“Si tienes un sueño hay que trabajar duro hasta conseguirlo”

La joven María del Mar Jurado actua este jueves, 7 de marzo (20.30 h) acompañada al piano por Berta Brull en el  Teatro Principal de Valls. Foto: ÁNGEL MADERUELO.

ANNA ESTALLO  Valls / Jaén

Es el nuevo fenómeno de la música clásica en España. 

Muchos podrían pensar que María del Mar Jurado (La Carolina-Jaén, 2003) es demasiado joven para conceder entrevistas y adquirir protagonismo en los medios de comunicación, pero nada más lejos de la realidad. 

Los dos cursos de ventaja que les saca a estudiantes de su misma edad y los numerosos premios y reconocimientos que ha obtenido hasta ahora se convierten en su mejor carta de presentación. Todo ello nos anuncia lo mucho que está por llegar en la carrera de esta joven violinista.

Pese a su juventud, María del Mar Jurado ya tiene la mirada puesta en Europa para ampliar su formación y se prepara a consciencia para obtener una plaza en la prestigiosa Escuela Superior de Música Reina Sofía.

La ganadora de la última edición del prestigioso Concurso Intercentros Melómano, con el que colabora Nits de Clàssics, llega a Valls tras de haber sido la estrella, el domingo pasado, 3 de marzo, en el Teatro Apolo de Madrid junto a la orquesta Camerata Musicalis.

Los críticos destacan de ella su virtuosismo con el violín.

¿Qué ha supuesto para usted ganar el Concurso Intercentros Melómano?

“Es toda una gran oportunidad ya que me permite realizar un montón de conciertos por toda España, y además formarme como artista, que es de lo que se trata.”

¿Esperaba alzarse con el primer premio?

“Confiaba conseguir un buen resultado puesto que estuve trabajando muy duro y, por supuesto uno siempre piensa en quedar lo mejor posible. Veía complicado conseguir el primer premio porque había gente con un nivel muy alto; no podemos olvidar que era un certamen de ámbito nacional y los aspirantes venían muy bien preparados. Así es que para mí fue una gran sorpresa.”

¿Este ha sido el premio más importante que ha ganado hasta ahora?

“Aunque he ganado otros concursos en las modalidades de música de cámara y de jóvenes intérpretes, este ha sido de los más importantes y el que mejor premio tenía.”

¿Se considera una alumna aventajada?

“Intento mejorar en todo lo posible y hacer caso de todas las indicaciones que me dan mis profesores para poder avanzar y llegar a las metas que me proponen. Si eso es considerarse una alumna aventajada, entonces podemos decir que sí lo soy.”

¿Ha elegido personalmente el programa del concierto que ofrecerá en el Teatro Principal de Valls?

“Lo elegí junto con mi profesora Anna Baget. Fuimos seleccionando diversas obras de diferentes épocas para poder ofrecer un repertorio variado, de tal manera que todas las personas que asistan al concierto puedan disfrutar.”

En este concierto actuará acompañada de piano. ¿En qué formato se siente más cómoda en el escenario? ¿Prefiere otro tipo de modalidad como la orquesta o la música de cámara?

“Me siento bien tanto acompañada por una orquesta como por un piano o con la música de cámara. Mientras se trate de hacer música el resto no importa.”

¿Qué la llevó a estudiar violín?

“La verdad es que fue una casualidad. Durante una visita al conservatorio de mi ciudad nos mostraron diferentes instrumentos y todavía no se por qué, ya que era muy pequeña, me decanté por el violín.”

¿Dónde empezó a estudiar música?

“En el Conservatorio Enrique Granados de mi pueblo, en La Carolina; ahora ya estoy terminando el Grado Profesional en el Conservatorio Andrés Segovia de Linares, en Jaén.”

De momento no ha tenido que desplazarse mucho para poder seguir sus estudios.

“En realidad sí, porqué dos veces al mes voy a Madrid para poder ampliar mi perspectiva musical con otros profesores, entre los cuáles está Anna Baget que dispone de un gran nivel y  con ella estoy aprendiendo muchísimo.”

¿A qué ha tenido que renunciar para poder estar a un gran nivel?

