Aquesta vegada, només Mozart al Teatre Principal

Albert Rodríguez serà aquest dijous al Teatre Principal de Valls per interpretar
 les "Tres sonates de Mozart". 

AMV / Valls

Amb el títol Només Mozart, aquest dijous, dia 5 de març, té lloc al Teatre Principal de Valls, el concert Tres sonates de Mozart, per a violí i piano. Els intèrprets seran el violinista Albert Rodríguez  i el pianista vallenc Medir Bonachi.

Les Sonates per a violí i piano de Wolfgang A. Mozart no es compten entre les seves obres més reconegudes ni es consideren a l’alçada de les de Ludwig van Beethoven, sent especialment populars les que tenen millors formes d’expressió.

Tenen un mèrit molt notable: semblen voler sortir-se de l’element galant  -típic del segle XVIII, en què evidentment estan immerses-, a la recerca d’una llibertat que és present i que despuntarà en l’obra del compositor de Bonn.

En aquestes sonates s’aprecia l’antològica creativitat de Mozart, el qual, sense ser original en termes formals, assoleix unes cotes d’expressivitat i preciosisme gens freqüents a la seva època.    

El repertori, preparat per Albert Rodríguez i Medir Bonachi, ens presenta tres sonates. La Sonata per a violí núm. 17 en Do major, K. 296, la va compondre el març de 1778 a Mannheim (Alemanya), i va ser publicada per primera vegada el 1781 com a part de l'Opus 2 de Mozart. Aquesta és la primera de les seves sonates madures és a dir, aquelles que no va escriure en la seva infantesa, les quals van ser compostes entre 1778 i 1788.

La Sonata per a violí núm. 26 en Si bemoll major, K. 378 / 317d, la va compondre a Viena l'estiu de 1781, poques setmanes després d'haver-se instal·lat a la ciutat, però podia haver estat iniciada el 1779.

La Sonata per a violí núm. 23 en Re major, K. 306/300 l, va ser composta per Wolfgang Amadeus Mozart l'estiu de 1778 a París, publicada per primera vegada aquell mateix any com a part de l'Opus 1 de Mozart. L'obra la va dedicar a la princesa Maria Isabel, Comtat Palatí de l'Rhin, raó per la qual les sonates que componen l’Opus 1 es coneixen com a Sonates Palatines.

Tots dos intèrprets han intervingut moltes vegades ens els diferents cicles de Nits de Clàssics. L’estela que han deixat és la d’un treball i una qualitat molt important, i així ho avala la seva trajectòria professional, amb un currículum ple d’activitats, de treballs de perfeccionament i de premis.

És un plaer gaudir, més encara, del seu art en el seu retorn a Nits de Clàssics. Dos joves del país que ens han de fer sentir ben orgullosos de tenir-los novament entre nosaltres.  

Quan el piano és el gran protagonista

El pianista Bernat Català durant el concert que va oferir el 6 de febrer al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Amb el títol El piano romàntic es va dur a terme, el passat dijous 6 de febrer, al Teatre Principal, el concert de piano a càrrec del jove pianista Bernat Català, resident a Anglaterra, i actualment en gira concertística pel nostre país.

Prèviament, es va realitzar l’acte de presentació del llibre La sonates para piano de Beethoven, de Paul Badura-Skoda i Jörg Demus, traduït de l’alemany per Manuel Capdevila. Va fer la presentació el musicòleg Albert Ferrer Flamerich, acompanyat per Manuel Capdevila, autor de la versió en castellà, i per Jaume Tortella, vicepresident de la Fundació Bocherini de Barcelona i Editorial Arpegio.

Imatge de la presentació del llibre.
Foto: JOAN GASULL

El pianista Bernat Català (Molins de Rei, 1993) s’estrenà a Nits de Clàssics com a intèrpret –no com a compositor, que també ho és– amb les Sonates núm. 18 i núm. 20 del Pare Antoni Soler (1729–1783), un autor quasi romàntic.

Bernat Català hi va aportar una dimensió fresca i unes sonoritats tan lleus que semblava que flotessin. Va fer una lectura de les sonats emocionant i pianística. El tempo mai va ser estrepitós, més aviat còmode, un fet que permetia assaborir la rica varietat tonal de les dues sonates del Pare Soler, les seves construccions harmòniques i rítmiques. 

L’obra cabdal de la vetllada era la Sonata núm. 3, en La b major Op.110, de Beethoven, de la que, el musicòleg i crític musical Albert Ferrer Flamerich, en va fer una esplèndida dissecció amb detalls molt acurats de l’estructura musical,  durant la presentació del llibre Las Sonata para piano de Beethoven.

Aquest va ser indubtablement el punt àlgid del recital i de la vetllada completa. Un Beethoven, enigmàtic, heterogeni, brillant, desafectat, en el qual Català va demostrar tenir una veu pròpia summament convincent i persuasiva. Vam veure un domini complert de la dificultat interpretativa d’aquesta sonata que s’aparta dels esquemes beethovenians.

La magistral interpretació de Bernat Català, que produeix un impacte pel fet d’allò incomprensible que pot arribar a ser, va transmetre al públic l’arquitectura musicalment absoluta i els constants jeroglífics de l’obra. Bernat Català va estar esplèndid en l’Adagio-Arioso dolente   i com a consol va arribar la Fuga, amb un bon treball contrapuntístic, amb increments i disminucions, que aportaven uns nous sons plenament espiritualitzats.  

