De Beethoven a Franck i l'esperit de l'expressió romàntica

El jove concertista Bernat Català actua aquest dijous, dia 6 de febrer,
al Teatre Principal de Valls. Foto: FUNDACIÓ GÜELL

AMV / Valls

El pianista Bernat Català (Barcelona, 1993) presenta un programa que reuneix tres obres amb estètiques i llenguatges molt diferents, però que responen a l'esperit de l'expressió romàntica.

La nova cita de Nits de Clàssics es durà a terme aquest dijous, dia 6 de febrer, a partir de 2/4 de 9 del vespre al Teatre Principal de Valls. 

Es tracta d'una proposta del 48è Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya 2018, primer premi de Joventuts Musical de Vilafranca del Penedès.

La Sonata Op. 110 de Beethoven va ser la penúltima composta per l'autor essent, doncs, una obra de maduresa profunda. En canvi, la sonata del compositor vienès Alban Berg es va publicar per primera vegada el 1910. Aquesta peça d'estil expressionista anticipa la ruptura del sistema total. El recital acabarà amb el Preludi coral i fuga del compositor belga Cesar Franck, una obra cabdal del repertori pianístic. Des de Beethoven fins a Franck, passant per Berg, tots els compositors representen el romanticisme en la música, cada un d'ells des d'una perspectiva diferent.

Prèviament al concert, a les 20.00 hores, es durà a terme la presentació del llibre Las Sonatas para piano de Beethoven de Paul Badura-Skoda i Jörg Demus, traducció de l’alemany a càrrec de Manuel Capdevila i Font. Editorial Arpegio. Una anàlisi i descripció de totes les sonates per a piano de Beethoven.

La presentació de l'obra anirà a càrrec del musicòleg Albert Ferrer Flamerich i Manuel Capdevila i Font.

Un espectacle únic, personal i intransferible amb Darryl Taylor

El contratenor nordamericà Darryl Taylor durant una de les seves actuacions. Aquest dimecres,
dia 20 de desembre (21.30 h) serà al Teatre Principal de Valls. 

ANNA ESTALLO / Valls

Nit de Clàssics ha reservat un espectacle íntim, personal i commovedor, d’aquells que arriben al cor per al concert de Nadal.

La soprano Carmen Acosta, el contratenor Darryl Taylor i el pianista Miguel Ángel Dionís tenen a punt una vetllada molt especial amb obres de Händel, Gluck, Britten, Rossini o Chadwick seleccionades amb la perfecta intenció d’oferir un concert singular.

Tots tres són artistes de primer nivell, però Darryl Taylor mereix una menció especial. És una icona del cant mundial.

La seva és una veu d’aquelles que es mouen en un espai desconegut, on els grans tresors de vegades se subestimen. Tant és així que durant anys els contratenors -cantants amb un registre molt agut, per damunt de la del tenor i coincident amb la de la contralt-, han passat quasi desapercebuts i no ha estat fins a finals del segle XX i, sobretot, en els inicis del XXI que els contratenors han guanyat visibilitat.

El reconegut músic cubà Leo Brouwer –guitarrista, compositor i director d’orquestra- és una de les persones que més ha contribuït a exalçar la figura dels contratenors. Artífex del concurs Les Voix Humaines, ha volgut redescobrir aquests cantants tan poc valorats.

Sigui com sigui, al nord-americà Darryl Taylor no li ha faltat mai la feina i amb més d’una dotzena de discos enregistrats la seva trajectòria és imparable amb concerts al Royce Hall de Los Ángeles, al Centre Kennedy per a les Arts Escèniques a Washington DC, al Festival de Música d’Aspen  o amb la Simfònica Johann Strauss de Viena

Darryl Taylor ha aconseguit ser considerat un contratenor de gran prestigi. Com va començar tot?

“Vaig començar la meva carrera professional com a contratenor l’any 2006. Prèviament, ja cantava com a professional però ho feia com a tenor líric lleuger; durant aquella època  vaig enregistrar diferents discos. El cert és, però, que sempre havia tingut una àmplia extensió vocal que anava més enllà del que pogués fer com a tenor. George Shirley, que va ser professor meu a la Universitat de Michigan, em va insinuar en diverses ocasions que jo tenia registre de contratenor, però inicialment vaig rebutjar aquesta idea. El temps va anar passant i anys després vaig acceptar que la meva veu esdevenia més viva, més rica i completa quan jo cantava repertori amb un registre alt i no pas quan interpretava obres per a tenor”.

I exactament quan va rebre aquestes primeres indicacions de què podia ser contratenor?

“George Shirley m’ho va suggerir per primer cop l’any 1994, i dotze anys més tard es va reafirmar en la seva opinió. Aquesta vegada vaig decidir escoltar amb molta atenció el seu consell i, vaig orientar la meva carrera com a contratenor”.

Va créixer en una família de músics?

 “La meva germana més gran cantava, així és que jo la vaig imitar quan encara era un infant. Tots dos cantàvem junts a l’església mentre creixíem a Detroit, una ciutat amb una grandíssima tradició musical. En la meva etapa inicial assajava i aprenia a l’Interlochen National Music Camp.”

Sabem que visita Espanya molt sovint, fins i tot, cada any. Té una relació especial amb aquest país? Quan hi va fer un recital per primera vegada?

