fantasy, un dels vells temes dels incombustibles Earth, Wind & Fire. Els mateixos espectadors que havien entrat expectants a la cita amb la Reus Big Band sortien ara amb energies renovades.

dilluns, 20 de maig de 2019

La Big Band que revoluciona audiències

La Reus Big Band, en una imatge d'arxiu, actua a Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 23 de maig. Foto: ANNA FERRÉ

ANNA ESTALLO / Reus
Cap a finals del 2016 una plèiade de músics de diferents estils, influències i perfils van entrar a l’òrbita musical del Camp de Tarragona, sense saber que pocs anys després se situarien just en el punt on batega el cor de les big band.

Són disset músics, que amb la incorporació més recent del cantant Pep Yerga assalten els escenaris convertits en un elenc de 18 artistes disposats a revolucionar l’audiència amb un so explosiu.

Kike Ordax (Benidorm, 1980), avesat a les bandes musicals des que tenia 8 anys en un territori de gran tradició musical i, ara professor de saxo, clarinet i flauta, lidera la Reus Big Band que el dijous, dia 23 de maig (2/4 de 9 del vespre) actuarà al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.

Com s’ho fan per mantenir l’estabilitat en un grup d’aquestes dimensions?
“La il·lusió dels 18 músics de poder tocar amb una formació d’aquestes característiques manté viva les ganes de ser-hi sempre. Per a nosaltres no hi ha moltes possibilitats de fer-ho en una big band d’aquestes dimensions. Sempre diem que la big band és a la música moderna el que l’orquestra és a la música clàssica.”

De qui va ser la idea?
“A finals del 2016 dos alumnes meus que ara són músics de la banda em van dir que els agradaria molt que la seva ciutat -Reus- tingués una big band, així és que em van proposar de posar- fil a l’agulla. A partir d’aquí vam fer una crida entre nosaltres i al final vam aconseguir crear una colla interessant.”

Què és això que els fa interessants?
“Provenim d’influències diferents. El cantant, per exemple, ve del món del reagge i ara amb nosaltres fa versions de Michael Bublé, dels Beatles... això ja dona una idea de la riquesa de la nostra formació. Hem intentat que tot sumi per a aconseguir el producte que tenim ara: una big band amb un so característic.”

Què té de característic el so de la Reus Big Band?
“Ens hem volgut desmarcar del swing i del jazz perquè ja hi ha moltes big band a Catalunya que ho fan i, molt bé, per cert, i hem apostat més pel blues, el funky, el pop rock... una música que ja de per si té una energia molt peculiar. Si això ho extrapolem a una banda amb divuit músics tocant versions d’aquests estils doncs el resultat és molt potent.”

I això com pot sonar dins d’un teatre com el Principal que més aviat és petit?
“Conec el Teatre Principal perquè fa uns anys hi vaig estar tocant amb una altra formació, i crec que el nostre espectacle pot sonar molt bé. Hem de pensar que també tenim en compte la manera de dosificar les nostres energies, mantenint un discurs potent, però oferint moments molt íntims. A començament de març vam actuar al Teatre Fortuny de Reus i va anar molt bé. Serà una prova de foc, però estem convençuts que al públic li agradarà.”

Faran el mateix repertori que al Fortuny?
“Serà similar, però amb algunes diferències. Allí vam tenir una sèrie de col·laboracions i al Teatre Principal de Valls en tindrem unes altres. A Reus vam tenir amb nosaltres músics reusencs i a Valls tindrem els Canya d’Or, una formació de grallers que aportarà un punt molt original a la vetllada. En aquest cas, el grup convidat compta amb un integrant vallenc, el Pol Figuerola, però no podem donar-ne més detalls perquè volem que sigui una sorpresa...”

Almenys ens pot dir quin és el tema amb què actuarà aquest grup de grallers...
“És un tema de Lluís Llach titulat La mirada de Marchelo que va compondre per a ser part de la banda sonora de la pel·lícula francesa El lladre d’infants. El tema ha estat arranjat especialment per a aquesta ocasió per Jordi Grisó. El resultat és molt original!!”

Què fan quan no toquem amb la Reus Big Band?
“Doncs com que provenim de llocs diferents molts de nosaltres actuem amb formacions alternatives. Alguns de nosaltres toquem junts en un grup de carrer que s’anomena la Bandarra Street Orquestra. També comptem amb dos saxofonistes que, a més, són grallers i es dediquen molt al món de la música tradicional, d’altres practiquen l’estil rumba amb formacions tarragonines i uns quants també som professors de música... tota uns miscel·lània que dona un caràcter especial a la nostra banda.”

