Un concert per a ser enregistrament

Enrique Bagaría, en primer terme, amb Josep Colomé, en el concert al
Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

La integral de les sonates per a violí i piano es va poder escoltar al Teatre Principal, el dijous, 21 de febrer, dintre del cicle de concerts Nits de Clàssics, de la mà de dos grans intèrprets: Josep Colomé, violí, i Enrique Bagaría, piano. Ambdós ja havien actuat a Nits de Clàssics com a solistes fa algunes temporades. 

Encarar-se amb la integral de les sonates per a violí i piano de Brahms és un repte molt agosarat; sortir-se’n amb èxit és tot un esdeveniment.  I és poc habitual en les sales de concerts, per molt reconegudes que siguin en el món musical (Palau de la Música, Carnegie Hall, Konzerthaus...), un fet que ja dona una idea de la  singularitat i el  prestigi que aporta allà on es programa. Brahms deia que són  sonates per a violí i piano, o bé per a piano i violí, pel fet que l’empatia que s’estableix entre tots dos instruments es fa evident, i sovint semblen un de sol que es desdobla en dues veus diferents.

      

Johannes Brahms, compositor alemany de l’anomenat post-romanticisme, és considerat, pels crítics i estudiosos musicals, com un dels més grans del segle XIX, un segle amb molta competència creativa. En les seves pàgines es troben el lirisme del romanticisme i el geni exaltat. 

La versió que ens oferiren el duo Colomé–Bagaría, va ser d’una inquietant perfecció, tècnicament perfecte, amb tots els elements que requereixen les tres sonates: un diàleg apassionat entre els dos instruments, més accentuada aquesta característica en el piano que en el violí; un recorregut de trobades i discrepàncies; passatges convulsos, i el lirisme que els uneix en una sola veu. 

Però a tota aquesta eminent perfecció li va mancar aquella mica d’emoció. Tampoc el públic es va deixar embolcallar amb la música de Brahms, difícil per als que estan poc avesats a aquest autor, i que potser són més receptius a un repertori com ara el recent Joies del ballet rus. 

   

En la primera sonata, els dos interprets crearen un indissoluble entramat harmònic i melòdic de multiplicada potència expressiva i rigorosa construcció formal. En la segona sonata, amb reminiscències wagnerianes, oferiren una versió assossegada i plàcida, molt d’acord amb l’esperit romàntic que encara domina en aquesta sonata.

En la tercera sonata, reconeguda com la més simfònica, molt diferent per diversos motius respecte de les anteriors, Colomé/Bagaría van aportar el caràcter enfervorit i brillant en els dos temps extrems, contrastant amb el clima oníric del segon moviment i la lleugeresa rítmica del tercer.

Una vetllada que marca un vèrtex en la trajectòria de Nits de Clàssics. Com diu el propi Josep Colomé: “La música de Brahms és sempre un viatge intens i molt energètic que sempre costa amb les tres grans catedrals que va deixar escrites.”

El públic va premiar la qualitat i l’esforç de Colomé i Bagaría  en la presentació de les tres grans sonates de Brahms al Teatre Principal de Valls.   

"La música ha de ser bella i plaent"

El compositor Marc Migó ha portat la seva música a diferents països d'Europa i als Estat Units. Foto. KATIA LANHE

La seva història no tindria res de particular si no fos per la progressió vertiginosa que ha experimentat en un interval molt curt de temps.

Marc Migó (Barcelona, 1993) va començar a estudiar composició als 16 anys amb Xavier Boliart i, quan encara no havia complert els vint-i-tres, el mes d’abril passat, la seva obra Music for a fancy opening,  va ser distingida al Concurs Internacional Orient/Occident de Lviv, d’Ucraïna.

De fet, no és la primera vegada que la seva música arriba a l’àmbit internacional, algunes de les seves creacions han estat estrenades a Itàlia, Alemanya o Estats Units, i ha pres part en certàmens com el June in Buffalo Festival (2014) o el Charlotte New Music Festival (2015). 

A l’Auditori Eduard Toldrà i al Teatre-Auditori de Sant Cugat ja saben com sona la música de Marc Migó.

-No és gaire habitual començar a estudiar música en plena adolescència.

