Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) actua al Teatre Principal de Valls en el cicle Nits de Clàssics que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls. |
Als
10 anys va fer el seu primer concert a la televisió uruguaiana i es va enamorar
del piano per sempre.
Des
d’aleshores tot és amor a la vida d’Humberto Quagliata, a qui entrevistem, via telefònica, des de la seva casa a Alacant “font d’inspiració”,
com diu ell, i des d’on ens remarca que veu el reflex de la lluna
damunt del mar.
A
Quagliata (cognom que es pronuncia sense la lletra ge) li agrada construir una
mena d’arbre genealògic quan parla dels seus mestres. Així, a la seva biografia podem llegir: “Nibya
Mariño li va transmetre el que havia acumulat de la seva relació amb Claudio
Arrau que, alhora, va compartir les seves impressions amb Martin Krause, el
qual va transmetre a Arrau la seva experiència amb Franz Liszt”.
Per
tant, l’experiència de Quagliata s’ha nodrit de la saviesa de molts compositors
i de la seva pròpia passió per la vida.
De quina manera
l’inspira l’amor a l’hora de tocar?
“Tocar
és un acte místic, quasi religiós. Es perd el contacte amb la matèria i un
mateix es converteix en un transmissor de passions. A l’escenari perdo la noció
de la matèria i el meu cos es converteix en so. Per tocar primer cal conèixer
el compositor per poder ser fidel a les seves emocions. La puresa de la font
s’ha de conèixer i quan tens la possibilitat de fer això assegut al costat de
Mompou dient el que ha sentit, això no té preu”.
Parli’m d’aquesta
relació amb Mompou.
“Mompou
era un obsessiu del cantabile i del legato, la seva manera de fer era tot el
contrari dels grans simfonistes. Buscava la relació, l’espai on acaba un so i
on en comença l’altra. Això és gairebé parlar de metafísica”.
Clàssica o
contemporània?
“Les
circumstàncies m’han portat a dedicar part de la meva carrera als últims 50
anys de la música espanyola.”
Què va passar?
“Ja
fa 40 anys que vaig arribar a Espanya. Jo venia amb una carta de recomanació
adreçada al compositor Joaquín Rodrigo i va ser ell qui em va presentar el
compositor Tomás Marco, que aleshores tenia 35 anys i era cap de producció de
Ràdio Nacional d’Espanya. Gràcies a ell vaig poder conèixer altres compositors
que es van interessar per mi. A partir d’aquí vaig rebre una gran quantitat
d’encàrrecs i així va cer com es va iniciar aquesta història meva amb la música
espanyola. Hi ha un nom que va ser decisiu en la meva introducció a la música
contemporània i aquest és el d’Hugo Walzo.”
Pianista d’orquestra o
de recitals?
“En
l’orquestra necessito entendrem molt bé amb el director i això no sempre és
fàcil. Els directors amb què m’hi entenc millor són els d’òpera. A mi m’agrada
preparar-me bé i si vols fer més d’un assaig això costa diners”.
M’està dient que dels
grans concerts només se’n fa un assaig?
“Malauradament
sí. Els diners manen i els màrqueting també. Avui es treballa com si es fessin
cotxes en sèrie, sense cap relació humana i a mi això no m’interessa”.
I al piano, què li
demana?
“No
sóc un histèric del piano. Els pianistes no ho podem ser. Ni tan sols Alicia de
la Rocha ho era, i això que ha estat la més gran pianista de tots els temps.
Quan un pianista surt a l’escenari sap que té una màquina de tres metres que l’està esperant”.
Parla amb passió
d’Alicia de la Rocha.
“Sí,
l’Alicia és insuperable. Cada dia quan em llevo el primer que faig és llegir
l’Evangeli i escoltar una gravació de l’Alicia, i a la nit, abans d’anar a
dormir la torno a escoltar. Puc dir amb orgull que vaig ser el primer pianista
que li va retre un homenatge després de morta.”
Vostè ha rebut
crítiques brillants d’alguns dels mitjans de comunicació de més tirada a nivell
mundial. Pesa molt això quan es troba a l’escenari davant el públic?
“No,
les bones crítiques m’enorgulleixen perquè estan escrites i la gent les
llegeix, apareix a les xarxes socials i es difonen, però el meu sentit
d’autocrítica em porta més enllà”.
Fins a on?
“Doncs
fins a pensar com és la vida d’un pianista més enllà dels 50 anys que és quan
es comença a tocar millor. Ningú abans d’arribar als 50 anys pot ser comparat
amb el que farà després de superar la cinquantena. Ni tan sols Liszt ho va aconseguir
abans d’arribar a la cinquantena. L’edat destrueix moltes coses, però et dóna
molta saviesa”.
En la seva trajectòria
suma una gran quantitat de concerts solidaris i benèfics. Al setembre, per
exemple, va fer un concert a benefici de l’associació Felinos Lo Morant. A què
es deu?
“Em
preocupa molt tot el que passa al meu voltant. El medi ambient, la
sostenibilitat, les persones, els animals... A més els partits polítics ens tenen a tots
abandonats... així és que si puc contribuir amb la meva música a una bona causa
em sento satisfet.”
És animalista?
“I
tant que sí, i a més sóc vegetarià. M’agraden molt els animals. Ara tinc una
gossa que es diu Alicia de la Rocha que m’acompanya a tot arreu. Ella té el seu
passaport i està registrada amb aquest nom. Abans vaig tenir l’Arturo en
homenatge Rubinstein i a Claudio en
record al mestre Arrau.”
Pensa tornar a
l’Uruguai algun dia?
“No,
aquí ho tinc tot, la meva casa, el meu marit amb qui comparteixo la meva vida
des de fa dècades, cosa ben sorprenent avui en dia!!, la meva gossa... sóc molt
feliç aquí.”
El piano, el romàtic de sempre...
El
programa del concert que Humberto Quagliata ofereix al Teatre Principal de Valls
ve encapçalat pel títol El piano, el
romàntic de sempre, un repertori en què "predomina l’elaboració del so, l’essència
romàntica, personalista i sempre en la llibertat interior del creador” com
recull el crític Javier del Castillo.
Entre
els compositors que s’han incorporat al recital hi ha Marcial Adalid, profund
admirador de Chopin i amb què Quagliata obrirà l’espectacle; Isaac Albéniz i la
somiadora Reverie; Frederic Mompou i
el “màgic intimisme” dels Cinc preludis
per a piano, així com un homenatge que Daniel Stefani va dedicar a Mompou (3 preludis i danses). El programa acaba
un Vals calavèric i l’Intermezzo Opus 1 en un estil sentimental,
de Manuel Balboa.
El cicle Nits de Clàssics, que organitza l'Associació Amics de la Música de Valls, aposta per aquesta ocasió excepcional de poder escoltar i sentir la música en directe d’un
virtuós del piano al que The New York Times s’hi referia com “un poderós
tècnic, que converteix en fàcils les dificultats de la música”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada