 |
| El pianista Bernat Català durant el concert que va oferir el 6 de febrer al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL |
Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Amb el títol El piano romàntic es va dur
a terme, el passat dijous 6 de febrer, al Teatre Principal, el concert de piano
a càrrec del jove pianista Bernat Català, resident a Anglaterra, i actualment
en gira concertística pel nostre país.
Prèviament, es va realitzar l’acte de
presentació del llibre La sonates para piano de Beethoven, de Paul
Badura-Skoda i Jörg Demus, traduït de l’alemany per Manuel Capdevila. Va fer la
presentació el musicòleg Albert Ferrer Flamerich, acompanyat per Manuel
Capdevila, autor de la versió en castellà, i per Jaume Tortella, vicepresident
de la Fundació Bocherini de Barcelona i Editorial Arpegio.
 |
| Imatge de la presentació del llibre. Foto: JOAN GASULL |
El pianista Bernat Català (Molins de Rei, 1993) s’estrenà
a Nits de Clàssics com a intèrpret –no com a compositor, que també ho és–
amb les Sonates núm. 18 i núm. 20 del Pare Antoni Soler (1729–1783), un
autor quasi romàntic.
Bernat Català hi va aportar una dimensió fresca
i unes sonoritats tan lleus que semblava que flotessin. Va fer una lectura de
les sonats emocionant i pianística. El tempo mai va ser estrepitós, més aviat
còmode, un fet que permetia assaborir la rica varietat tonal de les dues
sonates del Pare Soler, les seves construccions harmòniques i rítmiques.
L’obra cabdal de la vetllada era la Sonata
núm. 3, en La b major Op.110, de Beethoven, de la que, el musicòleg i
crític musical Albert Ferrer Flamerich, en va fer una esplèndida dissecció amb
detalls molt acurats de l’estructura musical,
durant la presentació del llibre Las Sonata para piano de Beethoven.
Aquest va ser indubtablement el punt àlgid del recital i de la vetllada
completa. Un Beethoven, enigmàtic, heterogeni, brillant, desafectat, en el qual
Català va demostrar tenir una veu pròpia summament convincent i persuasiva. Vam
veure un domini complert de la dificultat interpretativa d’aquesta sonata que
s’aparta dels esquemes beethovenians.
La magistral interpretació de Bernat Català, que
produeix un impacte pel fet d’allò incomprensible que pot arribar a ser, va
transmetre al públic l’arquitectura musicalment absoluta i els constants jeroglífics
de l’obra. Bernat Català va estar esplèndid en l’Adagio-Arioso dolente i com a consol va arribar la Fuga, amb
un bon treball contrapuntístic, amb increments i disminucions, que aportaven
uns nous sons plenament espiritualitzats.
La segona part començà amb l’obra Spiegeltocatta,
un estudi per a piano de Víctor Cordero i Charles (Molins de Rei, 1971), compositor que ha estat professor a La
Chaux-de-Fonds (contrapunt) i
en l'actualitat és professor del Conservatori de Música de Neuchâtel, filial de l'Haute Ecole de Musique de Ginebra. Una obra
plena de tecnicisme i on Bernat Català va fer palesa la seva gran qualitat
tècnica.
Tancava el recital el Preludi, coral i fuga
de César Franck (un dels deu grans monuments pianístics de tots els temps, tal
com ens recordava el gran Alfred Cortot), i una obra que, des de fa uns anys,
figura en quasi tots els recitals de Bernat Català.
De les seves primeres versions fins a l’actual
hi ha un espai on s’evidencia la maduresa interpretativa del jove pianista.
Innegable correcció de la versió i netedat de plantejament, força profunditat i
dinàmica accentuada molt expressiva.
El recital de Bernat Català va tenir una persuasió
exercida des de la finor i la delicadesa, mai des del vigor ni des de
l’excessiva corporeïtat sonora. Un èxit important d’un pianista cridat a
situar-se entre els millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada