divendres, 13 de setembre de 2019

"Cerdanyenca", la sonata per a violoncel i piano de Marc Migó



AMV / Valls
“La Sonata per a violoncel i piano, Cerdanyenca és una obra eclèctica, complexa i que denota la facilitat creativa que posseeix Migó per elaborar motius melòdics sempre revestits amb unes harmonies punyents, de diàlegs instrumentals constants que flueixen en el decurs de quatre moviments perfectament estructurats a nivell formal.
L’obra escrita per Marc Migó –format a l’ESMUC i actualment becat a la Juilliard School– va sorgir, com explica el propi autor, després de rebre un encàrrec del violoncel·lista Philip Shegog de la Juilliard School. Obra extensa i inspirada en uns paratges de la Cerdanya que l’autor coneix abastament, el primer moviment en forma sonata beu d’unes melodies plenament arrelades amb la nostra tradició musical per passar a un segon passatge delicadíssim amb ressons impressionistes que parla de la llegenda de la dona d’aigua. Un intermezzo reflexiu i una complexa cadenza per a violoncel sol ens obren les portes a un eclèctic quart moviment en forma de rondó, definit pel compositor com una excursió que explora nous territoris musicals.
L’obra exposa els dos intèrprets a un complex joc de dinàmiques, subtilitats i exigències tècniques que van evidenciar el detallisme en el treball i el compromís de dos joves artistes amb el repertori del segle XXI. Si en les obres de Schumann i Strauss, tant Prihodko com Kasman van traslladar tot el sentit romàntic que brolla en unes obres seductores pel seu lirisme apassionat, per a una poètica que permet extreure una varietat ingent de matisos per crear uns frasejos d’una intensitat i potent càrrega emocional, en la Sonata de Migó la precisió per passar per un ampli ventall de diferents atmosferes, de caràcters, de diàlegs plens de virtuosisme i contrastos rítmics, eren mostra de l’alt bagatge virtuosístic dels intèrprets i del compromís per extreure els matisos més subtils demanats en la composició.”    Lluís Trullén. Revista Musical Catalana


Les dades

Dia: 18 de setembre
Hora: 20.30 h
Lloc: Teatre Principal de Valls

Programa

Richard Strauss                 Sonata per a violoncel i piano  Op. 6                          
             Allegro con brio
             Andante ma non troppo
             Finale: Allegro Vivo

Robert Schumann             Tres romances Op 94  per a violoncel i piano              

Eugène Ysaÿe                   Sonata per a violoncel sol  Op 28
                                 
Marc Migó                         Sonata per a violoncel i piano “Cerdanyenca”               

diumenge, 8 de setembre de 2019

Nits de Clàssics, a punt per a una temporada excepcional

El Trio Pedrell actuarà el dia 20 de febrer i oferirà obres de Gerhard i Granados. 


AMV / Valls
La catorzena temporada de Nits de Clàssics tindrà caràcter excepcional i oferirà 30 concerts. S’inaugurarà al Teatre Principal de Valls el proper dia 18 de setembre amb l’estrena de la Sonata per a violoncel i piano “Cerdanyenca”, del jove compositor Marc Migó (Barcelona, 1993) interpretada per Marc Prihodko (violoncel) i Aleksandra Kasman (piano), i es clausurarà el 31 de gener del 2021 en el marc de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls amb el concert extraordinari per a orquestra, cors i solistes que tindrà com a eix central la cantata L’alta naixença del Rei en Jaume, de Robert Gerhard (amb text de Josep Carner), i la Novena simfonia de Beethoven.

Amb el títol genèric Nits de Clàssics: Memorial Beethoven, Gerhard, Carner, l’Associació Amics de la Música de Valls i en un projecte conjunt amb l’Associació Musical Eduard Toldrà i l’Institut d’Estudis Vallencs, dedica una atenció especial a l’obra de tres personatges cabdals de la cultura universal: Ludwing v. Beethoven (250è aniversari del seu naixement), Robert Gerhard (50è aniversari de la seva mort), i Josep Carner (50è aniversari de la seva mort). La coincidència de tres aniversaris d’aquesta categoria és irrepetible.


Com apuntava el director d’orquestra Edmon Colomer, que apadrina la temporada de Nits de Clàssics, “el que es fa a Valls no té precedents; es fa música d’un alt nivell que no es fa en cap altra ciutat”, sentenciava. Colomer serà, precisament, qui dirigirà el concert extraordinari del 31 de gener del 2021.

El ventall de propostes és ampli i variat, fruit de l’afany de nodrir la temporada amb concert múltiples de solistes rellevants. Aquest és el cas de Guillem Gracia Soler, brillant Primer Premi de la darrera edició de l’Intercentros Melómano i que ja està considerat tota una promesa en el món de la música clàssica, o els pianistes Silvia Mkrtchian (Primer Premi del 48è Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya 2018) i Bernat Català.