La segona part començà amb l’obra Spiegeltocatta, un estudi per a piano de Víctor Cordero i Charles (Molins de Rei, 1971), compositor que ha estat professor a La Chaux-de-Fonds (contrapunt) i en l'actualitat és professor del Conservatori de Música de Neuchâtel, filial de l'Haute Ecole de Musique de Ginebra. Una obra plena de tecnicisme i on Bernat Català va fer palesa la seva gran qualitat tècnica.

Tancava el recital el Preludi, coral i fuga de César Franck (un dels deu grans monuments pianístics de tots els temps, tal com ens recordava el gran Alfred Cortot), i una obra que, des de fa uns anys, figura en quasi tots els recitals de Bernat Català.

De les seves primeres versions fins a l’actual hi ha un espai on s’evidencia la maduresa interpretativa del jove pianista. Innegable correcció de la versió i netedat de plantejament, força profunditat i dinàmica accentuada molt expressiva.

El recital de Bernat Català va tenir una persuasió exercida des de la finor i la delicadesa, mai des del vigor ni des de l’excessiva corporeïtat sonora. Un èxit important d’un pianista cridat a situar-se entre els millors.

Uns solistes sense fissures

El director Marcel Ortega al final del concert que va tenir lloc al Teatre Principal recollint els llargs aplaudiments del públic. Foto. JOAN GASULL

ROMAN GALIMANY / Valls

Entre els talls musicals que ens va oferir Oriol Pérez i Treviño, en l’esplèndida  conferència prèvia a aquest concert (es vafer a l'Institut d'Estudis Vallencs), hi havia el Secret people de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970), en la versió trio i l’orquestral. Es fàcil, en tan poques hores opinar entre aquesta versió i la que ens van oferir, dijous passat, Gabriel Coll, violí; Jordi Pons, clarinet, i Anna Crexells, piano.

Em quedo amb aquesta darrera versió; no serà ni millor ni pitjor, però va ser una interpretació personal molt convincent a càrrec d’aquest trio, sobretot pel temperament i l’expressió que hi imposaren, molt d’acord amb les frases i melodies que volia transmetre el compositor. 

I aquest podria ser un breu compendi de l’extraordinari concert que ens va oferir a Nits de Clàssics, el dijous 31 d’octubre, el grup de solistes de la Camerata Eduard Toldrà, un grup compacte i sense fissures.  

Els solistes de la Camerata Eduard Toldrà, en el seu repertori,  van lluir una fluïdesa excepcional i una execució impecable. Les entrades dels baixos sempre precises, amb els matisos, sempre dificultosos, del corn. El so estàndard del clarinet va aconseguir  que fos molt fresc gràcies a la magnífica interpretació de Jordi Pons. Aquest grup, en les diferents interpretacions ho van fer amb seguretat i amb una expressivitat càlida.   

Obria el concert una sardana, Somni gris, de Juli Garreta, un de tants eminents compositors oblidats de casa nostra. Marcel Ortega, gran director, va donar a aquesta sardana l’empremta de poema simfònic amb el caràcter únic d’aquest compositor wagnerià  

Tres obres de Gerhard tenen en comú el fet de donar un paper preponderant al clarinet, entre elles la Sample piece, una peça de mostra que Gerhard va fer per a la banda sonora de Secret people, basada en els temes El cant dels ocells i El noi de la mare, excel·lentment interpretada, com ja hem comentat.

La Suite de Gerhard consta de dos moviments en forma de dansa, El Conde Sol de caràcter més solemne, i Sevillana, més agitada, suite per a dos instruments de vent, corda i piano. Es conserva tot el material hològraf, amb el material d’orquestra, al Fons Robert Gerhard de l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV). 

Un contrast entre tots dos moviments que Marcel Ortega va dirigir encimbellant els petits detalls i accentuant tots els matisos, amb precisió i caràcter.

La segona part estava dedicada al Septet o Septimí de Beethoven. Una obra de la primera època del compositor, amb un estil molt proper a Haydn i a Mozart, de la que l’autor mai es va sentir orgullós. Podríem considerar-la d’un moment rar d’exuberància lúdica. Beethoven en el seu millor moment mozartià més deliciós. Un deliciós i alegre àpat lleuger.

Però no tothom ha pensat igual, Leila Storch en el seu llibre sobre Marcel Tabuteau, descrivint un sopar al vespre amb Toscanini a la casa de Tabuteau, diu: “Toscanini estava parlant sobre música contemporània i va dir: ‘Però això és difícil’, i es va dirigir al piano i amb un toc suau i acaronat va tocar una melodia de Beethoven, dient: ‘Una mesura, dues mesures, tres mesures -quatre- cinc mesures per escriure una melodia llarga com aquesta’, i la manera de tocar la frase tan perfectament! Era l’adagio del Septet...”

Quan Franz Liszt va tornar triomfant a Hongria, després d'una absència de 16 anys, i va arribar a Pest la nit de Nadal de 1839, els millors músics amateurs de Pest es van reunir al palau on s'allotjava. I l’obra amb què van omplir la vetllada va ser el Septet de  Beethoven. Liszt també va compondre una transcripció per a piano del Septet.

