dimarts, 11 de desembre de 2018

Reptes i avinences




Diferents moments del concert del Duo DeLis. Fotos: JORDI TREMOSA.
GABRIELLE DEAKIN / Valls

Fa 25 anys era habitual lamentar la falta de nivell dels intèrprets catalans i espanyols, en comparació amb músics de segons quins altres països, sobretot en el cas d’instrumentistes de corda. 
L’obertura d’escoles de música de titulació pública al llarg d’aquests anys i el major accés als ensenyaments musicals que han tingut els joves, poc a poc ha canviat aquesta percepció. 
Avui dia, joves instrumentistes de casa nostra poden competir en igualtat de condicions amb els seus equivalents europeus, russos, nord-americans i asiàtics.

Veiem aquest fet reflectit en agrupacions com el Duo DeLis que va actuar el dijous passat al Teatre Principal, dins del cicle Nits de Clàssics dels Amics de la Música de Valls. El Duo DeLis, que en un any d’activitat professional, ha aconseguit uns quants premis importants, combina els talents d’una jove violoncel·lista catalana, Irma Bau, amb les delícies d’una jove pianista russa, Irina Veselova.
Les dues noies es complimenten d’una manera particular: La pianista, amb una tècnica brillant, toca de manera continguda, transparent i tremendament neta. Fins i tot en els passatges més enrevessats, on el piano assumeix un pes molt desigual del discurs musical, manté sempre una actitud horitzontal amb la seva companya, un repartiment igual de poder. Per la seva banda, la violoncel·lista porta a la seva actuació un major grau de teatralitat, més voluntat de diva, com si diguéssim. 
Sembla que entre les dues noies hi ha un pacte tàcit que reconeix les limitacions de cada instrument: el piano com el fonament inqüestionable del discurs musical, el violoncel, com l’element més humà, personal i emocional del conjunt. La complementarietat d’aquests dos papers i les altes capacitats de comunicació i reacció entre les dues instrumentistes dona com a resultat interpretacions considerades, poètiques i originals.

Un error en el programa

El repertori del concert va reflectir la procedència de les dues instrumentistes; en primer lloc, la Suite popular espanyola de Manuel de Falla, seguit per dues sonates per a violoncel i piano dels grans compositors russos Dmitri Shostakovich i Sergei Rachmaninov. Un error en el programa de mà—la falta del primer moviment, Allegro non troppo de la sonata de Shostakovich— va crear confusió entre el públic i aplaudiments prematurs. Però, va ser l’únic detall imprevist en un concert on el públic vallenc va mostrar la seva bona voluntat i capacitat de concentració davant d’un programa exigent pel que fa la llargada i complexitat de les obres.

El conjunt de violoncel i piano presenta reptes acústics als compositors i intèrprets. El so d’un violí s’enfila per sobre de la ressonància d’un piano i si un violí i un piano coincideixen en el registre agut, les notes acampanades del piano—amb una vida sonora curta—encara deixen percebre el violí. Però el registre habitual del violoncel coincideix amb un registre molt ressonant del piano. Si no hi ha la voluntat d’evitar-lo, les línees diferents dels dos instruments poden acabar formant una massa sonora amorfa i confusa. Les respostes a aquest repte són variades; el compositor pot optar per situar una bona part de la línea de  violoncel en seu registre més agut on el problema és menor; també pot optar per una escriptura pianística despullada o una que faci servir articulacions percudides amb poc gruix de ressonància. Aquestes solucions  van ser especialment apreciables el dijous passat en les obres de Falla i Shostakovich. I finalment, allà on el compositor no ha pogut evitar una certa competència entre els instruments pel mateix espai sonor, són els intèrprets els que han d’intervenir, tot mirant de contenir el so i ressonància del piano per afavorir la percepció del so del violoncel en els seus registres més greus.

El president de l'AMV va dedicar un homenatge a Miquel Pujol
en record de la seva dona Gemma Romanyà, artífex del Concurs
Paper de Música. Foto: JORDI TREMOSA

L’única crítica que faria del concert del Duo DeLis —una crítica que faig extensible a molts dels grups que toquen en l’acústica seca del Teatre Principal—és un possible excés d’aplicació d’aquesta tàctica d’igualar els nivells dels instrumentistes a la baixa. En una acústica ressonant, el problema de barreja de sons és molt present, però aquí, al Principal, és molt difícil que passi. És més probable que el públic es quedi amb ganes d’apujar el volum en un moment determinat.  Sobretot a la sonata del Rachmaninov m’hauria agradat tenir la tapa del piano ben oberta, en lloc de mig tancada, i fer suar més la violoncel·lista, que tenia tot el control de l’arc i el so necessari per sortit ben parada del repte. D’aquesta manera, potser, hauríem trobat en els moments més catàrtics de les obres la mateixa força que vam gaudir tan plenament en els moments més íntims.   

dimecres, 5 de desembre de 2018

I tot va començar amb un piano…

El piano Steinway & Sons que presideix la Sala Paper de Música de Capellades.