El duo Becerra-Serra actuaran el 26 de setembre
La programació ofereix monogràfics de trios i sonates per a violí i piano de Beethoven a càrrec d’Elina Sitnikava (violí), Marta Mulero (violoncel) i Medir Bonachi (piano), i el duo format per Lana Trotovsek (violí) i Maria Canyigueral (piano), a més de concerts de cambra amb l’Artem Trio, el Duo Becerra-Serra (guitarra i flauta travessera) i el Trio Pedrell. Això sense oblidar suggestives  combinacions d’arpa (Esther Pinyol) i veu (Anabel Real) que ens aproparan a la mélodie francesa i el Lied alemany. Nits de Clàssics també oferirà als espectadors la possibilitat de veure en directe un dels violinistes que la crítica ja situa dalt de tot. Es tracta de Lana Trotovsek, una concertista que ha actuat amb les millors orquestres del món i que a Valls oferirà l’espectacle Kreutzer en una referència explícita a la sonata de Beethoven que porta aquest nom.

La lírica també hi té el seu espai amb un concert: Rossiniana, amb Serena Sáenz, soprano de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, el baríton Carlos Pachón (que es troba en un dels moments de gran progressió a nivell internacional) i la pianista Anna Crexells. Aquest apartat es completarà amb el concert Romanzas rusas protagonitzat pel Duo Pintó-Bronevetzky, i la participació del Duo Ensemble O Vos Omnes que oferirà un repertori de música originària de l’època dels Medici. És especialment rellevant el recital a càrrec del tenor David Alegret que amb música de compositors eminentment espanyols interpretarà textos que pertanyen a la creativitat del poeta Josep Carner.

A la programació musical s’hi afegeixen espectacles de jazz com ara el dels Drop Collective (una proposta del Conservatori Superior de Música del Liceu), i una versió inèdita de new flamenc, ideada pels Barcelona Clarinets Players & Pere Martínez i que no deixarà ningú indiferent.

Obra inèdita de Robert Gerhard

Paral·lelament, l’Institut d’Estudis Vallencs serà el marc de les diferents sessions monogràfiques entre les quals hi ha la dedicada a La pesta, obra literària d’Albert Camus i en la qual es va inspirar Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) per compondre una de les partitures més dramàtiques dins de la seva trajectòria.
Però un dels actes més esperats és l’estrena el 25 de setembre d’una obra inèdita de Robert Gerhard que es conserva a l’Institut d’Estudis Vallencs, la Sonatine à Carlos que el compositor nascut a Valls va dedicar al seu germà exiliat a Mèxic.

El Centre de Lectura, escenari de concerts

D’altra banda, el Centre de Lectura de Valls col·labora en aquesta extensa programació de Nits de Clàssics amb diferents concerts entre els quals destaquen el del dia 16 de novembre, Eclèctica, l’espectacle que posarà damunt de l’escenari el guitarrista Javier Lucio, segon premi del Concurso Juventudes Musicales  de España, o el del 5 de desembre amb Solobas Sing, el duet format per Gemma Abrié (veu i contrabaix) i Josep Travé (guitarra). A més, el 20 de desembre, es farà la projecció d’Ariel, el ballet de Robert Gerhard que va ser estrenat mundialment durant les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 2011 a Valls.

dimarts, 25 de juny de 2019

La singular història d'Erik Satie

L'actor Quim Lecina en el paper d'Erik Satie, flanquejat pel pianista Daniel Blanch i
la cantant Montse Bertral. Foto: JOAN GASULL
ROMAN GALIMANY / Valls
No sabem que hauria dit Erik Satie (Honfleur, 1866-París, 1925) si hagués llegit aquesta crònica, sobretot tenint en compte la gran aversió que sentia cap els crítics musicals.
Aquests i molts altres secrets els vam descobrir a través de l'espectacle El gran circ d'Erik Satie, una proposta que desgrana l'esperit i l’excèntrica vida del compositor francès, i que el dijous, dia 20 de juny, vam tenir l'oportunitat de veure al Teatre Principal com a cloenda de la temporada de Nits de Clàssics.
L’actor Quim Lecina, a partir dels textos extrets dels llibres Memòries d’un amnèsic i Quaderns d’un mamífer, ha reconstruït part de la vida del músic francès.
La comicitat i la ironia van embolcallar la trajectòria d’Erik Satie, fins al punt que els seus textos haurien pogut servir de model als grans Groucho Marx i Woody Allen. La mezzosoprano Montse Bertral i el pianista Daniel Blanch completaven l’elenc de protagonistes  encarregats de recrear la història d’aquest singular personatge.
En definitiva, un concert especial que ens apropà a l'esperit de l'artista sorrut que manifestava que "havia arribat molt jove al món en un temps molt vell".
Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com Erik Satie, era un cèlebre músic i compositor francès que es presentava a si mateix com a “gimnopedista” i “fonometrògaf”. Amic de músics, artistes i literats, i habitual de les tertúlies entre bohemis dels cafès de París, és l’autor d’una extensa obra musical entre la qual destaca la música de cabaret i unes breus composicions humorístiques per a piano.
Quim Lecina, actor de gran tradició escènica, va transmetre de manera brillant, i en poc més d’una hora, la personalitat d’aquest músic en un espectacle que adapta la música i els textos de l’autor francès i prova de copsar-ne l’esperit i la seva peculiar personalitat. L’espectacle és més que un concert. Hi ha elements de circ i de cabaret, que són les arts dramàtiques que més s’estimava Satie.
Lecina ens va endinsar en la personalitat extravagant, -boig, paranoic-, que batejava les seves obres amb paraules inventades per ell, com les famoses "Gynnopedias" o "Gnossienes". Va aconseguir entrar al conservatori de música de París davant la sorpresa de molts, passats ja els 40 anys.
Un treball de Lecina realment important de recopilació i selecció de texts donant com a resultat un retrat perfecte de la difícil personalitat del controvertit músic, al qual va interpretar genialment. Les continuades i variades interpretacions de fragments d’obres característiques de Satie per Daniel Blanch van ser d’una delicadesa i pulcritud encomiable, més encara amb un piano ben desafinat. Les intervencions i  presència escènica de la mezzosoprano Montserrat Bertral ens delectaren pel seu talent, tant musical com interpretatiu.