-I això que el meu pare era violinista i sent jo molt petit va voler ensenyar-me’n, però allò no em va atrapar. Després, quan ja tenia 14 anys, el meu avi em va regalar una col·lecció de música clàssica de la Deutsche Grammophon. Aquell música se’m va presentar com una revelació divina i em va enganxar per sempre. A partir d’allí em vaig deixar portar per les emocions.

-Tenint en compte tot el que m’explica la seva progressió ha estat espectacular...

-Sí, molta gent m’ho diu. Tot i que això em satisfà, jo el que vull és seguir treballant, no aturar-me. Els comentaris i les bones crítiques em serveixen de motivació i també són la confirmació del ventall de possibilitats que tinc per endavant. Si no m’hagués anat bé amb el que he fet fins ara potser ja m’ho hauria replantejat tot.

-Com s’ho ha fet per portar la música a tota Europa?

-Una part fonamental de la difusió de la meva música prové dels concursos en què he participat. He conegut molta gent que s’ha interessat per l’obra que faig. Moltes vegades de l’anècdota sorgeixen les oportunitats i, sens dubte, el més difícil és començar.

-I als Estats Units com hi va arribar?

-Això ve lligat amb el que comentava abans. Els contactes són molt importants. En aquest cas, per exemple, va ser a través d’un amic que vaig conèixer a Alemanya, però que residia a Denver on porta la formació Nebula Ensemble. Ell em va fer l’encàrrec d’una obra que va ser estrenada a per la Nebula Ensemble.

-Una mica més a prop de casa seva, al Teatre Principal de Valls, hi va estrenar recentment una obra que va ser  tot un èxit.

-Sí, va ser a Valls perquè jo hi tinc vincles familiars. El meu pare i el meu avi són de Valls i jo hi tinc molt bons records en aquesta ciutat: trobades, vacances d’estiu, reunions familiars... Sé que l’obra Luminiscent Pool Quartet va agradar molt i això em satisfà perquè els compositors volem donar-nos a conèixer compartint allò que fem. També va ser admirable la interpretació que en va fer el Quartet Versus i l’entrega que van demostrar els seus músics, de la mateixa manera que em va sorprendre molt gratament el silenci i l’expectació del públic.

-El seu és un estil contemporani on l’autor arrisca molt. En canvi, els espectadors sembla que se senten molt còmodes amb la seva música.

-M’agrada l’estil eclèctic i busco moltes influències en Mozart, Shostakovich, Brotons, Paul Moravec...  Crec que la música ha de ser plaent i  ha de ser bella.

-A més de compondre, toca el piano i s’escriu els seus propis repertoris.

-Per a mi i per a qualsevol compositor el piano és essencial. És un instrument polifònic, com una orquestra en petit, que permet recrear el que escric. Amb Liliana Sanz he adquirit uns coneixements impagables i ella ha estat qui més m’ha influenciat en la meva carrera.

-A la seva agenda veig que té projectes fins al mes d’abril del 2018!!

-Sí, són encàrrecs que em fa la gent. Aquest en concret és un concert que tindrà lloc al Teatre Zorrilla de Badalona on estrenaré Epitaphium. Per això insisteixo en què és molt important que el compositor tingui una faceta de figura pública per poder donar-se a conèixer.

-Amb aquests encàrrecs pot viure de la música?

-Encara no. Estic començant i molt centrat encara en la formació. Penso que sóc prou jove per decidir aprofundir encara més en els meus estudis.

-Una de les seves principals aspiracions és...

-Escriure la meva primera simfonia. De moment estic en la fase del brainstorming, planejant tot just la forma. M’agradaria poder-la estrenar a casa perquè triomfar a casa és el que costa més. 

-Ara està estudiant l’últim curs a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Què farà el curs vinent?

-Estic pensant en la possibilitat de marxar als Estats Units o bé a algun país d’Europa. Més que el país el que m’importa és trobar els professors ideals per a la meva música.

-Quina és la cita més important que té en els propers mesos?

-És l’estrena de Tocata, una obra amb molt d’impacte que m’ha encarregat l’organista Aaron Ribas i que s’estrenarà el 19 de juny a l’Auditori Alfredo Kraus de las Palmas. Aquesta peça és rellevant perquè els compositors som reticents a instruments com l’òrgan o la guitarra. Ens sentim més còmodes en zones de seguretat i amb instruments de conjunt. Per a instruments menys freqüents i dels quals hi ha poca informació ens fa més mandra compondre. Després, però, veus que també resulta enriquidor, i que té l’avantatge que tens més números perquè l’obra en qüestió s’interpreti, que no pas si escrius per a un instrument dels més habituals.