És casualitat que no hi hagi cap representant femenina en el grup?
“Sí, és un fet casual. En la primera versió de la Reus Big Band teníem una component femenina que va actuar amb nosaltres alguns mesos, però després va marxar a estudiar fora. A l’hora de formar la banda ens hem basat en les coneixences que tenim cadascú, sense pensar en el gènere.”

Tenen disc a la vista?
“No, de moment no hi pensem perquè ens agradaria rodar una mica més abans de pensar en fer un disc. Hem de pensar que tota la feina d’enregistrar un disc es magnifica quan es tracta d’una formació d’aquestes dimensions. Ara volem fer rodar aquest so tan característic que tenim i després ja vindrà el disc.”

dissabte, 11 de maig de 2019

Una festa per a l’esperit

Els Halír Trio de Praga durant el concert que van oferir el dijous, dia 23 de maig, al Teatre Principal, Foto: JOAN GASULL

R. GALIMANY / A. ESTALLO | Valls

Eduardo García Salas (Lleida, 1974), integrant dels Halíř Trio de Praga, explicava en l’entrevista prèvia al concert de Nits de  Clàssics que el seu violí, un Eberle del 1750 no tenia un so potent, però el seu timbre era preciós. I tenia tota la raó! Aquest instrument, va lluir des del primer minut en el concert que la formació de Praga oferia el dijous, dia 9 de maig, al Teatre Principal. Un so pulcre, molt definit, i ben característic entre els concertistes dels països de l’Est, construït en un de les cases més importants de violins de Praga.

L’acompanyaven el pianista Václav Mácha i la violoncel·lista Jana Podolská. Tots tres van crear el grup inspirant-se en Karel Halír, un violinista txec del segle XIX deixeble dels músics Joseph Joachim i Antonín Bennewitz, que va destacar en la seva època per la forma particular i excepcional de tocar el violí i com a membre del quartet de Joachim. En l'actualitat, a més de ser part del llegat històric musical del país, és considerat un dels millors violinistes del món.

García Salas, tot just abans del concert, explicà que la intenció del grup era donar a conèixer al famós violinista que, malgrat el gran èxit internacional que va tenir, segueix sent desconegut per a molts, fins i tot a la República Txeca. Un fet semblant al que es dona  a casa nostra amb Robert Gerhard.

Aquests tres músics conformen un trio meravellosament musical. Sentiments molt bons transmesos amb molta generositat i humilitat.

Presentaren un programa poc habitual en els concerts per a trios. El Trio amb piano en Do Major Op.50, una obra de joventut d’Enric Granados (Lleida, 1867 - Canal de la Mànega, 1916), que va dedicar a la seva esposa. Una peça meravellosa, de la qual van obtenir un rendiment càlid i compromès, fluïdesa lírica molt exquisida assolint una continuïtat melòdica, on el piano era l’instrument dominant. No podia ser d’altra manera ja que el piano té un lloc predominant en l’obra d’Enric Granados; el piano va ser  el vehicle idoni per a alçar-se com un dels paladins del renaixement de la música espanyola moderna.

La segona parta estava dedicada al Trio amb piano en La menor Op. 50 de Piotr I. Txaikovski (1840-1893), una peça difícil. Una actuació molt plaent del trio amb piano; perfecta la interpretació d’aquests il·lustres intèrprets de la bella i màgica música del genial compositor rus. Una festa per a l'esperit!! El primer moviment, amb molt lirisme (Pezzo elegiaco) és una mica capritxós i en forma de sonata, que arriba al clímax, però poc després es consolida per una melodia celestial. Impressionant la combinació entre violoncel i violí, des de ben entrat el primer moviment i durant tot el segon moviment.