ANNA ESTALLO / Valls / Capellades

Centenars de músics han desfilat durant les darreres tres dècades per un dels concursos que més ha revolucionat el panorama musical de la competició en els darrers trenta anys, però només els millors poden presumir de tenir en la seva carta de presentació un d’aquests guardons.

És el Concurs Internacional Paper de Música de Capellades, un fenomen que ultrapassa les fórmules més convencionals dels certàmens i que ha esdevingut un revulsiu per als joves talents.

Ningú no diria que aquesta història va començar de la manera més senzilla i al menjador de casa, on el matrimoni format per Gemma Romanyà i Miquel Pujol van instal·lar un piano de cua Chassaigne perquè els seus fills poguessin estudiar música. Tot això a finals dels anys 80.

Ella, coneguda empresària industrial, artífex de la coneguda impremta Romanyà Valls S.A, per on han passat molts dels llibres que tenim a casa, va mostrar el gran encert d’aplicar la seva visió innata de líder al camp de la música, iniciant una de les experiències més innovadores que es recorden.

El piano de cua Chassaigne es va fer famós de seguida. Amb una presència majestuosa i un so espectacular, va causar una gran sensació. Primer van ser grups de professors i, estudiants acabats de llicenciar, els que van animar la família Romanyà-Pujol a posar el piano a disposició de més intèrprets. Era el moment en què s’acabava de formar l’embrió del Concurs Paper de Música, però això encara ningú no ho sabia.

El punt d’inflexió el va marcar l’obertura d’una nova sala a començament dels anys 90: la Sala Paper de Música, de la qual es commemoren els 30 anys. Hi van passar infinitat d’artistes i, ràpidament, al piano Chassaigne s’hi van incorporar més instruments. “Havíem arribat a fer entre cinc i sis sessions d’un mateix concert durant els caps de setmana, eren uns concerts que tenien molt d’èxit”, explica Miquel Pujol mentre recorda la figura de la seva esposa -la Gemma-,  morta víctima d’una llarga malaltia la primavera passada.

El pòsit que ha deixat l’empresària és immillorable. Amb una gran visió de futur, i per poder incrementar el nombre de concerts, va idear una sèrie de recitals en format de concurs, arribant al seu punt àlgid amb la incorporació d’Antoni Ros-Marbà i un elenc d’especialistes que van constituir un jurat completament professional. I el piano Chassaigne va deixar pas a un Steinway & Sons.

“Aquesta ha estat la clau de l’èxit del Paper de Música”, afirma Miquel Pujol, que relata com a partir d’aleshores el nivell va pujar de manera espectacular: “La professionalització del jurat va ser decisiva per a la reputació del Paper de Música. A més, als participants els va atraure de seguida aquesta fórmula de ser recompensats, ja que si guanyen tenien l’oportunitat de fer 10 concerts i podien prendre part en festivals ben diferents, un al·licient que donava rellevància al simple fet de guanyar”. 

Aquest model de competició continua intacte avui en dia i el públic ja sap que Paper de Música és segell de qualitat.

El concert que protagonitzen Irma Bau (violoncel) i Irina Vaselova (piano) -el Duo DeLis-, aquest dijous, dia 6 de desembre (18 h), al Teatre Principal, és un exemple de l’alt nivell de qualitat que ofereix el certamen. Totes dues van guanyar l’edició 2017 del Concurs Internacional Paper de Música, tot just l’any del seu debut com a duo.

Nits de Clàssics, que des de fa temps té el privilegi i l’oportunitat d’oferir una programació de qualitat gràcies a Paper de Música, dedica la vetllada d’aquest dijous al record de Gemma Romanyà i Valls.

dimarts, 4 de desembre de 2018

Esplèndid retorn de Daniel Ligorio al Teatre Principal

Daniel Ligorio durant el concert que va fer al Teatre Principal de Valls dins les
 Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Les efemèrides van marcar el repertori del concert que el pianista Daniel Ligorio va oferir el dijous, dia 29 de novembre, a Nits de Clàssics  aprofitant el centenari del naixement de Berstein i de la mort de Debussy.

La primera de les peces que conformen el tríptic Estampes és la sensible i delicada Pagodes, una tasca dificultosa per començar, que Ligorio interpretà amb el lirisme oriental que esmerçà en la partitura; va seguir amb els reiteratius divertiments de La soirée dans Grenade, per exhalar, a continuació, l’estructura fuent de Jardins sous la pluie, descobrint tota la poesia de la seva melodia.

Daniel Ligorio interpretà l’impressionisme de Debussy -ho explicava en la introducció-,  com una evocació pictòrica dels efluvis nostàlgics de recordats viatges impossibles. Un impressionisme interpretat amb sensibilitat i precisió.

Va concloure la primera part amb les danses simfòniques de West Side Story en un arranjament de Michael Hawley, on el pianista va demostrar una solvència tècnica que, amb intel·ligència, accedeix a un virtuosisme indispensable per a aquesta obra.

La segona part del programa la va dedicar als intensos Quadres d'una exposició del gran músic rus que va ser Modest Mussorgski; obra escrita per a piano de la qual Ravel en va fer l’orquestració. És d’agrair l’exhaustiva i descriptiva explicació que va fer de tots els quatres, una presentació molt agraïda pel públic que va identificar l’argument dels quadres al escoltar la música. 

Realment portava la partitura molt treballada, un fet  que li va permetre oferir els mínims detalls de la riquesa d’aquesta obra. Una interpretació pulcra en la construcció, amb molta sonoritat sense ser efectista però amb vehemència. Destacaríem, en general, l’encreuament de mans, l'atac de dits en uns trinats formidables; el canvi de ritme, i la continuïtat entre els compassos forte i els més piano. 

Entranyable el Ball dels pollets o  La cabanya sobre potes de gallina, fins i tot aixecant-se de la banqueta, que ens conduïen a La gran porta de Kíev, interpretada amb elegància, i fidelitat a la partitura.

En síntesi, Ligorio ens va oferir una lectura encoratjadora, generant sempre expectació, amb una dicció nítida i una gran claredat en el fraseig. El públic va agrair el treball del pianista amb forts i seguits aplaudiments que va correspondre amb una petita delicadesa de Granados com a propina. Va ser la culminació d’un exitós concert.

dimecres, 28 de novembre de 2018

“El piano és com el reflex de tots els instruments de l’orquestra”

Daniel Ligorio actua al Teatre Principal de Valls, aquest dijous, dia 29 de novembre.


ANNA ESTALLO /Barcelona

Daniel Ligorio (Martorell, 1975) forma part de la generació de pianistes que han cultivat el seu talent a foc lent, sense presses, dosificant esforços i vivint cada etapa amb plenitud en un panorama ben diferent al de l’actualitat on predominen nous valors, descaradament joves i talentosos, que irrompen en escena avisant als seus adversaris de fins a on poden arribar.
A Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 29 de novembre (20.30 h) i al Teatre Principal de Valls, tenim l’oportunitat de veure i escoltar quins és el resultat d’un creixement musical marcat per la ponderació dels sentits i una evolució progressiva.

La crítica el considera un dels pianistes amb mes projecció.
“Les critiques són els reflex del treball que un mateix intenta fer el millor possible. També és veritat que  poder destacar avui en dia és difícil perquè hi ha molts pianistes, i alguns de ben joves de molta qualitat. En el panorama internacional Hi ha una oferta molt rica, no només en el piano sinó en tots els instruments. Jo, el que intento és fer el millor possible el meu treball, tirar endavant els projectes que m’il·lusionen i presentar-ho amb la màxima qualitat.”

Em parla de pianistes joves, vostè ja té una trajectòria consolidada. Com juga al seu favor aquest pòsit que deixa l’experiència?
“Estic en el punt mig, en aquesta generació qui ni és tercera edat ni preadolescent. Aquesta és una de les coses maques d’aquesta professió: que sempre aprens i vas madurant. El camí del músic és un camí llarg, ple d’aprenentatge, de reflexió i d’anar descobrint coses que quan ets jove no veus, realment és molt interessant. De vegades aprens en espiral, és a dir aprens coses que ja donaves per sabudes, per suposades... redescobreixes coses que potser havies oblidat o que ja no tenies tan present.”

En el seu cas quines són aquestes coses que ha reaprès?
“Moltíssimes. El món de la creació del so és molt complex. En el cas del piano estem parlant d’un instrument de percussió que, a més, intentem que sigui com el reflex de tots els instruments d’una orquestra. Això ho podem notar, per exemple, a Quadres d’una exposició, la peça inclosa en el repertori que faré a Valls que Mussorsky la va pensar per a piano, però que després Ravel la va transcriure per a orquestra. 

És interessant escoltar la versió de Ravel per poder fer una interpretació més orquestral de la part del so. I és clar, amb el piano has de reproduir la sonoritat que tindria l’obra amb orquestra, això és un treball que requereix una habilitat que potser quan ets jove costa més perquè no tens ni els gestos ni els reflexos... ni la manera d’entendre una obra, l’estructura global de l’obra... això només t’ho dona l’experiència. També és veritat que cada cert temps vas canviant i busques registres diferents. Com em deia una amiga meva que és actriu, és un treball per capes, hi ha moltes capes que es van superposant i que no es veuen, però que són allí.”

En quin moment es troba la seva carrera professional?
“A la meva edat soc un pianista madur que encara té energia per fer projectes. Jo mateix porto tres o quatre projectes a l’hora. Comences a buscar coses diferents, l’essència del compositor. El tema virtuosístic queda en un segon pla i profundeixes en altres aspectes.”