“Estimo Espanya. I estimo Catalunya! Aquí tinc amics que són gairebé com la meva família. Vinc a cantar a Espanya des de l’any 1991. El meu primer recital va ser a Matadepera, durant la festa major. I he cantat gairebé en cada ciutat i, pràcticament a tot el país. Al començament, quan vaig arribar a Espanya, no podia dir ni una paraula d’espanyol. No sabia ni una sola cosa de Catalunya. Ara, quasi que puc establir una conversa en espanyol, entenc el català i el començo a parlar a ‘poc a poc’.  Ben aviat espero poder cantar al Liceu!”.

Com serà el concert que farà al Teatre Principal de Valls? Com és la relació amb els seus companys d’escena Carmen Acosta (soprano) i Miguel Ángel Dionís (piano)?

“Hem preparat un concert amb àries i duets d’òperes i oratoris. Els compositors que hem triat per a l’ocasió són Händel, Gluck, Britten, Rossini i d’altres. Realment hem dissenyat un programa que ens satisfà a tots tres i creiem que el públic ho rebrà amb molt d’entusiasme.

El Miguel Ángel Dionís i jo vam començar a treballar junts fa tres anys. És un col·laborador i company meravellós! Té molt de talent i està completament dedicat a la seva professió; és un músic molt respectat a Barcelona. Ell i la Carmen Acosta són de les illes Canàries. La Carmen Acosta no només és una dóna extraordinària, sinó que, a més, és una artista molt apassionada i expressiva amb una veu de soprano excepcional. La Carmen Acosta ha actuat en les sales d’òpera més importants del planeta. I li puc assegurar que les nostres dues veus combinen a la perfecció”.

Té al mercat una àmplia relació d’enregistraments. En quins projectes treballa actualment?

“Recentment he editat dos discos, el Complete Solo cantatas, de Rosanna Scalfi Marcello [Venècia, 1704-1742] amb Naxos Records. Rosanna Scalfi va ser una gondolera del segle XVIII que va ser descoberta per la seva veu i pel seu talent. També tinc al mercat 12 cançons en un CD titulat Love’s signatures amb el segell MSR Records, i diferents títols del compositor  Deon Nielsen Price enregistrats amb la marca Cambria Records CD sota el títol Radiance in Motion.

Properament faré un altre enregistrament de cançons de la compositora Lori Laitman amb el segell Albany Records”.

La cita amb Miguel Ángel Dionís (piano), Carmen Acosta (soprano) i Darryl Taylor (contratenor) és aquest dimecres, a dos quarts de 10 del vespre al Teatre Principal de Valls. 

Un Rèquiem per al segle XXI

El Cor Canticel i la Camerata Eduard Toldrà van oferir una versió innovadora del Rèquiem de Mozart, el dimecres, primer de novembre, al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

TEXT: ROMAN GALIMANY / Valls

Què té més mèrit, que cent cantants sonin com si fossin disset o que disset ho facin com si fossin cent? A aquesta qüestió podria respondre el públic que el dimecres, primer de novembre, va omplir el Teatre Principal de Valls. Els directors Xavier Puig i Assumpta Mateu, van situar els membres de l’Ensemble Vocal Canticel, davant de l’Orquestra Camerata Eduard Toldrà, i el director entre ambdós, canviant de posició els cantants, segons conveniència del text, al llarg dels gairebé tres quarts d’hora que va durar la partitura. 

Els comentaris del públic, posat dempeus al finalitzar el Rèquiem de Mozart,  estaven plens de superlatius. Una de les millors vetllades viscudes en molts anys al Teatre Principal. Els elogis no es limitaren a l’orquestra Camerata Eduard Toldrà, dúctil i refinada, i al director Xavier Puig, sinó també a l’Ensemble Vocal Canticel, excel·lents vocalment, per la “ritualització” que en va fer la seva directora Assumpta Mateu, duta a terme amb simplicitat, efectivitat i sense distreure gaire la concentració de l'espectador. Una reflexió profunda, que va assolir una missa en què intèrprets i públic foren co-oficiants. Per a això va moure els cors seguint el text litúrgic, líric o dramàtic; la producció semi-escènica aconseguí que fos el concert i l’esdeveniment musical escènic més emocionant viscut en molts anys.  Una interpretació que ens va submergir plenament en l’obra de Mozart. 

Els protagonistes d’aquest concert van ser les esplèndides veus, brillants i poderoses, dels membres de l’Ensemble Vocal Canticel, extraordinàriament preparat per l’Assumpta Mateu i el Xavier Puig. Les notòries seccions de caos, com ara el Dies irae o el Confutatis, sonaren de manera que va ser a la vegada, transparent i natural, sorgint del tumult d’una forma gairebé improvisada i que no pot fer més que meravellar-nos.   

Els membres de l’ensemble alternaren la funció de solistes, que no podem personalitzar perquè no ens foren anunciats, i que van tenir el seu paper important en l’èxit del concert. En el Tuba mirum la soprano, la contralt, el baix i el tenor sorgien d’entre el cor amb un cant superb i decidit, donant plena expressió a cada un dels matisos; així com en el  Recordare, pie Jesu, amb la sonora veu de la soprano i l’expansiva veu de la contralt, on a la bellesa d’una veu n’hi seguia una altra. El cor va cantar el Lacrimosa, abans d’una curta pausa, amb delicadesa i intensitat transmetent-nos moments  molt emotius. En la interpretació de l’Agnus Dei, els solistes  es situaren al passadís lateral de la platea del teatre, embolcallant amb el seu cant al públic.