L’actuació del Trio Halír va tenir intensitat, modèstia i subtilesa en l’expressió; moderació exquisida, natural, sense perdre el matís de la bellesa i la passió lírica. El públic ho va valorar i agrair amb forts aplaudiments que obligaren els intèrprets a sortir a saludar en diferents ocasions.

diumenge, 5 de maig de 2019

"Tot el que he trobat de Karel Halír em sembla impressionant"

Eduardo García Salas actuarà al Teatre Principal de Valls el dijous, dia 9 de maig,
a 2/4 de 9 del vespre amb el HalírTrio. Foto: MICHAL NOVÁK


ANNA ESTALLO / Valls / Praga

Amb Eduardo García Salas (Lleida, 1974) podríem estar parlant hores i hores. La seva vida està plena de curioses coincidències que han posat en el seu camí oportunitats úniques. Primer, va ser el seu encontre amb el gran mestre Zdeněk Gola, després va venir la trobada amb seu valuós violí i, entre mig, la història que el va portar fins al violinista Karel Halír, al qual va rescatar de l’oblit.

Eduardo García Salas, alma mater del Halír Trio amb qui actuarà al Teatre Principal de Valls, el dijous, dia 9 de maig (2/4 de 9 del vespre) dins del cicle Nits de Clàssics,  viu a Praga des del 2008.

Quan va arribar per primer cop a Praga només tenia 17 anys.
“Quan tenia 14 anys a la meva ciutat hi havia uns cursos que es feien a l’estiu que els organitzava l’Orfeó Lleidatà i en què sempre venia una orquestra de cambra pilot de l’aleshores encara Txecoslovàquia. Ens hi afegíem músics de Lleida i d’altres parts de Catalunya. Un dia, un professor dels que venia amb l’orquestra em va recomanar una escola d’Ostrava, a Txèquia, liderada pel mestre Zdeněk Gola. 

Recordo que al setembre encara vaig anar a Morella a fer uns cursos per si de cas  no marxava a Txèquia. Però al setembre, em van trucar de Txèquia per fer les proves selectives i, per sort, el Consell Comarcal del Segrià em va becar els estudis ja que sense aquest ajut hauria estat impossible anar a Txèquia perquè  a casa som set germans. El 1992 vaig marxar pensant que m’hi estaria un any i com que el mestre era un fora de sèrie, vaig estar amb ell cinc anys. Precisament, aquesta setmana el vaig anar a  veure; ja té 90 anys i es troba en un estat molt delicat de salut. 

Tinc un gran record de les seves classes: la seva qualitat humana i la seva vàlua com a mestre són infinites. I una dada curiosa: en les seves classes mai tocava el violí. De jove havia tingut un problema a l’esquena que el va obligar a deixar aquest instrument, però ho tenia tot el cap i t’ho explicava amb una gran pedagogia. Ha creat escola i, tot just ara han estat publicats els mètodes que sempre ha caracteritzat les classes de Gola. Hem de pensar que el professor de Gola havia estat alumne del gran mestre i violinista  Otakar Sevcik.”

Després d’estar 5 anys amb Gola ja estava preparat per fer el salt?
“Ell em va preparar per fer les proves de la Jonde a on vaig poder accedir després de ser seleccionat entre més de seixanta candidats. La Jonde em va becar i vaig passar el meu cinquè any a  Ostrava i després vaig estar un any a la Universitat de Nuremberg estudiant amb Hans Peter Hoffman. El segon any el vaig passar a Amsterdam estudiant violí barroc que en aquell moment em fascinava.

Com li va sorgir l’ocasió d’anar a Praga com a músic professional?
“Durant l’any que era a Holanda van venir molts músics txecs a fer un curs i va ser quan em van oferir la possibilitat d’anar a Praga a tocar. L’estiu de 1999 em vaig casar amb la meva núvia. Ella estudiava Història de l’Art a Ostrava quan jo era estudiant. Vivíem a la mateixa residència estudiantil i només ens separava una habitació. Ella sempre em deia que primer va conèixer el meu violí que a mi perquè sempre sentia com assajava. Curiosament la meva xicota era nascuda a la mateixa ciutat que el violinista Karel Halir: Vrchlabi, un nom que significa damunt de l’Elba, ja que en aquesta ciutat es troba el naixement d’aquest riu.”

Així, no va tornar a Catalunya perquè va trobar l’amor a Praga...
“No, ben bé. Jo al 2003 vaig guanyar la meva plaça de concertino a l’Orquestra Julià Carbonell de Lleida, on també havien entrat les meves dues germanes, una fent de flautista i l’altra de violista. Allí hi vaig ser durant 5 anys, fins el 2008.

