 |
| Xavier Puig dirigeix en aquesta ocasió la Camerata Eduard Toldrà en el concert al costat del Cor Canticell i el Rèquiem de Mozart. Foto: RICARDO RIBAS |
ANNA ESTALLO / Valls
Amb
el Rèquiem de Mozart el Teatre
Principal s’erigeix aquest dimecres, dia 1 de novembre, en l'escenari de la prova de foc que el recentment creat Cor Canticel afrontarà al costat dels experimentats músics de la
Camerata Eduard Toldrà i del seu director Xavier Puig (Cervera, 1973). L'espectacle mesurarà l’èxit del seu pas a la professionalitat. Tots junts es preparen des de fa temps per a la
interpretació d’una de les obres més singulars per a cor i orquestra.
Xavier
Puig afronta el repte amb la il·lusió de dirigir un espectacle que vol trencar
alguns dels tòpics de la música clàssica.
Ve de lluny la seva
relació amb la Camerata Eduard Toldrà?
“La
dirigeixo puntualment. La Camerata Eduard Toldrà no té director titular i es
nodreix de les intervencions de diferents directors. Jo hi he col·laborat en
diverses ocasions des que fa uns tres anys vaig iniciar la meva participació
amb aquesta organització. A més de treballar amb aquesta formació, també sóc a
l’orquestra de Girona com a titular, i tinc vinculacions amb l’orquestra de cambra
Terrassa 48, l’orquestra del Vallès, i el Cor de Cambra de l’Auditori de
Lleida. Combino la faceta de director amb la de professor a l’ESMUC”.
Com afronta el repte
de dirigir la Camerata Eduard Toldrà juntament amb el recentment creat Cor
Canticel?
“Aquest és el primer projecte que fa el cor, una
bona idea perquè d’orquestres n’hi han moltes i, en canvi, de cors professionals
no. Si les col·laboracions conjuntes amb la Camerata Eduard Toldrà i el Cor
Canticel tenen continuïtat, s’obrirà un ventall de possibilitats. Les dues
formacions neixen amb la mateixa idea i filosofia. Ara podem assajar als
matins, cosa que no passa amb els cors amateurs amb els quals és més difícil
poder fixar una regularitat d’assajos. No hi ha massa ocasions de poder
disposar d’una oportunitat com aquesta. Ens fa molta il·lusió aquesta primera
producció: ens vam trobar a l’agost per fer les primeres reunions de treball i
diumenge, dia 29 d’octubre, ens vam estrenar. És, per tant, un nou nat”.
Amb quines
expectatives arriben a Valls després de l’estrena amb el Cor Canticel a
Vilanova i la Geltrú?
“Les sensacions són molt bones perquè amb
aquest projecte hem aconseguit equiparar l’àmbit vocal i àmbit orquestral. Hi ha
joves que estudien cant a l’ESMUC i no tenen moltes opcions; és una qüestió de justícia, ja era hora. El
cor neix amb la voluntat d’anar més enllà del format habitual, lluny dels cantaires
que estan estàtics damunt de l’escenari. A la primera part veurem que ells estan en moviment, cantant sense partitures.
És aquest element corporal el que dóna valor afegit a l’espectacle, aquesta comunicació
directa amb el públic que de vegades les mateixes partitures impedeixen. Estem
massa acostumats a què cadascú faci la seva feina i el que volem ara és apropar
la música a la gent i explicar-la tal com la sentim”.
És factible compaginar
la tasca de professor a l’ESMUC amb la de director d’orquestra?
“Justament
en l’àmbit dels estudis superiors de l’ESMUC no tan sols es permet sinó que, a
més, es potencia que els alumnes tinguin professors als quals després poden
veure a l’escenari. Hi ha una flexibilitat lògica per tal de poder combinar l’activitat
docent amb l’artística i això és molt enriquidor”.
Quina opinió té del
panorama actual que viu la música a casa nostra?
“És una situació delicada. Hem patit una crisi
i no es veu una recuperació clara que indiqui que hi tornaran a haver els
recursos d’abans de la crisi. La cultura en general és la que més ho ha patit.
Els
alumnes de l’ESMUC tenen un futur difícil perquè no hi ha estructures realment
estables. Hi ha moltes iniciatives de la societat civil, un exemple n’és la mateixa
Camerata Eduard Toldrà, i ara el cor Canticel, però ens costa de tenir les
estructures professionals que donen estabilitat a un músic professional".
Es pot viure de la
interpretació?
“Es
pot viure de donar classe però no de la interpretació. El món de la música de
cambra és complicat i, a més, falta coordinació. Cada ajuntament crea la seva
orquestra però després es fan projectes amb poc recorregut. Potser seria més
realista tenir orquestres amb més continuïtat per poder donar estabilitat als
seus projectes. El cost que té una producció com la que portem, per exemple, difícilment
la pot finançar algú”.
I això de quina manera repercuteix en el nivell dels
nous músics?
“Paradoxalment
vivim el millor moment des del punt de vista artístic al nostre país. Hi ha
hagut una evolució enorme. Surten músics de molt bon nivell que malauradament
han de marxar fora. Tenim unes estadístiques amb uns índexs molts alts d’emigració de músics. Els que surten amb bon
nivell marxen i els millors ja no tornen. Mai hem tingut un nivell com el d’ara”.
Quines referències en té
del cicle Nits de Clàssics?
“Projectes com aquest són les que aguanten el
país. Iniciatives locals amb gent amb molta empenta que aporten energia a la
vida musical. Cal felicitar aquesta continuïtat, i és tot un mèrit poder
mantenir un cicle com aquest amb produccions de magnitud”.