Va ser tot un luxe poder comptar amb la presència
del compositor Feliu Gasull. Foto: JOAN GASULL

Canticel de Toldrà

La vetllada va començar amb la presentació de l’Ensemble Vocal Canticel, interpretant la cançó Canticel de Toldrà, la qual va ser adaptada i acompanyada pel guitarrista Feliu Gasull. Seguidament interpretaren el Cant de la Sibil·la, com a introducció al Rèquiem ja que, amb un final en un espai de foscor i amb el so de les dotze campanades, donava entrada a la interpretació de l’obra de Mozart, amb el sofrent larghetto, les frases melòdiques i l'harmonia de tot el conjunt que transmet el caràcter de súplica i, alhora, un to de resignació tan patètic, que realment ens transporta i ens commou. Un gran inici que ens portaria a viure un concert memorable que el públic, dempeus, va agrair amb un llarguíssim aplaudiment. Va ser correspost amb la interpretació de la Lacrimosa.

"Avui, allò que no té atractiu visual és incapaç de captar l'atenció del públic"

Xavier Puig dirigeix en aquesta ocasió la Camerata Eduard Toldrà en el concert al costat del Cor Canticell i el Rèquiem de Mozart. Foto: RICARDO RIBAS

ANNA ESTALLO / Valls

Amb el Rèquiem de Mozart el Teatre Principal s’erigeix aquest dimecres, dia 1 de novembre, en l'escenari de la prova de foc que el recentment creat Cor Canticel afrontarà al costat dels experimentats músics de la Camerata Eduard Toldrà i del seu director Xavier Puig (Cervera, 1973). L'espectacle mesurarà l’èxit del seu pas a la professionalitat. Tots junts es preparen des de fa temps per a la interpretació d’una de les obres més singulars per a cor i orquestra.

Xavier Puig afronta el repte amb la il·lusió de dirigir un espectacle que vol trencar alguns dels tòpics de la música clàssica.

Ve de lluny la seva relació amb la Camerata Eduard Toldrà?

“La dirigeixo puntualment. La Camerata Eduard Toldrà no té director titular i es nodreix de les intervencions de diferents directors. Jo hi he col·laborat en diverses ocasions des que fa uns tres anys vaig iniciar la meva participació amb aquesta organització. A més de treballar amb aquesta formació, també sóc a l’orquestra de Girona com a titular, i tinc vinculacions amb l’orquestra de cambra Terrassa 48, l’orquestra del Vallès, i el Cor de Cambra de l’Auditori de Lleida. Combino la faceta de director amb la de professor a l’ESMUC”.

Com afronta el repte de dirigir la Camerata Eduard Toldrà juntament amb el recentment creat Cor Canticel?

 “Aquest és el primer projecte que fa el cor, una bona idea perquè d’orquestres n’hi han moltes i, en canvi, de cors professionals no. Si les col·laboracions conjuntes amb la Camerata Eduard Toldrà i el Cor Canticel tenen continuïtat, s’obrirà un ventall de possibilitats. Les dues formacions neixen amb la mateixa idea i filosofia. Ara podem assajar als matins, cosa que no passa amb els cors amateurs amb els quals és més difícil poder fixar una regularitat d’assajos. No hi ha massa ocasions de poder disposar d’una oportunitat com aquesta. Ens fa molta il·lusió aquesta primera producció: ens vam trobar a l’agost per fer les primeres reunions de treball i diumenge, dia 29 d’octubre, ens vam estrenar. És, per tant, un nou nat”.

Amb quines expectatives arriben a Valls després de l’estrena amb el Cor Canticel a Vilanova i la Geltrú?

 “Les sensacions són molt bones perquè amb aquest projecte hem aconseguit equiparar l’àmbit vocal i àmbit orquestral. Hi ha joves que estudien cant a l’ESMUC i no tenen moltes opcions;  és una qüestió de justícia, ja era hora. El cor neix amb la voluntat d’anar més enllà del format habitual, lluny dels cantaires que estan estàtics damunt de l’escenari. A la primera part veurem que  ells estan en moviment, cantant sense partitures. És aquest element corporal el que dóna valor afegit a l’espectacle, aquesta comunicació directa amb el públic que de vegades les mateixes partitures impedeixen. Estem massa acostumats a què cadascú faci la seva feina i el que volem ara és apropar la música a la gent i explicar-la tal com la sentim”.

És factible compaginar la tasca de professor a l’ESMUC amb la de director d’orquestra?

“Justament en l’àmbit dels estudis superiors de l’ESMUC no tan sols es permet sinó que, a més, es potencia que els alumnes tinguin professors als quals després poden veure a l’escenari. Hi ha una flexibilitat lògica per tal de poder combinar l’activitat docent amb l’artística i això és molt enriquidor”.

Quina opinió té del panorama actual que viu la música a casa nostra?

 “És una situació delicada. Hem patit una crisi i no es veu una recuperació clara que indiqui que hi tornaran a haver els recursos d’abans de la crisi. La cultura en general és la que més ho ha patit.

Els alumnes de l’ESMUC tenen un futur difícil perquè no hi ha estructures realment estables. Hi ha moltes iniciatives de la societat civil, un exemple n’és la mateixa Camerata Eduard Toldrà, i ara el cor Canticel, però ens costa de tenir les estructures professionals que donen estabilitat a un músic professional".

Es pot viure de la interpretació?

“Es pot viure de donar classe però no de la interpretació. El món de la música de cambra és complicat i, a més, falta coordinació. Cada ajuntament crea la seva orquestra però després es fan projectes amb poc recorregut. Potser seria més realista tenir orquestres amb més continuïtat per poder donar estabilitat als seus projectes. El cost que té una producció com la que portem, per exemple, difícilment la pot finançar algú”.

I això  de quina manera repercuteix en el nivell dels nous músics?

“Paradoxalment vivim el millor moment des del punt de vista artístic al nostre país. Hi ha hagut una evolució enorme. Surten músics de molt bon nivell que malauradament han de marxar fora. Tenim unes estadístiques amb uns índexs molts alts  d’emigració de músics. Els que surten amb bon nivell marxen i els millors ja no tornen. Mai hem tingut un nivell com el d’ara”.

Quines referències en té del cicle  Nits de Clàssics?

 “Projectes com aquest són les que aguanten el país. Iniciatives locals amb gent amb molta empenta que aporten energia a la vida musical. Cal felicitar aquesta continuïtat, i és tot un mèrit poder mantenir un cicle com aquest amb produccions de magnitud”.

Per cert, a quins llocs la porten aquesta producció?

“L’hem estrenat a Vilanova i ara la portem a Valls”.

Gairebé és una exclusiva...

“Doncs sí, és una obra que no forma part del repertori habitual de la Camerata Eduard Toldrà. La Camerata és una orquestra de corda que afegeix la secció de vent quan el repertori ho demana. Volíem fer una inauguració de primer nivell i el Rèquiem, de Mozart, és una de les obres més emblemàtiques per a cor i orquestra”.

M’ha sorprès el contingut dels articles que pública al seu web i que són especialment crítics cap a les formes de fer política.

“Sempre he tingut un alt compromís amb el panorama musical del país. El món musical és patològicament antigremial. Ens falta tenir una reivindicació col·lectiva; aquí cadascú té el seu petit projecte individual i ningú vol que li toquin. Davant aquesta situació aleshores és quan les administracions no reconeixen cap interlocutor. De fet, només hi ha una associació, la d’Intèrprets de Música Clàssica, de la qual molt pocs en som integrants. 

Fa 2 o 3 anys la Generalitat va impulsar el Pla Integral de la Música i el pressupost semblava que pujaria perquè vèiem que tindríem un 16 per cent d’increment en cultura, però a la música li va correspondre un zero per cent. Després d’aquesta feinada de reivindicacions les institucions no van creure que la música requerís cap increment ,i és  per aquesta raó que jo he estat crític amb la gestió de la música i també amb la forma de distribució que és molt discutible".

A què es refereix?

“A aquesta centralitat que ha exercit la potencialitat de Barcelona i que hauria de canviar: 15 milions de subvencions, dels quals 14 van a l’OBC i al Liceu, i el milió restant va a parar a la resta d’orquestres, però mig és per a la simfònica del Vallès. De tot això se n’hauria de poder parlar. Ens gastem molts diners per a grans solistes i directors internacionals i hi ha escoles de música que quasi no poden sobreviure”.

Tem les conseqüències d’explicar tot això?

“No podem tenir un món musical basat en la por de què si et queixes potser no et contractaran. No cal tenir aquesta servitud de cara a la política”.

Aquestes reivindicacions serveixen d’alguna cosa?

“Jo vaig ser director del Festival de Pasqua de Cervera i arrel d’una discussió política vaig deixar el càrrec com a protesta davant d’una política cultural en què semblava que només mana el retorn econòmic quan en realitat, nosaltres, els que ens dediquem a la música, treballem amb valors que van més enllà. Fruit d’aquesta protesta van sortir aquests escrits amb esperit crític.

El manifest que vaig fer va tenir molta difusió i rellevància, i una part va quedar reflectit en el Pla Integral de la Música. També és cert que no estem en un moment de normalitat, però per als que ens dediquem a la música crec que tenim l’obligació d’intentar aglutinar el nostres sector.

Es donen situacions que mai es donarien en cap col·legi professional com per exemple trobar estudiants de l’ESMUC en orquestres i fent  concerts. Hi ha una certa decepció perquè les expectatives d’aquell pla integral no es van complir. Amb tot, són granets de sorra perquè la gent prengui consciència.

Necessitem un país en què els nostres joves tinguin oportunitats i, és clar,  també hem de cultivar el públic. S’ha parlat de fer una acadèmia de la música que aglutinaria tots els gèneres, però veig difícil compartir una reivindicació conjunta perquè la problemàtica és diferent”.

I del públic què me’n diu?

“El públic és una de les tessitures més importants: si no tenim públic els músics no tenim sentit. Els índex d’audiència a les sales va baixar durant la crisi i en alguns àmbits no s’ha recuperat. Competim amb una oferta cultural enorme i al costat  d’àmbits musicals que resulten més atractius”.

Com es combat tot això?

 “És ben clar que la música ha de millorar l’àmbit de la comunicació per poder fer arribar la informació a tothom i despertar la il·lusió. No és tracta de canviar  el producte sinó de fer una presentació amb un format més atractiu. Alhora, hem de ser capaços de transmetre aquesta idea i aquest concepte a l’audiència”.

Vostès ja ho apliquen en aquest Rèquiem de Mozart.