En aquella època vivíem a Vilassar de Mar, que era una ciutat que havíem escollit expressament per viure, perquè ens agradava molt i, a més, jo també tocava al Teatre del Liceu. Vilassar, a més, és el poble on va estar escrivint Granados i on es va trobar amb Pau Casals. També hi va ser la pianista Rosa Sabater que era d’allí i, precisament el primer pianista que em demana de fer un trio va ser Miquel Jorba que viu a Alella de Montserrat i que va contactar amb mi perquè buscava informació sobre Rosa Sabater i els concerts que va fer a Praga.
La meva dona, però, no s’hi va acabar d’acostumar i vam decidir tornar a Praga...”

Quan van marxar ja tenia feina a Praga?
“Jo com a violinista em puc guanyar la vida a Praga o qualsevol altra part del món perquè tocar el violí és internacional. De seguida un company em va dir que a la Filharmònica Txeca faltava un violí perquè tenien una baixa per maternitat i allí m’hi vaig estar 7 anys. Des del 2010 treballo com a concertino amb l’Orquestra del Teatre Karlin de Praga, una formació que fa operetes i musicals i on el nombre de músics és més reduït.”

Per què trien el nom del violinista Karel Halír per donar nom al seu trio?
“El 2010 vaig fer un concert a Vrchlabi amb violí i orgue i quan ens estàvem canviant va venir un senyor que ens va preguntar si sabíem qui era Karel Halír. Davant la nostra sorpresa, perquè no en sabíem res, ens va donar una revista del 1986 on hi havia dues pàgines dedicades a aquest violinista encapçalades amb el títol: “Halir, el Paganini txec”. 

Em va cridar l’atenció que hagués estrenat el concert de Sibelius, el concert de Txaikovsky, que tingués un Stradivarius amb el seu nom, que hagués tocar el Concert de Beethoven al Carnegie Hall, que hagués escrit unes escales publicades a Berlín el 1896, que en aquesta ciutat hagués fet de professor durant 10 anys... A més, tenia el seu propi quartet amb qui va estrenar obres de Richard Strauss, va ser el primer concertino a tocar l’òpera Carmen de Bizet (a Königsberg el 1879), va ser concertino a Weimar i també va ser concertino a l’Òpera de Wagner. Tot això i el que he anat trobant de Halír m'ha semblat impressionant.”

Amb quina finalitat han dissenyat el programa que presenten a Valls?
“Es tracta d’un programa molt ambiciós; de fet volem que sigui el nostre segon CD. Hem inclòs Granados perquè jo soc de Lleida, ciutat on va néixer aquest compositor i, a més,  l’obra que tocarem és fantàstica i es complementa molt bé amb qualsevol programa. El Trio de Txaikovsky va ser estrenat a Rússia pel  violinista txec  Jam Hrimaly. Fora de Rússia, l’estrena va ser a Leipzig el 1888 on el violí el va tocar Karel Halír, el violoncel el va tocar Schröder i el piano, el rus Alexandre Siloti. 

Va ser molt curiós perquè Txaikovsky era entre el públic i en les seves memòries va escriure que aquell dia els músics van tocar fantàstic. Això és important perquè prèviament el concert per a violí de Txaikovsky s’havia estrenat a Viena el 1881 amb el violinista Adolf Brosdky i no va agradar a ningú. El 1884 Karel Halír acompanyat al piano per Alexandre Siloti feia el primer temps del concert per diverses ciutats alemanyes i per les crítiques traspuava que allò no acabava d’agradar. El juny del 1886, en una ciutat a prop de Weimar, hi havia un festival de música en què el mecenes principal era Franz Liszt. Allí, Halír va estrenar el concert de Txaikovsky amb orquestra.”

Fan gira per Espanya?
“Sí, no podria ser de cap altra manera venir a tocar aquí. Hem començat a Mallorca el 5 de maig, amb concert i classes magistrals per als alumnes, també passem per Monzón, anem a Dènia, passem per Fraga, per Barcelona, Marbella, i Gandia amb un orquestra Txeca on continuaré la gira per diferents ciutats d’Espanya.”

Vostè toca amb un violí Johannes Uldaricus Eberle construït a Praga al 1750. Crec que aquest violí té una història especial...
“Crec que és un regal que em va fer Halír (ho diu entre rialles). Sempre he tingut problemes amb els violins. El meu primer instrument se’m va corcar i el meu professor de Lleida em va deixar un violí Labert del 1923 durant uns anys, fins que el director de l’Escola de Música de Vrchlabi em va dir que una senyora estava molt interessada a cedir a l’escola el dos violins del seu marit que acabava de morir. 