Una obra deliciosa amb el tan conegut Minuet. Observeu com el Minuet té gairebé el mateix tema que la 20a Sonata de piano. Beethoven quan no tenia intenció de publicar una obra que interpretava en els concerts de pianista s’autocopiava, però el seu germà les va publicar sense el seu consentiment.

L’exquisidesa interpretativa va anar en augment. Extraordinari l’adagio. Cada moment teníem un so especial. Cada solista va estar especialment immers en l’obra, seguint les indicacions precises del director Marcel Ortega.

Responent als aplaudiments del públic van oferir una nova interpretació magistral del Tempo di Minuetto, extraordinària peça que feia feliç el cor dels assistents recordant els moments en què tenien al fill petit al costat, moments amorosos. Gràcies solistes de la Camerata Eduard Toldrà.

Cantates germàniques al Principal

ANNA ESTALLO/ Barcelona

Nits de Clàssics es disposa a viure una nova vetllada de luxe.

Acabat d’estrenar a l’església Sant Felip Neri de Barcelona, el diumenge passat, l’espectacle Cantates germàniques de l’Orquestra Barroca Catalana arriba aquest dijous, dia 28 de març (2/4 de 9 del vespre) al Teatre Principal de Valls.

Es tracta d’una nova proposta del seu director artístic Santi Aubert, violinista, gestor, coordinador i inspirador de tots els nous i singulars projectes en què es veu immersa aquesta formació que, per cert, ja va ser a Valls el febrer del 2017 assolint un èxit aclaparador entre els espectadors.

Ara, la seva aposta és per a tres grans compositors alemanys –Bach, Telemann i Händel- d’aquí ve el títol de l’espectacle. “He confeccionat el programa pensant en música que ens pogués agradar molt, així és que em vaig posar a buscar música que tingués un atractiu per mi i després li vaig acabar donant forma per trobar un sentit a tot el contingut; en aquest cas ha anat bé perquè tota la música és alemanya”, explica Santi Aubert.

El concert s’obrirà amb una obra per a traverso i flauta de bec de Telemann, “el compositor que amb més de tres mil obres ha estat el més prolífic de la història”, apunta Aubert, una partitura especial i poc freqüent en la combinació d’aquests instruments, i una ocasió pensada per al lluïment d’una orquestra que en aquesta ocasió ve conduïda per la txeca Helena Zemanová i que té entre els seus solistes Marina Durany (flauta travessera) i l’iranià Tiam Goudarzi (flauta de bec), també prou conegut per al públic del Teatre Principal.

A la part vocal hi trobem la veterana i sempre ben qualificada per la crítica Marta Matheu (soprano), i el jove baríton Josep-Ramon Olivé que es troba en una fase ascendent de la seva carrera artística. Tot just acaba d’entrar en la trentena i ja acapara tota l’atenció en una gira de concerts de Lead i piano per tot Europa que ha aturat durant uns dies per poder ser a Barcelona i Valls. Abans d'ahir recollia el premi com a cantant revelació de la temporada 17/18 que li han atorgat Els Amics del Liceu.

A ella, la sentirem a Clori, mia bella clori HWV92, de Bach, una cantata profana de 1707, composta a Roma i “plena de contrastos”, com assenyala el director artístic. I a tots dos junts, en dues peces més: l’ària Dich hab Ich je und je Geliebet, de la Cantata BWV49, de Bach, i  Durchlaucht’ster Leopold, BWV 173a, una cantata del 1723 escrita a Cöthen (Alemanya).

A ell, l’escoltarem a Der amb Ölberg zagende Jesus, una cantata per a baríton i orquestra de Telemann que no deixarà ningú indiferent. “Es de temàtica religiosa i en alguns moments esdevé angoixant, però al cap i a la fi és preciosa”, assegura Santi Aubert, líder i artífex de l’Orquestra Barroca Catalana des del 1993,a la qual podeu seguir a facebook i a twitter en el perfil @obarroca

"Mai creia que cantaria Wagner i aviat debutaré en el meu primer rol wagnerià a l'òpera Sigfried"

Serena Sáenz, una de les grans promeses del cant, desenvolupa la seva carrera a Berlín
i serà a Valls aquest divendres, dia 22de març. 

R. GALIMANY / A. ESTALLO | Valls / Berlín

No sempre es donen les circumstàncies per poder tenir a l’escenari una figura de talent excels en una sala de concerts que queda fora del circuït barceloní.

Serena Sáenz (Barcelona, 1994) simbolitza aquesta nova generació d’artistes del món musical que ha iniciat la seva trajectòria professional fora de casa. A Berlín, capital de la cultura europea per antonomàsia, ja li han començat a arribar les primeres grans oportunitats que li permeten enlairar el vol més aviat del que qualsevol artista de la seva edat hauria pogut imaginar.

Aquest divendres, dia 22 de març (2/4 de 9 del vespre) Serena Sáenz ens porta el seu darrer espectacle al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.

Quan va decidir que volia dedicar-se al cant?
El dedicar-m’hi va venir arrel de les experiències que vaig viure amb l’escola coral del Orfeó Català.