“Sí, en aquest Rèquiem els cantaires tenen una corporalitat diferent. A la primera part, sense les partitures, tenen un cert protagonisme buscant una relació més propera amb els espectadors. Qualsevol proposta és positiva quan es tracta de trencar l’etiqueta de la música clàssica com a cosa ensopida. També és veritat que el món de la música s’està reinventat per atraure un públic que sigui el més ampli possible. Això ha de començar des del nivell escolar. Però també és molt important que qualsevol persona pugui  gaudir de la música clàssica tant si és un entès com un profà”.

Què han tingut en compte a l’hora de dissenyar aquest projecte dedicat al Rèquiem de Mozart?

“L’objectiu parteix del repte de poder explicar una obra tan immensa com és el Rèquiem de Mozart sent conscients que l’audició és un fenomen molt complicat. Vivim en una societat tan visual que sembla que allò que no té un atractiu visual és incapaç de captar l’atenció de l’audiència. La part visual, doncs, és important per evitar que la gent es dispersi i per poder captar l’atenció del públic que ens escolta”. 

Michael Kanan cap de cartell de la nova temporada de Nits de Clàssics

Michael Kanan actuarà el dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls. 

La cartellera de la temporada 2017/2018 conté 19 concerts, la majoria dels quals seran protagonitzats per artistes de primer nivell

El cicle Nits de Clàssics de Valls obre la temporada 2017/2018 el 21 de setembre, més aviat que en les edicions anteriors, per poder comptar en la data inaugural i com a convidat d’excepció amb el reconegut pianista de jazz Michael Kanan que actuarà acompanyat per Celeste Alías (veu), Guillem Arnedo (bateria), Jaume Llombart (guitarra) i Dee Jay Foster (contrabaix). Michael Kanan es troba de gira per l’Estat espanyol i Nits de Clàssics vol aprofitar aquesta oportunitat per tenir damunt l’escenari del Teatre Principal tota una figura del piano en el gènere jazzístic.

Superat el llistó dels 4.000 espectadors de la campanya anterior (se situa entre els top five dels festivals de música de Catalunya), i havent assolit un miler de visualitzacions de l’espectacle Òpera exprés en aquest bloc de Nits de Clàssics, l’Associació Amics de la Música de Valls, artífex d’aquest cicle, obre la dotzena temporada amb el gran desafiament de superar els seus propis índexs d’audiència i la qualitat musical exhibida pels intèrprets que van protagonitzar el cicle anterior en un escenari especialment aclamat pels artistes com és el Teatre Principal de Valls.

Per poder fer possible aquest nou repte la cartellera es nodreix de concertistes de molt alt nivell com ara la violinista bielorussa Elina Sitnikava, la soprano australiana Michelle Francis Cook, el quartet de saxos Quator Morphing o el pianista Angelo Villani, que aporta una història de superació personal especialment enriquidora per al cicle Nits de Clàssics.

Dues propostes nadalenques

Un altre dels esdeveniments excepcionals es produirà el 21 de desembre (concert de Nadal) amb l’actuació del contratenor americà Darryl Taylor -per primera vegada tindrem un contratenor a Nits de Clàssics-, en un concert en què l’acompanyarà la reconeguda soprano Carmen Acosta i el pianista Miguel Ángel Dionis.

Dins les dates nadalenques (30 de desembre) i com a concert d’Any Nou, el cicle Nits de Clàssics ha incorporat una producció de l’Strauss Festival Orchestra que organitza l’Ajuntament de Valls i que permetrà als socis de l’AMV disposar d’un descompte en el preu de les entrades. El programa està inspirat en la tradicional cita musical que cada any se celebra a Viena i inclou títols molt coneguts com ara El vals de l’emperador, Danubio azul o la famosa marxa Radetzky.

Propostes molt atractives

També, i pensant en els artistes que són de casa i que ja tenen una trajectòria consolidada, els Amics de la Música de Valls obren l’escenari del Teatre Principal al pianista Medir Bonachi i la violoncel·lista Marta Mulero, el tenor Roger Padullés, la formació musical de cambra Tarraco Ensemble, o la Coral de la Universitat Rovira i Virgili.

Amb la intenció de fer més atractiva l’òpera i generalitzar el seu interès entre el públic, el cicle Nits de Clàssics torna a incorporar l’espectacle Òpera exprés, un tipus de format operístic que va donar molt bons resultats la temporada passada. Aquesta vegada se centra en la tragèdia lírica Roberto Devereux de Gaetano Donizzetti, i serà escenificada per Ximena Agurto (soprano), Laura Vila (mezzosoprano), Marc Sala (tenor), Carles Daza (baríton), Viviana Salisi (piano).

El punt d’originalitat el posarà el Quintet Montsant, amb el programa D’est a oest. Música Global que no deixarà ningú indiferent. Després de diversos intents de comptar amb aquesta formació, és un privilegi poder tenir a Valls un grup musical que ha recorregut tots els continents i que està considerat tot un fenomen dins del seu gènere.

La sorpresa de la cartellera la trobem al final de la temporada amb el jove Víctor Branch (Barcelona, 1992). Aquest artista fusiona el pop, el blues i el soul, i té una veu extraordinària que ja ha estat comparada a la de la cantant Adele. Víctor Branch, que es troba en plena eclosió de la seva carrera artística, pujarà a l’escenari del Teatre Principal per presentar Introspective, el seu primer àlbum discogràfic (Visceral Records, 2016).