Una vetllada trencadora que ens va permetre viatjar al passat gaudint, alhora, d’un espectacle de qualitat i molt ben equilibrat entres els tres protagonistes. 

Punt i final a la temporada, tot esperant el setembre per reprendre l’activitat. 
   

dilluns, 17 de juny de 2019

Erik Satie: una vida d'excentricitats

Quim Lecina, Montse Bertral i Daniel Blanch en l'espectacle "El gran circ d'Erik Satie".


ANNA ESTALLO / Valls / Rupià
Des del seu refugi de Rupià (Baix Empordà) i acompanyat de la seva gata, un preciós exemplar de color gris, Quim Lecina, el que va ser cofundador del Teatre Lliure, crea i modela espectacles de gran originalitat  amb un segell inconfusible que caracteritza tota la seva producció. Les seves experiències embolcallen d’emocions els espectadors allà on va.

Aquest dijous, excepcionalment a les 9 del vespre i just quan acabi la tronada d’inici de la festa de Sant Joan, al Teatre Principal començarà l'últim espectacle de la temporada de Nits de Clàssics: la història de El gran circ d’Erik Satie, amb Daniel Blanc (piano), Montse Bertral (mezzo) i el mateix Quim Lecina, sota la pell de l’excèntric músic francès del segle XIX.

Com resumiria El gran circ d’Erik Satie?
“És un espectacle de teatre musical amb música íntegrament d’Erik Satie, llevat d’un moment en què es pot escoltar La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, un compositor que per a Satie era tot un Déu.

Intentem reproduir tot l’esperit, tot l’art i també els trets peculiars de la personalitat d’aquest compositor. Ell era de la Normandia i ho fem a través del seu  llegat musical que inclou  els articles que ell escrivia per a revistes de diferents gèneres i que eren molt esperats perquè queien entre el públic com bombes. Aquests textos van ser recopilats per un francès en dos llibres titulats Memòries d’un amnèsic i Quaderns d’un mamífer.

Em vaig sentir atret profundament per la personalitat d’aquest individu que sempre anava a contracorrent i al que podem considerar com l’autèntic bohemi de Montmartre. Molts pintors el van voler pintar: jove, sense diners, passava molta gana, excèntric...”

Què l’ha enamorat?
“Tot!! El vaig conèixer a partir de la música. Molta gent no el coneix pel nom, però quan sent la música molt usada en anuncis, per exemple, ja li ve al cap.

Quan vaig aprofundir en Erik Satie, també vaig començar a conèixer la llegenda i el personatge. Moltes vegades la llegenda és més potent que la pròpia història i això és el que a mi m’ha fascinat: aquest personatge enigmàtic que anava en contra de qualsevol veritat, no volia que el fessin descendent de cap escola ni corrent estètic i era tot un món d’excentricitats. Si llegim els seus textos podrien semblar que estan escrits pels germans Marx.

A tall de comentari podem destacar la seva aversió als crítics musicals i sobre ells escrivia coses divertidíssimes i que, en algun cas, li va comportar pena de presó perquè el van denunciar.”

Com ha concebut aquest espectacle?
“Quan tiro endavant un espectacle jo no tinc mai diners, però vaig a buscar les persones que són millors per a allò que jo he ideat. Així és que en aquest cas vaig pensar en el pianista Daniel Blanch, un dels millors pianistes, no només al país sinó a Europa, i a una mezzosoprano, la Montserrat Beltral, que ja ha treballat amb mi en d’altres ocasions i que és una actriu de primer nivell. Finalment, a mi em toca el paper de mestre de cerimònies, representant al mateix Satie, però fugint del realisme.

Hem anat a buscar un estil a cavall del cabaret i el circ d’una manera ben intencionada ja que Erik Satie havia escrit música per al circ i per a cabaret als que considerava les veritables escoles de llibertat en el món de l’art. L’escenografia és molt senzilla: el piano, la cantant amb un personatge molt divertit i jo mateix.

El piano hi té un paper protagonista i Daniel Blanch amb l’actitud, l’expressió i les reaccions que té dona rellevància als textos de l’espectacle.”