Jo volia ser ballarina i quan vaig descobrir que podia cantar, la meva nova fixació eren els musicals: podia ballar i cantar. Amb això podem dir que sí que tenia clar que volia estar a damunt de l’escenari, però no fent música clàssica; jo volia anar a Broadway.

Gràcies a la quantitat de concerts viscuts, tant amb el cor infantil com amb el cor jove vaig desenvolupar un amor per la música clàssica i pel públic agraït que ve a veure aquests tipus de concerts. Que bé em vaig decidir per la carrera de soprano!”

Pels que no hem tingut la fortuna d’escoltar-la, veient el repertori que presenta a Valls, ens fa pensar que és una soprano de coloratura. Com es defineix vostè?
“En efecte la meva veu és de soprano lírico coloratura. El repertori amb el que em sento més còmode és el belcanto: Rossini, Bellini i Donizetti són els compositors en els quals estic aprofundint més, però això no vol dir que només interpreti peces d’aquests compositors. Mozart m’educa la veu i és el mestre dels mestres, i el romanticisme de Puccini i Verdi m’enamoren, però ja arribarà el moment, més endavant, on els pugui cantar; la meva veu ha de créixer encara.

De fet, mai creia que cantaria Wagner i debuto en el meu primer rol wagnerià a l'òpera Sigfried el pròxim setembre.”

Tot i la seva joventut el seu repertori ara mateix és ampli i dispar, des de Rameau a Humperdinck,  passant per Mozart. Com gestiona aquesta diversitat de rols?
“La tècnica de la veu és sempre la mateixa. El que canvia és l’estil amb què s’ha d’interpretar cada compositor. Mentre mantingui una tècnica de cant sana, sense voler engreixar la meva veu o fer-la més petita, puc cantar estils molt diferents. Per servir la música no he d’intentar canviar  la meva veu perquè s’assembli a una interpretació d’un altre cantant que, probablement, és la coneguda.

Mantenint una tècnica sana i fidel a mi mateixa m’agrada molt abordar diferents compositors.”

Com se sent més còmoda, en el repertori operístic o en els lieder? Té la sensació que la seva veu quadra millor en una o altra opció?
“És molt difícil escollir entre l'òpera o el lieder, com he dit abans tot es canta amb la mateixa tècnica i el que realment fa la diferència és la interpretació pròpia, i el sentiment s’hi posa en cada peça.

M’he de sentir connectada amb el que estic cantant.”

Ja porta quasi un any al Staatsoper de Berlín. Com hi va arribar i quines sensacions li porta aquesta ciutat, capital europea de la cultura?
“Vaig arribar a Berlín com a estudiant i des d’aquesta temporada formo part del programa Operastudio a la Staatsoper de Berlín.

La capital alemanya és una de les ciutats amb més cultura clàssica d’Europa, hi ha tres teatres d’òpera dins la ciutat, la Philharmonie, la sala Pierre-Boulez i la Konzerthaus. Puc dir amb certesa que cada dia hi ha un centenar de concerts i sempre estan plens. És una ciutat que viu per la cultura i aposta pels nous talents, no podia estar en millor lloc per començar la meva carrera.

Li genera pressió cantar en un teatre com el Staatsoper Unter den Linde i ser dirigida per directors com Baremboim o Rattle?
“M’agrada moltíssim. Mai hagués pensat que treballaria amb aquests mestres i col·legues de primera divisió tant d’hora en la meva carrera. És un estímul constant ser al seu costat, aprenc molt i no paro de superar-me.”

Com s’ha sentit en el rol de Pamina? (en principi havia de fer de Papagena) S’ha adaptat bé a la nova producció?

“Vaig ser la cover de Pamina durant els primers assajos d’escena, ja que l’Anna Prohaska no arribava fins més tard. Per a aquesta raó coneixia els moviments i havia pogut assajar un parell de vegades el vol. Si es vol, perquè en aquesta producció som marionetes hi anem penjats d’un arnes i volem per l’escenari.

Va ser tres dies abans de l’estrena que em van anunciar que seria jo qui la cantaria, perquè l’Anna estava malalta.

Molt agraïda pel vot de confiança que em van donar des de la casa. El rol de Pamina a nivell de tessitura és molt còmode per mi, però la gran dificultat que té és que estàs completament exposada. El paper és molt compromès, tothom coneix l’ària Ach ich fühl’s i espera que arribi el moment per delectar-se les orelles i avaluar si els agrada la interpretació de la soprano o no.”

Expliqui’ns el per què de la línia d’autors que segueix en el repertori que ens presenta a Valls.
“El programa que presentem a Valls és un viatge d’Orient a Occident, comença a l’Índia i acaba a Granada. Un trajecte amb el tren Orient Express per descobrir la música de cada país on fa parada.”

Fins quan té previst fer estada a Berlín? La veurem, properament, als teatres d’òpera d’Espanya?
“Durant dues temporades seré a Berlin, encara no sé res més, però esperem que vingui a Espanya a cantar ben aviat, és molt agraït treballar a casa.”