El bon gust que demana el Bel Canto

D'esquerra a dreta, Miki Mori, Laura Vila, Anna Crexells i Carlos Cosias.Foto: JOAN GASULL

En l’equador de la desena temporada del cicle Nits de Clàssics, el Teatre Principal de Valls ha estat l’escenari dijous d’un magnífic espectacle líric amb àries i duos d’òpera i sarsuela.

Els quatre protagonistes han aportat treball, ganes i professionalitat en unes proporcions que poques vegades les podem gaudir. El resultat ha estat d’un nivell que, a casa nostra, no és habitual.

En la pianista Anna Crexells hem retrobat, una vegada més, una autèntica directora del concert líric. Estem davant d’una de les millors aperturistes, ben acreditada per la seva trajectòria, que combina els sons i els tempo.

Exquisits els pianos en el fraseig, els matisos delicats i distingits, discreta en el protagonisme que dóna bon suport i confiança al cantant. Un plaer observar la sensibilitat amb la que acompanya i condueix als solistes.

Miki Mori i Laura Vila van ser dos intèrprets de veu potent, sense problemes de tessitura, tímbricament contrastants i complementàries.

La soprano Miki Mori i el tenor Carlos Cosias, van iniciar el programa amb el duo Parigi, o cara, de La Traviata, amb uns primers compassos de molta dificultat, fins a arribar al lirisme de Parigi que canta el tenor, un Carlos Cosias que va conquerir al públic amb la seva línia de cant, bon gust, i amb un registre agut elegant i segur, i amb uns pianíssims que el distingeixen.

La soprano Miki Mori en un moment del concert amb
 el tenor Carlos Cosias. Foto: JOAN GASULL

Miki Mori, afectada durant algunes setmanes de laringitis aguda, va cantar sense haver superat del tot l’afecció i no es trobava en la plenitud de les seves facultats, segons va confessar  ella mateixa entre bastidors, però va dominar a la perfecció la zona central y superior del registre, amb aguts de gran potència i definició, que matisa i fraseja amb una molt bona línia de cant. Així que avançava el concert se sentia més còmode, cantant una Mussetta esplèndida de veu i d’interpretació. 

 Carles Cosias ens delectà en l’ària de l’Arlesiana, una òpera pràcticament oblidada, però que està present en molts concerts. De la coneguda ària de El último romántico, en va fer una esplèndida interpretació, per la seva veu càlida i propera,  i molt sòlida en l’agut.

La mezzo Laura Vila en la actuació al Teatre Principal
de Valls. Foto: JOAN GASULL

La mezzo Laura Vila, de timbre càlid i vellutat, en l’ària Per questa fiamma indomita va saber donar en cada moment el matís adequat, des del desconsol fins a l’heroisme.

A Laura Vila esperem escoltar-la aviat en la versió completa d’Anna Bolena, de Bellini. La cantant té un recull d’interpretacions amb les que la identifiquem i ens sedueix. Sens dubte, una d’elles és el duo de Norma. Amb Miki Mori fan el duo de Norma i Adalgisa de disco, al servei del bon gust que demana el Bel Canto. Sempre és un plaer escoltar-les en aquest duo. Brillant li va sortir l’ària de Los Claveles, demostrant força de veu, matisos i caràcter dramàtic. Per primera vegada cantava el duo de La Dolorosa, al costat d’un esplèndid Carlos Cosias, oferint una interpretació vibrant i emotiva sense exagerar el dramatisme.

Dos fragments de Cançó d’amor i de guerra, la sardana En el Vallespir, que Miki Mori cantà amb les seves qualitats d’aguts brillants, i amb depurat i  expressiu fraseig, van tancar el recital. El duo d’Eloi i Francina va ser emotiu i brillant, amb un Eloi de veu potent i ample.

L’entusiasme del públic va provocar que els quatre intèrprets actuessin conjuntament, cantant i ballant el vals de Die Lustige Witwe, de Lehar. El públic continuà insistint i ens van obsequiar amb el brindis de La Traviata, amb un intent de participació del públic.

Cantants i pianista esplèndids, públic content i satisfet, i esperits renovats. No es pot demanar més.