Com en d’altres edicions la posada en marxa d’una nova edició de Nits de Clàssics ha comportat un esforç econòmic important –participació d’institucions públiques i  empreses privades-, a més d’una gran dosi d’imaginació en la recerca de recursos. “La política que sempre hem seguit per poder confeccionar la programació ha estat recórrer a entitats de prestigi que ens poden facilitar intèrprets de qualitat reconeguda, tot i no ser mediàtics, i a un cost adequat a les nostres possibilitats”, explicava Roman Galimany, president de l’Associació Amics de la Música de Valls.

Entre aquestes entitats hi ha Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya, el Concurs de Paper de Música i l’Òpera de Sabadell, entre altres, i també els intèrprets amb qui l’AMV ha establert vincles professionals d’una manera directa. Precisament, un dels artistes ben coneguts per  l’AMV  és Tobias Gossmann, que ha estat protagonista en diversos concerts de Nits de Clàssics com a director de l’Orquestra Camerata XXI, i que farà un concert de violí i piano, amb la pianista Julia Supinova, amb un programa de Grieg i Cesar Franck.

Concert benèfic

L’AMV mostra una sensibilitat especial cap els aspectes solidaris. En aquest context ha organitzat un concert a benefici de l’obra social La Taulada. Aquest esdeveniment es durà a terme al Teatre Principal, el 17 de novembre, i tindrà com a protagonista el jove violinista –ben conegut a les comarques tarragonines-, Sasha Alexandre Amorós Korotkov que amb només 10 anys ja ha sorprès tothom per la seva maduresa interpretativa.

  

Abonaments gratuïts fins als 18 anys

Com en edicions anteriors el cicle Nits de Clàssics ha programat els concerts en dijous amb excepcions puntuals que es detallen en el programa. També, i com ja és habitual, l’AMV ofereix l’abonament gratuït per als joves de fins a 18 anys i descomptes en les entrades a les persones jubilades.

Gran concert amb comiats memorables

El concert de la coral Xalesta i l'orquestra Camerata Bacasis al teatre Principal de Valls.
 Foto: JOAN GASULL

Seixanta veus de la Coral Xalesta, vint-i-set músics de l’Orquestra Camerata Bacasis, i la soprano Isabel Juaneda,  han fet història al Teatre Principal de Valls la nit de dissabte passat, en un magnífic concert liderat per Joaquim Miranda. Va ser en el concert de cloenda de la temporada de Nits de Clàssics, que també ha estat el concert de comiat del director de la Coral Xalesta, Joaquim Miranda.

La formació en ple va estrenar la versió orquestral de l’obra del vallenc Ramon M. Ribé, Converses amb Johannes Sebastian Bach, i el Magnificat de John Rutter. Es tracta d'una obra singular que requereix de grans efectius simfònics i corals.

El musicòleg John Bawden assenyala que l'obra de Rutter té diverses característiques molt relacionades amb la configuració de Bach: recordatori dels temes del primer moviment en l'últim, utilitza melodies de cant, dedica els "versos més reflexius" a la solista, i encaixa un text addicional, que en els textos de l'obra de Bach estan relacionats amb el Nadal.

Rutter va introduir uns passatges per a solista femenina -soprano o mezzosoprano-, que de vegades representa Maria, i un cor mixt, en general SATB (la combinació de veus pot ser cantada tant per cors mixtos o per cors de nens i homes adults), però habitualment en parts dividides.

La direcció de Joaquim Miranda –el treball d’un any– va posar l’accent en una versió “alegre” i un molt bon equilibri entre el Rutter extravertit i l’intimista. Va oferir una versió orquestral brillant i molt acolorida, accentuant les fanfàrries de trompeta que complementen l’esperit festiu de la música. En l’Esurientes, va arribar el punt culminant de l’obra, i un dels moments de més inspiració de Rutter en qualsevol obra. La direcció de Joaquim Miranda va aconseguir un teixit de música com un encanteri màgic de bàlsam i de pau.

El compositor Ramon M. Ribé durant l'estrena de la seva obra
Conversesamb Johanes Sebastian Bach. Foto: JOAN GASULL

La partitura original de Converses amb Johan Sebastian Bach fou pensada per a dos pianos dialogants, recreada amb cor i soprano. Ramon Ribé va escollir el seu estimat Johan Sebastian Bach com l’amic per a dialogar sobre el sentit de la vida.

La versió orquestral és més esplèndida, però hi queda més indefinit el diàleg entre els dos personatges: dos pianos. Sobre uns temes de Bach, Ramon Ribé utilitza el llenguatge i modismes de Bach a fi d'establir ponts de diàleg i parlar de tu a tu amb ell. En aquests diàlegs arriben uns moments on apareixen unes emotives corals ben construïdes i de gran sonoritat musical.

Així ho va reconèixer el director Joaquim Miranda que, per agrair els efusius aplaudiments del públic, va obsequiar l’audiència repetint una de les parts corals de l’obra de Ribé.

Un concert molt ben valorat pel públic al final d’una temporada on hem gaudit de molts concerts amb diferents formats i estils. 

Reflexions transcendentals

El director Joaquim Miranda s'acomiada del públic en un concert que té lloc a Valls
 aquest dissabte.

Després de 24 concerts i una llarga llista d’artistes que han emocionat el públic, el cicle Nits de Clàssics tanca la temporada 2016/2017 amb un concert molt emotiu. 