Quines diferències veu entre ser cantant a Alemanya o ser-ho a Espanya?
“Començar la carrera a Alemanya em dona projecció internacional i em permet estar fixa a l’ensemble d’un teatre, aquesta modalitat no existeix a Espanya. Fora dels països de parla no alemanya funcionen amb contractes per producció, i no per un nombre determinat de funcions durant tota la temporada.”

Nota diferències entre el públic d’Espanya i Alemanya?
“El públic pot ser molt exigent allà on vagis,  potser si el cantant és espanyol i canta a casa el públic és més agraït, però no m’agrada fer comparacions ni generalitzar, cada nit de funció és diferent.”

Quin és el seu repte principal?

“En primer lloc, concentrar-me en aquesta temporada, ja que m’estan arribant molt bones oportunitats inesperades per cantar rols principals i altres concerts en sales importants. Estar preparada a nivell emocional per qualsevol cosa que es presenti és un repte, la veu és sempre la primera que es veu afectada pels canvis. Gràcies al treball espiritual mantinc un espai mental fort.”

El públic es rendeix als peus del nou fenomen de la música clàssica

La violinista de només 16 anys, considerada el nou fenomen de la música clàssica, durant el concert de Nits de Clàssics a Valls. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Deia María del Mar Jurado, en una entrevista prèvia al concert que va oferiri a Nits de Clàssics, que la seva principal virtut era la manera d'expressar la música, i tenia tota la raó.

El concert que la guanyadora del Premio Intercentros Melómano va oferir el passat dijous, 7 de març al Teatre principal de Valls, va ser magistral.

Durant seixanta minuts evidencià la seva destresa amb el violí i el profund coneixement de l'instrument renaixentista, interpretant obres de Bach, Mozart, Wieniawski, Veracini Kreisler, Sarasate i Saint-Saens, entusiasmant al públic.

Venia de fer un concert a Madrid, el diumenge anterior, com a solista amb l’Orquestra Camera Musicalis on interpretà el concert de Max Bruch i, després de recórrer 800 kilòmetres en tren, es plantà a Valls,  mantenint els peus a terra gràcies a la capacitat de treball i a la seva família.

Quina actuació! Una artista sorprenent, violinista de 16 anys acabats de fer, que viu a La Carolina (Jaén), oferint una interpretació memorable que mereix molts més comentaris. La seva lectura del repertori va ser refinada, exquisida, exacta i lliure al mateix temps, i delicada alhora. Més del que ens podíem esperar, tot i conèixer la seva trajectòria. Executa amb "sinceritat, sensibilitat, tècnica exquisida i passió". Són expressions usades pels crítics, a les quals hauria de sumar el verb "escoltar".

El seu tempo és molt precís. La seva exactitud sobre les notes és sobresortida. Cada nota sona perfectament clara i en tempo. És increïble!

Entre les obres del repertori, n'hi ha una que ens va semblar de més dificultat, tant tècnicament com expressivament. Es tracta de la Polonesa brillant de Wieniawski per a violí i piano. Va sonar natural, com si fos senzilla, quan és endimoniada; amb frases i pianissimos sense fi. Però quan finalment t'apropes al que Wieniawski pretenia, és magnífica.

El violí va estar acompanyat, per un molt bon piano. El piano de Berta Brull, una gran repertorista que ja hem tingut el plaer d’escoltar a Nits de Clàssics.  Podem confirmar que una part de l’èxit del concert és de la Berta que, amb el poc temps que van tenir per preparar el concert, va fer un treball de conjunció molt meritori, amb un enteniment i diàleg entre els dos instruments realment encomiable. 

Els repertoristes acostumen a estar considerats com a acompanyants, quan en realitat tenen un treball d’equip amb el solista que marca l’èxit de la interpretació. Això li hem d’agrair a la Berta Brull, per la seva bona qualitat i professionalitat.

El públic es va rendir a la qualitat de les intèrprets amb aplaudiments entusiastes, que elles agraïren interpretant una obra de Fauré. Un concert que, amb el devenir dels anys, tindrà la seva història pel Teatre Principal.

Esplèndid retorn de Daniel Ligorio al Teatre Principal

Daniel Ligorio durant el concert que va fer al Teatre Principal de Valls dins les
 Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Les efemèrides van marcar el repertori del concert que el pianista Daniel Ligorio va oferir el dijous, dia 29 de novembre, a Nits de Clàssics  aprofitant el centenari del naixement de Berstein i de la mort de Debussy.

La primera de les peces que conformen el tríptic Estampes és la sensible i delicada Pagodes, una tasca dificultosa per començar, que Ligorio interpretà amb el lirisme oriental que esmerçà en la partitura; va seguir amb els reiteratius divertiments de La soirée dans Grenade, per exhalar, a continuació, l’estructura fuent de Jardins sous la pluie, descobrint tota la poesia de la seva melodia.

Daniel Ligorio interpretà l’impressionisme de Debussy -ho explicava en la introducció-,  com una evocació pictòrica dels efluvis nostàlgics de recordats viatges impossibles. Un impressionisme interpretat amb sensibilitat i precisió.

Va concloure la primera part amb les danses simfòniques de West Side Story en un arranjament de Michael Hawley, on el pianista va demostrar una solvència tècnica que, amb intel·ligència, accedeix a un virtuosisme indispensable per a aquesta obra.

La segona part del programa la va dedicar als intensos Quadres d'una exposició del gran músic rus que va ser Modest Mussorgski; obra escrita per a piano de la qual Ravel en va fer l’orquestració. És d’agrair l’exhaustiva i descriptiva explicació que va fer de tots els quatres, una presentació molt agraïda pel públic que va identificar l’argument dels quadres al escoltar la música. 

Realment portava la partitura molt treballada, un fet  que li va permetre oferir els mínims detalls de la riquesa d’aquesta obra. Una interpretació pulcra en la construcció, amb molta sonoritat sense ser efectista però amb vehemència. Destacaríem, en general, l’encreuament de mans, l'atac de dits en uns trinats formidables; el canvi de ritme, i la continuïtat entre els compassos forte i els més piano. 

Entranyable el Ball dels pollets o  La cabanya sobre potes de gallina, fins i tot aixecant-se de la banqueta, que ens conduïen a La gran porta de Kíev, interpretada amb elegància, i fidelitat a la partitura.

En síntesi, Ligorio ens va oferir una lectura encoratjadora, generant sempre expectació, amb una dicció nítida i una gran claredat en el fraseig. El públic va agrair el treball del pianista amb forts i seguits aplaudiments que va correspondre amb una petita delicadesa de Granados com a propina. Va ser la culminació d’un exitós concert.

Retrobaments i debuts en una bona vetllada belcantista al Teatre Principal

La pianista Berta Brull, la soprano Sara Bañeras i el tenor Jesús Piñeiro després del concert que van oferir dijous, dia 8 de febrer al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.
 Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Amb molt bona concurrència de públic de Valls i Tarragona, hem assistit a un concert líric molt digne i amb moments brillants. L’espectacle significava el retorn a Valls de la soprano Sara Bañeras i la presentació del tenor Jesús Piñeiro, acompanyats per la pianista  Berta Brull.

La primera part la conformaven obres d’autors catalans de la primera meitat del segle passat: cançons catalanes i fragments de sarsuela. La segona part estava dedicada a duos i àries d’òpera, essencialment, belcantista de Gaetano Donizetti, amb alguna concessió al verisme.  

Sara Bañeras, tot i la seva joventut, és una gran especialista en aquest gènere, administrant amb elegància i expressió una veu homogènia, construint el fraseig amb naturalitat i intensitat, sobretot en les cançons de la primera part – Toldrà i Granados - , on la vàrem veure més  còmode, exhibint uns fiatos molt ben resolts. 

La seva interpretació va ser el que es pot esperar d’ella en aquests moments tant emmelats que viu professionalment, és a dir un excel·lent fraseig i una dicció impecable, cantant amb gust i emoció les seves àries, - Regnava nel silenzio -, amb amplis mitjans sonors, des de la tendresa del seu Maig inicial, donant expressivitat sonora, fins a la desesperació de la Lucia, un cant molt matisat, expressiu, amb força, i amb facilitat per a l’agut que en tot moment va estar plenament en el personatge. Sara Bañeras es troba en un moment ascendent de la seva carrera on, sens dubte, perfeccionarà els passatges de coloratura. Brillant. 

El tenor Jesús Piñeiro, actuava per primera vegada a Nits de Clàssics, i el resultat va ser positiu. Va agradar als espectadors, o almenys així ho van manifestar, tant amb aplaudiments com en les tertúlies post concert. Piñeiro té una veu ben afinada i amb un timbre molt bonic de tenor líric, tot i no tenir una projecció excessiva que, en alguna ocasió, va fer que se’n ressentís algun legato.

A Jesús Piñeiro el veiem molt segur en les cançons catalanes de la primera part, sobretot en el duet de Cançó d’amor i guerra i  també amb Donizetti. El públic es va entusiasmar amb l’ària de La fille du regiment, sempre present en el repertori dels gran tenors lírics, i que va resoldre de manera digne i brillant, exhibint tots els aguts de la partitura. Piñeiro té bon estil i bona tècnica amb facilitat per a emetre aguts. Si es decideix per una emissió més forta conformarà totes les qualitats d’un gran tenor.  

Sens dubte, que una part de l’èxit d’aquest concert ha estat per l’excel·lent pianista i concertadora de gran qualitat.  Coneixedora de les veus, preparada per  a les diferents variacions que comporta la partitura. Interpretant exactament tots els moments emotius de cada obra. Tempi excel·lents i sempre atenta a tots els canvis  que ofereix la partitura. Un luxe.

Per concloure el concert van interpretar el Brindis de La Traviata. Un concert que va agradar i satisfer tothom.

Melodies amb veu pròpia

Medir Bonachi (piano) i Marta Mulero (violoncel) durant l'espectacle "Sotto Voce" que van oferir el dia 23 de novembre al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: GABRIELLE DEAKIN / Valls

Qualsevol proposta de concert està condicionada per tres factors clau, que podríem expressar en forma de tres preguntes: Qui toca? Què toquen? Com toquen? La primera pregunta té a veure amb el so i el caràcter musical dels instruments; la segona, amb el repertori triat,  i la tercera és la interpretació musical en sí.