Se sent reconegut?
“En realitat el reconeixement i l’èxit són coses tremendament volàtils, és superflu. El que és interessant és que un mateix es reconegui a si mateix, aquest és el reconeixement més positiu. Els reconeixements que vénen de fora són molt relatius. L’èxit és un factor molt complex i sempre l’hem de valorar en relació a molts paràmetres: Qui va ser el premi Novel de medicina fa tres anys? Doncs no ho sé, però en canvi és una cosa súper exitosa. En canvi, ara algú treu un vídeo a Youtube, el veuen quaranta milions de persones i també té molt d’èxit, però en comparació amb el treball que ha fet el premi Novel de Medicina no té res a veure. El més important és que un mateix consideri que allò que fa té qualitat.”

Actua com a solista, però també en formació de cambra. En quins dels dos formats se sent més còmode?
“Són dos mons diferents. El solista gestiona la interpretació que ell vol i necessita captar l’atenció del públic, també té l’avantatge que tens total llibertat i els resultats són allí, durant i després del concert per a allò que és bo i per a allò que és dolent. La música de cambra té un altre interès i és que agafes un rol diferent, més coordinació, empastar altres instruments amb el teu so, i també de gestionar rols i egos que hi ha dins d’una formació de cambra. No només has de congeniar com a músic sinó també com a persona. 

Quan portes molt de temps amb una orquestra de cambra quasi que és més important la gestió dels egos que la gestió musical perquè aquesta ja funciona sola. La disciplina de la música de cambra t’ajuda molt a aprendre i a créixer molt.”

Sol haver-hi problemes en la gestió dels egos?
“Com en tot a la vida. En totes les situacions quotidianes és un repte gestionar els egos, començant per la família, passant per la porteria de l’escala de casa, a l’empresa... quan uneixes dues persones ja comença a sorgir un problema d’egos, i no ho dic pas en negatiu. Cada persona és única i té la seva manera d’actuar, el seu ego, i no m’estic referint a egocentrisme o a persones que senten dives, sinó a la personalitat que ens diferencia. Quan s’ajunten dues persones es produeix un flux  en el qual una persona influeix en l’altre, la interrelació canvia segons el tipus d’unió.”

Quins projectes té en aquesta moments?
“He fet dos enregistraments amb Warner de la Rapsoy in blue, i d’un monogràfic d’Enric Granados, he gravat els Quadres d’una exposició, i al desembre faré un enregistrament de West side history de Bernstein en versió per a piano sol.

L’any vinent faré un programa molt original que es diu Embrujo en París, una mena de fantasia i recreació d’un sopar en el qual es troben Manuel de Falla, Debussy, i Ricardo Viñas. Es tracta d’una alternança d’obres de Debussy i Manuel de Falla creant petites seqüències que il·lustro amb un seguit de peces que defineixen la conversa que podria haver sorgit entre Debussy i Falla sobre temes com la infantesa, l’arribada a París, el folklore, la religió...”

 Què és East and West Side history?
“El nucli del programa són les Symphonic dances  West side history, de Leonard Bernstein, tot i que no és l’obra més important. Aquest 2018 fa cent anys del naixement de Leonard Bernstein i li vaig voler fer un homenatge. Casualment, també es commemoren els cent anys de la mort de Debussy, així és que vaig pensar a fer una primera part amb obres de Debussy i després posar-hi la West side history, i aprofitar la segona part per incloure Quadres d’una exposició. D’aquesta manera, el programa s’ha convertit en un viatge entre Occident i Orient, l’Est i l’Oest. Així és que tenim música russa, americana i europea, aquesta última escrita per Debussy, també fa referència a coses d’Orient i d’Europa.

Vostè ja ha actuat en diferents ocasions a Valls, a més està casat amb un vallenca. Què suposa per a vostè tornar al Teatre Principal?
“Sempre que he actuat a Valls he estat molt ben acollit. Estic encantat de poder tornar a actuar en aquest teatre tan especial, amb molt bona acústic. Sempre és un plaer tocar a Valls.”

Què fa quan no toca el piano?
“Dono classes. Realment dedico molt de temps a la docència. Ara mateix sóc en tres llocs diferents impartint classes: Al Conservatori del Liceu faig el grau superior, sóc cap de departament al Conservatori de Bellaterra i també faig classes a l’acadèmia Luthier de Barcelona.”

Quina música escolta?
“Durant tot el dia estic envoltat de música. M’agrada Daniel Trifonov, un pianista molt jove, m’agrada la manera com s’apropa a la música, és molt visual i plàstic. Ara hi ha noves generacions amb un talent excepcional.
L’avantatge que té la música clàssica és que la història s’ha encarregat de fer el filtre del que és o no és bo i, per tant, el que ens arriba ja té una gran qualitat.”

dilluns, 19 de novembre de 2018

Prodigiós Schubert

El grup Rebla't durant el concert del dijous, dia 15 de novembre al Teatre
 Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL


Text: ROMAN GALIMANY / Valls

L'estiu de 1819, Schubert va viatjar amb el famós baríton Johann Michael Vogl a la ciutat de Steyr, on hi havia una gran quantitat d'activitat musical. 

L'espectacle de Schubert i Vogl, de les cançons del compositor -especialment Erlkönig (el mateix Schubert prenent el paper del pare) i Die Forelle (La Truita)- va atraure l'atenció de Sylvester Paumgartner, un ric executiu miner i un violoncel·lista acomplert, que després va encarregar a Schubert que escrivís un quintet basat en La Truita.