Dintre seu hi ha una mica d’Erik Satie?
“En algunes coses sí que m’hi sento identificat. Això de ser tan rebel i anar contra les coses m’identifica, però només una mica perquè ell va ser bastant desgraciat com a personatge i jo no m’hi sento gens de desgraciat. Hi ha moltes coses que li van passar i que expliquem en l’espectacle que són ben bé per reflexionar. Per exemple, només va tenir una  única relació amorosa amb una dona, una pintora anomenada Suzanne Valadone i aquesta relació només li va durar setmanes i, a més, va acabar com el rosari de l’Aurora.

Satie vivia en un apartament tan petit que només hi cabien dos pianos que feia servir  d’armaris (el piano de veritat ja el tocava al cabaret Chat Noir) on hi guardava tota una pila de coses que es van trobar quan va morir. Entre aquestes coses hi van trobar un munt de cartes adreçades a Suzanne Valadone i que mai va gosar d’enviar-li. Durant un temps, fins i tot, hi havia gent que l’ajudava a sobreviure. És el cas de Debussy que li proporcionava aliments, però amb qui Satie va trencar la relació d’amistat. De fet, Satie no podia veure cap músic, llevat de Stravinsky, i els dedicava unes crítiques ferotges.”

Abans ha anomenat el cabaret Chat Noir. Hi ha una il·lustració coneguda -una caricatura- en què es veu la silueta d’Erik Satie seguit d’una rècula de gats. Quin vincle tenia amb aquests felins?
“Més aviat no sentia cap amor pels animals; no li agradaven gaire. Té uns escrits en què explica la manera com li agraden els animals: cuinats d’aquesta manera, o d’aquest altra... Però és que com que vestia estrafolàriament, amb vestits de vellut molt gastats i sempre de la mateixa manera, els gossos i els gats el seguien.”

Vostè va ser cofundador del Lliure on hi va discórrer una de les seves etapes importants. Després va fer  un tomb important a la seva vida.
“És un privilegi haver estat al Lliure i al costat de les persones que érem en aquell moment, però vaig sentir la necessitat de fer les meves coses i això és el que estic fent des de fa quinze anys. Va ser una etapa molt important en què al costat de Fabià Puigserver també recordo haver vingut a Valls.”

En quins altres projectes està involucrat en aquest moments?
El gran circ d’Erik Satie encara funciona. El vam estrenar ara fa un any a Rupià, perquè tinc per norma estrenar els espectacle al poble, i ara la gent encara ens ho demana, així és que durant tot el 2019 encara farem aquest espectacle.

També tinc muntatges que fa més de vint anys que els vaig crear i encara són vigents. Un d’ells és Cròniques de l’ultrason, amb textos de Josep Vicenç Foix, que el vaig fer en col·laboració amb el director teatral Moisès Maicas, mort fa un any, i que aquest estiu faré un parell de vegades. També tenim en cartera El viatge amb la col·laboració d’un quintet de jazz, amb més de 150 representacions i que encara té una gran acceptació.

La coral de Verges també em va demanar que els preparés un muntatge. Jo els he preparat una sèrie de textos sobre tipus de menjars, inspirant-me en el llibre El que hem menjat, de Josep Pla. La gastronomia també és cultura i en Pla en sabia molt d’això.

Ara en tinc un en fase d’elaboració i que versarà sobre uns fets molt particulars que m’han passat a mi en els últims anys  i de les quals he après moltes coses. Ara sento la necessitat d’explicar-les.”

Com es dirà aquest nou espectacle?
Passionata, i tindré l’acompanyament d’un piano, ja que es tracta de l’obra de Beethoven. Segur que l’estrenaré a Rupià, però no puc dir res més.”

dilluns, 10 de juny de 2019

Quan la música no és el que sembla

Xavier Pastrana al capdavant de l'Archénsemble va ser al Teatre Principal de Valls el dijous,
dia 6 de juny. Foto: JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

El concert de Nits de Clàssics del dijous, dia 6 de juny al Teatre Principal de Valls, per Archènsemble, amb Daniel Espasa, clavecí; Roder Padullés, tenor, dirigits per Xavier Pastrana, ens portava un grapat de sorpreses i bones sensacions.

El Concierto para clave y cinco instrumentos, que molts escoltàvem per primer cop, és una breu i extraordinària composició, com ho és tota l’obra de Manuel de Falla. Realment sorprenent. Una peça molt interessant amb harmònics intencionats i dissonants.  Un crític afirmà que aquesta obra, lluny de suggerir imatges de l'exuberant i verda Andalusia, evoca més aviat l’àrid i rogenc altiplà castellà. El primer moviment em recordava un villancico de Juan de la Encina del segle XV, molt variat.

Xavier Pastrana en va fer una versió excel·lent, captant plenament l’energia de l’obra, sensible i equilibrada. Es tracta d'una esplèndida interpretació del concert de Falla per a clavicèmbal i cinc instruments. Esplèndid, també, Daniel Espasa al clavicèmbal, sens dubte un dels músics més interessants de la seva generació que destaca en diferents generes, i que en aquest concert es va posar de manifest. 