“Para llegar a ser una gran violinista y poder alcanzar estas metas tienes que estudiar mucho y renunciar a salir con los amigos, a hacer excursiones con los compañeros de instituto... Es cierto que siempre se puede buscar un equilibrio, pero es muy complicado.”

¿Le compensa?

“Claro, si tienes un sueño hay que trabajar duro hasta conseguirlo”.

Puestos a soñar ¿Dónde se ve dentro de 5 años, en el 2024?

“Disfrutando de la música y ampliando mi perspectiva musical en algún país extranjero de Europa como por ejemplo Alemania o incluso Estados Unidos; una manera de aprender idiomas y acercarme a otras culturas. Y espero seguir dedicándome profesionalmente a la música.”

¿Tiene algún referente que le sirva de modelo a seguir?

“Tengo muchos, pero entre los que más me gustan está  David Oistrakh, que ha sido uno de los grandes violinistas de la historia. Me encanta su manera de interpretar, su sonido…”

¿Qué es lo que más destaca en Maria del Mar Jurado cómo músico?

“La manera de expresarme a la hora de tocar una obra y la manera de interpretar. Creo que esto es lo que más le gusta al público y lo que les anima a venir a los conciertos.”

¿Habla con el público durante sus conciertos?

“Me gusta hacerlo, ya sea para explicar el contenido de lo que voy a tocar o alguna particularidad del programa. Es una manera de conectar con los espectadores y hacer el ambiente un poco más familiar.”

¿Le queda tiempo para ir a salas de conciertos?

“Sí, siempre intento sacar tiempo para poder ir de concierto. Hace un mes, por ejemplo, fui a Madrid a ver a Anne-Sophie Mutter en el Auditorio Nacional. Fue una gran experiencia y me inspiró muchísimo.”

¿Su reto más inmediato?

“Seguir trabajando y preparándome para acceder a la Escuela Superior Reina Sofía, aunque es muy complicado porque se presenta gente de nivel muy alto.”

"Avui, allò que no té atractiu visual és incapaç de captar l'atenció del públic"

Xavier Puig dirigeix en aquesta ocasió la Camerata Eduard Toldrà en el concert al costat del Cor Canticell i el Rèquiem de Mozart. Foto: RICARDO RIBAS

ANNA ESTALLO / Valls

Amb el Rèquiem de Mozart el Teatre Principal s’erigeix aquest dimecres, dia 1 de novembre, en l'escenari de la prova de foc que el recentment creat Cor Canticel afrontarà al costat dels experimentats músics de la Camerata Eduard Toldrà i del seu director Xavier Puig (Cervera, 1973). L'espectacle mesurarà l’èxit del seu pas a la professionalitat. Tots junts es preparen des de fa temps per a la interpretació d’una de les obres més singulars per a cor i orquestra.

Xavier Puig afronta el repte amb la il·lusió de dirigir un espectacle que vol trencar alguns dels tòpics de la música clàssica.

Ve de lluny la seva relació amb la Camerata Eduard Toldrà?

“La dirigeixo puntualment. La Camerata Eduard Toldrà no té director titular i es nodreix de les intervencions de diferents directors. Jo hi he col·laborat en diverses ocasions des que fa uns tres anys vaig iniciar la meva participació amb aquesta organització. A més de treballar amb aquesta formació, també sóc a l’orquestra de Girona com a titular, i tinc vinculacions amb l’orquestra de cambra Terrassa 48, l’orquestra del Vallès, i el Cor de Cambra de l’Auditori de Lleida. Combino la faceta de director amb la de professor a l’ESMUC”.

Com afronta el repte de dirigir la Camerata Eduard Toldrà juntament amb el recentment creat Cor Canticel?

 “Aquest és el primer projecte que fa el cor, una bona idea perquè d’orquestres n’hi han moltes i, en canvi, de cors professionals no. Si les col·laboracions conjuntes amb la Camerata Eduard Toldrà i el Cor Canticel tenen continuïtat, s’obrirà un ventall de possibilitats. Les dues formacions neixen amb la mateixa idea i filosofia. Ara podem assajar als matins, cosa que no passa amb els cors amateurs amb els quals és més difícil poder fixar una regularitat d’assajos. No hi ha massa ocasions de poder disposar d’una oportunitat com aquesta. Ens fa molta il·lusió aquesta primera producció: ens vam trobar a l’agost per fer les primeres reunions de treball i diumenge, dia 29 d’octubre, ens vam estrenar. És, per tant, un nou nat”.