El quintet resultant, per a la combinació inusual de piano, violí, viola, violoncel i contrabaix, s'ha convertit en una de les obres de càmera més estimades de Schubert, i és fruit del seu estil primerenc. Una característica notable és la integració de la part del piano en la textura musical, en igualtat de condicions amb l’equip de corda.

Tot i que ja havia escrit 11 quartets de corda quan va crear el Quintet La Truita, aquesta composició representa la primera obra de cambra veritablement de Schubert. La seva habilitat per equilibrar la combinació d'instruments sembla instintiva i la peça és justament considerada una de les seves obres més populars i més valorades.

El dijous, 15 de novembre, el Teatre Principal de Valls, es va vestir de gala amb la meravellosa versió que ens va oferir el quintet Grup Rebla’t, integrat per la vallenca Judit Bofarull, violí; Irene Argüello, viola; Joan B. Texier, violoncel; Albert Prats, contrabaix, i Eudald Buch, piano.

En l’extens primer moviment, gairebé un terç de la durada de tot el treball de cinc moviments, van transmetre un so festiu i alegre. El seguit líric del segon moviment va ser dolçament expressiu, evitant qualsevol sentiment de malenconia en els tres temes, un dels quals ens va permetre, en un sol de piano, ratificar la qualitat del jove, 21 anys, Eudald Buch. El breu tercer moviment arrancà força agressivament, derivant cap un lirisme, com a tema de ball, molt accentuat en les melodies.

Després d’una pausa, el quintet es va transformar en trio per interpretar el Nocturne Op. 148 per a violí, violoncel i piano. Meravellós. Exquisida interpretació, subtil, matisada entre forte i pianissimo. El piano va fer una bona feina, però el violí i el violoncel tenen uns moments força complicats, en particular en el contrapunt del pizzicato, i també durant els arpegis ràpids del piano. Excel·lent rendiment i una transmissió d’assossec al públic. Gràcies! 
         
Això conduïa al moviment del enunciat del concert, el tema i les variacions sobre Die Forelle (La truita). Tema i forma de variacions enginyoses interpretades molt satisfactòriament per les mans del quintet Grup Rebla’t. Com en el primer moviment, una compenetració profunda entre el piano i les cordes adquiriren un so amb un resultat gairebé simfònic; excel·lent la tercera variació, que oferiren una cascada amb remolí del piano amb l’acompanyament subtil de les cordes. El moviment final més senzill i lleuger semblava trencar-se en unitats més petites, a l'estil d'un conjunt de danses.

Aquest quintet és molt conegut per les seves variacions sobre La Truita, però musicalment  no fa ombra sobre els altres moviments. La composició del quartet és especial, diferent del tradicional quartet de cordes. Els intèrprets van aconseguir en tots els moviments els sons harmònic i els equilibris instrumentals propis. En resum, una excel·lent interpretació que la gaudirem plenament. Els intèrprets, la Judit i Albert, recordant el seu passat vienès, van correspondre al públic interpretant un vals de Strauss. Un concert per recordar en la memòria dels amants de música.

dimecres, 14 de novembre de 2018

"La filosofia del grup és donar la volta a les coses"

La violinista Judit Bofarull actua al Teatre Principal aquest dijous, dia 15 de novembre
amb el grup Rebla't.