L’atac dels instruments és incisiu, deixant un espai musical al clavecí, tan fàcil de cobrir pel so instrumental. La direcció de Xavier Pastrana va anar en la correcta inspiració de l’autor. Mai vàrem perdre la línia dels diferents instruments. Un rendiment fantàstic de tots els instruments que podíem seguir clarament, i on els ritmes foren perfectes.

En El Amor Brujo l’orquestra hi va donar un espectacular matís de sonoritats i d'expressió. Posaren al punt -concentrats amb puresa i amb eficàcia admirable-, tots els recursos sonors que aquesta obra té gràcies a la imaginació i al bon ofici que va adquirir Manuel de Falla a París.

Aquesta obra en permetia retrobar-nos amb l’arpista Esther Pinyol, ben coneguda pel públic de Nits de Clàssics i l’expressiva Marta Cardona, la violinista que tant ens va agradar la temporada passada amb el Quintet Montsant.

El concert estava dedicat, en part, a la figura de Felip Pedrell, considerat pels experts l’artífex del ressorgiment de l'escola nacionalista espanyola en ple segle XIX. Aquest músic català va ser l'enllaç més directe entre els nostres grans polifonistes dels segles XVI i XVII i els albors del segle XIX, moment en què es posa de moda l'estudi del folklore. 

Per aquesta raó el repertori del concert s’abastava de compositors que havien begut en la verdadera escola d’arrels hispanes. Això sense deixar de banda que la vetllada també anava dedicada al compositor vallenc Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970)

Ens oferiren dues cançons del cicle La Primavera de Felip Pedrell, i dues més de Xavier Gols, orquestrades esplèndidament per Xavier Pastrana, en un pas previ a l’obra de Robert Gerhard, Cancionero de Pedrell. Deliciosa música.  Roger Padullés ha fet un exquisit treball compartit amb Xavier Pastrana dirigint Archénsemble. 

Descobrir ara les qualitats del tenor Roger Padullés podria ser una fatuïtat quan tantes vegades hem gaudit del seu art, amb un espai propi ben guanyat en el panorama internacional. Afrontà aquest repertori amb gran comprensió i elegància, bona qualitat tímbrica i un fraseig excel·lent.

Com deia Xavier Pastrana en l’entrevista publicada en el bloc de Nits de Clàssics, si no ens ho haguessin anunciat no identificaríem Falla pel seu concert ni Gerhard pel seu Cancionero. El públic aplaudí efusivament als intèrprets obligant a saludar repetidament a l’orquestra i a Pastrana, Espasa i Padullés. Felicitats a tots ells per tanta qualitat i per l’exquisit repertori. 

dilluns, 3 de juny de 2019

"A Robert Gerhard sempre s'hi arriba tard perquè se l'ha d’anar a buscar"


Xavier Pastrana dirigeix aquest dijous l'espectacle
"I a la matinada, canta el rossinyol" amb l'Archénsemble.
ANNA ESTALLO / Barcelona

Nits de Clàssics va obrir la temporada amb un reconeixement a Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) i enfila la recta final (tot i que encara queda l’espectacle del 20 de juny), amb un concert amb un fil conductor que uneix diferents elements amb l’obra del compositor vallenc.

Xavier Pastrana, guitarrista de formació, expert en cant coral i director àmpliament reconegut per la seva participació en diferents projectes, és l’artífex de la proposta musical I a la matinada, canta el rossinyol que aquest dijous, dia 6 de juny (2/4 de 9 del vespre) arriba al Teatre Principal. Dirigirà la formació orquestral Archénsemble, el tenor Roger Padullés i el clavecinista Daniel Espasa amb un programa  original i singular que no deixarà ningú indiferent.




D’on surt I a la matinada, canta el rossinyol?
“Parteix de dues idees: una era fer un programa on poder compartir escenari amb el Roger Padullés que a part de ser un gran tenor és un bon amic i mai havíem coincidit i, l’altra, era compartir escenari amb el Dani Espasa que també és un músic del Camp de Tarragona i, alhora, és extraordinari. Per tant, em venia molt de gust de fer un projecte en què poguéssim estar tots tres junts.

A tot això s’hi sumava l’interès a poder fer alguna cosa vinculada a compositors de les comarques de Tarragona.”

És aquí on neix l’interès a incloure-hi Robert Gerhard?
“Exactament. Ell és el compositor més important que tenim a les nostres terres, sense cap mena de dubte, almenys pel que fa als últims segles. A partir d’aquí emergeix en el nostre espectacle la figura de Felip Pedrell que va ser professor de Robert Gerhard i aquí el compositor vallenc admirava molt. Tampoc podem oblidar que Pedrell, tot i que potser és menys conegut, hem de dir que com a pedagog i com a musicòleg va tenir moltíssima influència en tota una generació de músics de la Península. 

A més a més, em feia molta il·lusió poder sumar-hi en Xavier Gols, un compositor nascut a la Canonja d’on també és el Daniel Espasa, i que tot i que va morir molt jove, va deixar un llegat molt interessant. Gols també està vinculat a la figura de Pedrell perquè va formar part  d’una de les missions que es va fer a Tarragona de l’obra del Cançoner popular, un projecte que es va engegar per recollir cançons tradicionals de tot Catalunya i del qual Felip Pedrell n’era el president honorífic.