Amb quines expectatives arriben a Valls després de l’estrena amb el Cor Canticel a Vilanova i la Geltrú?

 “Les sensacions són molt bones perquè amb aquest projecte hem aconseguit equiparar l’àmbit vocal i àmbit orquestral. Hi ha joves que estudien cant a l’ESMUC i no tenen moltes opcions;  és una qüestió de justícia, ja era hora. El cor neix amb la voluntat d’anar més enllà del format habitual, lluny dels cantaires que estan estàtics damunt de l’escenari. A la primera part veurem que  ells estan en moviment, cantant sense partitures. És aquest element corporal el que dóna valor afegit a l’espectacle, aquesta comunicació directa amb el públic que de vegades les mateixes partitures impedeixen. Estem massa acostumats a què cadascú faci la seva feina i el que volem ara és apropar la música a la gent i explicar-la tal com la sentim”.

És factible compaginar la tasca de professor a l’ESMUC amb la de director d’orquestra?

“Justament en l’àmbit dels estudis superiors de l’ESMUC no tan sols es permet sinó que, a més, es potencia que els alumnes tinguin professors als quals després poden veure a l’escenari. Hi ha una flexibilitat lògica per tal de poder combinar l’activitat docent amb l’artística i això és molt enriquidor”.

Quina opinió té del panorama actual que viu la música a casa nostra?

 “És una situació delicada. Hem patit una crisi i no es veu una recuperació clara que indiqui que hi tornaran a haver els recursos d’abans de la crisi. La cultura en general és la que més ho ha patit.

Els alumnes de l’ESMUC tenen un futur difícil perquè no hi ha estructures realment estables. Hi ha moltes iniciatives de la societat civil, un exemple n’és la mateixa Camerata Eduard Toldrà, i ara el cor Canticel, però ens costa de tenir les estructures professionals que donen estabilitat a un músic professional".

Es pot viure de la interpretació?

“Es pot viure de donar classe però no de la interpretació. El món de la música de cambra és complicat i, a més, falta coordinació. Cada ajuntament crea la seva orquestra però després es fan projectes amb poc recorregut. Potser seria més realista tenir orquestres amb més continuïtat per poder donar estabilitat als seus projectes. El cost que té una producció com la que portem, per exemple, difícilment la pot finançar algú”.

I això  de quina manera repercuteix en el nivell dels nous músics?

“Paradoxalment vivim el millor moment des del punt de vista artístic al nostre país. Hi ha hagut una evolució enorme. Surten músics de molt bon nivell que malauradament han de marxar fora. Tenim unes estadístiques amb uns índexs molts alts  d’emigració de músics. Els que surten amb bon nivell marxen i els millors ja no tornen. Mai hem tingut un nivell com el d’ara”.

Quines referències en té del cicle  Nits de Clàssics?

 “Projectes com aquest són les que aguanten el país. Iniciatives locals amb gent amb molta empenta que aporten energia a la vida musical. Cal felicitar aquesta continuïtat, i és tot un mèrit poder mantenir un cicle com aquest amb produccions de magnitud”.

Per cert, a quins llocs la porten aquesta producció?

“L’hem estrenat a Vilanova i ara la portem a Valls”.

Gairebé és una exclusiva...

“Doncs sí, és una obra que no forma part del repertori habitual de la Camerata Eduard Toldrà. La Camerata és una orquestra de corda que afegeix la secció de vent quan el repertori ho demana. Volíem fer una inauguració de primer nivell i el Rèquiem, de Mozart, és una de les obres més emblemàtiques per a cor i orquestra”.

M’ha sorprès el contingut dels articles que pública al seu web i que són especialment crítics cap a les formes de fer política.

“Sempre he tingut un alt compromís amb el panorama musical del país. El món musical és patològicament antigremial. Ens falta tenir una reivindicació col·lectiva; aquí cadascú té el seu petit projecte individual i ningú vol que li toquin. Davant aquesta situació aleshores és quan les administracions no reconeixen cap interlocutor. De fet, només hi ha una associació, la d’Intèrprets de Música Clàssica, de la qual molt pocs en som integrants. 