ANNA ESTALLO/ Valls / Barcelona
No és fàcil trobar un forat en l'agenda de la violinista Judit Bofarull (Valls, 1979). Combina des de fa temps la seva faceta de concertista amb la de professora de música, i té poc temps per a allò que no estigui relacionat amb la seva professió. NIts de Clàssics, en el marc de voler donar rellevància al talent nascut al Camp de Tarragona torna a comptar amb aquesta intèrpret, després que la temporada 2015/2016 ens visités amb l'Arts Quartet.
On  és en aquests moments de fer l’entrevista?
“A Barcelona, en una pausa de l’assaig del quintet!” 
La temporada 15/16 va actuar al Teatre Principal amb el grup Arts Quartet, i ara torna amb  el grup Rebla’t. Funcionen simultàniament les dues formacions? Quin és el sentit artístic de cada formació?
“Els dos grups són grups de companys amb qui ens entenem molt bé personalment i professionalment, per la manera d’entendre la música i per la manera de treballar.”
Per què el nom de Rebla’t?
“És un grup que va néixer fa uns deu anys de la mà del contrabaixista Albert Prats, amb qui ens coneixem des de fa molts anys, i que intenta donar la volta a la música orquestral i apropar-la en un petit format. Fem programes pròpiament de cambra, com el concert d’aquest dijous amb La Truita, però hem fet concerts molt bonics amb música orquestral en versió cambra, com les Quatre estacions de Vivaldi o els Concerts de piano de Chopin , amb un grup de no més de 6 persones.”
En el programa tan sols dues obres. Parli’m de La Truita i de com han dissenyat aquest programa.
“Aquest programa gira a l’entorn de l’obra de Schubert, amb el seu famós Quintet amb piano “La Truita” i un trio amb piano d’un sol moviment. Seguint la filosofia del grup de donar una mica la volta a les coses, intercalem el trio dins del quintet. D’aquesta manera l’oient rep les dues obres d’una altra manera: a la primera part toquem els primers tres moviments del quintet, fem una petita pausa, continuem amb el trio (d’un sol moviment), i seguim amb els darrers dos temps del quintet.”
Què significa per a vostè tornar al Teatre Principal?
“Per mi és molt emocionant tocar aquí, sempre voltant per teatres de tot arreu. Fa il·lusió saber que toques per a un públic tan proper, ple de familiars, amics i coneguts.”
No és gaire amiga de les entrevistes i, pel que he vist, no té presència a les xarxes socials. És possible avui en dia que coneguin els projectes en què treballa sense ser ni a facebook, Instagram, twitter...?
“I tant! És perfectament possible viure i treballar sense facebook!.”
Parli’m dels seus projectes personals. En què està centrada actualment?
“La setmana vinent fem una petita gira amb l’orquestra de Cadaqués a  Madrid, Saragossa i Barcelona. Em fa especial il·lusió la gira per conèixer Ray Cheng, un violinista fantàstic que tocarà el concert de Mendelssohn (només a L’Auditorio Nacional de Madrid), i per poder treballar amb el director Antoni Wit.”
Durant anys ha estat formant part de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Durant un temps va semblar que es quedaria fora, però finalment va tornar per quedar-se. És on volia ser?
“Sí, a Barcelona he trobat un equilibri molt maco. Fer classes és una manera de revertir tot el que he après en els alumnes d’aquí, i creu-me que d’ells he après i segueixo aprenent molt! Per altra banda tinc força llibertat per participar en molts projectes musicals fora del conservatori, i la varietat és el que fa més atractiva i interessant.”

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Un nou fenomen del jazz


Lluís Capdevila en ple concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JORDI TREMOSA

ANNA ESTALLO / Valls

Lluís Capdevila (Falset, 1981) tenia raó quan deia en una entrevista abans del seu concert que en cinc minuts aconseguia posar-se el públic a la butxaca.

Ho va demostrar en la vetllada de jazz al Teatre Principal amb un públic que va aplaudir amb sinceritat i emoció, després d’escoltar en complet silenci -com a ell li agrada-, cadascun dels temes de l’àlbum Diàspora. I en aquest cas acompanyat del veterà i experimentat contrabaixista Ignasi González, peça decisiva de l’atmosfera única que va apoderar-se dels espectadors i els va fer viatjar fins a qualsevol de les sales mítiques de Manhattan.

El músic, també deia la veritat quan assegurava en l’entrevista que citàvem abans, que si hi ha una cosa que el caracteritza és el seu so. Ho aconsegueix amb l’afinació precisa a 440 Hz, però sobretot, amb una simbiosi perfecta entre ell i el teclat.

Des del primer tema Long time no see fins a Broadway East vam veure el músic en ple èxtasi, apropant-se al punt creatiu més alt. El repertori va ser tot un regal per a l’audiència amb creacions de gran bellesa com ara el bolero If I tell you the truth que recordava el moment en què Lluís Capdevila va marxar als Estats per iniciar una singladura de quasi deu anys a Nova York, ciutat que recordava com a capital del jazz en el títol Swing.
El contrabaixista Ignasi González durant
el concert. Foto: J.G.
Un dels mèrits de Lluís Capdevila es troba en l’essència de les seves creacions. Tot són temes propis que el músic compon de manera natural, sense obligar-se a asseure davant del piano per escriure. Una excepció en aquesta norma va ser My romance, una versió de l’obra del pianista Bill Evans que el nou fenomen del jazz va interpretar en la aquesta cita tan esperada amb el públic del Teatre Principal.

Per a aquesta ocasió Nits de Clàssics va perdre alguns dels seus incondicionals, però va guanyar nous espectadors, alguns de ben joves i de diferents punts del Camp de Tarragona, que com ens confessaven mentre feien cua per comprar un dels CD’s de l’artista, feia mesos que seguien la pista de Lluís Capdevila perquè n’havien sentit a parlar, i en saber que el músic venia a Valls, no es van voler deixar escapar aquesta oportunitat.

El músic va compensar els llargs aplaudiments del final del concert amb una particular versió del conegut tema A wonderful world, amb què va acabar d’enamorar els seus seguidors.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

"Tota la música que faig ha estat creada de manera natural"

El pianista de jazz Lluís Capdevila actua aquest dijous, dia 25 d'octubre, al Teatre Principal de Valls


ANNA ESTALLO / Valls /Reus
Hi ha moments a la vida que no es poden deixar escapar. Això ho sap molt bé el músic Lluís Capdevila (Falset, 1981) que l’any 2007 va veure com el tribunal de la beca Fulbright, -una de les més difícils de conquerir que convoca el Ministerio de Cultura- el triava a ell entre més de dos-cents candidats per formar-se a la prestigiosa Aaron Copland School of Music de Nova York.