Com encaixa en tot això Manuel de Falla?
“Hi vaig sumar Manuel de Falla perquè era un altre dels principals alumnes de Pedrell. Tot plegat és com una fotografia d’una generació d’una època molt brillant d’abans que la Guerra Civil s’ho emportés tot.”

En què s’ha basat el treball de recerca per trobar el cordó umbilical de tot el programa?
“En el cas de Robert Gerhard i Manuel de Falla teníem dues obres que s’adaptaven a un format més aviat petit. Una és el Cancionero de Pedrell escrit per a un petit grup d’instruments igual que la versió original de l’Amor brujo.

Com que Felip Pedrell té obres per a orquestres molt grans, vam optar per agafar cançons per a piano i veu i fer-ne una adaptació per a petita orquestra, un fet que trobo especialment engrescador perquè al final també agafem aquesta música que es fa poc sovint. Tant la música de Pedrell com de Gols per a piano i veu se sent molt poc, i d’aquesta manera no només la fem sentir sinó que la fem sentir vestida de llarg amb l’orquestració que li dona una dimensió més profunda.”

En el programa porten una obra poc coneguda de Manuel de Falla com és Concierto para clave. Quina particularitat té aquesta obra que l’han inclòs en aquest concert?
“És un concert molt curt, però molt experimental que s’aproxima molt més a la línia de Robert Gerhard que no pas a la de Falla. No té res a veure amb l’Amor brujo; són dues peces que diries que són de compositors diferents. Aquesta obra és una mena d’experiment que Falla va fer cap al final de la seva vida i on, tot i que hi ha temes populars pel mig, harmònicament és politonal i sorprèn l’espectador. D’aquest concert podem dir que comencem amb un Falla que no sembla Falla i acabem amb un Gerhard que no sembla Gerhard.”

Parli’m d’Archénsemble, la formació amb què venen a Valls per acompanyar les obres.
“L’objectiu és poder reunir músics de qualitat per fer un tipus de música que se situa entre la formació orquestral i la de cambra, estem en una terra de ningú. La idea és poder fer aquest gènere musical que se situa entre mig i que, per tant, necessita músics de qualitat ja que moltes vegades hem d’afrontar reptes amb moltes particularitats. Archémsemble és una formació molt recent que es va estrenar al febrer d’aquest 2019 amb I a la matinada, canta el rossinyol.”

Quin significat té per a vostès tocar a la ciutat on va néixer Robert Gerhard?
“Ens fa molta il·lusió i, sobretot amb aquesta obra El cancionero de Pedrell perquè Gerhard normalment es relacionava normalment amb la música de l’Escola de Viena, un estil que no entra a la primera i que per accedir-hi s’ha de ser una mica experimentat, però en el cas d’aquesta obra que és totalment tonal i d’arrel folklòrica amb obres que Gerhard va arranjar amb una gràcia espectacular, la cosa canvia. 

Gerhard ho va fer d’una manera suprema, brillant des d’un punt de vista de la instrumentació, conservant el caràcter de  cada peça, respectant molt la melodia... vaja que és una obra ideal per a iniciar-se en Gerhard.”

Quin lloc ocupa a la seva vida Robert Gerhard?
“El problema amb Robert Gerhard és que no té obra coral per a cor sol i les obres orquestrals, en general, són per a grups molt grans, per a això a Robert Gerhard l’he tocat poc. El que sí puc dir és que quan vaig començar a estudiar cant una de les primeres obres que em van fer cantar va ser una obra d’aquest cicle de Felip Pedrell. 

La meva primera reacció va ser: Ostres!, això és Robert Gerhard? Doncs no era el concepte que jo en tenia d’aquest compositor. A Robert Gerhard sempre hi arribes tard perquè l’has d’anar a buscar. La seva música guanya molt quan la sents en directe, i enregistrada sempre li falta alguna cosa. Sempre que sento una obra seva penso: Llàstima de no poder-ho sentir en directe’.”

dissabte, 25 de maig de 2019

Molt més que Fantasy!

Moment de la intervenció del grup Canya d'Or amb el músic vallenc Pol Figuerola.
Foto: JOAN GASULL

ANNA ESTALLO / Valls

Es van complir tots els pronòstics i l’espectacle de la Reus Big Band, dijous passat, al Teatre Principal, va ser una cita festiva, molt viva i plena d’emocions.

I tal i com havia avançat el líder de la banda, Kike Ordax, els seus músics van saber dosificar el so potent i enèrgic que caracteritza la formació per fer assequible l’audició a un espai com el Teatre Principal.

En el vestíbul d’entrada el públic esperava impacient que s’obrissin les portes per veure la Reus Big Band, però van ser els músics els que van anar a trobar els espectadors per obsequiar-los amb un preludi del que vindria després.

Molts esperaven trobar-se amb una banda de jazz, però Kike Ordax ja ho avisava en l’entrevista publicada en aquest mateix bloc pocs dies abans del concert: “Hem apostat més pel blues, el funky, el pop-rock... A Catalunya ja hi ha altres big band que fan jazz i swing, i ho fan molt bé.”