Per cert, a quins
llocs la porten aquesta producció?
“L’hem
estrenat a Vilanova i ara la portem a Valls”.
Gairebé és una
exclusiva...
“Doncs
sí, és una obra que no forma part del repertori habitual de la Camerata Eduard
Toldrà. La Camerata és una orquestra de corda que afegeix la secció de vent quan
el repertori ho demana. Volíem fer una inauguració de primer nivell i el Rèquiem, de Mozart, és una de les obres
més emblemàtiques per a cor i orquestra”.
M’ha sorprès el
contingut dels articles que pública al seu web i que són especialment crítics cap
a les formes de fer política.
“Sempre
he tingut un alt compromís amb el panorama musical del país. El món musical és patològicament
antigremial. Ens falta tenir una reivindicació col·lectiva; aquí cadascú té el
seu petit projecte individual i ningú vol que li toquin. Davant aquesta
situació aleshores és quan les administracions no reconeixen cap interlocutor.
De fet, només hi ha una associació, la d’Intèrprets de Música Clàssica, de la
qual molt pocs en som integrants.
Fa 2 o 3 anys la Generalitat va impulsar el
Pla Integral de la Música i el pressupost semblava que pujaria perquè vèiem que
tindríem un 16 per cent d’increment en cultura, però a la música li va correspondre
un zero per cent. Després d’aquesta feinada de reivindicacions les institucions
no van creure que la música requerís cap increment ,i és per aquesta raó que jo he estat crític amb la
gestió de la música i també amb la forma de distribució que és molt discutible".
A què es refereix?
“A
aquesta centralitat que ha exercit la potencialitat de Barcelona i que hauria
de canviar: 15 milions de subvencions, dels quals 14 van a l’OBC i al Liceu, i
el milió restant va a parar a la resta d’orquestres, però mig és per a la
simfònica del Vallès. De tot això se n’hauria de poder parlar. Ens gastem molts
diners per a grans solistes i directors internacionals i hi ha escoles de
música que quasi no poden sobreviure”.
Tem les conseqüències
d’explicar tot això?
“No
podem tenir un món musical basat en la por de què si et queixes potser no et
contractaran. No cal tenir aquesta servitud de cara a la política”.
Aquestes
reivindicacions serveixen d’alguna cosa?
“Jo
vaig ser director del Festival de Pasqua de Cervera i arrel d’una discussió
política vaig deixar el càrrec com a protesta davant d’una política cultural en
què semblava que només mana el retorn econòmic quan en realitat, nosaltres, els
que ens dediquem a la música, treballem amb valors que van més enllà. Fruit d’aquesta
protesta van sortir aquests escrits amb esperit crític.
El
manifest que vaig fer va tenir molta difusió i rellevància, i una part va
quedar reflectit en el Pla Integral de la Música. També és cert que no estem en
un moment de normalitat, però per als que ens dediquem a la música crec que
tenim l’obligació d’intentar aglutinar el nostres sector.
Es
donen situacions que mai es donarien en cap col·legi professional com per
exemple trobar estudiants de l’ESMUC en orquestres i fent concerts. Hi ha una certa decepció perquè les
expectatives d’aquell pla integral no es van complir. Amb tot, són granets de
sorra perquè la gent prengui consciència.
Necessitem
un país en què els nostres joves tinguin oportunitats i, és clar, també hem de cultivar el públic. S’ha parlat
de fer una acadèmia de la música que aglutinaria tots els gèneres, però veig
difícil compartir una reivindicació conjunta perquè la problemàtica és diferent”.
I del públic què me’n
diu?
“El
públic és una de les tessitures més importants: si no tenim públic els músics no
tenim sentit. Els índex d’audiència a les sales va baixar durant la crisi i en
alguns àmbits no s’ha recuperat. Competim amb una oferta cultural enorme i al
costat d’àmbits musicals que resulten més
atractius”.
Com es combat tot
això?
“És ben clar que la música ha de millorar
l’àmbit de la comunicació per poder fer arribar la informació a tothom i despertar
la il·lusió. No és tracta de canviar el
producte sinó de fer una presentació amb un format més atractiu. Alhora, hem de
ser capaços de transmetre aquesta idea i aquest concepte a l’audiència”.
Vostès ja ho apliquen
en aquest Rèquiem de Mozart.
“Sí,
en aquest Rèquiem els cantaires tenen
una corporalitat diferent. A la primera part, sense les partitures, tenen un
cert protagonisme buscant una relació més propera amb els espectadors. Qualsevol
proposta és positiva quan es tracta de trencar l’etiqueta de la música clàssica
com a cosa ensopida. També és veritat que el món de la música s’està reinventat
per atraure un públic que sigui el més ampli possible. Això ha de començar des
del nivell escolar. Però també és molt important que qualsevol persona pugui gaudir de la música clàssica tant si és un entès
com un profà”.
Què han tingut en
compte a l’hora de dissenyar aquest projecte dedicat al Rèquiem de Mozart?
“L’objectiu parteix del repte de
poder explicar una obra tan immensa com és el Rèquiem de Mozart sent conscients que l’audició és un fenomen molt
complicat. Vivim en una societat tan visual que sembla que allò que no té un
atractiu visual és incapaç de captar l’atenció de l’audiència. La part visual,
doncs, és important per evitar que la gent es dispersi i per poder captar
l’atenció del públic que ens escolta”.