El talent d’aquest pianista amant del jazz va cristal·litzar de seguida en una amalgama musical d’experiències úniques. La seva estada als Estats Units es va allargar durant quasi una dècada.

Allí va compartir escenari amb els grans: Philip Harper, James Cammack i Elliot Zigmund. De tornada a Catalunya va donar-se a conèixer amb Diàspora (2016) un àlbum que ha estat tot un èxit i que l’ha conduït a elaborar un segon disc que estrenarà el mes de gener a Nova York, la ciutat icona per a tots els apassionats del jazz.

Els espectadors del Teatre Principal i dins del cicle Nits de Clàssics, tenen el privilegi aquest dijous, dia 25 d’octubre, a dos quarts de 9 del vespre,  de saber com sonen les creacions pròpies del nou fenomen del jazz.

Va venir a Valls al Concert per a piano i corda de Robert Gerhard i va aprofitar per provar el piano…
“Sempre intento assegurar-me de conèixer molt bé el lloc on vaig a tocar.”

I què li va semblar?
“L’acústica em va semblar molt bona, un teatre fantàstic, un èxit de públic i un silenci absolut. Em va semblar una petita perla en un lloc on jo ja havia estat perquè fa uns anys vaig venir a tocar a l’escola de música de Valls.”

Com va notar el piano?
“Bé, però he demanat que me l’afinin. No sé si al final podrà ser... Si el piano està afinat em poso el públic a la butxaca en cinc segons perquè si hi ha una cosa que caracteritza els meus concerts és el so.”

En el repertori que oferirà a Valls hi ha un petit canvi. Actuarà juntament amb el contrabaix Ignasi González i prescindirà del bateria.
“Des de ja fa un temps quan faig concerts a casa nostra toco en aquest format.
També és veritat que ja soc a la recta final de l’àlbum Diàspora i que al gener trauré un nou disc que  ja és amb aquest nou format de piano i contrabaix. Aquest és un format amb el que em sento més còmode.

Ignasi González és un contrabaixista veterà que ha tocat amb tothom, amb  tots els grans dels jazz, porta molts anys en actiu a primera línia.

Aquest concert em fa molta il·lusió pel lloc on actuaré i perquè aquesta és la meva reaparició després d’una intervenció quirúrgica a què em vaig haver de sotmetre per tractar un despreniment de retina.”

Al públic ja li agrada aquest format més reduït?
“Notava que en els concerts la bateria es menjava el so del piano i això m’obligava a tocar més fort. Aleshores em vaig adonar que molts espectadors havien gaudit amb el concert però  no havien notat prou bé el piano. 
Tot plegat em va fer reflexionar i em vaig preguntar què passaria durant els concerts sense la bateria? Ho vaig voler provar i vaig veure que la resposta de la gent era molt millor, agradava molt més, tothom sortia content, venia més discos... crec que tot en conjunt va ser un missatge. El públic valora molt més el piano en aquest format.”

No és fins als 25 anys que decideix fer el pas i dedicar-se a la música. Abans havia estudiat Dret, havia fet un màster en drets d’autor i treballava a Barcelona en una agència de la propietat intel·lectual. Com és que va fer aquest gir de cent vuitanta graus?
“Des de petit sabia que això de la música era el que més m’agradava. Però les generacions que vam néixer als anys vuitanta encara no teníem a l’abast els estudis de grau superior de música moderna i la tendència en aquell moment era de fer primer una carrera universitària i això és el que em va arrossegar cap a aquest estudis. Com que ja estàs intoxicat d’aquest món després ho acabes amb un màster. Però als 25 anys vaig pensar que si no feia el pas en aquell moment ja no ho faria mai més. I així ho vaig fer gràcies a una beca que per a mi va ser un miracle.”

Com la va aconseguir aquesta beca?
“Doncs va ser una beca a nivell estatal, competitiva en què hi van prendre part més de dues-centes persones. Vaig ser un dels tres classificats. Això em va permetre marxar durant dos anys a una universitat pública dels Estats Units i vaig aprofitar la llicenciatura de Dret per fer un màster de jazz . Més endavant vaig fer un doctorat de piano-jazz que aquí encara no existeix.”

És a dir que aquí anem una mica endarrerits en el gènere jazzístic.
“Sí, aquí sempre hem anat una mica a l’expectativa.”

La beca era per dos anys a Nova York, però s’hi va quedar prop de nou anys.
“Sí, però com que vaig fer les pràctiques i després el doctorat tot es va anar allargant. Una etapa significativa de la meva vida.”