I ho és per partida doble. D’una banda, perquè representa el comiat de Joaquim Miranda com a director de la Coral Xalesta i, de  l’altra, perquè s’hi estrenen les Converses amb Bach, una reflexió personal, emotiva i molt introspectiva del compositor vallenc Ramon Ribé.

Aquests són alguns dels ingredients de l’espectacle Magnificat programat per a aquest dissabte (21.30 h) al Teatre Principal. Vuitanta músics amb la participació especial d’Isabel Juaneda (soprano) i Lluís Roselló (piano), desplegaran un luxós programa integrat per dues cantates de John Rutter i una de Johan Sebastina Bach, prèvies a l’estrena de la versió reescrita de Converses amb Bach de Ramon Ribé, que s’estrena en exclusiva a Valls.

Aquestes converses compostes per Ramon Ribé són el resultat de la nova singladura que el músic va iniciar més enllà del seu final d’etapa com a professor universitari. Darrera hi té el pòsit de molts anys dedicats a la música des que Francesca Rodón, deixeble d’Enric Granados i Frank Marshall, el va iniciar en el piano quan era un infant. Després va venir la seva faceta com a compositor i director de cors que va iniciar sent encara un adolescent.

Ara, aquest nou projecte de Ramon Ribé és el resultat d’un procés evolutiu en el que acumula treball i experiències molt enriquidores i, fins i tot, transformadores, fruit d’un treball personal i, sovint autodidacte, que ha conduït el compositor a la seva maduresa plena. Pel camí, queden els  lieder per a veu i piano sobre textos de Mª Mercè Marçal, Màrius Torres, J. Voltas, Pablo Neruda, Goethe, Luís Figuerola, Taverna-Bech, García-Lorca, o Eliott, duos vocals, cantates amb lletres del propi autor, harmonitzacions, música per a cor, per a piano i per altres instruments, o la traducció del documental de la BBC The Explorer sobre Robert Gerhard (2014).

"Vaig iniciar una sèrie de reflexions imaginant un possible diàleg amb un compositor”, explica Ramon Ribé que, mentre recreava aquest diàleg anava prenent  notes instrumentals pensant en una obra per a dos pianos.

"Després va venir un treball complicat com ho és posar lletra damunt la música que ja havia escrit pensant en una versió per a cor i dos pianos, i un amic em va animar a portar-ho als escenaris”, recorda Ramon Ribé. Aquesta versió va ser interpretada per diferents cors en algunes ciutats de Catalunya.

Més endavant va venir la proposta del director de la Coral Xalesta: Joaquim Miranda volia una versió de l’obra per a cor i orquestra.

Les Converses amb Bach van ser elaborades en un context de “reflexió sobre el sentit de la vida”, apunta Ramon Ribé, que en aquest llibret recrea un diàleg amb un amic –Bach-, a qui li planteja diferents qüestions.

Alguns dels moments que resumeixen aquesta idea de replantejament vital es troben en fragments com aquest: “Camino sol pel bosc dels anys, seguint els ecos de la vall, busco una fita, un horitzó, busco un esguard d’amic, una claror”.

I com diu l’autor, “no hi ha cap resposta; tot són preguntes”.

El Magnificat

L’altre part de l’espectacle està reservada al Magnificat de John Rutter, basat en el Magnificat del càntic bíblic (any 1990). L’obra consta de set moviments, per a soprano, cor mixt i orquestra i, basat en el text llatí, s’hi intercala el poema anònim anglès sobre temes marians "d'una rosa, una bella rosa", a l’inici del Sanctus, i una oració a Maria.

La melodia inclou elements procedents de la música llatinoamericana. El passatge de Sant Lluc (capítol 1, 46-55), conegut com el Magnificat, on la Mare de Déu, d’una forma poètica, agraeix i exalça a Déu per la confiança i alegria que suposa ser l’elegida per infantar Jesús, ha estat un dels passatges bíblics més musicats per compositors de totes les èpoques, destacant el de Bach, sobre el que John Rutter va desenvolupar la seva pròpia composició. Ambdós molt diferents en l’estil, però amb algunes similituds bàsiques (utilització de les melodies gregorianes, inici i final  amb el mateix tema musical, i el protagonisme d’una solista per als versos més reflexius).

El compositor va dirigir tant l’estrena al Carnegie Hall (Nova York) el 26 de maig de 1990, com el primer enregistrament, amb els Cambridge Singers -una formació fundada i dirigida per Rutter des de 1981-, i la City of London Sinfonia. Va ser editat per l'Oxford University Press l’any 1991.

Tot i que el cant del Magnificat és música de concert, es tracta d'una part habitual de les vespres de la fe catòlica i de l’oració vespertina anglicana, juntament amb la composició de Bach. La crítica ha dit que la "orquestració és brillant i amb molt de colorit" i "la música teixeix un encanteri màgic de bàlsam i de pau".

Un concert luxós com a final d'una llarga temporada, de 24 concerts, amb varietat d’estils musicals i formats.

Absolutament fascinant

Els Evenos String Quartet al final del concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: A.E.

Tercer concert de la temporada a Nits de Clàssics i tercer èxit consecutiu.

Evenos String Quartet, una formació integrada per Ivan Knezevic, violí; Ioannis Petrakis, violí; Odysseas Lavaris, viola, i Mathieu Jocqué, violoncel, ha deixat una empremta d’un nivell qualitatiu molt alt en la història dels concerts al Teatre Principal de Valls.