La resposta a la primera pregunta sol determinar—en gran part—la resposta a la segona. Les grans orquestres solen tocar simfonies i altres obres a gran escala, mentre que els duos de violoncel i piano solen triar els seus programes entre el repertori reduït d’obres pensades per a aquesta formació.

Heus aquí la primera sorpresa del concert que ens va oferir el dijous passat el Duo Miró dins del cicle Nits de Clàssics. La violoncel·lista Marta Mulero i el pianista Medir Bonanchi ens van oferir un concert que semblava més un recital de cant que un concert de violoncel i piano. Aquesta iniciativa indica que som davant d’uns músics joves amb inquietuds, empenta i creativitat. 

La trajectòria del duo m’indica que tenen força obres consagrades en el seu repertori. No obstant, aquí s’han llençat a experimentar amb una cosa nova,  han anat a la recerca de nous reptes musicals i noves maneres de connectar i comunicar-se amb el públic. 

Els aplaudiments càlids amb els quals el públic va rebre les cançons especialment conegudes, indica el fonament sòlid del seu plantejament. No cal ser un melòman perdut per gaudir d’obres com ara O mio bambino caro, de Puccini; Santa Lucia, de Teodoro Cottrau; O sole mio, de Giovanni Capurro;  Largo al factòtum,de Rossini... Són melodies que han esdevingut patrimoni de tothom. 

El curiós audiovisual de Nacho Mayals que es projectava entre peça i peça, amb imatges i el text de la següent cançó, ajudava a situar el públic i a contextualitzar i entendre l’emoció d’aquestes famoses melodies.

Però, des del meu punt de vista, la sorpresa més gratificant del concert la podem trobar en la resposta a la tercera pregunta que he formulat més amunt: Com tocaven? Interpretar obres tan sentides no està exempt de perill. Podríem dir que són músiques viciades... i seria molt fàcil caure en tòpics interpretatius.  

El violoncel de la Marta Mulero, però, en cap moment imitava un cantant. Ella sí cantava, a través de l’instrument, però amb la veu pròpia d’un instrument de corda, cosa que permetia redescobrir les obres des d’una perspectiva diferent. Notes agudes que requereixen un gran esforç físic i dramàtic d’un cantant, i que aquí suraven amb delicadesa per sobre del piano net i discret del Medir Bonanchi. L’expressivitat arribava a través d’una articulació fina, una gestualitat rítmica, alhora teatral i subtil, i una gran paleta de dinàmiques.

Destacaria particularment Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapí, i animaria el Duo Miró a incloure més números de sarsuela en el programa, per la varietat i contrast que ofereixen amb les àries més clàssiques d’òpera i el domini envejable que van mostrar d’aquest llenguatge musical autòcton. 

(*) Gabrielle Deakin és professora a l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

"Tenia la porta mig oberta i jo l'he volgut obrir de bat a bat”

Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, (Fuerteventura, 2008)
estudia el grau professional al Conservatori de Vila-seca. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / Montblanc

Sasha, diminutiu en rus del nom d’Alexandre, acumula talent des que va néixer.

Als 9 mesos ja distingia els crescendos de les obres de Mozart i als 2 anys i nou mesos jugava a aprendre les notes del seu violí. Cap mestre s’atrevia a fer-se càrrec de la formació d’una criatura tan petita; només la professora polonesa resident a Tarragona Ivona Burzynska va acceptar el repte aplicant una metodologia que seria clau en la formació del Sasha.

Després, van venir altres etapes a l’Escola Municipal de Música Josep Porter i Rovira de Montblanc amb el professor de violí Josep M. Manresa, i amb la professora de piano Montse Homs.

Ara, amb 9 anys i deu mesos, Alexandre Amorós Korotkov –Sasha-, desborda il·lusió, simpatia i un cert grau d’audàcia necessari davant de nous desafiaments com el que afronta amb l’Orquestra Corelli, dirigida per Quim Miracle i integrada per estudiants de música d’entre 12 i 16 anys.

El seu talent, -té una mà esquerra que vola per damunt del batidor del violí-, però també una dedicació quasi absoluta a aquest instrument, el van portar a obtenir el curs passat la nota més alta en l’examen de pas de grau. Gairebé al mateix temps aconseguia el primer premi de la categoria de fins a 8 anys en el Concurs de Violí de la Ciutat Comtal i el mes de maig passat es va alçar amb el tercer premi de la categoria d’entre 9 i 11 anys.

Per poder conèixer millor el Sasha hem quedat a casa seva on li fem aquesta entrevista. Només entrar per la porta agafa el seu violí, un F. Müller amb què ha deixat enrere els altres tres violins que ha tingut, i ens regala petits fragments musicals del seu repertori.

L’entrevista discorre sota l’atenta mirada del seu mare, el Josep Maria Amorós, un músic professional casat amb una metgessa d’origen rus que té formació com a pianista.

Què saps del concert que faràs al Teatre Principal de Valls?

“Sé que és un concert benèfic per ajudar a la feina que fa el menjador La Teulada dedicat a  les persones que no tenen recursos”.

Te n’has ocupat personalment del repertori?

“I tant que sí!! Primer vaig fer un esborrany i li vaig ensenyar al meu professor que em va aconsellar de canviar l’ordre d’algunes peces. Amb els canvis ha quedat una primera part més fàcil i assequible on l’única obra més complicada és d’un compositor belga que es diu Hector Fiocco, i una segona part dedicada a Vivaldi, Bèriot, Massenet i Antoine Saint-Amery”.