 Va pensar de quedar-se allà?
“Els dos primers anys vaig estar becat, però després era autosuficient perquè vivia de la música i això em feia molt content; això em va motivar molt i tocava vint-i-vuit dies de cada mes. Vaig poder fer la vida de músic que havia somiat: tocar cada dia jazz fent la meva música. Però a mi m’agrada viure aquí i em sento d’aquí. També és cert que Nova York pot ser un punt de partida, un trampolí per créixer com a músic, però després t’has d’espavilar. Els grans músics són pocs dies a l’any a Nova York perquè estan fent gires. Nova York també té un límit, i si no surts fora i no vas a fer gires al final  et converteixes en un músic local.”

Ho està complint això de fer gires i voltar per tot el món?
“De fet, el proper mes de gener presentaré el meu nou disc a Nova York. Mentrestant, he anat fent gira per tot Espanya i he anat fent coses que no havia fet mai com aquest concert a Valls o el recital de piano sol que oferiré a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, i també estic preparant altres projectes amb el Petros Klampanis amb qui he fet el nou disc,  i amb la mirada posada ja fora d’Europa.”

Viu de la música?
“Ara mateix visc de la música, de la meva música i del jazz. No faig cap docència ni em dedico a res més que no sigui fer música. Aquest és un món molt difícil, molt competitiu i que, a més, requereix moltíssima dedicació. Per això prefereixo fer menys concerts, però amb més qualitat. El concert de Valls entra dins d’aquest esquema.”

És dels pocs artistes que he entrevistat que pot viure exclusivament de fer concerts...
“Aquesta és una aposta personal. Sé que tothom fa classes aquí i allà, però jo crec en el que faig i els números m’han quadrat bé i vull seguir per aquest camí.”

He notat que quan parla de la música s’hi refereix com “la meva música”. Expliqui-m’ho millor.
“Si ja és difícil viure de la música en general encara ho és més escriure una música, defensar-la en públic i que et paguin per fer-ho. Per mi aquesta és la satisfacció màxima. Aquest estiu he fet una gira de disset concerts, quasi tots al Priorat dins d’una iniciativa que vaig tenir de fer concerts en llocs especials i sempre vaig tocar música original  i a la gent li va encantar. Hi van passar més de dues mil persones , amb una mitjana de dues-centes persones per concert, vaig vendre tres-cents discos i quasi ningú em va demanar que fes cap versió; tot era música original. Això em va fer obrir els ulls i seguir lluitant per fer la meva música. Moltes vegades es dona la tendència conservadora  de dir si tu no toques versions ningú no t’aplaudirà. Jo he intentat que la meva música dins de ser original, sigui molt melòdica, que tothom l’entengui i això és el que m’ha salvat. Fins i tot gent gran que mai ha escoltat jazz aplaudeix amb entusiasme aquesta música.”

On té l’estudi on crea la seva música?
“A Reus, però hi soc poc perquè sempre vaig d’aquí cap allà. He de dir, però, que tota a música que sentireu ha estat creada de manera natural, jo no m’he assegut mai davant al piano perquè necessito fer un tema. Tota la música m’ha vingut de manera natural, és a dir, m’ha vingut al cap mentre caminava, arribant a casa...després he anat al piano ràpidament i he anat desenvolupant el tema fins que ho he donat per bo i ho he escrit.”

Durant els concerts parla amb el públic?
“Sí que hi parlo, però no sempre. És veritat que m’agrada comunicar-me amb els espectadors perquè he notat que la gent ho valora, però tampoc vull parlar massa i convertir el concert en un acte literari. Vull que sigui música.”

Sap que tocarà en un escenari on hi pugen moltes figures del clàssic?
“Sí, i tant, n’estic al corrent. De fet, quan vivia a Nova York trobava a faltar Catalunya, i en el temps lliure  caminava molt perquè allà les distàncies són molt llargues. Anava amb els meus auriculars, el meu iPot i escoltava molta música de Frederic Mompou, Victòria dels Àngels, especialment unes cançons catalanes que quasi no coneix ningú perquè només estan editats a Anglaterra i als Estats Units. 
També escoltava moltíssim Pau Casals, i vaig descobrir el seu llibre de Converses que vaig donar a conèixer als responsables de l’auditori Pau Casals. Per a ells allò va ser un fet inèdit. Ara ell llibre ja ha sortit en català. 
Vivint a Nova York crec que vaig estar més a Catalunya que no pas si hi hagués viscut. Vaig escoltar molta música catalana i, sobretot, d’aquesta línia minimalista. Crec que tot això també és dins de la meva música. Per això quan faig algun bis al final dels meus concerts sempre incloc alguna cançó tradicional catalana.”

Quines són les seves icones en el món del jazz?
“Miles Davis seria la persona amb més reconeixement per la ment oberta que tenia, però també Keith Jarret, Billy Evans... Sempre es pot aprendre molt de les grans figures.”

On es veu d’aquí a cinc anys?
“Em veig fent la meva música i voltant pel món.”

Això ja és el que està fent ara.
“És que ja estic conforme amb el que faig. Per a arribar on soc he hagut de renunciar a una carrera en Dret, a la feina que tenia en una agència del Passeig de Gràcia... Ara soc on volia ser, només em falta tenir més concerts, però tot això ja anirà venint. És un acte de fe i de treballar moltíssim.”