Fa 2 o 3 anys la Generalitat va impulsar el Pla Integral de la Música i el pressupost semblava que pujaria perquè vèiem que tindríem un 16 per cent d’increment en cultura, però a la música li va correspondre un zero per cent. Després d’aquesta feinada de reivindicacions les institucions no van creure que la música requerís cap increment ,i és  per aquesta raó que jo he estat crític amb la gestió de la música i també amb la forma de distribució que és molt discutible".

A què es refereix?

“A aquesta centralitat que ha exercit la potencialitat de Barcelona i que hauria de canviar: 15 milions de subvencions, dels quals 14 van a l’OBC i al Liceu, i el milió restant va a parar a la resta d’orquestres, però mig és per a la simfònica del Vallès. De tot això se n’hauria de poder parlar. Ens gastem molts diners per a grans solistes i directors internacionals i hi ha escoles de música que quasi no poden sobreviure”.

Tem les conseqüències d’explicar tot això?

“No podem tenir un món musical basat en la por de què si et queixes potser no et contractaran. No cal tenir aquesta servitud de cara a la política”.

Aquestes reivindicacions serveixen d’alguna cosa?

“Jo vaig ser director del Festival de Pasqua de Cervera i arrel d’una discussió política vaig deixar el càrrec com a protesta davant d’una política cultural en què semblava que només mana el retorn econòmic quan en realitat, nosaltres, els que ens dediquem a la música, treballem amb valors que van més enllà. Fruit d’aquesta protesta van sortir aquests escrits amb esperit crític.

El manifest que vaig fer va tenir molta difusió i rellevància, i una part va quedar reflectit en el Pla Integral de la Música. També és cert que no estem en un moment de normalitat, però per als que ens dediquem a la música crec que tenim l’obligació d’intentar aglutinar el nostres sector.

Es donen situacions que mai es donarien en cap col·legi professional com per exemple trobar estudiants de l’ESMUC en orquestres i fent  concerts. Hi ha una certa decepció perquè les expectatives d’aquell pla integral no es van complir. Amb tot, són granets de sorra perquè la gent prengui consciència.

Necessitem un país en què els nostres joves tinguin oportunitats i, és clar,  també hem de cultivar el públic. S’ha parlat de fer una acadèmia de la música que aglutinaria tots els gèneres, però veig difícil compartir una reivindicació conjunta perquè la problemàtica és diferent”.

I del públic què me’n diu?

“El públic és una de les tessitures més importants: si no tenim públic els músics no tenim sentit. Els índex d’audiència a les sales va baixar durant la crisi i en alguns àmbits no s’ha recuperat. Competim amb una oferta cultural enorme i al costat  d’àmbits musicals que resulten més atractius”.

Com es combat tot això?

 “És ben clar que la música ha de millorar l’àmbit de la comunicació per poder fer arribar la informació a tothom i despertar la il·lusió. No és tracta de canviar  el producte sinó de fer una presentació amb un format més atractiu. Alhora, hem de ser capaços de transmetre aquesta idea i aquest concepte a l’audiència”.

Vostès ja ho apliquen en aquest Rèquiem de Mozart.

“Sí, en aquest Rèquiem els cantaires tenen una corporalitat diferent. A la primera part, sense les partitures, tenen un cert protagonisme buscant una relació més propera amb els espectadors. Qualsevol proposta és positiva quan es tracta de trencar l’etiqueta de la música clàssica com a cosa ensopida. També és veritat que el món de la música s’està reinventat per atraure un públic que sigui el més ampli possible. Això ha de començar des del nivell escolar. Però també és molt important que qualsevol persona pugui  gaudir de la música clàssica tant si és un entès com un profà”.

Què han tingut en compte a l’hora de dissenyar aquest projecte dedicat al Rèquiem de Mozart?

“L’objectiu parteix del repte de poder explicar una obra tan immensa com és el Rèquiem de Mozart sent conscients que l’audició és un fenomen molt complicat. Vivim en una societat tan visual que sembla que allò que no té un atractiu visual és incapaç de captar l’atenció de l’audiència. La part visual, doncs, és important per evitar que la gent es dispersi i per poder captar l’atenció del públic que ens escolta”. 