Com recordes el primers inicis tocant el violí?

“Als 2 anys i nou mesos ja feia exercicis amb les mans i el violí, i a mesura que vaig anar creixent ja coneixia algunes de les notes. Als 3 anys i nou mesos recordo que ja podia tocar Quinze són quinze i Quan les oques van al camp. Després, als 6 anys i en una audició de les que feien a l’escola de música vaig tocar el Concert en Si menor d’Oskar Rieding”.

[Aquí intervé el seu pare]”Essent ben petit, quan encara no tenia ni un any, ja ens vam adonar que el Sasha tenia una predisposició cap a la música. Ens demanava la Multika Piano, que en rus fa referència als dibuixos animats, però que en el nostre cas eren DVD’s de concerts. El Sasha els escoltava molt atentament i sí que ens va cridar l’atenció que quan es produïa un crescendo es posava dret i feia el gest de dirigir una orquestra. Per aquesta raó vam creure que calia explorar aquesta bona predisposició que començava a demostrar cap a la música. En aquells moments vivíem a la illa de Fuerteventura i vam decidir tornar a Catalunya perquè el Sasha pogués estudiar música”.

Què era per a tu la música quan eres tan petit?

“En aquell moment la música no era res per a mi. No sabia què era. Sí que recordo que la primera vegada que vaig sentir Mozart m’aixecava i feia la intenció de voler dirigir”.

Què recordes d’aquell primer concert que vas fer a l’escola de música?

“Jo no estava acostumat a tocar obres molt llargues i aquesta tenia 8 pàgines. Recordo que quan vaig acabar de tocar la gent em va aplaudir molt i jo em vaig sentir lliure, sentia que el violí em parlava i em deia: “això ho has de tornar a tocar”. Però no era el violí sinó la meva pròpia consciència que em deia que havia de seguir endavant. Tenia la porta mig oberta i jo la volia obrir de bat a bat”.

Ja tenies clar que volies ser violinista?

“Veia que en els concerts sortia un solista i jo deia que volia ser com el segon més important perquè el primer era el director. Però ara dic que vull ser director d’orquestra”.

I on et veus d’aquí a uns quants anys quan ja siguis més gran?

“Em veig davant d’alguna de les orquestres més importants com ara la Filharmònica de Viena o la de Berlín. Em veig amb el cabell una mica més llarg”.

Les has pogut veure en directe aquestes orquestres tan importants?

“Quan tenia 7 anys i com a obsequi del meu aniversari em van regalar un viatge a Àustria per assistir al concert d’Any Nou que va dirigir Bareboim”.

Ara tens una agenda força plena amb assajos, concerts i la participació en concursos. Qui t’acompanya?

“Tinc un acompanyant titular que és el Marc Torres, ell és repertorista i me’l va recomanar el meu professor Josep Maria Ferrando. Com a acompanyant suplent tinc el pianista Medir Bonachi, com a reserva el Gerard Moreno i com a prereserva la meva mare.”

Reps obsequis quan acabes un concert?

“Normalment em donen flors o llibres”.

T’agrada que et regalin flors?

“Sí, crec que si em regalen flors vol dir que m’ho mereixo”.

Com és un dia de cada dia a la teva vida?

“Em llevo a un quart de nou del matí. Tinc la sort que tinc l’escola davant de casa. A la una plego i me’n vaig a estudiar música fins a les dues que dino, i de tres a cinc de la tarda torno a l’escola. Quan surto de classe reprenc les classes de música.”

Quines altres aficions tens, a banda de la música?

“També m’agrada jugar a futbol, estudiar rus per mantenir i millorar aquest idioma, i faig d’escolà a la parròquia de Santa Maria de Montblanc”.

Ets catòlic practicant?

“Sí, per allò de voler comprovar què passa o no passa si creus o no creus en Déu. Penso que hi ha una força superior que portem dintre i que és la nostra consciència.”

L’assignatura de música que fas a l’escola et deu resultar avorrida...

“Jo jugo amb avantatge perquè estudio música des que tenia 3 anys, però sempre hi ha alguna cosa o altra que no la sé”.

L’entrevista podria haver-se acabat aquí, però, el Sasha em diu que no marxi perquè em vol llegir el poema amb què va guanyar el primer premi en un concurs sobre la Igualtat de Gènere a Montblanc. Aquest poema l’hem volgut reproduir sencer.

I si els homes...

“I si els homes fossin dones?

I si els nens fossin les nenes?

I si els homes planxessin?

I les dones manessin?

Els homes dirien:

Això no és tradició!

I les dones contestarien:

Això no és discriminació!

I si els homes fossin dones?

I si els nens fossin les nenes?

I si els nens cuinessin i les nenes juguessin?

Els nens dirien:

Això és injust!

I les nenes contestarien:

Vinga busca’m un forçut!

Aquest món ha de canviar!

I a les dones respectar!

Doneu-los-hi una oportunitat,

Perquè això és IGUALTAT.

Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, protagonitzarà el concert benèfic del proper 17 de novembre (20.30 h) al Teatre Principal de Valls.