El repertori no va decebre. Els 18 músics de la formació van desbordar passió damunt de l’escenari, entregats al públic des del primer minut, i amb un entusiasme que de seguida ens va fer entendre per què la Reus Big Band es manté inalterable des dels seus inicis ara fa dos anys.


El líder de la Reus Big Band en un moment de la seva intervenció. 
Foto: JOAN GASULL

El seu cantant, Pep Yerga, incorporat a la formació en la seva etapa més recent, va aportar alguns dels moments més íntims al recital amb algunes versions de Michael Bublé, Steve Wonder o Tina Whasington amb una veu tècnicament impecable, de les que desperta sentiments i eleva l’ànim. Tot això, sense oblidar l’esplèndida interpretació al saxo de Kike Ordax en el tema Against All Odds (Contra viento y marea) de Phil Collins, o el trepidant ritme de La policia del llaç “feta a mida per a la Reus Big Band”, com apuntava el seu líder.

El moment estel·lar de la nit va arribar amb una versió de la cançó La mirada de Marchelo que Lluís Llach va compondre per a la pel·lícula El lladre d’infants, i que Jordi Grisó va reconstruir magistralment per a aquesta Big Band i el grup de grallers Canya d’Or. Al punt d’originalitat de la composició, molt ben harmonitzada i amb ritmes de percussió de gran valor per al resultat final de l’arranjament,  s’hi afegia la presència del músic vallenc Pol Figuerola en un conjunt de gralles que proporcionava un fort component emocional i grans  aplaudiments entre el públic.


El cantant Pep Yerga va seduir el públic. Foto: J.G.

Les llargues ovacions dels espectadors a la recta final de l’espectacle van ser recompensades amb Fantasy, un dels vells temes dels incombustibles Earth, Wind & Fire. Els mateixos espectadors que havien entrat expectants a la cita amb la Reus Big Band sortien ara amb energies renovades.

dilluns, 20 de maig de 2019

La Big Band que revoluciona audiències

La Reus Big Band, en una imatge d'arxiu, actua a Nits de Clàssics, aquest dijous, dia 23 de maig. Foto: ANNA FERRÉ

ANNA ESTALLO / Reus
Cap a finals del 2016 una plèiade de músics de diferents estils, influències i perfils van entrar a l’òrbita musical del Camp de Tarragona, sense saber que pocs anys després se situarien just en el punt on batega el cor de les big band.

Són disset músics, que amb la incorporació més recent del cantant Pep Yerga assalten els escenaris convertits en un elenc de 18 artistes disposats a revolucionar l’audiència amb un so explosiu.

Kike Ordax (Benidorm, 1980), avesat a les bandes musicals des que tenia 8 anys en un territori de gran tradició musical i, ara professor de saxo, clarinet i flauta, lidera la Reus Big Band que el dijous, dia 23 de maig (2/4 de 9 del vespre) actuarà al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.

Com s’ho fan per mantenir l’estabilitat en un grup d’aquestes dimensions?
“La il·lusió dels 18 músics de poder tocar amb una formació d’aquestes característiques manté viva les ganes de ser-hi sempre. Per a nosaltres no hi ha moltes possibilitats de fer-ho en una big band d’aquestes dimensions. Sempre diem que la big band és a la música moderna el que l’orquestra és a la música clàssica.”

De qui va ser la idea?
“A finals del 2016 dos alumnes meus que ara són músics de la banda em van dir que els agradaria molt que la seva ciutat -Reus- tingués una big band, així és que em van proposar de posar- fil a l’agulla. A partir d’aquí vam fer una crida entre nosaltres i al final vam aconseguir crear una colla interessant.”

Què és això que els fa interessants?
“Provenim d’influències diferents. El cantant, per exemple, ve del món del reagge i ara amb nosaltres fa versions de Michael Bublé, dels Beatles... això ja dona una idea de la riquesa de la nostra formació. Hem intentat que tot sumi per a aconseguir el producte que tenim ara: una big band amb un so característic.”

Què té de característic el so de la Reus Big Band?
“Ens hem volgut desmarcar del swing i del jazz perquè ja hi ha moltes big band a Catalunya que ho fan i, molt bé, per cert, i hem apostat més pel blues, el funky, el pop rock... una música que ja de per si té una energia molt peculiar. Si això ho extrapolem a una banda amb divuit músics tocant versions d’aquests estils doncs el resultat és molt potent.”

I això com pot sonar dins d’un teatre com el Principal que més aviat és petit?
“Conec el Teatre Principal perquè fa uns anys hi vaig estar tocant amb una altra formació, i crec que el nostre espectacle pot sonar molt bé. Hem de pensar que també tenim en compte la manera de dosificar les nostres energies, mantenint un discurs potent, però oferint moments molt íntims. A començament de març vam actuar al Teatre Fortuny de Reus i va anar molt bé. Serà una prova de foc, però estem convençuts que al públic li agradarà.”