Un d’ells no era gaire bo, però l’altre -que no tenia cordes-, tenia la fusta molt bona i li vaig dir al director de l’escola si me’l podia deixar ja que els seus alumnes eren massa petits per poder tocar aquest violí. Ell em va dir que me’l donava. El vaig portar a luthier que el va reparar i el va posar a punt. És un violí Eberle txec que està fet el 1750 en una casa de violins molt famosa de Praga.”

No és un violí molt potent, de fet un amic em va dir que aquest violí no serveix per tocar Brahms, però a mi no em molesta gens perquè Brahms és a per a molt grans violinistes i no entra dins del meu repertori. En canvi, el so del meu violí és preciós!”

dilluns, 29 d’abril de 2019

60 minuts d’or pur

Claudi Arimany durant un moment de la seva actuació al Teatre Principal de Valls.
Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Un equilibri perfecte entre melodia captivadora i fraseig elegant. Així es podria resumir el concert que, el dijous 25 d’abril, ens va oferir el Quartet de Claudi Arimany al Teatre Principal amb la integral de quartets per a flauta, violí, viola, i violoncel de Mozart. Aquests són els grans mestres de l’actuació: Claudi Arimany, flauta; Christian Chivu, violí; Pol Cortese, viola, i Magdalena Cristea, violoncel.

Tots quatre van oferir 60 minuts d’or pur, un exquisit bàlsam per a l’oïda, goig per a l’esperit!
Sentíem el so dels instruments, ben diferenciat, ben identificat, deliciós volum i sonoritat conjunta del quartet. Una gran actuació.   

Una gran oferta per als melòmans, especialment per als amants de Mozart, amb  els quatre quartets de flauta (D Major, G Major, C Major i A Major), un grup d’obres molt delicades. No hi ha foc ni detonants en aquestes composicions, però hi ha una varietat de colors i poesia musical viva que defineix clarament el període clàssic.
El Quartet de Claudi Arimany va haver de sortir a saludar els espectadors en reiterades ocasions davant els llargs aplaudiments. Foto: JOAN GASULL

Els intèrprets van fer que fos així, una actuació enlluernadora. El solista i el trio de corda no alteraren mai un ritme i el so ric en val la pena; una acústica agradable. Les harmonies que, amb tanta generositat ofereix Mozart en aquests quartets, ens arribaren amb les pròpies habilitats del solista i el conjunt de músics que van posar la guinda del pastís.

Justament tancava el concert el Quartet per a flauta núm. 1 en Re Major, KV 285, el primer dels tres quartets escrit per encàrrec de l’amateur Ferdinand De Jean, deliciosament interpretat; escoltant els primers compassos del primer moviment ens recorda de moltes maneres el Concert per a flauta i arpa.

No és gens estrany que Beethoven prengués “manllevat” el primer moviment per al seu Duo per a clarinet. L’adagio, una cançó romàntica trobadoresca, la van saber envoltar de molta emoció, la melodia de la flauta acompanyada amb el pizzicatto de les cordes. El Rondeau: increïble! Curt però dolç!   En van fer una interpretació realment excepcional, molt viva, alegre i plena d’encant.  Clara, càlida i acolorida.

El Quartet per a flauta núm. 4 de A Major, KV . 298, és la darrera composició de Mozart per a la integral dels quartets per a flauta. A diferència dels tres quartets anteriors, escrits per al flautista Ferdinand De Jean, es creu que aquest quartet ha estat creat per a propòsits recreatius més que per crematístics. L’obra podria haver estat escrita entre el 1786 i el 1787, pocs anys abans de la mort del compositor.

El tercer moviment és notable per la seva indicació del tempo titulada gairebé humorísticament: "Rondieaoux: Allegretto grazioso, ma non troppo presto, però no troppo adagio. Così-così - no molt garbo ed espressione" (o, traduït, "Una broma rondo: Allegretto grazioso, però no massa ràpid, ni massa lent. Així, amb gran elegància i expressió). Estem davant una obra més madura que les tres anteriors, oferint-nos un equilibri entre les parts, encara que continuï tenint la flauta un cert protagonisme.

Els espectadors van respondre amb llargs i entusiastes aplaudiments valorant la qualitat de la vetllada musical de la qual havien gaudit. Fins a dos regals musicals van haver de fer els intèrprets abans de tancar un espectacle que va fer vibrar l’audiència.