El poder ocult de la viola

Agnès Mauri i Benedek Horváth durant el concert de viola i piano que van oferir al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Dos joves artistes, però amb gran presència internacional, van ser els intèrprets del concert Fantasies d’una viola, el dijous, dia 9, al Teatre Principal: Agnès Mauri, viola (Vic, 1992) -actualment resident a Basilea-, i el pianista Benedek Horváth (Budapest, 1989).

Un programa imaginatiu i divers els va permetre demostrar perquè són un duo de molta qualitat, a més de gaudir d'una gran projecció a nivell internacional.

El fil conductor del concert va ser la fantasia amb obres d’èpoques i estils diferents, on el concepte fantasia va canviant de connotació.

El recital, amb dues parts ben contrastades, va mostrar una primera part d'una bellesa extrema, amb una Agnès Mauri confrontada, sense cap altre ajut que el seu instrument, a la complexitat i simplicitat de la Fantasia número 7, de George P. Telemann; la Sonata per a viola Op.11, de Hindemith, i la Op. 73 de Schumann.

A la segona part, Agnès Mauri va compartir amb el públic l’obra Jardins del silenci, de Miquel Oliu -dedicada a la violista-,  i el ballet Romeo i Julietta, de Prokofiev, en versió per a viola i piano.

El repertori per a viola i piano anterior al segle XX és relativament escàs, un fet que explica la freqüència amb què els intèrprets d'aquest instrument executen transcripcions o adaptacions. Un dels casos més coneguts és l'obra de Propkofiev amb arranjament de V. Bosisosky.

Entre les obres interpretades cal destacar, tant per la qualitat com per l’execució, la primera Sonata per a viola i piano, Op. 11 Núm. 4 de Paul Hindemith. Composta el 1919, és la quarta de cinc sonates instrumentals que componen el seu Opus 11. Aquesta sonata i la següent, l’ Opus 11 Núm. 5 per a viola i en solitari, marca la decisió de Hindemith d'abandonar el violí per la viola.

Un primer pla de la violista en l'execució d'una de les obres en el recital Fantasies d'una viola.
Foto: JOAN GASULL.

Mauri i Horváth, van fer una interpretació exquisida. La viola, obrint un diàleg amb el piano -encara silenciat- que, després d’uns compassos replica la melodia. Tots dos instruments desenvolupen una figura rítmica: uns compassos amb el piano silenciat i el tema passa seguidament entre els dos instruments. Uns moments en què Agnès Mauri va demostrar el seu gran virtuosisme.

Tot això passava en el breu primer moviment Fantasia. El darrer moviment té sis variacions del tema que prové de l’anterior moviment. La viola de la jove intèrpret pren aquí el seu caràcter més noble, més sobri, tot fusionant-se amb el piano per a assolir una sonoritat conjunta.

En el concert va destacar el notable poder expressiu de la viola. Agnès Mauri li dóna un accent més aviat suau, intimista i una mica malenconiós. Més en els passatges de legato que en els de virtuosisme, tot i que exhibeix una tècnica pulcra i exquisida.

Tot això ho va poder comprovar el públic en l’obra de Miquel Oliu, Jardins del silenci, obra que forma part de l’encàrrec de Joventuts Musicals de Catalunya i la Fundació Ferrer-Salat per a la Xarxa de Música 2016-17, i que l’autor va dedicar a Agnès Mauri havent-la treballat conjuntament.

Tots dos intèrprets va aconseguir crear aquest “jardí sonor” a partir dels diferents timbres, registres i sobretot del material harmònic, que té un rellevant paper colorista i constructiu dins l’obra, amb una recreació sonora que va augmentant al llarg de les tres parts en què s’articula.

Una obra, que per les seves característiques, pot arribar a fer difícil d’entendre per a l’espectador.

En l’espectacular Romeo i Julietta, de Prokofiev, la viola i el piano van estar esplèndids, marcant amb precisió els tempo i el lirisme en els diferents moviments de l’obra.

Els espectadors van recompensar l’excel·lent actuació d’Agnès Mauri i Benedeck Horváth amb llargs aplaudiments i el duo els va regalar Jota de Manuel de Falla.

Un concert d’alta qualitat per a uns intèrprets joves i amb molt de talent que es troben en plena expansió de la seva trajectòria professional.