Tot i que procedeixen de tres països amb disciplines musicals diferents (vegeu el post anterior) res no ho fa pensar així. “Partim de la base que el llenguatge de la música és únic. Per això intentem expressar els nostres sentiments d’una única manera. L’expressió de la música és molt més forta que qualsevol diferència lingüística i cultural”, declaraven els Evenos al final del concert.

El públic va sortir absolutament fascinat després d’escoltar els Evenos String Quartet, especialment, per com van saber interpretar l’autèntic Beethoven. Els quatre músics tenen clar el motiu d’aquesta fascinació: “Fa temps que toquem junts aquesta peça de Beethoven i hi hem dedicat moltes i moltes hores, per a nosaltres ha estat un fet semblant al naixement d’un fill, tenir cura del seu creixement i gaudir de la seva evolució”.

La seva manera d’enfocar cadascuna de les obres potència enormement el so del conjunt: res de divinitzar, res de volum excessiu per sobresortir. I d’aquesta manera el teixit del quartet obté una extraordinària transparència, on pot aflorar qualsevol petit detall de les veus interiors, i  s’enriqueix el discurs conduint-te’l fins a moments d’autèntica màgia sonora.

És conegut que durant la segona meitat del segle XVIII hi va haver un desenvolupament cultural en matèria literària, pintura i altres arts plàstiques que es va anomenar Sturm und Drang. Les mateixes paraules ho diuen: Tempestuosos Anhels, un trencament amb la forma controlada i contemplativa de les arts fins llavors, permetent fer brullar la fúria o la passió, de contrastos violents o d’atacs inesperats. 

Amb la versió que van oferir el Evenos String Quartet de l’obra de Haydn i Beethoven, aquest qualificatiu és perfectament aplicable: tal és la riquesa de colors, plans sonors -alguns amb canvis abruptes- que van quedar ben patents.

Els Evenos String Quartet, sense caure en excessos, adopten una sèrie de recursos que enriqueixen el llenguatge, de tal manera que es produeixen aquestes arrencades d’energia, d’ombres subtils. Aquesta mateixa música interpretada per alguns quartets habituals, sol contenidr un constant vibrator. En canvi, aquest quartet busca primer que res la veritat, i no l’ èxit, i això els honra.

A Haydn se l’ha considerat com el "pare" del quartet de cordes, una de les fites més importants en la història de la música occidental. En el scherzo (allegretto) de l'Opus 33 núm. 2, van aconseguir dimensions de transcendental bellesa, incommensurable.

 I després  el presto, amb finals de vis còmica, ja sigui, acabant novament, quan tot ja havia acabat, o amb una imitació de la frase final, per recalcar que sí, que això era la fi. Bon humor de Haydn que deixa sempre un sabor molt grat, sobretot quan és presentat tan expressivament com en aquesta ocasió.

Si Haydn va ser el major artesà musical de la seva època, Beethoven va ser el major geni. Es va obstinar a emular i superar al seu model, un fet que va aconseguir amb gran esforç, com ell mateix va confessar. Però va crear obres d’un atractiu extraordinari, i la versió que ens van brindar els quatre joves integrants del Evenos String Quartet va ser modèlica. 

Enorme riquesa de petits detalls que van relluir sense cap exageració: molta dedicació i amor, mimant els tresors sonors allà amagats.

L’ultima obra inscrita en el programa, el Quartet núm. 2 Opus 13, de Felix Mendelssohn, és cronològicament parlant, el primer, compost l’any 1827 quan tenia tot just 18 anys d’edat (el núm. 1 va ser compost dos anys més tard, sens dubte avatars de les edicions).

Aquest quartet té els quatre moviments de rigor, però amb variants. El primer comença amb una introducció lenta, abans d’entrar en matèria. El segon, adagio,  la famosa Canzonetta, té una part central piú mosso, que anuncia les peripècies de Puck en el Somni d’una nit d'estiu, composició d’uns anys després. L’intermezzo, allegretto con moto convida a diversos canvis de tempo, amb indicacions com llarg, amb fuoco, expressivo o tranquil·lo, i en l’últim moviment fa el mateix, però aquesta vegada es tracta de prendre alè abans d’unes noves variacions de la idea central, amb un tempo trepidant. 

La part del primer violí acaba l'obra amb els mateixos onze compassos amb què va acabar el primer moviment. Els altres instruments toquen aquests onze compassos amb lleugeres variacions, per adaptar la sonoritat del conjunt a un fi que respira infinita pau i tranquil·litat.

Tant és així que quan va acabar l’execució de l'obra, hi va haver uns segons d’absolut silenci a la sala, abans que irrompessin els aplaudiments.

Prova fefaent del geni d’aquest jove compositor (18 anys!), i de la meravellosa interpretació que els Evenos String Quartet va oferir, sense exagerar en cap moment l’expressivitat, la calidesa sonora del conjunt. Van saber imprimir a aquesta música la seva candorosa profunditat. Mendelssohn com ha de ser!

Sonors aplaudiments, que van perdurar amb el públic fascinat. 

El quartet ha acabat la gira a Catalunya i ja han tornat a Alemanya on resideixen habitualment. “Tenim molt concerts a la vista, el suport institucional, i volem prendre part en nous concursos musicals”, concloïen els Evenos String Quartet.