Faran el mateix repertori que al Fortuny?
“Serà similar, però amb algunes diferències. Allí vam tenir una sèrie de col·laboracions i al Teatre Principal de Valls en tindrem unes altres. A Reus vam tenir amb nosaltres músics reusencs i a Valls tindrem els Canya d’Or, una formació de grallers que aportarà un punt molt original a la vetllada. En aquest cas, el grup convidat compta amb un integrant vallenc, el Pol Figuerola, però no podem donar-ne més detalls perquè volem que sigui una sorpresa...”

Almenys ens pot dir quin és el tema amb què actuarà aquest grup de grallers...
“És un tema de Lluís Llach titulat La mirada de Marchelo que va compondre per a ser part de la banda sonora de la pel·lícula francesa El lladre d’infants. El tema ha estat arranjat especialment per a aquesta ocasió per Jordi Grisó. El resultat és molt original!!”

Què fan quan no toquem amb la Reus Big Band?
“Doncs com que provenim de llocs diferents molts de nosaltres actuem amb formacions alternatives. Alguns de nosaltres toquem junts en un grup de carrer que s’anomena la Bandarra Street Orquestra. També comptem amb dos saxofonistes que, a més, són grallers i es dediquen molt al món de la música tradicional, d’altres practiquen l’estil rumba amb formacions tarragonines i uns quants també som professors de música... tota uns miscel·lània que dona un caràcter especial a la nostra banda.”

És casualitat que no hi hagi cap representant femenina en el grup?
“Sí, és un fet casual. En la primera versió de la Reus Big Band teníem una component femenina que va actuar amb nosaltres alguns mesos, però després va marxar a estudiar fora. A l’hora de formar la banda ens hem basat en les coneixences que tenim cadascú, sense pensar en el gènere.”

Tenen disc a la vista?
“No, de moment no hi pensem perquè ens agradaria rodar una mica més abans de pensar en fer un disc. Hem de pensar que tota la feina d’enregistrar un disc es magnifica quan es tracta d’una formació d’aquestes dimensions. Ara volem fer rodar aquest so tan característic que tenim i després ja vindrà el disc.”

dissabte, 11 de maig de 2019

Una festa per a l’esperit

Els Halír Trio de Praga durant el concert que van oferir el dijous, dia 23 de maig, al Teatre Principal, Foto: JOAN GASULL

R. GALIMANY / A. ESTALLO | Valls

Eduardo García Salas (Lleida, 1974), integrant dels Halíř Trio de Praga, explicava en l’entrevista prèvia al concert de Nits de  Clàssics que el seu violí, un Eberle del 1750 no tenia un so potent, però el seu timbre era preciós. I tenia tota la raó! Aquest instrument, va lluir des del primer minut en el concert que la formació de Praga oferia el dijous, dia 9 de maig, al Teatre Principal. Un so pulcre, molt definit, i ben característic entre els concertistes dels països de l’Est, construït en un de les cases més importants de violins de Praga.

L’acompanyaven el pianista Václav Mácha i la violoncel·lista Jana Podolská. Tots tres van crear el grup inspirant-se en Karel Halír, un violinista txec del segle XIX deixeble dels músics Joseph Joachim i Antonín Bennewitz, que va destacar en la seva època per la forma particular i excepcional de tocar el violí i com a membre del quartet de Joachim. En l'actualitat, a més de ser part del llegat històric musical del país, és considerat un dels millors violinistes del món.

García Salas, tot just abans del concert, explicà que la intenció del grup era donar a conèixer al famós violinista que, malgrat el gran èxit internacional que va tenir, segueix sent desconegut per a molts, fins i tot a la República Txeca. Un fet semblant al que es dona  a casa nostra amb Robert Gerhard.

Aquests tres músics conformen un trio meravellosament musical. Sentiments molt bons transmesos amb molta generositat i humilitat.

Presentaren un programa poc habitual en els concerts per a trios. El Trio amb piano en Do Major Op.50, una obra de joventut d’Enric Granados (Lleida, 1867 - Canal de la Mànega, 1916), que va dedicar a la seva esposa. Una peça meravellosa, de la qual van obtenir un rendiment càlid i compromès, fluïdesa lírica molt exquisida assolint una continuïtat melòdica, on el piano era l’instrument dominant. No podia ser d’altra manera ja que el piano té un lloc predominant en l’obra d’Enric Granados; el piano va ser  el vehicle idoni per a alçar-se com un dels paladins del renaixement de la música espanyola moderna.

La segona parta estava dedicada al Trio amb piano en La menor Op. 50 de Piotr I. Txaikovski (1840-1893), una peça difícil. Una actuació molt plaent del trio amb piano; perfecta la interpretació d’aquests il·lustres intèrprets de la bella i màgica música del genial compositor rus. Una festa per a l'esperit!! El primer moviment, amb molt lirisme (Pezzo elegiaco) és una mica capritxós i en forma de sonata, que arriba al clímax, però poc després es consolida per una melodia celestial. Impressionant la combinació entre violoncel i violí, des de ben entrat el primer moviment i durant tot el segon moviment.

L’actuació del Trio Halír va tenir intensitat, modèstia i subtilesa en l’expressió; moderació exquisida, natural, sense perdre el matís de la bellesa i la passió lírica. El públic ho va valorar i agrair amb forts aplaudiments que obligaren els intèrprets a sortir a saludar en diferents ocasions.