Quan l'intèrpret esdevé creador

Humberto Quagliata en el concert que va oferir al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics, organitzat pels Amics de la Música de Valls. Foto: JOAN GASULL.

El concert d’Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) no va deixar ningú indiferent. A la sortida del recital organitzat pels Amics de la Música de Valls els comentaris del públic es dividien, meitat i meitat, entre els qui van quedar enamorats del pianista i els que haurien preferit un altre tipus d’intèrpret i, sobretot, un repertori més comú.

No hi van faltar tampoc les referències al tercer dels cinc preludis de Frederic Mompou, que Quagliata va tocar amb la mà esquerra i que havia generat tot tipus d’especulacions i comentaris. Però la raó de perquè ho va fer era molt més simple. El tercer preludi està escrit per a la mà esquerra. 

Quagliata, que va tenir l’oportunitat de nodrir-se dels coneixements  de Frederic Mompou d’una manera directa i en primera persona, va interpretar aquest compositor amb en un estil  diferent del que ens el presenten habitualment. Per això creiem que és molt recomanable escoltar aquest tercer preludi per a la mà esquerra interpretat pel mateix Mompou en un programa de TVE-2 (blanc-i-negre) que es pot trobar a Youtube.

Deia Frederic Mompou que ell no componia sinó que descomponia. Ens hem trobat amb una interpretació del text musical molt personal, i en part sorprenent, per part del pianista Humberto Quagliata, precedit d'una aureola de magnífiques crítiques, d'innumerables concerts a les sales més prestigioses dels cinc continents, i de l'aval de músics contemporanis com Alicia de Larrocha, Tomás Marco, Ernesto Halfter i d’altres.

Observem en aquest intèrpret que descodifica el text musical d'una partitura i el fa audible a través del piano d'una manera molt personal. L'intèrpret musical és certament un creador, ja que sense el seu apromptament viu, la música senzillament no existeix en la realitat sinó tan sols en el paper.

Per a l'oient seria enriquidor el contrast de dues versions d'una mateixa obra, en mans d'artistes diferents. A vegades les diferències poden ser siderals, de vegades no tant. El fet és que no hi ha, ni haurà, dues versions iguals. En la interpretació musical, com en l'actuació teatral, és l'ésser humà o el grup d'ells, els que fan única la versió d'una obra.

La interpretació de Humberto Quagliata va més enllà d'un coneixement acabat  de la composició en la seva estructura, un fet que li permet donar vida a les notes musicals escrites, que sempre és molt més del que merament indica la partitura. Això, implica tenir una gran obertura cap a altres àrees del coneixement i altres disciplines de les arts, les humanitats i les ciències, que s'han de viure per dur-les endavant en paral·lel amb el desenvolupament personal més íntim. Qualsevol separació o transgressió d'aquesta unitat vida-art, no pot arribar a bon terme.

El repertori que va presentar Humberto Quagliata va ser un recorregut per diversos compositors espanyols alguns dels quals poc habituals en els repertoris de concert. S'inicià amb una obra del contemporani de Chopin, Marcial del Adalid on, en els primers compassos ja recorda l'època a què correspon, i on vàrem notar algun trino amb la mà dreta no gaire correcte. Va seguir una interpretació molt personal de la Reverie d'Albéniz, i els cinc preludis de Mompou.

Va continuar amb una obra del compositor uruguaià Daniel Stefani (1949) per acabar amb dues obres del compositor gallec, Manuel Balboa, autor de diverses bandes musicals de la filmografia espanyola.

De Quagliata és característica la utilització dels silencis musicals, un fet que influeix en el tempo de tot el repertori. També sorprèn com utilitza de manera persistent el pedal provocant un ressò que lliga els compassos.

Al final del recital Humberto Quagliata va correspondre als aplaudiments del públic interpretant un tango de Daniel Stefani. Un concert que, pel repertori i per la seva interpretació, va provocar opinions discrepants entre el públic.